La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: Matarranya
Origen: A la recerca de la poesia infinita. (Obituari de Pilar Gómez Vedate) | Mas de Bringuè
FOTO: Pedro Madueño. La Vanguardia.
Les tòrrides terres del cementeri de Calaceit ja allotgen, des de fa uns dies, les cendres de Pilar Gómez Bedate, professora de literatura, poetessa, crítica literària, editora i traductora. Les seves restes reposen al costat de les del seu marit, el poeta simbolista i traductor Ángel Crespo.
Des de la mort del seu marit han estat uns quants els actes que s’han fet en aquesta vila del Matarranya rememorant la seva vida i la seva obra. A Calaceit es va presentar per primera vegada l’edició de l’obra poètica completa d’ Ángel Crespo, amb la presència imprescindible de la seva dona, i a finals del mes de juliol passat Pilar Gómez mateixa va coordinar a Calaceit la I Biennal de Poesia i Traducció, organitzada en homenatge al seu marit. Durant aquesta aquella última visita en terres aragoneses, l’escriptora va patir un vessament cerebral que es va complicar amb una pneumònia. Va haver de ser traslladada d’urgència a l’hospital Miguel Servet de Saragossa, on va morir el dia 13 d’agost.
Dona de gran sensibilitat intel·lectual i molt treballadora, va bolcar la seva activitat en la seva gran passió, la literatura, en les seves diverses facetes d’investigadora, divulgadora i docent. Doctora en Filosofia i Lletres, va ser catedràtica de Literatura Comparada a la Universitat de Puerto Rico (1967-1988), professora titular de Filologia Espanyola a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i catedràtica de Literatura Espanyola a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, on es va jubilar.
Els últims anys va decidir traslladar la seva residència de Barcelona a Madrid, on va mantenir constant relació amb els seus amics escriptors i preparava diferents edicions de l’obra del seu marit, el poeta i traductor Ángel Crespo, i escrivia els seus propis contes i poemes que apareixeran la tardor que ve al segell Polibea.
Pilar Gómez Bedate va néixer a Zamora el 1936. Es va traslladar a Madrid als anys seixanta, on va exercir la crítica d’art en revistes com Ínsula i Cuadernos Hispanoamericanos. En aquella època va conèixer i va unir el seu destí al d’ Ángel Crespo. Junts van viure posteriorment a Puerto Rico, a Uppsala ( Suècia), al Brasil i finalment a Barcelona.
A mitjan dels anys vuitanta, i seguint els passos que abans van emprendre altres amics seus com l’escriptor José Donoso, el pintor Ràfols Casamada, l’editor i narrador Toni Marí o l’escultor Fernando Navarro, la parella va començar a visitar la vila de Calaceit, al Matarranya, on van acabar comprant una casa on passaven llargs estius llegint, escrivint i organitzant activitats culturals que van dinamitzar la vida social d’aquesta població.
Com a filòloga i crítica literària, Pilar Gómez Bedate es va especialitzar en llengües romàniques. Va editar i va traduir Giovanni Bocaccio, entre d’altres la seva obra mestra, El , i Stéphane Mallarmé, un dels seus poetes favorits. Va preparar l’edició de diversos llibres de Juan Ramón Jiménez, José Luis Giménez Frontín i Carlos de la Rica i és autora d’una antologia de la poesia modernista. Aquests darrers anys va coordinar la reedició de diversos llibres del seu marit, poeta d’inspiració simbolista. Així mateix, va participar en el consell de redacció de diverses revistes literàries i va pertànyer al comitè assessor d’editorials com Igitur. Des de la seva inauguració el 1984, va col·laborar activament en les sessions de les Jornades de Poesia de Cuenca, patrocinades per la delegació provincial de la Conselleria d’ Educació i Cultura de Castella-la Manxa, i ha format part del consell de redacció de la revista Hora de Poesía (Lentini Editor, Barcelona) i de la revista Salina, editada per la facultat de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. Va ser sòcia de l’ ACEC i va formar part de la junta directiva. Com a traductora, va traslladar a l’espanyol l’escriptor João Guimarães Rosa i els italians Primo Levi i Natalia Ginzburg.
Autora del poemari La peregrinación (1966), els darrers anys va decidir publicar Las aguas del río (2011) a la prestigiosa editorial aragonesa de poesia Olifante. D’aquesta obra, el poeta i crític José Corredor Matheos va dir: “Un homenatge, ja explícit, rememoració d’una vida en l’espera de l’estimat i de ràpid recorregut vital en la seva companyia, que finalitza en la solitud del seu record. Però no es tracta d’un llibre elegíac, perquè, encara que l’enteli sovint la tristesa, pot més la presència de l’ Absent, que continua marcant amb força la seva silueta”.
Origen: Situen en l’any 1.555 el primer aval del català a la Franja | Xarxes socials i llengües
Un recent article de l’historiador Guillermo Tomás situa el primer testimoni sobre el català a la Franja l’any 1.555 en lletra d’Hernando de Aragón, arquebisbe de Saragossa i virrei. La troballa se situa 2 anys abans de l’al·lusió que se’n fa a Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. Podeu revisar a lafranja.net altres múltiples testimonis sobre la llengua a la Franja i la concepció que en tenen propis i estranys al llarg dels segles:
Al final del fragmento el autor retomó la cuestión del catalán, en esta ocasión para negar el vínculo entre Tarragona y Aragón que había apreciado Antonio de Nebrija. El razonamiento del arzobispo era el siguiente: nadie en Cataluña hablaba aragonés, ergo era imposible que esa ciudad hubiese pertenecido a Aragón, ergo era inconcebible que un lugar hubiese tomado el nombre del otro. Para reforzar tan débil argumento recurrió de nuevo a un hecho lingüístico contrastable: frente a la ausencia de locutores de aragonés en Cataluña, el idioma catalán —también llamado lemosín— propio de Cataluña y Valencia había penetrado en una extensa zona de Aragón que se precisa: Monzón y su tierra, Fraga, Fabara, Maella, Torre del Conde, La Fresneda, Valderrobres, Beceite, Fuentespalda, Monroyo, Aguaviva y algunos pueblos turolenses colindantes con Valencia. El territorio catalanohablante que dibuja ese listado se ajusta prácticamente a la situación actual, salvo por algunos detalles: Monzón perdió su lengua autóctona a favor del castellano —tal vez en el transcurso de la guerra de Secesión del siglo XVII—; Ribagorza —en coherencia con lo que se había afirmado antes— se dejó fuera para incluirla íntegramente en el dominio aragonés; y en los pueblos fronterizos de la Comunidad de Teruel —que no se citan, lo cual es significativo— el idioma vecino debía de usarse para las constantes interacciones con Valencia, pero no era vehicular como en los otros lugares. Cabe destacar que se trata de la mención explícita conocida más antigua al uso popular del catalán en Aragón, que precede en dos años a la alusión que se hace en Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa.
Tomás Faci, G. (2016). Las lenguas de Aragón en el siglo XVI según el arzobispo Hernando. Alazet, (28). http://revistas.iea.es/index.php/ALZ
Origen: Ball a Valljunquera | Viles i Gents
(Publicat al Diario de Teruel el 29 de juliol del 2017)
Una nit de música memorable organitzada de manera excel·lent per la Comarca del Matarranya i més concretament pels seus tècnics de l’Àrea de Cultura, per als que no deixaré mai d’agrair lo seu esforç, dedicació i imaginació. Una bona organització en un marc càlid amb l’església de Valljunquera de fons ens feia intuir un deliciós espectacle de ball i de música. Miguel Àngel Berna i Maria Mazzotta ens van oferir lo seu art sota el títol de “Dos Tierras”, fent referència a les regions de on són oriünds: Aragó i el Salento italià. Se’n va fer curt, massa curt. D’Aragó lo ball i de Salento la veu i la música d’acordió. La jota adequada als intèrprets va sonar meravellosa i va arrancar los aplaudiments del nombrós públic que va deixa sense cap seient lliure la plaça de l’església. Maria Mazzotta, amb una veu melòdica i animada, marcant alhora lo compàs amb una pandereta i acompanyada per un acordió experimentat en les músiques populars del taranto. Un regal per a l’oïda. Maria va ser un maridatge artístic preciós per al ball de Miguel Àngel Berna. I és que Salento és la comarca que forma lo tacó de la bota que ens recorda lo mapa de la Italià actual. Territori dominat per una potent ciutat, Tarento o Taranto, envoltada de diferents dialectes derivats de l’Itàlic i de les llengües romans. Maria ens va cantar, suposo perquè no lo conec prou, en “salentino”, un d’estos dialectes. Em va emocionar i endolcir aquella fresca nit a Valljunquera. Escoltant a Maria i admirant lo ball de Miguel Àngel m’imaginava aquell tacó de la bota italiana, que en lo seu dia també va formar part d’Aragó, repicant al so del taranto sobre el blau taulat del nostre Mediterrani seré. Que voleu?, la nit era per somiar i la imaginació de quan en quan aflora.
Juan Luís Camps
Origen: Confiança, popularitat, majories, i borregos (Viles i Gents) | Xarxes socials i llengües
Viles i gents, publicat a La Comarca del 18/8/2017
Natxo Sorolla
Anar al bar a fer una Estrella, comprar a la tenda Nocilla, o donar-li al sagal un Cacaolat són formes habituals de denominar productes per la marca. Lo nostre comportament sol situar-se entre la confiança i la galvana. Si no sabem quin sabó ham de comprar per a rentar els plats, segur que caurà Fairy, perquè n’ham sentit parlar. I si no sabem quin mòbil comprar, segur que l’Iphone tindrà punts, perquè (falsament) pensem que el tenen molts. Som de tendència còmoda. I faltarie! Haver d’anar provant constantment marques noves per a saber quina té la millor relació qualitat-preu. Per això les marques invertixen tants diners en anuncis: per a ser populars, i donar confiança.
Però l’estrès que mos provoque la necessitat de ser reconeguts pel nostre entorn a vegades mos fa deixar la galvana mental. Pràcticament no hi havie cobertura, però el fet que entre els més innovadors s’imposare el mòbil, va acabar fent comprar-se’n un a molts. Molts es van comprar un mòbil llampant més potent que molts ordinadors professionals, únicament per la mançaneta que ja portave la líder de classe. I no només la popularitat marque tendència. El fet de trobar-se en mig d’una conversa i descobrir que eres l’únic que «encara» no té Facebook, o que «encara» no usa Whatsapp, a molts los va fer plegar-se a «la majoria»
I en este graciós dilema m’haig trobat. En una visita de tres mesos que faig a la Universitat de Groningen, només arribar eren… no centenars… milers de bicicletes! Per tots los Països Baixos, bicicletes amunt, bicicletes avall! I qualsevol investigador internacional, lo primer que fa, és anar a un venedor de bicicletes. Hi ha factors que ajuden, evidentment, com lo desnivell o les infraestructures. Però la comoditat i rapidesa de moure’s en bici per ciutat és similar aquí, i a la Xina Popular Però, evidentment, deixar-se portar per la majoria és lo que explique diferent nivells d’adquisició de bicicletes dels nouvinguts a Groningen o a Lleida. La confiança, la popularitat o les majories vehiculen los nostres comportaments. Lo de portar-se com a borregos, seguint la rabera, ja serie un altre tema. Però el deixarem per a altres temàtiques més polèmiques :-)
Origen: Motion and Space across Languages: Theory and applications – Google Books