(Viles i gents, publicat a La Comarca 15/2/2018)
Natxo Sorolla
Cada nou usuari de Facebook ha tingut un maldecap quan ha de decidir si aquell conegut, en qui fa anys va estudiar, és «amic» o no. Perquè la plataforma denomine «amics» al que simplement poden ser «contactes» o «coneguts», però també «família» o «parella» I tots apareixen mesclats alegrement en això de l’«amistat». Tampoc és fàcil definir l’amistat. Habitualment s’associe en la confiança, en un lligam social especial, normalment entre persones similars a natres, que mos serveixen de referents, de consultors, de cònsol en los mals moments… I sobrepassada la barrera de l’amistat, hi ha els «companys», los «contactes», los «coneguts», los «saludats»…
Granovetter és un sociòleg que es va centrar en estes altres relacions dèbils. Se va proposar explicar «la fortalesa dels llaços dèbils». I va explicar la contradicció aparent entre «fortalesa» i «llaç dèbil» en lo fet que la majoria de gent trobave les seues faenes gràcies als llaços dèbils, que són aquelles persones que coneixem, però en qui no tenim un contacte fort i permanent. Per tant, allà a on hi ha atur crònic, és molt difícil que les amistats més fortes mos conseguixquen treball, perquè tenen tan poques oportunitats laborals com natres. Per això, és important mantindre sempre contactes dèbils en espais molt diversos.
A esta col·lecció de persones que coneixem se la denomine «capital social». I és tan important com lo capital econòmic o el capital intel·lectual. Són eixa grangera, eixe camioner, eixa estudiant de dret, o eixe dissenyador gràfic, que coneixem, i que mos facilitaran navegar per les complicades aigües de la vida. Perquè mos oferiran una recomanació sobre una qüestió legal, los podrem demanar una reparació mecànica senzilla, mos sorprendran en lo millor tall de carn que ham tastat en anys, o mos avisaran de l’oferta laboral de la nostra vida. La fortalesa dels llaços dèbils. Són relacions esporàdiques que realment articulen i enganxen la societat, i són la via per la que es difonen les innovacions, les llengües estàndard, les idees polítiques, los canvis socials… Però d’això ja en parlarem a la pròxima columna.
La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: MatarranyaMatarranya, 16 de febrer de 2018 El conseller de Desenvolupament Rural i Sostenibilitat, Joaquín Olona, i el President de la Comarca del Matarranya, Rafa Martí, van mantenir este dilluns 12 de febrer una trobada per abordar diversos temes que afecten este territori i sobre els quals el Departament de Desenvolupament Rural té competències. Una reunió que segons […]
Source: Anglocentrisme Borgia – La Comarca
Lluís Rajadell.
Ho han tornat a fer. I mira que em sap greu. És una sèrie americana ben feta, amb una ambientació acurada, un argument ben parit que enganxa des del primer minut, però l’anglocentrisme dels productors els perd. Ja va passar amb ‘Joc de trons’ i ara tornen a caure-hi ‘Els Borgia’. Al capítol novè de la tercera temporada, Michelleto, l’home de confiança de Cèsar Borgia per als encàrrecs més inconfessables, mata el seu amant, Pascal, després de descobrir que este és un traïdor al servei de la poderosa rival del papa Borgia, Caterina Sforza.
Com sempre passa a ‘Els Borgia’, l’ambientació és enlluernadora. Majestuosos escenaris urbans, personatges històrics, paisatges, armament, indumentària, música, protocol… transporten l’espectador al cor de la Roma renaixentista. El creador de la sèrie, Neil Jordan, es, a més, un cineasta excepcional. Però, quan el sinistre Michelleto s’acomiada del seu patró i protector després de matar a Pascal per encàrrec del propi Cèsar, ho fa escrivint “goodbye” al terra amb la sang de la víctima. Així, en anglès pur i dur. Tota l’acurada ambientació se’n va a prendre pel sac per una maleïda paraula. L’assassí, un valencià trasplantat a l’Italia del Renaixement, escriu un missatge dirigit al seu amo, també italià, en el perfecte anglès del segle XXI. El miratge de la Itàlia renaixentista, s’esmicola grollerament.
Source: La promesa – La Comarca
J.A. Carrégalo
En l’imaginari carregalesc Morella ha segut sempre sinònim de fred. Mai no n’haig patit tant com la vesprada d’un dos de novembre, entre 1960 i 1963, a posta de sol, en l’obligada visita anual al cementeri morellà.
Sense calefacció de cap classe, als immensos dormitoris dels “Escolàpios” també en passàvem. I molt. I per a combatre’l cada un se les havie d’apatuscar com podie. Les mantes mos les havíem de dur de casa. Jo vaig arribar a tindre’n cinc. I algunes, que eren amples, doblades. Ere qüestió de traure el màxim profit dels escassos recursos al nostre abast. Jo mateix, quan me posava a dormir, ficava dintre del llit la roba que havia de dur en ser l’atre dia per a mantindre-la calenta. I hi havie qui, tot i el perill de ser castigat, sucumbie a la temptació de no llevâ’s los “calçoncillos”. Es considerave un hàbit antihigiènic i ere severament castigat. El correctiu consistie en dutxâ’s amb aigua freda l’endemà al mati, tant a l’hivern com a l’estiu. Atenent a l’extrema climatologia morellana els alumnes ho consideràvem un càstig cruel. Ere per això que els imprevisibles controls als pocs minuts d’haver-mos gitat eren tant temuts.
A mi em van enganxar un camí. I recordo aquella nit com una de les més roïnes dels meus anys a l’Escola Pia. Pensar que de cop i volta hauries de passar de l’amable escalforeta del llit a la inhumana gelabror de la dutxa ere com un malson insuperable. Em donaven calfreds només de cavil·lâ-hi. Però, per a satisfacció meua, aquell matí la fortuna em va vindre de cara per partida doble. Primerament quan al donar l’aigua va resultar que les canyeries s’havien gelat i no en va eixir gens. I en segon lloc quan lo “padre maestro”, al considerar que el fet d’haver-me hagut d’enfrontar a una remullada en condicions tan extremes ja ere prou penitència, va decidir perdonâ’m. Això sí, amb la promesa de no dormir mai més amb “calçoncillos”.
Aquella lliçó va ser molt dura, certament. Però també molt eficaç. Perquè passats si fa o no fa sixanta anys de la promesa mai no l’haig trencat.
Noticias, documentación, servicios y proyectos del departamento de deportes de La Comarca del Matarraña.
MAGAZIN 17 de febrer de 2018.
LA VEU DEL BAIX MATARRANYA. 107.6 FM.FAVARA (Saragossa)
Pots escoltar-nos per internet anant a (google/la veu del baix matarranya).
Tel. 976 635 263
11- 11:55.- Efemèrides / Santoral/ Aemet (agència estatal de meteorologia), el temps atmosfèric / El cabals dels rius Matarranya i Algars/ Aigua als embassaments/ Les frases del dia/ Notícies de la setmana.
( A les 11:20 hores, José Francisco Brunet, concejal de cultura de l’Ajuntament de Favara, ens presentarà els Carnavals del diumenge, dia 18)
11:55- 12:30.- Àgora :”Els Carnavals, les disfresses”. Eduardo Satué, Joaquín Meseguer, Ramón Arbona, Luis Valén i Elías Satué.
12:30-12:40.- Carnavals a Maella. Yolanda Abad.
12:40- 12:55.- La secció del sociòleg Natxo Sorolla.
12:55- 13:10.- Els esports. José Manuel Pelegrín, Ramón Oliver i Juan Carlos Valén.
13:10- 13:25.- Espais naturals. Vicente Roc.
13:25- 13: 40.- La mal anomenada “Grip espanyola” de 1918.
13:40- 14.- Entrevista a…un membre de l’associació FEC ( Fundación por una economía circular). L’economia linial : fabrica, consumeix, llença… ha de canviar; la terra té límits. Hem de ser capaços de produir d’una altra manera…
Participants: José Francisco Brunet, Eduardo Satué, Joaquín Meseguer, Ramón Arbona, Luis Valén, José Manuel Pelegrín, Juan Carlos Valén, Ramón Oliver, Yolanda Abad, Natxo Sorolla, Vicente Roc, Marcos Calleja i Elías Satué.
Source: Solo el Matarraña acogerá actos por el Día de la Lengua Materna – Aragón Digital
La Comarca del Matarraña será la única de la provincia de Teruel que acogerá algunas de las actividades organizadas con motivo del Día de la Lengua Materna, que el Gobierno de Aragón conmemora a partir del día 21 de este mes con un programa de actos que se prolongará en marzo y abril. El Día de la Lengua Materna es una jornada instituida por la Conferencia General de la Unesco en 1999 con el fin de promover el multilingüismo y la diversidad cultural.
La mayoría de los eventos programados se concentrarán en la provincia de Huesca, algunos en Zaragoza capital y en localidades catalanoparlantes de esta provincia como Mequinenza, Maella o el CRA Fabara Nonaspe. De las 120 actividades preparadas, sólo 16 recaen en la provincia de Teruel, y eso que en esta edición, según el Ejecutivo, ha habido un incremento de un 30% del número de actos con respecto a los organizados el año pasado. Todas, además, se concentrarán en la comarca del Matarraña y ninguna en el Bajo Aragón, donde el catalán de Aragón se habla en los pueblos de la antigua mancomunidad del Mezquín.
Hasta finales de abril, habrá actos en 62 localidades. La mayoría de las preparadas en Teruel tendrán lugar a través de los CRAs Algars, La Fresneda y Matarranya o del Instituto de Educación Secundaria (IES) de Valderrobres. Una estará organizada por la Comarca del Matarraña -la lectura pública Quedaran les paraules – otra por la Asociación Cultural del Matarraña -la conmemoración del Día Internacional de la lengua, acto programado en el marco de la ‘28ª Trobada cultural’- y otras dos por Clarió, la Asociació de pares del Matarranya per la llengua. Clarió preparará los días 21 y 24 de febrero una fiesta de la lengua materna en Valderrobres y otra en Cretas, respectivamente.
Entre todos los eventos previstos, hay una charla en el IES de Valderrobres sobre el rock de la comarca, una exposición de oficios antiguos, un programa de radio, actividades relacionadas con recetas de cocina tradicional de la comarca, juegos tradicionales y charlas con autores de la tierra, además de lecturas públicas de poesías.
La celebración del Día internacional de la Lengua Materna arrancará el próximo día 21 en Jaca, con el reconocimiento a los maestros Carmen Castán y Manuel Ramón Campo, que han dedicado 20 años a la enseñanza del aragonés y que siguen en activo. Según el Ejecutivo, también se podrá ver en Jaca el anuncio creado por la dirección general de Política Lingüística para la efeméride. (El último video hecho público ese departamento se centra en el aragonés y no aporta apenas datos sobre el catalán de Aragón, lengua minoritaria propia de la provincia que en Aragón hablan alrededor de 60.000 aragoneses).
Matrículas en catalán
En Aragón, se han matriculado en la asignatura de catalán este curso 4.539 los alumnos en infantil, primaria, secundaria y bachillerato, un número similar a los alumnos que optaron por estudiar esta lengua el curso pasado, según fuentes del departamento de Educación.
Web solo en castellano
El Gobierno de Aragón puso en marcha el año pasado una web oficial para el reconocimiento y promoción de las lenguas propias de Aragón: aragonés y catalán (www.lenguasdearagon.org) donde, según el departamento de Educación, se puede encontrar un repositorio de materiales para la investigación, la docencia y el reconocimiento de la realidad lingüística. Según el departamento de Política Lingüística, es el mayor “contenedor de la tradición oral en aragonés y catalán de Aragón”, ha duplicado su archivo de con la incorporación de 900 archivos sonoros y videográficos de las comarcas donde se habla aragonés o catalán. El repositorio llega ya a los 1.700 documentos, pero la mayor parte del archivo sonoro está en castellano o en aragonés, y además la web sólamente está escrita en castellano. Los links de traducción al catalán y aragonés no funcionan.
Source: El Cant de la Sibil·la | Viles i Gents
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de gener del 2018)
Aquest Nadal he assistit, amb companys matarranyencs, a una esplèndida representació del Cant de la Sibil·la precedint la Missa del Gall a la Catedral del Mar de Barcelona plena a vessar. El Cant de la Sibil·la és un drama litúrgic de melodia gregoriana que pren origen en textos dels primers anys del cristianisme, on els profetes de l’Antic i del Nou Testament i alguns gentils, entre els quals la sibil·la Eritrea, són cridats a declarar l’arribada del Crist. És documentat per tota l’Europa Occidental des del segle X. La Sibil·la és representada per un sagalet vestit de donzella, modernament també per una sagala o una dona, que amb una espasa a la mà anuncia el Judici Final. A la nostra Corona es representà en llatí des del segle XI: Jaca i Ripoll; del XIV són les primeres versions en romànic (català). El Concili Tridentí (1565) les va prohibir, i només s’ha mantingut justament a la nostra Corona, a Mallorca i l’Alguer. A altres territoris no s’ha recuperat fins a la segona meitat del segle passat, però amb empenta: 17 localitats a Catalunya, a Maó i 8 del País Valencià, sorprenentment allà ja que les representacions són en català i és sabut que les jerarquies eclesiàstiques valencianes s’han mostrat en moltíssims casos ben poc respectuoses amb la llengua del fidels. Al nostre país no s’ha recuperat enlloc, malgrat que fins a Trento s‘hi celebrava. Només s’ha cantat algun cop en llatí jaquès, i en català al Matarranya, però cap església no ho fa regularment. És per això que Plácido Serrano, que n’ha editat un CD seguint un manuscrit llatí jaquès, s’exclama: Por qué el Canto de la Sibila […] no se incorpora a los acontecimientos anuales, en este caso la Navidad, de igual manera que se incluye a los calendarios de actividades de Mallorca, Valencia o Cataluña? Tenim versions del Cant en català i aragonès, i encara que no en tinguéssem en castellà, molts poetes ens en podrien fer. Només cal proposar-s’ho i tindrem Cant de la Sibil·la en català a la Franja, i en altres indrets en aragonès i en castellà.
Artur Quintana
Source: Queixar-se per vici | Viles i Gents
(Publicat al Diario de Teruel el 3 de febrer del 2018)
He escoltat a alguns catalans no independentistes queixar-se de que es senten tractats a la seva terra com si fossin una anormalitat, com si fossin un no-res; en resum: com si no fossin. Però aquest discurs el coneixem molt bé els franjolins aragonesos que no volem renunciar als nostres arrels culturals. Els que presumim de llengua catalana a l’Aragó, fa molts anys que hem d’anar amb més que prudència en donar les nostres opinions en públic i anar molt amb compte amb allò que diem, com ho diem i on ho podem dir. I aquí m’atreveixo a opinar conscient de que no em llegeix gairebé ningú. És cert que a Catalunya s’han establert dos bàndols enfrontats, però aquí, a l’Aragó, el problema és que només hi a un bàndol, i nosaltres formem part d’un cul de sac molt minoritari que, segons en quins ambients, gaudim d’una mica de comprensió per part de certes persones amb una sensibilitat diferent a la molt majoritària. Si els catalans no independentistes, més o menys la meitat de la població de la nació veïna, es senten maltractats, us podeu imaginar com ens sentim nosaltres que som com l’agulla del paller, que només es fa visible quan punxa a algú. Perquè a Catalunya pots emprar el català i el castellà amb dret a que et responguin en qualsevol de les dos llengües; aquí no. El castellà gaudeix a Catalunya d’oficialitat, d’ensenyament obligatori, de tota la premsa y de totes les cadenes de radio i televisió espanyoles, de gairebé tot el cinema en espanyol, milers de llibres a les llibreries, etc. Aquí podem donar gràcies a l’actual govern de que ens ha reconegut el dret a la existència, i algunes engrunes més com l’esquifit projecte Moncada o el Premi Guillem Nicolau (amb el govern del Lapao ni això); algunes classes optatives de català (com una llengua estrangera i rara); cap renglera a la premsa (o alguna anecdòtica com aquesta); cap minut als mitjans de comunicació audiovisuals… Puc entendre els mals de cap de molts castellanoparlants i dels no independentistes a Catalunya, però, malgrat tot, quina enveja que els tinc! Clar, com estan tan mal avesats a tot arreu!
Antoni Bengochea