La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: MatarranyaOrigen: «Me quedé de piedra cuando supe que sería Cardenal» | La Comarca
Proviene de una tierra en la que aragoneses y catalanes nos tratamos como hermanos ¿Cómo ve la tensión entre Cataluña y el resto de España?
Cuando uno vive en Barcelona se da cuenta de que la tensión es más de arriba que de la calle. Yo voy por parroquias, voy por la calle y creo que esa tensión la crean ciertos grupos y medios. Es una tensión alimentada. A mí me alegra mucho ver que aragoneses y catalanes siempre han tenido muy buena relación. Ahora parece que a través de esas políticas hay cierta tensión y me duele. Hay que lanzar un mensaje de entendimiento, de paz y de hermandad. A pie de calle es cierto que a veces también se palpa algo de tensión, pero ni mucho menos tanto como trasciende en los medios y da la sensación que la imagen que se da no es correcta. Cuando escuchas a los que mandan referirse a la situación, uno se espera que en la calle no se hable de otra cosa y que la gente está crispada, pero no es así. Tenemos que trabajar todos por el bien de todos y por la fraternidad de todos. La división no lleva a ninguna parte. Eso no conduce nada sino a sufrimientos. Ojalá todos pongamos de nuestra parte, ciudadanos, políticos, periodistas, profesores, padres de familia… ¡Hagamos todo lo posible para acercarnos y dialogar por el mismo bien común!
Precisamente uno de esos escollos es el litigio de los bienes del Aragón Oriental ¿Cree que se resolverá?
Sí, yo creo que se resolverá. También he de decir que no es un problema que acapare el día a día de las personas. Es un pequeño o gran litigio, según se mire cuya no resolución aún es un fastidio. No hay peor enemigo que el que no quiere ser amigo. Yo creo que hay que trabajar desde ambas partes para buscar una solución ya. Al final son unas piezas de arte cuya resolución tiene mil maneras de hacerse efectiva. Y sobre todo cuando uno las reclama deben devolverse. Permítame la comparación, pero esto es un poco como cuando dos niños agarran un juguete y ninguno de los dos la suelta. Perdón por la expresión pero si reclaman unas obras, deben de devolerse. Mi deseo es que vuelvan, como siempre he dicho y creo que así será.
¿Cómo fue ese nuevo reencuentro con los suyos en Cretas el pasado fin de semana?
Teníamos las primeras comuniones de los niños de mi pueblo y me comprometí a ir ya el año pasado. Evidentemente no sabía que iría ya como cardenal. Los cretenses estaban muy contentos, pero lo que dije es que no quería honores ni que la cosa se centrase en mi. Los protagonistas eran los chavales que recibían por primera vez la Comunión. Ya habrá dias para cantarle una jota al nuevo Cardenal.
Origen: No hay ganador de la segunda edición de la Beca Residencia de Monroyo | La Comarca
(…) En cambio, la entidad local ha recibido de buen grado una propuesta alternativa que se desarrollará fuera de la Beca de Residencia, como muestra de que el Ayuntamiento de Monroyo continúa explorando sinergias con diversas modalidades culturales. Se trata de “Cocina para principiantes”, un proyecto que aúna literatura y gastronomía en una experiencia íntima y personal. La periodista y activista cultural Mariví Martín ofrece a la
localidad su proyecto de escritura La cuina furtiva. El próximo mes de septiembre, la autora valenciana desarrollará esta experiencia en la casa del impulsor de la Beca Jose Belenguer. Durante su estancia, Mariví Martín escribe una carta destinada a sus anfitriones. Se trata de un texto de ficción que aborda temas diversos siempre en torno a los alimentos y la cocina. Estas historias implican el hogar de acogida e integran el ámbito local donde se ubica para construir las diferentes tramas. La carta se remite una vez la escritora ha dejado la casa y marcha al siguiente destino.
Contra el català a la Franja, el recurs de la mentida – Media.cat – Observatori crític dels mitjans
jul. 12Origen: Contra el català a la Franja, el recurs de la mentida – Media.cat – Observatori crític dels mitjans
Contra el català a la Franja, el recurs de la mentida
Mitjançant aquesta fórmula, es decretava la inexistència de la realitat trilingüe a l’Aragó alhora que, tant el català com l’aragonès, passaven a esdevenir idiomes pels quals només es preveu el dret de comunicació amb l’Administració i la justícia dins de les comarques on són propis.
El juliol de 2015, amb l’arribada dels socialistes al govern, es va corregir la denominació i el LAPAO va passar a dir-se novament català, per bé que la norma s’ha mantingut amb el mateix articulat: la llengua catalana continua molt limitada pel que fa a les seves possibilitats de promoció i aprenentatge a la Franja.
No obstant això, la dreta ha utilitzat el retorn al nomenclàtor per iniciar l’enèsima ofensiva contra la seva presència en aquesta part de la geografia. Una ofensiva a la qual s’han apuntat els principals mitjans de signe espanyolista que s’editen a l’Aragó.
Aquesta vegada l’excusa ha sigut la falsa informació difosa per la plataforma ‘No hablamos catalán’, segons la qual l’Executiu aragonès finança Temps de Franja, una revista que distribueix a 40 centres escolars de la Franja el suplement Temps d’Escola i a qui qualifica de “pancatalanista” i “antiaragonesa”.
La denúncia de ‘No hablamos catalán’ ha sigut reproduïda fil per randa pel Diario del Alto Aragón, que en el seu titular etiqueta d’independentista la publicació editada per l’Associació Cultural del Matarranya, de la qual destaca també que conté entrevistes a polítics favorables a la “integració de les comarques orientals de l’Aragó dins de la nació dels Països Catalans” –en al·lusió a les entrevistes que ha publicat a l’exdiputat de la CUP, Quin Arrufat, i a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. No només això: també li retreu que, en cap de les pàgines, es posicioni a favor del retorn de l’art sacre al monestir de Sixena.
En cap moment, Diario del Alto Aragón no contrasta la informació amb els responsables de Temps de Franja ni tampoc busca l’opinió del Govern de la comunitat, presidit per Javier Lambán, obviant que l’administració no atorga cap subvenció a la revista. Temps de Franja només rep un pagament pel nombre d’exemplars subscrits, igual que el reben la resta de revistes que es distribueixen a les diferents demarcacions de l’Aragó.
També el diari El Mundo dóna veracitat al comunicat de ‘No hablamos catalán’, fins al punt que, el passat dia 3 de juliol, va obrir les pàgines de societat amb el titular “Aragón promou el secessionisme a les escoles”. En els mateixos termes que Diario del Alto Aragón, acusa Lambán de finançar Temps de Franja, que l’anterior govern del PP havia suspès, permetent així la supervivència d’“una revista de caràcter independentista”.
Per reblar-ho, El Mundo extreu un paràgraf suposadament aparegut en una de les seves entregues: “La Gran Catalunya, la nacionalitat catalana, no es redueix a la Catalunya estricta, sinó que comprèn també, com tothom sap, València, Illes Balears, Rosselló, Andorra, Alguer i les terres atribuïdes injustament a les províncies aragoneses”.
A través de ‘No hablamos catalán’, doncs, aquests mitjans tornen a utilitzar la mentida per atiar la seva fòbia contra el català i, de retruc, desgastar el govern socialista de la comunitat.
Origen: Vida extraterrestre (entre Lapònia i la Toscana) | L’esmolet
Allueva (©Cares Terès, 2016)
Sembla que un satèl·lit de Saturn, Enceladus (Encèlad en català), reuneix les condicions per a albergar alguna forma de vida. Cada volta que llegeixo una notícia com aquesta, s’apodera de mi un engrescament insòlit. Reminiscències, suposo, dels anys verds de l’adolescència, quan devorava ciència ficció i escrutava la celístia, convençut que hi havia algú “allà fora”. O, perquè no, “allà dins” els nostres cossos, on les partícules subatòmiques podrien contenir universos infinitesimals, amb incomptables estels i planetes de tota condició. Amb aquestes cavil·lacions m’evadia de les vesprades tristes de diumenge, mentre Timewind girava al tocadiscos.
Amb l’edat, les cabòries han agafat un caire més terrenal, més prosaic, però no per això s’han fet més fàcils de respondre. Ara em qüestiono si és possible la vida “aquí a la vora”, és a dir, als pobles. Quan dic ‘pobles’ no em refereixo als municipis ben comunicats o propers a les capitals, sinó a les viles de més enllà (he dubtat si escriure ‘del més enllà’), les que són a una distància no inferior a mig dipòsit de gasoil, un bon desgast dels pneumàtics i algun peatge de propina —el transport públic no cal ni esmentar-lo: és pura ficció—. Poblacions escampades pel que alguns en diuen “Serranía celtibérica” o Lapònia espanyola. El que em crida l’atenció és que, encavalcat amb aquest territori inhòspit hi tenim la “Toscana espanyola”, una mena de jardí de l’edèn lluminós i bucòlic*. (Com veieu, a la província de Terol no ens estem de res.) Fora conyes, els paral·lelismes de la nostra terra amb el país dels samis s’estableixen per l’escassa densitat de població i per la gran quantitat de fons europeus que s’han destinat al seu desenvolupament. El resultat d’aquestes subvencions no ens deixa en gaire bon lloc: segons escriu David Brunat a El Confidencial, “mentre la Lapònia finlandesa és un referent mundial en desenvolupament social i econòmic en àrees remotes, la Lapònia espanyola s’encamina a la mort biològica d’aquí a 20 anys”. Per algun motiu que se m’escapa, després dels milions d’euros rebuts per Espanya al llarg d’aquest segle, molts pobles d’aquesta “Serranía celtibérica” encara no tenen ni una cobertura de mòbil digna. A Lapònia, la xarxa mòbil dóna servei en perfectes condicions al 95% del territori, molt del qual és més amunt del Cercle Polar Àrtic. Poca broma.
Arribats en aquest punt, repeteixo la pregunta: és possible la vida als nostres pobles? La vida diària, de gener a desembre, amb ocupacions productives i per a un nombre de persones rellevant, pluridisciplinari i intergeneracional. I vaig més enllà: és possible que les nostres filles tinguin l’oportunitat de viure-hi plenament?
Entretant seguiré amb fruïció les notícies sobre la vida en altres planetes. Potser al final resultarà més fàcil trobar-ne als oceans glaçats de les llunes de Saturn que als altiplans de les comarques terolenques.
*El nostre poble, Torredarques, pertany a ambdues zones.
Publicat a El Salto Aragón, n.2, juny de 2017
Origen: Alemanys, curds i polonesos | Viles i Gents
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 de juliol del 2017)
Els curds són una nació, que ha sofert repetides particions per part dels estats que l’envolten. Abans de la Gran Guerra del 14 es trobaven partits entre l’Imperi Otomà i el de Pèrsia. Després d’aquella guerra pogueren crear alguns estats de vida efímera, i tot seguit es veieren partits entre els estats de Turquia, Pèrsia, l’Iraq i Síria, estats que, com sol passar, es dedicaren i es dediquen amb afany a mirar d’anorrear la llengua curda i la cultura que conforma. Els passa el mateix que passava a la nació polonesa, que durant segles es trobava partida entre Rússia, Prússia i Àustria, estats que, llevat d’Àustria, també s’esforçaven a destruir la llengua polonesa i la cultura que en derivava. Hi ha una diferencia entre les nacions curda i polonesa: els polonesos tenen ara un estat, els curds no. Tanmateix els curds de Rojava i del Curdistan Meridional, tot i que segueixen formalment dins de Síria i l’Iraq, ja fa anys que s’autogovernen, i el Curdistan Meridional convocarà el 25 de setembre un referèndum per a la independència. Ambdós territoris curds són actualment en guerra oberta contra el Califat, i en aquesta lluita compten també amb ajuda alemanya: per una part l’Estat Alemany els envia personal no combatent, sobretot instructors militars, i per l’altra voluntaris alemanys procedents de partits d’esquerra combaten junt amb els curds. És una situació, la d’aquests voluntaris, que recorda tràgicament la dels brigadistes internacionals de la nostra Guerra. Ells venien a defensar la legalitat republicana, i els voluntaris alemanys al Curdistan a defensar el dret d’autodeterminació de la nació curda. Hi ha, tanmateix, una diferència: els brigadistes procedien d’estats que eren al costat del franquisme, i no hi van poder tornar, o d’altres estats que no volien ajudar la República, i els van tractar molt malament quan hi tornaren, mentre que ara Alemanya sí que ajuda els curds, però tracta de mala manera els voluntaris alemanys que retornen després d’anys de lluitar al costat dels curds. Els treu el passaport i el document d’identitat i els sotmet a forta vigilància perquè no puguen tornar al Curdistan. Re, coses que passen.
Artur Quintana
Origen: Felicitats | L’esmolet
És curiós com sovint se’ns escapen els moments feliços. Bé, no se’ns escapen, senzillament no som conscients que allò que estem vivint ho recordarem més endavant amb nostàlgia. La nostàlgia és mentidera, ja ho sé, un recurs per suportar els moments difícils o també, en el meu cas, fer quatre ratlles embriagades. La vida, com a tothom, m’ha pegat algunes garrotades. Coses que si les hagués vistes per un forat, m’haurien semblat impossibles de viure. Però vet aquí que passen els dies i, com el protagonista de la Balada de les estrelles d’en Sagarra (i ara que ho penso, com el títol de les enyorades columnes del company Sistac), he mirat d’ensenyar les dents i pensar que, amb cada sotrac “em sento que tinc el cor / més a prop de les estrelles”. Ser a prop de les estrelles deu ser una metàfora poètica de la mort. O de la llibertat, tant se val.
En tot cas, ja fa temps que vaig decidir de ser conscient de l’ara i aquí. De temps per a la remembrança sempre en tindré. Tinc la sort que les filles van fent la seua via i que, malgrat les fuetades d’adolescència, la llavor que hi vam plantar ha germinat i s’expandeix en llurs persones. Ser-ne conscient és una sensació difícil de descriure. Ara ho veig: és la felicitat.
Columna «L’esmolet», Temps de Franja 134, juliol-agost 2017
Origen: Nota de Temps de Franja | Lo Finestró
El Consell de Redacció de Temps de Franja ha emès la següent nota:
