(Publicat a La Comarca el 2 de febrer del 2018)

En l’imaginari carregalesc Morella ha segut sempre sinònim de fred. Mai no n’haig patit tant com la vesprada d’un dos de novembre, entre 1960 i 1963, a posta de sol, en l’obligada visita anual al cementeri morellà.

Sense calefacció de cap classe, als immensos dormitoris dels “Escolàpios” també en passàvem. I molt. I per a combatre’l cada un se les havie d’apatuscar com podie. Les mantes mos les havíem de dur de casa. Jo vaig arribar a tindre’n cinc. I algunes, que eren amples, doblades. Ere qüestió de traure el màxim profit dels escassos recursos al nostre abast. Jo mateix, quan me posava a dormir, ficava dintre del llit la roba que havia de dur en ser l’atre dia per a mantindre-la calenta. I hi havie qui, tot i el perill de ser castigat, sucumbie a la temptació de no llevâ’s los “calçoncillos”. Es considerave un hàbit antihigiènic i ere severament castigat. El correctiu consistie en dutxâ’s amb aigua freda l’endemà al mati, tant a l’hivern com a l’estiu. Atenent a l’extrema climatologia morellana els alumnes ho consideràvem un càstig cruel. Ere per això que els imprevisibles controls als pocs minuts d’haver-mos gitat eren tant temuts.

A mi em van enganxar un camí. I recordo aquella nit com una de les més roïnes dels meus anys a l’Escola Pia. Pensar que de cop i volta hauries de passar de l’amable escalforeta del llit a la inhumana gelabror de la dutxa ere com un malson insuperable. Em donaven calfreds només de cavil·lâ-hi. Però, per a satisfacció meua, aquell matí la fortuna em va vindre de cara per partida doble. Primerament quan al donar l’aigua va resultar que les canyeries s’havien gelat i no en va eixir gens. I en segon lloc quan lo “padre maestro”, al considerar que el fet d’haver-me hagut d’enfrontar a una remullada en condicions tan extremes ja ere prou penitència, va decidir perdonâ’m. Això sí, amb la promesa de no dormir mai més amb “calçoncillos”.

Aquella lliçó va ser molt dura, certament. Però també molt eficaç. Perquè passats si fa o no fa sixanta anys de la promesa mai no l’haig trencat.

José A. Carrégalo