La catalanitat de la Franja – VilaWeb.
Dimarts 12.08.2014 06:00
Autor/s: Jordi Badia i Pere Cardús
Carta de Joan Sales a Màrius Torres del 2 de juny de 1937 · VilaWeb publicarà durant el mes d’agost una selecció de cartes bescanviades entre aquests dos intel·lectuals
A Joan Sales li concedeixen una excedència i torna de les terres aragoneses cap a Barcelona. Passa per Fraga i Lleida, d’on és fill Màrius Torres, i li explica les seves impressions de la ciutat i de la catalanitat de les comarques de la Franja de Ponent. Les descripcions panoràmiques de Sales ajuden el poeta confinat al sanatori de Puigdolena a fer-se una idea de l’estat d’un país devastat per la guerra.
«Tornant d’Aragó amb el cor que em dringava com un cascavell a causa de l’excedència que m’acabaven de concedir, vaig travessar altra vegada aquelles terres tan estimades, les teves, on també jo tinc records; de bona gana m’hauria deturat unes hores a Fraga, a Lleida, a Cervera o a Tàrrega. Només hi vaig passar de llarg; a Lleida, pel carrer de l’Acadèmia, el de Catalunya, la Banqueta, el pont, els Camps Elisis i aquell cementiri cantat pel benemèrit Morera i Galícia, per cert amb un final d’una desesperança que sorprèn en ell:
Si et deleix l’infinit, aquí hi és tot.
D’ençà del temps que jo hi vivia, fa uns deu anys, Lleida ha crescut i ha millorat; ara a la Banqueta hi ha brolladors, parterres, arbres i moltes coses que en el meu temps no existien. També m’hi ha cridat l’atenció la catalanització total dels rètols i cartells, anuncis, plaques i tota mena de públiques inscripcions o mostres de comerç; cosa que encara no s’ha aconseguit a la capital del Principat. El Segre i la Seu vella són, però, els mateixos de sempre, i Lleida, totalment catalanitzada, més ‘cap i casal de Catalunya per terra ferma’ que mai.
Fraga m’havia semblat, hores abans, una Lleida en miniatura. Venint del desert dels Monegres ja s’anuncia de lluny amb l’olor espessa dels seus figuerals inacabables; el terme fragatí sorgeix de sobte com un oasi. Les ribes del Cinca, ombrejades pels xops, són plenes d’ocells que no paren de xerrotejar. Les cigonyes van i vénen del campanar al riu, on troben pesca abundosa. Arribant-hi des dels Monegres i procedent de la ‘columna Durruti’, també jo hauria exclamat amb tota l’ànima: ¡o terra beneïda, poblada de lleialtat! ¿Per què el govern de Catalunya, en deu mesos que ja fa que els nostres ocupen aquell territori, no ha fet res per legalitzar-ne l’annexió? Els veïns de Fraga, Tamarit, Mequinensa i Vall-de-roures són tan catalans com els d’Olot o els de Figueres.»
[Podeu llegir la carta sencera ací.]
75
Barcelona, dimecres 2 de juny de 1937
Estimat Màrius:
Per l’Esperança he sabut que aquestes darreres setmanes havies fet llit amb febre alta i he atribuït a això que no hagi rebut encara la carta teva que he esperat mentre era al front d’Aragó. En vaig arribar ahir al matí. Ara estic «expulsat» de la tristament famosa «columna Durruti» i a disposició del general en cap de l’Exèrcit de Catalunya (o de l’Est); confio que ben aviat podré servir en una unitat regular com vinc demanant des de començos de la guerra ¡ja fa més de deu mesos! Tot arriba en aquest món, si bé de vegades de la manera més inesperada; ja t’ho explicaré de viva veu quan pujarem amb la Nuri al sanatori. Mentrestant hauré tingut excel·lents ocasions de fer exercicis d’humilitat i de paciència, que sempre ens convenen. Tornant d’Aragó amb el cor que em dringava com un cascavell a causa de l’excedència que m’acabaven de concedir, vaig travessar altra vegada aquelles terres tan estimades, les teves, on també jo tinc records; de bona gana m’hauria deturat unes hores a Fraga, a Lleida, a Cervera o a Tàrrega. Només hi vaig passar de llarg; a Lleida, pel carrer de l’Acadèmia, el de Catalunya, la Banqueta, el pont, els Camps Elisis i aquell cementiri cantat pel benemèrit Morera i Galícia, per cert amb un final d’una desesperança que sorprèn en ell:
Si et deleix l’infinit, aquí hi és tot.
D’ençà del temps que jo hi vivia, fa uns deu anys, Lleida ha crescut i ha millorat; ara a la Banqueta hi ha brolladors, parterres, arbres i moltes coses que en el meu temps no existien. També m’hi ha cridat l’atenció la catalanització total dels rètols i cartells, anuncis, plaques i tota mena de públiques inscripcions o mostres de comerç; cosa que encara no s’ha aconseguit a la capital del Principat. El Segre i la Seu vella són, però, els mateixos de sempre, i Lleida, totalment catalanitzada, més «cap i casal de Catalunya per terra ferma» que mai.
Fraga m’havia semblat, hores abans, una Lleida en miniatura. Venint del desert dels Monegres ja s’anuncia de lluny amb l’olor espessa dels seus figuerals inacabables; el terme fragatí sorgeix de sobte com un oasi. Les ribes del Cinca, ombrejades pels xops, són plenes d’ocells que no paren de xerrotejar. Les cigonyes van i vénen del campanar al riu, on troben pesca abundosa. Arribant-hi des dels Monegres i procedent de la «columna Durruti», també jo hauria exclamat amb tota l’ànima: ¡o terra beneïda, poblada de lleialtat! ¿Per què el govern de Catalunya, en deu mesos que ja fa que els nostres ocupen aquell territori, no ha fet res per legalitzar-ne l’annexió? Els veïns de Fraga, Tamarit, Mequinensa i Vall-de-roures són tan catalans com els d’Olot o els de Figueres.
I vet aquí que torno a ser a Barcelona al cap de quinze dies d’haver-ne sortit. ¡Que canviada m’ha semblat! La revolució va madurant per la mateixa força de les coses, sense que cap geni polític hi influeixi ni poc ni gaire. L’aniversari de la guerra, que s’escaurà el 19 del mes vinent, ho trobarà tot de tota una altra manera; les hordes canibalesques que es van fer mestresses de la ciutat i del país i que en poc més de trenta dies van cometre una quantitat incalculable d’incendis, robatoris, assassinats i saqueigs, ara estan bandejades de la cosa pública. Tant de bo els nacionalistes i els socialistes, les dues grans forces de la nova Catalunya, s’associessin per alliberar-nos de les últimes restes que encara queden de l’anarquisme analfabètic i vesànic; són els dos únics partits combatius i disciplinats amb què comptem ara per encarar-nos a circumstàncies tan extraordinàries. La guerra es lliura en darrer terme entre renaixença i antirenaixença; i ara la renaixença catalana només pot confiar en els dos grans corrents d’idees del nostre segle, el nacionalisme i el socialisme. Potser s’acosten dies de benedicció per al nostre país desventurat; fa esgarrifar de pensar com un dirigent polític, si el tinguéssim, podria aprofitar el cataclisme per engrandir la nostra terra; enmig d’un huracà un navegant audaç pot fer avançar més que mai la seva nau. Prat de la Riba s’hagué d’acontentar amb un ventet somort que a penes inflava les veles ¿de què no seria capaç amb la ventada d’ara? Però els nostres actuals dirigents són d’una mediocritat que estaborneix. Sabent-me a Barcelona ens vingué a veure en Joaquim Xirau, que hi està ficat; ens explicà que corrien rumors que les potències estrangeres, veient que la «guerra d’Espanya» s’eternitzava i els fronts s’estabilitzaven, parlaven d’obligar-nos a pactar un armistici indefinit conservant cada bàndol el territori que actualment ocupa: Espanya continuaria existint en teoria però en la pràctica hi hauria dues Espanyes, la de llevant i la de ponent. Vaig exclamar que això seria una solució magnífica, en primer lloc per posar fi al carnatge repel·lent que és la guerra i en segon lloc perquè a l’Espanya de llevant podríem aspirar a una mena d’hegemonia com sigui que la gent de llengua catalana hi som majoritaris o almenys una bona meitat; podríem convenir —vaig afegir engrescant-me com si ja em trobés a la conferència de plenipotenciaris— una barata de territoris amb el general Franco: li donaríem Madrid amb la «bossa» que forma a l’Espanya central a canvi de Mallorca i Eivissa i del que ens falta d’Aragó amb Navarra; així els respectius territoris tindrien una forma més coherent i, mentre ells estarien contentíssims amb l’ocupació de Madrid, nosaltres, amb la de Mallorca, a més d’alliberar un país de llengua catalana de la dominació castellano-feixista, eliminaríem el perill de bombardeigs aeris i navals sobre Barcelona, i amb la de Navarra i del que ens manca d’Aragó establiríem per fi contacte amb els bascos.
Seria en una paraula, anava dient, la resurrecció de les dues Corones, la catalana-aragonesa i la basco-navarresa, ara fraternalment unides enfront d’un enemic comú.
A mesura que jo m’anava engrescant en Xirau s’alterava; per fi no pogué més i esclatà. ¡De poc que no s’esquinça les vestidures! La partició d’Espanya, em digué fora de si, seria una monstruositat; cometríem una covardia sense nom si acceptéssim «aquesta solució infame que ens volen imposar les potències estrangeres». Abans que consentir el trosseig d’Espanya, conclogué heroicament, ens hem de batre com lleons als fronts de guerra «fins a la darrera gota de la nostra sang». Li vaig fer remarcar, amb tota la delicadesa possible, que de nosaltres dos era jo qui, sense ser «un lleó», es batia al front o almenys, des dels començos de la guerra, intentava fer-ho, mentre ell no es movia de la reraguarda; em replicà, desconcertat, que degut a un accident d’automòbil, que sofrí l’estiu passat, anava ranco i que era per això «i únicament per això» que no se n’havia vingut als fronts amb la jovenalla. Vaig fer veure que m’ho creia i donant per bona l’excusa vaig girar full.
Com a principals novetats, sembla que el nou govern de Catalunya, un cop esbandida la FAI, es proposa de restablir l’ordre a les empreses que aquesta havia «col·lectivitzat». Es procura que se’n tornin a fer càrrec els mateixos empresaris; el mal és que molts d’ells qui sap on paren, després de tants mesos de desori en què els anava la pell, i als qui queden no els acaba de fer peça tornar-se’n a encarregar després de la gestió anarquista. Ha estat, segons diuen, un desastre que supera tot el que ja ens imaginàvem; se n’havien apoderat creient que els «amos» tenien amagada una moma inexhaurible i es van trobar amb la sorpresa que ben aviat ja no sabien amb què pagar la nòmina del personal: ¡els diners dels comptes corrents s’havien volatilitzat i l’empresa, dirigida pel comitè anarquista, era incapaç de guanyar-ne! Un anunci aparegut en els diaris resumia pintorescament la situació; deia exactament: «Empresa col·lectivitzada cerca soci capitalista».
Resulta que de moltes d’elles se n’havien constituït dirigents, no pas els tècnics ni tan sols els obrers qualificats, sinó els sense ofici, els manobres, forasters en majoria. ¿Podia haver-hi ja res de més manicomial que una revolució de manobres sud-espanyols? «Los más miserables e imbéciles de la nación» els anomenava no pas menys que un home tan d’esquerra com Castelar en un d’aquells discursassos que tanta forrolla feien a la seva època. Els obrers qualificats, tots ells catalans i enemics de la FAI, es veu que haurien volgut en general que els patrons continuessin en el seu lloc, si ja no com a tals almenys com a directors o tècnics; però els de la FAI els caçaven. ¿No és doncs indecent tirar-los ara en cara, com fan alguns, que s’amaguessin o emigressin? ¿Podem exigir d’un burgès que sigui al mateix temps un heroi i un màrtir? Ja fa prou duent el pòndol del negoci, que és el seu ofici; és així que serveix la societat quan el deixen tranquil. A mans dels «comitès» de la FAI la producció industrial catalana s’havia estimbat vertiginosament; tota la revolució que saben fer és matar la gallina dels ous d’or. Molts d’ells havien vingut fugint d’una terra sense patrons ni empreses, on es morien de gana per manca de jornals a guanyar, i un cop aquí exigien l’extermini dels patrons i no haurien parat fins a la destrucció de les empreses. Prop de deu mesos haurà durat la revolució failangista a càrrec de «los más miserables e imbéciles de la nación»; si n’arriba a durar deu més, haurien fet de Catalunya un país nord-africà com el seu ¿potser era això el que es proposaven?
Vindré a Puig d’Olena no sé si diumenge vinent o l’altre.
Actuacions del Duo Recapte a Albelda, Alcampell i Torre d’Arques | Mas de Bringuè.
El duo Recapte portarà en plena canícula d’agost l’espectacle “Ataüllant el món des del Molinar”, dedicat a la poesia de Desideri Lombarte, per terres lliteranes després d’haver-ho fet en dues localitats del Baix Cinca i a Saragossa a l’abril i al maig, dins dels actes d’homenatge al poeta de Pena-roja de Tastavins promoguts per ASCUMA i ICF amb motiu del XXV é aniversari de la seua mort.
El divendres 8 d’agost, el grup poètic musical format per Antoni Bengochea (veu) i Màrio Sasot (bandúrria i mandolina elèctrica) actuaran a la sala d’actes de la casa de Cultura d’Albelda a les 10, 30 hores de la nit.
El dia següent, dissabte, 9 d’agost a la mateixa hora i dins de les ja famoses activitats culturals de les Nits a la Fresca, Recapte portarà la poesia i la trajectòria vital de Desideri Lombarte a la Plaça Major del Campell.
Ambdues activitats han estat organitzades amb el suport dels Ajuntaments, biblioteques i associacions culturals d’aquestes localitats.
Després d’aquesta mini gira lliterana, el dúo Recapte participarà, el 19 d’agost, a les 7 de la tarda en l’apertura de la vespra de les festes majors de Torre d’Arques, al Matarranya, invitats per la Comissió de Festes.
“Gestionar la diversidad lingüística de Aragón“
Del 9 a l’11 de juliol, Saragossa.
CONFERÈNCIES OBERTES AL PÚBLIC.
Dimecres 9 de juliol, a la Facultat de Ciències Socials i del Treball (carrer Violante de Hungría, 23), s’inaugurarà el curs “Gestionar la diversidad lingüística de Aragón”, organitzat pel Departament de Psicologia i Sociologia.
Javier Giralt, professor titular de Filologia Catalana a la Universitat de Saragossa, dissertarà des de les 9’00 h. sobre “El catalán en los documentos históricos aragoneses”. Aquesta conferència serà d’accés lliure per al públic interessat.
També serà d’accés lliure la conferència de Chabier Gimeno, professor a la Universitat de Saragossa i director del curs, amb el títol “Lenguas e identidad en Aragón: aportaciones desde las ciencias sociales a un debate urgente” que tindrà lloc el divendres 11 de juliol, a las 18’00 h.
Tota la informació està disponible a http://riesgo.unizar.es/?p=1327 Encara t’hi pots inscriure!
El curs està promogut pel Departamento de Psicología y Sociología de la Universidad de Zaragoza. En aquesta primera edició col·laboren professors de diverses universitats i professionals de reconegut valor.
Chabier Gimeno
Dpto. de Psicología y Sociología. Universidad de Zaragoza
Natxo Sorolla
Universitat de Barcelona
CURSO “GESTIONAR LA DIVERSIDAD LINGÜÍSTICA DE ARAGÓN” | La Sociedad del Riesgo.
CURSO
ORGANIZADO POR:
(UNIVERSIDAD DE ZARAGOZA)
Reconocido como curso de formación permanente de la Universidad de Zaragoza,
con dos créditos ECTS (28 mayo 2014).
Descarga aquí toda la información en formato pdf:
diptico_curso_linguistica_PA_IMPRENTAR
OBJETIVOS:
1.- Reflexionar sobre la actual situación de la pluralidad lingüística de Aragón, su origen y la posible evolución de ésta.
2.- Conocer la diversidad de variedades de cada lengua de Aragón, tanto social como lingüísticamente.
3.- Adquirir competencias adecuadas en el uso de técnicas de investigación sociolingüística.
4.- Introducirse en la didáctica y las nuevas tecnologías en torno a las lenguas de Aragón.
DESTINATARIOS Y REQUISITOS:
Tendrán preferencia los titulados universitarios, pudiendo inscribirse profesionales relacionados con la materia en general.
Todos los inscritos sin titulación universitaria deberán presentar un breve Curriculum Vitae que justifique su interés por el curso.
PROGRAMA:
MIÉRCOLES 9 JULIO (área: sociolingüística)
9’00 h. Título: Conferencia inaugural, abierta al público: “El catalán en los documentos históricos aragoneses”. Ponente: Javier Giralt. Profesor Titular de Filología Catalana en la Universidad de Zaragoza.
10,30 h. Título: “Situación demolingüística de Aragón (lengua catalana y lenguaaragonesa)”. Ponente: Natxo Sorolla, investigador de la Universitat de Barcelona.
12,30 h. Título: “Los usos actuales del occitano. Del idioma de la intimidad a la lengua como patrimonio”. Ponente: Dominique Blanc. Doctor en Antropología. Investigador de la Ecole des Hautes Etudes en Sciences Sociales, EHESS-LISST, Toulouse (Francia).
16,30 h.Título: “Taller práctico de realización de encuestas y de trabajo de campo (I)”. Ponente: Natxo Sorolla, investigador de la Universitat de Barcelona.
18,00 h.Título: “Taller práctico de realización de encuestas y de trabajo de campo (II)”. Ponente: Natxo Sorolla, investigador de la Universitat de Barcelona.
|
JUEVES 10 DE JULIO (área: nuevas tecnologías y comunicación)
9,00 h.Título: “El espacio mediático, la literatura y la producción editorial en catalán”. Ponente: Carles Terés (coordinador de “Temps de Franja” y escritor).
10,30 h. . Título: “Medios de comunicación en aragonés y nuevas tecnologías”. Ponente: Rubén Ramos. Periodista y profesor de la Universidad de Zaragoza.
16,30 h. . Título: “Taller práctico de nuevas tecnologías y lenguas de Aragón (I)”. Ponentes: Juan Pablo Martínez. Profesor de la Universidad de Zaragoza. Santiago Paricio. Lingüista e investigador.
18,00 h. . Título: “Taller práctico de nuevas tecnologías y lenguas de Aragón (II)”. Ponentes: Juan Pablo Martínez. Santiago Paricio.
|
VIERNES 11 DE JULIO (área: situación de las lenguas y variedades)
9,00 h. Título: “Las variedades extremas de catalán: frontera versus transición”.
Ponente: Ramon Sistac. Profesor de la Universitat de Lleida.
10,30 h.Título: “Para una revisión de la lengua benasquesa en su preciso contexto histórico”.
Ponente: José Antonio Saura. Profesor de la Universidad de Zaragoza.
16,00 h.Título: “Taller práctico sobre el Archivo Audiovisual Aragonés: grabación y digitalización de materiales en aragonés, desde el Valle de Ansó hasta la Ribagorza”.
Ponente:Fernando Romanos. (Investigador y coordinador en el Gobierno de Aragón del Programa Luzía Dueso de difusión del aragonés en centros educativos).
18,00 h.Título: Conferencia de clausura, abierta al público. “Lenguas e identidad en Aragón: aportaciones desde las ciencias sociales a un debate urgente”.
Ponente:Chabier Gimeno, profesor de la Universidad de Zaragoza.
LUGAR DE REALIZACIÓN:
Universidad de Zaragoza.
Facultad Ciencias Sociales y del Trabajo
calle Violante de Hungría, 23. Zaragoza.
INFORMACIÓN Y PREINSCRIPCIONES:
Dr. Chabier Gimeno: chabierg@unizar.es
INSCRIPCIONES:
Fundación Empresa Universidad Zaragoza
cursos@feuz.es
PRECIO:
100 €.
Incluye materiales.
El alumnado interesado en solicitar beca debe contactar con el director del curso.
Plazas limitadas.
COLABORAN:
Grupo de Investigación “Estudios de la Sociedad del Riesgo”.
Asociación Aragonesa de Sociología.
Fundación Empresa Universidad Zaragoza.
PROFESORADO:
UNIVERSIDAD DE ZARAGOZA
OTRAS UNIVERSIDADES Y CENTROS DE INVESTIGACIÓN:
PROFESIONALES, EMPRESAS PRIVADAS E INSTITUCIONES PÚBLICAS:
S’amplia l’ensenyament en LAPAPYP i s’obvia el de LAPAO | Xarxes socials i llengües.
El Govern d’Aragó ha aprovat el currículum d’educació primària, amb una important relació amb el tema lingüístic. En el seu article 19 es formalitza l’ampliació de l’ensenyament de l’aragonès. Evidentment, no li diuen “aragonès”, o “llengua aragonesa”. Només se la reconeix de manera eufemística com “lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica de la Comunidad Autónoma, con sus modalidades lingüísticas”. I no tant perquè la consellera es nego a reconèixer l’aragonès, si no perquè després ve la Franja, on cal negar que es parla català. Cal que aparega ben clara la filiació aragonesa i la seua dispersió en multitud de “modalitats”, però en tot cas, res de relacionar-la amb els endimoniats: “zona de utilización histórica predominante de la lengua aragonesa propia del área oriental de la Comunidad Autónoma, con sus modalidades lingüísticas”. 21 paraules per a evitar dir-li català. Ens crea perplexitat que el Govern d’Aragó encara no entenga perquè han tingut més èxit les sigles (LAPAO i LAPAPYP) que no pas el nou “nom” amb que tracten l’aragonès i el català.
El currículum desplega l’ensenyament de l’aragonès. Com bé sabeu, el món de l’aragonès viu dividit en diferents corrents ortogràfics, que malauradament reprodueixen i enquisten batalles internes. El currículum ha privilegiat deliberadament un dels sectors, que és aquell que està més allunyat de CHA (en podeu corroborar la intenció a esta intervenció del PP en Corts). És previsible que això done força al sector menys institucionalizats de l’aragonès, i per tant, incremente l’escletxa dels odis. Amb tot, l’aragonès haurà de ser prou intel·ligent per a aprofitar l’increment de classes en LAPAPYP i consolidar l’ensenyament de l’aragonès de cara al futur, evitant d’incrementar la divisió interna.
Tot i l’avenç brindat a l’aragonès, en l’annex s’explicita que per al LAPAO no s’ha desplegat currículum:
Disposición adicional sexta. Lengua aragonesa propia del área oriental.
Con el objeto de garantizar el derecho a recibir la enseñanza de las lenguas y sus modalidades lingüísticas propias de Aragón en las zonas de uso histórico predominante, cuyo aprendizaje será voluntario, en posteriores desarrollos normativos se determinará el currículo de la lengua aragonesa propia del área oriental.
Amb tot, ja són multitud de pistes les que confirmen que qui tira de la corda secessionista és el PAR, i no tant el PP, a qui la cosa la hi porta ben fluixa. En l’interior del Departament es parla de les coses per al “català” quan es refereixen al LAPAO, i és només amb presència de càrrecs polítics del PAR que eviten la paraula maldita. Si això no és prou clar, fixeu-vos com María Herrero (PAR) remarca a Dolores Serrat (PP) a les Corts que s’ha referit a al LAPAPYP com aragonès, “sin la coletilla”, la qual cosa podria portar a pensar que l’altra llengua és el no-aragonès, que en mentalitat del PAR, no hi ha res més no-aragonès que el català. I això sí que no pot ser. En la (presumpta) defensa d’allò aragonès poden arribar a enrevessar la identitat aragonesa per tal que ningú dubte, que, si d’alguna manera es defineix l’aragonesitat, és perquè està contraposada a la catalanitat. Si per a defensar l’anticatalanisme han de renunciar a allò aragonès, no dubteu que ho faran. Los hereus de la Corona d’Aragó tenen estes coses.
En tot cas, noteu que la Llei i la Consellera i fins i tot el PAR tracta sobre “dues llengües”. És possible que el PP haja aturat la pretensió del PAR de tractar l’aragonès i el català com una única llengua (María Herrero ho fa en part de la seua intervenció). En tot este caos que ha muntat el Govern, cabria la possibilitat de pensar que ha estat el PP qui ha ficat ordre? En tot cas, sabem que ni el propi PAR creu tot el que han muntat. Ni la pròpia Maria Herrero hi creu (Postureo LAPAO, riau riau!). Però si alguna cosa caracteritza María Herrero és el seu control de la dialèctica, i la seua capacitat per a adaptar-se al context. Pot defensar allò que no creu, com que el LAPAO és diferent del català.
Com a conclusió, s’ha de remarcar que en el debat de l’aniversari de la II Llei de llengües l’única parlant d’una llengua pròpia d’Aragó era la Consellera Serrat. I per a augmentar la paradoxa, és nascuda a Catalunya, la terra del dimoni. Si Buñuel reviscolare, no farie guions tan bons… Quin País! continue reading…
Entitats de la localitat i l’Ajuntament demanen que es mantingui l’assignatura de Llengua Catalana i no se substitueixi per la de Llengües Pròpies d’Aragó
L’Ajuntament de Mequinensa (Baix Cinca) i diverses entitats socials i culturals de la població han presentat al·legacions al Currículum de l’Educació Primària a Aragó per tal que es pugui mantenir l’ensenyament de català a les escoles de la Franja de Ponent, així com la convalidació d’aquesta assignatura amb el nivell B de català. L’elaboració del nou Currículum i l’aplicació de la Llei de Llengües d’Aragó, modificada el 2013, elimina del seu text tota referència a l’assignatura de Llengua Catalana, que s’imparteix a les escoles aragoneses des de fa tres dècades, substituint-la per la de Llengües Pròpies d’Aragó. Actualment, més de 5.000 alumnes d’Aragó estudien i són avaluats de català o en català.
La substitució de l’ensenyament de l’assignatura de Llengua Catalana, que s’imparteix a les escoles aragoneses des de fa tres dècades, per la de Llengües Pròpies d’Aragó és una de les mesures que preveu el nou Currículum de l’Educació Primària a Aragó, de la mateixa manera que l’actual Llei de Llengües d’Aragó, aprovada el maig del 2013. Des de l’Ajuntament de Mequinensa asseguren que aquesta situació ‘posa en perill’ el marc jurídic sobre el qual se sustenten les classes de català, que en l’actualitat formen part de l’oferta educativa dels centres escolars de Franja de Ponent, de la mateixa manera que la convalidació de l’assignatura per obtenir el nivell B de català.
En el document, remès al Departament d’Educació del govern d’Aragó, Ajuntament i entitats sol·liciten que l’assignatura de català, ‘com a senyal d’identitat consubstancial al patrimoni cultural aragonès i espanyol i com a àrea plenament assentada en el sistema educatiu d’Aragó, sigui contemplada en aquesta ordre de currículum així com el seu reconeixement d’aquests ensenyaments per a l’obtenció del nivell B de català’. També demanen ‘que sigui reconeguda en tots els desenvolupaments legislatius del sistema educatiu d’Aragó i que es mantingui l’habilitació del seu professorat per impartir l’àrea de català i altres àrees del currículum en aquesta llengua’.
La xifra d’alumnes aragonesos que estudien i són avaluats de català o en català ha anat incrementant-se des del 1984, moment en què es van començar a instaurar els ensenyaments del català a Aragó, fins a superar els 5.000 anuals. El 2007 es va promoure la implantació de projectes lingüístics en llengua catalana amb instruccions per al seu desenvolupament d’acord als nous currículums i el 2008 es va acreditar el nivell B de català als alumnes que compleixen els requisits, ‘cosa que afavoreix la inserció laboral de l’alumnat aragonès’.
Mequinensa reclama el català al Currículum de Primària | Mas de Bringuè.
Diverses entitats socials i culturals de Mequinensa, junt amb i l’Ajuntament de la localitat, han sol•licitat que es mantingue l’assignatura de Llengua Catalana al currículum aragonès d’Ensenyament Primari recentment presentat pel govern aragonès, i no se substituixque per la de Llengües pròpies de l’Aragó Oriental (LAPAO), conjunt de modalitats lingüístiques del català que no apareixen citades ni desenvolupades en el Currículum .
Quant a la Llengua Aragonesa pròpia de les àrees Pirenaica i pre Pirenaica (Lapapyp), el Currículum de Primària en fa esment dient que es compromet a fixar una ortografia unificada i que de moment s’atendrà a la proposta ortogràfia de l’anomenada Acadèmia de Filologia Aragonesa.
L’elaboració del nou Currículum de l’Educació a Aragó i l’aplicació de la Llei de Llengües d’Aragó, modificada el 2013, elimina del seu text tota referència a l’assignatura de Llengua Catalana, que s’imparteix a les escoles aragoneses des de fa tres dècades, i el substitueix per la de llengües pròpies d’Aragó. Aquesta situació, en opinió de les entitats mequinensanes al•legants, posa en perill el marc jurídic sobre el qual se sustenten les classes de català, que en l’actualitat formen part de l’oferta educativa dels centres escolars de l’Aragó Oriental, i la convalidació de l’assignatura per obtenir el ‘nivell B’ de català.
En el document, remès al Departament d’Educació del Govern d’Aragó per aquestes entitats, sol•liciten que la “assignatura de català, com a senyal d’identitat consubstancial al patrimoni cultural aragonès i espanyol i com a àrea plenament assentada en el sistema educatiu d’Aragó, sigui contemplada en aquesta ordre de currículum així com el seu reconeixement d’aquests ensenyaments per a l’obtenció del certificat B de català “. També es demana que “sigui reconeguda en tots els desenvolupaments legislatius del sistema educatiu d’Aragó i que es mantingui l’habilitació del seu professorat per impartir l’àrea de català i altres àrees del currículum en aquesta llengua”.
La xifra d’alumnes aragonesos que estudien i són avaluats de català o en català ha anat incrementant des de 1984, moment en què van començar a impulsar els ensenyaments del català a Aragó, fins a superar els 5.000 anuals. El 2007 es va impulsar la implantació de projectes lingüístics en llengua catalana amb instruccions per al seu desenvolupament d’acord amb els nous currículums i en 2008 es va acreditar el nivell B de català als alumnes que compleixen els requisits, cosa que afavoreix la inserció laboral de l’alumnat aragonès .
En torn a aquesta polèmica, la Consellera d’Educació, Cultura i Esports del Govern d’Aragó, Dolors Serrat, s’ha limitat a dir que, tot i que aquesta matèria no apareix en el nou currículum, el seu Departament “no té intenció de treure l’assignatura de Català dels centres on s’imparteix”.
Un curs sobre les llengües a la Universitat de Saragossa | Lo Finestró.
Els dies 9, 10 i 11 de juliol, la Universitat de Saragossa, mitjançant la Facultat de Psicologia i Sociologia, planteja un curs sobre les llengües d’Aragó, en el qual es combinaran aspectes teòrics amb aspectes pràctics. Estarà centrat en les llengües i les noves tecnologies i en aspectes sociolingüístics de l’aragonès i el català a l’Aragó.
El curs està acreditat amb dos CTS convalidables amb assignatures de la Universitat i puntuarà per a la baremació de les llistes de professorat d’aragonès i català.
Consellera Serrat, la Magnànima | Lo Finestró.
La consellera d’Educació, Universitat, Cultura i Esport del Govern d’Aragó, Dolors Serrat, va assegurar el dijous 12 de juny que a la Comunitat autònoma “no s’ha prohibit” l’ensenyament del català, si bé reclamava que “tenim l’obligació de defensar les nostres modalitats lingüístiques”. Així ho va assenyalar la consellera en la seua compareixença al ple de les Corts, a proposta del grup parlamentari de Chunta Aragonesista (CHA), per informar del desenvolupament i aplicació de la Llei 3/2013, de 9 de maig, d’ús, protecció i promoció de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó.
Quina meravella, senyora Serrat! Quina comprensió i magnanimitat de part seua i de tot el govern del PP-PAR! A l’Aragó no han prohibit “encara” l’ensenyament del català, ni sortir al carrer en texans, ni ensenyar a nedar als nens, ni prendre un cervesa després de les set de la tarda, ni obliguen a portar catxirulo a la plaça del Pilar, ni han aprovat cap llei que ordeni fuetejar a qui gosi parlar català a l’esmentada plaça saragossana, ni tan sols han prohibit menjar torró d’Alacant, ni beure cava del Penedès. Són vostès uns grans lliberals, és vostè una gran indulgent i generosa. Suposo señora consellera que vostè volia dir que “encara” no s’havia prohibit l’ensenyament del català a les escoles d’Aragó en general, i de la Franja en particular. El que no va dir és que només havien prohibit el nom del català de la Franja, perquè no existia aquesta llengua, esclar, segons vostès, malgrat que es parla des de fa molts centenars d’anys. Tampoc va dir que no hi ha cap institució científica o acadèmica, ni cap persona instruïda i amb un xic de seny, que estiguin d’acord amb la seua llei. Miri, senyora Serrat, vostè sempre serà coneguda, s’hi posi com s’hi posi, com la senyora del LAPAO. Vostè va nàixer amb barretina, però un bon dia la canvià per un catxirulo anticatalà que l’impedeix veure la realitat i no distingir el coneixement científic de les llengües de la manipulada i interessada expressió, dita, popular. Té el catxirulo tan ben aferrat que fins i tot li priva del sentit del ridícul, senyora LAPAO.
No sé si per curiositat analítica dels seus pensaments, o per una morbosa, en tant que enjogassada, forma de voler interpretar els seus sentiments, més d’una vegada he pensat que li produiria molta satisfacció prohibir el català a l’Aragó. De bon grat invitaria a una copa d’un bon cava a aquell que em donés proves afirmatives fefaents de la meua sospita.
De preguntes retòriques estan plens els mitjans de comunicació. Jo, per no ser menys, des de la modèstia de Lo Finestró li pregunto: ens podria explicar, senyora Serrat, la Magnànima, que pensa fer per defensar i protegir les modalitats lingüístiques d’Aragó? A passat un any i no han fet res de res: qui dia passa, any empeny. Amb quins equips professionals compta? Fins on arriba els seu pressupost per acomplir les obligacions que l’imposa la seua llei?. Fixi-s’hi si hagués estat fàcil fer una llei de llengües amb només un article: “Queda derogada la llei del PSOE i la CHA”. Ara no seria la senyora LAPAO, ni hauria de pensar, si és que ho fa, en la manera de protegir i defensar totes i cadascuna de les innumerables modalitats lingüístiques —lapaos i lapapyps i totes les seues derivacions, comarcals, locals i familiars— que s’estenen per tot l’Aragó. En quin bullit s’han ficat, senyora Dolors Serrat, millor dit, señora Dolores Serrado! Consellera, com a cada porc li arriba el seu Sant Martí, bon vent i barca nova! Ja fa massa temps que penso que amb vostès no hi ha res a fer.
Social Widgets powered by AB-WebLog.com.