Els crustacis seductors.
“Embarcar-nos vers destins estimulants i pròspers, malgrat la maror, és l’única manera de fer reeixir la llengua, la cultura, la identitat”
Quim Gibert
Tallers per la Llengua
Vet aquí que un cranc feia un tomb vora mar un matí que l’aigua estava encrespada. Les pinces se li van gelar tot d’una en contemplar com una llagosta enllestia els preparatius per solcar unes onades que encongien el cor. De tant esparverat com va quedar el cranc, no es va poder estar d’atansar-se a prop de la llagosta: calia avisar-la que el que anava a fer era una bogeria (no li va dir d’aquesta manera, és clar!, va fer servir una paraula més elegant). La llagosta no li va negar que sortir, en aquelles condicions, era un risc. Però tampoc no es va estar d’afegir que els temporals la feien tornar boja.
El cranc no se’n sabia avenir del que passava i, abans que la llagosta s’allunyés aigües endins, li va demanar per fer la travessia plegats.
La mala mar feia anar rebotit el bot d’un costat cap a l’altre. «Quina emoció! Cada onada em deixa sense alè!», exclamava, tota xopa, la llagosta.
El bot no va tardar gaire a enfonsar-se. Tot intentant consolar l’esporuguit cranc, la llagosta va dir-li: «Coratge, amic meu! Al capdavall, som criatures marines». Amb aquestes, la llagosta va suggerir al cranc, que estava esquitxat, masegat i marejat, de fer un periple pel fons oceànic. Amb el recorregut aquàtic, el caparró del cranc, que fins llavors no havia parat donar voltes i voltes, va quedar més alleugerit.
Haver deixat escapar oportunitats per manca de valentia és quelcom que, amb la perspectiva dels anys, ens sap greu. Els crustacis del conte d’Arnold Lobel, assedegats de noves sensacions, saben que la vida només es viu una vegada. I que la intensitat és allò que dona color a la quotidianitat.
Embarcar-nos vers destins estimulants i pròspers, malgrat la maror, és l’única manera de fer reeixir la llengua, la cultura, la identitat. No hi ha temps per perdre. On volem arribar? Ens hem proposat que aquesta llengua, aquesta cultura, aquesta identitat, tant a la Franja de Ponent com a la resta de l’àmbit lingüístic, sigui una llengua plenament normal, una cultura plenament reconeguda, una identitat plenament respectada (igual que ho és l’italià, en el cantó suís del Ticino, o el francès en el Quebec, a l’Amèrica del Nord).
El cranc queda seduït per l’enteresa de la llagosta. I quan el bot fa figa, la llagosta no dubta a oferir-li una proposta encara més lluïda: un viatge submarí. El cranc no ho dubta. Les circumstàncies engrandeixen els protagonistes.
Llengua i seducció (2) és el títol de les jornades de dignificació lingüística que cada any acull la ciutat de Fraga, promogudes pel Casal Jaume I de Fraga, amb el suport d’institucions culturals. La convocatòria del 2013 inclou un sopar d’homenatge a Mari Zapater, historiadora fragatina i editora de Fogaril i calaixera, revista trimestral en llengua catalana; diferents ponències sobre identitat lingüística a càrrec de l’escriptor Màrius Serra, el psicòleg Ferran Suay i altres oradors pendents de confirmar; visites a l’església de St. Miquel Lo Castell i els monestirs d’Avinganya i d’Escarp. Enguany la cita és el segon cap de setmana de març.
Lev Tolstoi va deixar escrit que la tasca creativa, en la qual ens embranquem, ha de ser una recerca seriosa si de debò pretenem arribar al poble. Si va en aquesta línia, l’escriptor rus era del parer que, aleshores, la gent s’hi acaba sumant entusiasmada.
La faula gira a l’entorn del benestar intern dels personatges. El cranc puja al bot perquè intueix que serà una experiència divertida. La llagosta irradia vitalitat. I és que no hi ha res més seductor que la felicitat.
Quim Gibert, psicòleg i coautor de Llengua i emoció
