Tres anys després de la novel·la ‘No parlis de mi quan me’n vagi’ (Empúries), Mercè Ibarz publica ‘Vine com estàs’ (Proa), integrat per un relat sobre la guerra civil -viscuda des d’un mas de Saidí- i una col·lecció de contes amb la mateixa narradora
JORDI NOPCA
| Actualitzada el 19/01/2013 00:00
“Les paraules vives t’escalfen els ossos i els ulls”, llegim en un dels capítols de Vine com estàs . El llibre és d’una sinceritat tan gran que, una vegada més, el lector es pregunta si fas distinció entre autobiografia i ficció.
No puc ni vull teoritzar sobre això. La segona i més extensa part de Vine com estàs és un repertori de passions que surt de la necessitat de relatar a una amiga un episodi d’amistat. Va començar sent una carta, però com que s’anava allargant em vaig proposar continuar explicant la memòria a flor de pell, sense maquillatges, com canta Kurt Cobain a Come as you are . La meva única pauta ha estat seleccionar el que volia explicar en deu capítols de deu pàgines cadascun.
La mort de Sofi et permet dedicar pàgines a familiars, amics, professors i mestres.
La memòria ens ajuda a viure: inventa, fabula, recorda… fa de tot. Comparteixo aquelles paraules que va dir Federico Fellini: “La meva memòria no està feta de records. Prefereix inventar-se’ls”. No és necessari que vulguem inventar records, la memòria ja està estructurada d’una manera que els recrea i representa contínuament.
La primera part, La guerra vista des del mas , arrenca amb la construcció del canal de reg de Saidí a finals del segle XIX.
El canal de reg va canviar completament la vida de la zona. Sense el canal, jo no estaria aquí: ho he dit altres vegades i pot sorprendre, però és així. Els efectes del canal ja són presents a La terra retirada (1994) i La palmera de blat (1995), però no ha estat fins ara que no m’he remuntat fins al moment que va ser construït. Després d’escriure el repertori de passions de la segona part vaig sentir la necessitat d’un pòrtic que em protegís de la intimitat tan gran que hi mostrava. Si havia treballat amb una memòria molt personal, llavors em vaig centrar en la memòria familiar.
El gruix de la narració se centra en els anys de la Guerra Civil.
I ho fa sense sortir d’un espai molt concret. Fa temps que tenia ganes d’escriure sobre les notícies i records que m’han anat explicant a casa. El punt de partida és una frase que em va dir la mare fa un parell d’anys, quan comparava dos pretendents amb “una espasa rovinyosa i una ploma sense tinter”.
El poble de Saidí viu la guerra des de posicions de vegades molt traumàtiques. Hi ha germans que lluiten en bàndols contraris.
Encara més: hi ha el cas d’un cosí que es queda a Fraga i que es fa anarquista. Fraga va tenir un paper molt important en la revolució paral·lela a la guerra que va esclatar el juliol del 1936, fins que al 1937 van traslladar la capitalitat a Casp. Vaig veure molt clar com s’havia de sentir un milicià l’any passat, en una exposició que el CCCB va dedicar a Brangulí. En una de les seves fotos es veia un noi que s’encaminava cap al front de l’Ebre sense pràcticament res al damunt. Al davant hi havia un rètol que li indicava cap a on havia d’anar: “Al frente”. Aquest pobre noi es devia sentir desesperat.
Llegint la narració, la derrota és omnipresent, tant per als perdedors com per als que es queden al poble un cop guanya Franco.
Guanyi qui guanyi, en una guerra civil hi ha una sensació de pèrdua molt forta. Em temo que hi ha hagut molt poques guerres civils que no hagin acabat en dictadura. Penseu que els “desafectes” al règim van estar fitxats fins al 1978. El llibre parteix d’una pregunta doble: quan acaba una guerra? I quan acaba una dictadura?
L’atmosfera del relat és boirosa.
És la de la zona. Hi ha climes als quals la gent no es pot acabar d’acostumar mai. La boira potser configura l’estructura interna de les persones, sobretot si forma part del seu món creatiu. A diferència de molts estudiosos que creuen que el paisatge és una distància, estic més d’acord amb aquells que pensen que en el clima i el paisatge t’hi retrobes.
Les teves arrels familiars protagonitzen La guerra vista des del mas . Repertori de passions reivindica el pes de les amistats a l’hora de construir-se a un mateix: “La conversa amb les amistats és sàvia. L’amistat coneix els gestos i el moviment del cos, en sap més que l’amor i fins que el sexe”.
La família són amics, i els amics que fas després són la família. Davant dels canvis constants del present, amb els quals amb prou feines podem relacionar-nos-hi, l’únic que podem fer és comportar-nos amb integritat. Vine com estàs parteix de la memòria però s’acaba adreçant a la vida i a com entomem la continuació. La meva proposta és que ho fem sense barallar-nos-hi, sense pistola, tal com canten els Nirvana. Per aconseguir-ho, el primer que hem d’aconseguir és una bona relació amb un mateix.
Entre els personatges del llibre sobresurt el d’una dona quasi centenària.
Té salut perquè és capaç d’adaptar-se als canvis. Al llibre no ho dic, però és Anna Murià, que va estar escrivint articles fins als 94 o 95 anys. Va ser una de les meves grans amigues, i també una gran mestra.
http://www.ara.cat/premium/llegim/memoria-ajuda-viure_0_850115123.html
Lo PP d’Aragó i el PAR derogaran la 
