Ahir l’@ernestalos (Chersophilus duponti) parlava de “La pell de la frontera” a El Periódico: http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/oci-i-cultura/frontera-interior-3672439 …
La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: Baix CincaLo Català a la Franja és una web que recopila informació sobre la Franja i les seues comarques, conté informacions sobre llengua, activisme, lleis de llengües i LAPAO, literatura, recerca, i evidentment, sobre el propi territori del Matarranya, Baix Cinca, Llitera i Ribagorça, a més de les relacions de la Franja amb Aragó, amb Catalunya o amb el País Valencià. Però a més, també estem molt orgullosos dels documents estàtics que hem anat fent: delimitació de les poblacions de la Franja i propostes del seu nom en català, avals per al nom llengua, o la recopilació de debats sobre la Llei de llengües a Aragó.
La informació es pot seguir també per Facebook, Twitter, Subscripció per correu a lafranja.net, RSS, o de manera més esporàdica, difusió a la llista de la ICF. Actualment la web recopila unes 1.400 notícies anuals, que venen a ser 4 notícies diàries. Les visites superen les 100 diàries, que es converteixen en 40.000 visites anuals. continue reading…
Francesc Serés: ‘La festa de la diversitat és una altra cosa’ – VilaWeb.
Autor/s: Montserrat Serra
Francesc Serés: ‘La festa de la diversitat és una altra cosa’
Acaba de publicar ‘La pell de la frontera’ sobre l’efecte de la immigració en la identitat de la Franja
Bona notícia. Francesc Serés acaba de publicar un llibre: ‘La pell de la frontera‘. I Quaderns Crema l’ha col·locat en la col·lecció vermella amb franja negra, ‘D’un dia a l’altre’, que fa frontera entre la literatura i el periodisme. Va de fronteres. Aquesta nova obra de Serés, literària com les que més, mostra una realitat enganxada a la seva vida: l’arribada de la immigració africana al seu poble, Saidí, i a més pobles de la Franja, com Alcarràs, Soses, Torres de Segre, Aitona… Pobles d’immigrants oblidats, lloc de pas o de final de molts marroquins, malians, senegalesos… que han influït en la identitat de la Franja.
Aquest llibre s’emparenta amb ‘La matèria primera‘ (premi Octavi Pellissa, Empúries 2007), relats de no-ficció sobre el món laboral a Catalunya, i amb ‘La força de la gravetat‘ (Quaderns Crema, 2005), que afronta la mateixa temàtica a través de la ficció. La diferència és que ‘La pell de la frontera’ es publica ara, quan la crisi cou, mentre que els altres ja parlaven de la bombolla immobiliària, perquè el 2005 i el 2007 ja hi era, però no havia esclatat i no es volia veure.
Comencem l’entrevista mirant com ‘La pell de la frontera’ escruta el ‘nosaltres’ davant dels ‘altres’. Perquè l’essència d’aquest llarg projecte de Serés, segons que explica, és entendre com els ‘altres’ han incidit i han transformat el ‘nosaltres’.
—Aquest llibre és el darrer que vau fer de dalt a baix amb en Jaume Vallcorba. Vau tenir un dubte fins al final: si passàveu el segon capítol al principi i el convertíeu en una mena de pòrtic. No ho vau tocar. Trobo que començar amb ‘La petita història de les històries sense història’ és un gran encert. Aquesta primera peça conté humanisme i literatura.
—És una història que he guardat des del 2005, quan la vaig escriure. És la primera història que explica l’efecte de l’altre en tu mateix. No explica què li passa a l’altre ni dóna veu a l’altre, sinó que apunta la gran reflexió que considero que ens manca: l’efecte que l’altre provoca en nosaltres. Parlem molt de la immigració, i és clar que ho hem de fer, però a mi des del punt de vista literari m’interessa com la immigració acaba representant un canvi en la pròpia identitat, a través de la identitat dels altres. Fent caricatura, t’ho explicaria d’una altra manera: sí que hi ha una festa de la diversitat, però és tot el contrari del que es pretenia: és un canvi polític, ètic, fins i tot és un canvi d’actitud davant el món.
—Com us ha canviat el llibre?
—El llibre no m’ha canviat, però sí que m’ha canviat l’arribada de tota aquesta gent. Jo no seria el mateix si ells no hi haguessin estat. Ens han mostrat canvis substancials que ningú no ens ensenyava. Perquè conviure amb aquesta gent t’ensenya realitats que fins llavors desconeixies. Bé, això és el discurs, diguem-ne oficial, però això té nom: parlem d’estat del benestar, socialdemocràcia, política més o menys ajustada a dret… Però jo he nascut en un lloc on ha arribat una gent fugint de la misèria, de l’explotació, d’una malvestat increïble… Aquest contrast és el que m’ha interessat.
—El contrast, quines idees establertes us va fer trontollar?
—Aquesta idea del creixement sostingut, del progrés sense fi, quedava desmentida amb l’arribada d’aquesta gent. I jo em preguntava: per què ells sí i tu no? Aquesta pregunta l’he portada a sobre des de petit. Jo faig la mateixa pudor que ells després de treballar al camp, però arribo a casa i em trobo els llençols nets i un plat a taula. En canvi, ells sovint han de dormir al ras. Aquesta realitat et posa en contacte amb la part pitjor del tercer món. És clar, prens consciència de la fragilitat de tot plegat.
—Quan va ser la primera vegada que vau prendre consciència d’aquesta fragilitat?
—De la fragilitat de tot plegat en vaig prendre consciència una vegada que a classe va entrar el director i va fer sortir un noi, perquè el seu pare s’havia matat. És la primera vegada que sóc conscient de l’atzar macabre del món i que tu no n’ets exclòs, tot i que l’estat del benestar et faci pensar que hi ha una xarxa. Amb tot, sóc dels qui creu que el veritable avanç és la màquina del TAC. No vull pas anar enrere. Que aquesta gent hagi vingut aquí fa que tu encara valoris més allò que aquí s’ha aconseguit.
—En aquest context, mirar el ‘nosaltres’ davant els ‘altres’ també és veure tots els prejudicis que hi aboquem.
—Un professor sempre em deia: no t’obsessionis massa. Que no vol dir que no t’obsessionis. Vull dir que el prejudici hi és, però és un fet cultural que és rebatut. El prejudici racial és fàcil de rebatre, però no podem amagar el prejudici social. Una de les coses que em preocupaven mentre escrivia el llibre era que hi hagués algun punt d’indignitat en el relat.
—El prejudici social es troba més enquistat?
—T’ho diré d’una altra manera: quantes sèries de televisió ridiculitzen la gent més humil? I tenen molt d’èxit. Són prejudicis culturals, econòmics i socials tremends i molt més difícils de detectar. En el llibre es mostren un conjunt d’actituds que no tan sols parlen d’ells sinó també de nosaltres mateixos. Per això volia que aquest llibre dialogués amb els llibres anteriors meus, ‘La força de la gravetat’ i ‘La matèria primera’.
—Si alguna cosa caracteritza la vostra literatura és el gust per la incomoditat, per col·locar-vos en llocs de frontera, en territoris que incomoden.
—És clar. És una actitud que se suposa. Perquè, on t’has d’instal·lar, si no? Què hi faràs en un lloc on et trobis bé? Has d’anar allà on no va ningú. En aquest cas va ser una loteria: abans que es parlés de globalització jo ja tenia una gernació d’arreu del món més desfavorit a la plaça del meu poble. I això contrasta també amb la gernació de turistes que han anat arribant a Barcelona. És tan tremendament evident, que et preguntes com és que ningú no n’ha parlat. Jo m’ho he trobat i és tan gros… com un elefant, com vols que no el munti? No ho podia pas esquivar. És clar, és el món vist pel forat de l’escriptor. Jo he treballat i menjat amb ells, els he recollit amb la furgoneta, he vist com es casaven i tenien fills… És una part del meu ecosistema. És el meu territori de naixença, conec perfectament com cruix la terra i com he de lliscar pels pendents. Vull dir que el tema no és un mèrit, perquè no l’he pogut triar.
—És un llibre de llarg recorregut. Recordo que l’any 2005 ja havíeu penjat a internet una pàgina amb fotografies del projecte. Ja transmetien un ambient.
—El llibre ha costat de fer, perquè se’m va desfer: hi havia parts que no eren prou bones. Hi vam coincidir amb el Jaume Vallcorba. Li vaig portar ‘La pell de la frontera’ al mateix temps que els ‘Contes russos’. Parlo del 2009. L’un va anar endavant i l’altre, aquest, el vaig haver de treballar més.
—En aquell moment ja havíeu publicat ‘La força de la gravetat’ i ‘La matèria primera’, que comentàveu abans, sobre com malda la gent per tirar endavant.
—Són llibres que van sortir abans de la crisi, però ja en tocava tots els aspectes, i contrastava molt amb la descripció mediàtica triomfalista que se’n donava el 2007. Però aleshores la bombolla immobiliària ja hi era. Només calia anar als llocs per veure-la. ‘La pell de la frontera’ s’entén encara millor amb la crisi. És evident. És difícil d’entendre la crisi dels altres sense entendre la teva. Perquè aquest és el tema: com podíem créixer indefinidament mentre l’altra meitat del món s’enfonsava indefinidament?
—Una de les dificultats a l’hora d’afrontar projectes com ‘La pell de la frontera’ és trobar el punt de vista. Us va costar?
—T’enfrontes a una realitat molt complexa. Però jo he fet antropologia i en aquesta disciplina el punt de vista és un tema clau. I, de fet, la distància entre els punts de vista de l’etnògraf i el de l’escriptor és mínima o inexistent. D’aquests gèneres confusos també en parla la literatura. Pensa que parlo de mi, de nosaltres i dels altres. No em deixo res. Per això has de tenir clar on et situes en cada moment i on poses els límits.
—Aquest llibre encara el vau fer de cap a cap amb en Jaume Vallcorba. El darrer. Com valoreu la figura de Vallcorba?
—Em quedo amb moltes coses. Tinc la sensació que he perdut una part d’una paret mestra que ell m’ajudava a construir. Hi posava totxanes i era aixopluc. Em feia de paraigua literari, estètic, teòric, crític… És una gran putada des d’un punt de vista personal. L’altra part, on en Jaume Vallcorba em sembla insubstituïble, és el catàleg de Quaderns Crema. Sempre dic a la gent que entri a la web de l’editorial i vagi desplegant col·leccions: la Narrativa blanca, l’Assaig de color blau, la Sèrie Gran groga amb la poesia de Carner i Gabriel Ferrater, l’Obra Catalana d’Eugeni d’Ors, l’Obra Poètica de J.V. Foix…, i la vermella i negra D’un dia a l’altre, on s’ha col·locat aquesta ‘La pell de la frontera’.
—Com va anar aquesta decisió de canviar de col·lecció un dels vostres llibres?
—Em penso que aquesta és la primera decisió de la Sandra [la dona de Jaume Vallcorba] a Quaderns Crema, i em sembla encertadíssima.
—I ara què?
—Doncs això em fa pensar que ara continuem.
Francesc Serés Avui, a @VilaWebLletres La pell de la frontera http://www.vilaweb.cat/noticia/4218033/20141104/francesc-seres-festa-diversitat-altra-cosa.html … @vinyaserra sempre!
Aproximació a la toponímia rural de Mequinensa
Per Hèctor Moret
A mon pare, Mariano Moret Betrià.
El terme municipal de Mequinensa, enclavat en l’extrem oriental de la província de Saragossa, té una extensió de 299’90 km2 i compta amb una població pròxima als 2.700 h. (1993). El terme s’estén a les dues vores del Segre i de l’Ebre, en l’aiguabarreig d’aquests dos rius, i el municipi està vinculat econòmicament i social a la comarca del Baix Cinca, una de les que configuren l’Aragó catalanòfon. Limita al nord amb els Térmens de Torrent de Cinca i Fraga, a l’est amb els de La Granja d’Escarp, Seròs i Almatret, al sud amb els de Faió, Favara i Nonasp, i a l’oest amb el de Casp, única d’aquestes poblacions veïnes de Mequinensa que no és de llengua catalana.
La metodologia emprada en la redacció d’aquesta breu aproximació s’ha basat en la comunicació directa -recollida oral- amb mequinensans d’edat avançada i bona memòria que per ofici -pagesos, algutzir i pastors- o per afeccions -caçadors- tenen un bon coneixement del terme de Mequinensa. Continuar llegint….Al-Miknasiyya: Aproximació a la toponímia rural de Mequinensa.
Heràclit viatja al Baix Cinca i el Segrià | Núvol.
/ 30.10.2014
La pell de la frontera (Quaderns Crema) és el darrer llibre de Francesc Serés. Un conjunt de cròniques i entrevistes que es debaten entre l’assaig i la ficció on l’autor es analitza profundament el tema de la immigració.
Quan llegeixes algun llibre complicat —per no dir, (gairebé) impossible— de classificar (que, més sovint que no esperaries, són els que acaben resultant més gratificants) et tornes a plantejar com caldria provar de definir un concepte tan evanescent com és el de la literatura.
Endinsant-me, cada vegada més fascinat, en La pell de la frontera, el tan exquisit com sorprenent darrer llibre de Francesc Serés, Quaderns Crema, octubre del 2014, se m’acut una definició —o, més exactament, una nova aproximació, car les realitats que admeten amb facilitat una sola definició (i no pas una multiplicitat, que es complementa) acostumen a ésser ben pobres i esquifides— possible: la literatura és aquell art que reïx a transformar allò que (sembla que) no és interessant en interessant; que, mercès a la màgia de les paraules, converteix en atractiu per a la majoria allò que (fa la impressió que) no hauria de resultar atractiu més que a ben pocs: “no sé si li interessa a ningú, tot això”; “Escriure [és] com intentar descriure un núvol que canvia de forma fins que desapareix, i aleshores el que has escrit, ¿quina importància té?”.
En el seu cas, una literatura de proximitat, tan geogràfica com personal, que aposta per l’acostament i, per tant, pel compromís, per la implicació (fins i tot, per la imbricació), alliberant-se de la comoditat de l’allunyament i les consignes de despatx: “una cosa [és] teoritzar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona sobre l’alteritat, la interculturalitat, Europa les classes socials i una altra de molt diferent [és] trobar-s’ho”; “la realitat s’imposa com el sol, […], ni llibres blancs ni recomanacions de tríptics benintencionats”.
Conscient que, amb la distància curta “els gèneres confusos i tota la faramalla teòrica desapareixen”. És per això que opta —“Si [el que expliques] no té forma, avorrirà”— per relatar com si ens parlés a cau d’orella, pel murmuri i no pas per l’estridència, que s’atansa, de debò, a la realitat, a la vida quotidiana.
I que vol fer-ho cos a cos, amb un contacte directe, gairebé pell a pell, ànima a ànima, mitjançant el diàleg d’arrel platònica —en alguns moments, quan cal, amb una forta càrrega irònica—, que aspira a conèixer, però també a preservar: “Algú m’hauria de preguntar tot el que sé de mi i dels altres, perquè algun dia també jo ho oblidaré”.
Com Espinàs o Cela —alguns diàlegs poderosíssims, com el de la pàgina 216-218, recorden força el Viaje a la Alcarria—, baixen al terreny, el trepitgen dia a dia, i practiquen la conversa de tu a tu (“Només vull parlar amb la gent. I la gent només vol parlar”), sense “la protecció de les distàncies” ni de les “membranes” aïllants, sense moralisme, paternalisme ni falsa caritat. I, malgrat tot, “l’estampa és bellíssima”.
Una manera de fer —i, sobretot, de narrar— personal i intransferible, sorgida no pas de la voluntat de diferenciar-se, que l’empobriria irremissiblement, sinó del seu propi tarannà, del seu jo interior (si se’m permet dir-ho així), la qual cosa no tan sols l’enriqueix, ans li confereix una intensitat i, per damunt de tot, una autenticitat irreemplaçables: “No puc fer altre que escoltar”; “tots porten històries”; “allà on ningú no pensava que hi havia res, hi ha una història. […] Històries minúscules, desplaçades i desencaixades, parcials, arraconades, vaporoses, difícils de descriure i possiblement mentideres, errònies”.
Històries plenes de vida que salten per damunt de la pell de la frontera, perquè, per més que alguns falsos cosmopolites s’obcequin en defensar la seva (prescriptiva) unitat nacional per terra, mar i aire, els immigrants que s’han vist obligats a deixar enrere els seus llocs de naixença —“[algerians, marroquins], romanesos, senegalesos i malians, lituans i polonesos”— comparteixen un mateix país o nacionalitat, el de la misèria i la depauperació, el de (mal)viure en un no-lloc com a no-persones.
Tot plegat concebut —i narrat— des d’una perspectiva diàfanament heracliana, que entén la vida (i la història) com “un viatge constant”, on tot es transforma i res ja no és el que era; on no tan sols no ens podem banyar dues vegades al mateix riu, sinó que, de vegades —pensem en Mequinensa— el riu, o el pantà, s’ho enduen tot aigües avall: “La vida no s’atura mai, té motors per tot arreu”; “Cada moviment significa la possibilitat de nous moviments”; “L’única certesa és el canvi”; “és impossible sistematitzar res, tot es mou”; “¿On va a parar la gent que desapareix totalment de la nostra vida?”.
Si no has llegit altres obres seves, potser aquesta d’entrada et causi una certa perplexitat (fins i tot incomoditat) —sobretot si estàs avesat a llibres que són més un (pre)guió cinematogràfic que no pas una creació artística—, car ací l’aventura és quietud; l’acció, emoció; la passió, sentiment i reflexió —“no hi apareixen cavallers medievals, no surt Auschwitz enlloc, ningú no atraca un banc a la primera pàgina…”; “N’hi ha que voldrien un relat amable, en marxa el tocadiscos i sentir que hi ha un bri irònic que ho fa més digerible”—, però l’esforç inicial d’adaptació paga la pena.
Tanmateix tan sols cal un xic de sensibilitat humana, literària i lírica perquè, així que comencis a assaborir la seva escriptura, hi quedis (per alguna raó inconeguda, que et sobta fins i tot a tu mateix) envescat, sense poder alçar la vista del que llegeixes, colpit, esfereït, incapaç de reaccionar: “La literatura deu ser això, més o menys, una història que es pot explicar, que no saps ben bé per què funciona”.
Aprovechando la celebración de la Asamblea anual de la Asociación Amical de Mauthausen y otros campos de concentración en Mequinensa, la localidad ha rendido homenaje a sus deportados instalando una placa conmemorativa en los jardines del Museo de la Historia. El emotivo acto en el que han participado los familiares de José Silvestre, uno de los deportados, depositando un ramo de flores a los pies del monumento, ha reunido a un centenar de personas.
La alcaldesa de Mequinensa, Magda Godia, se refería al lugar en el que se había instalado el monumento “un sitio en nuestro complejo museístico dedicado a mantener vivo nuestro pasado para que las generaciones que vengan lo tengan presente”. Además anunciaba que se “va a seguir trabajando para intentar localizar a los familiares de los siete deportados”: Amalio Navarro Bagué, José Silvestre Ibarz, Manuel Morell Ibars, José Vidallet Lambea, Antonio Roca, Elvira Beleta y María Beleta.
El presidente de la Asociación Amical de Mauthausen, Enric Garriga, ha agradecido la colaboración y el apoyo del Ayuntamiento de Mequinensa “en tiempos difíciles para la memoria y la historia” y ha asegurado que la entidad “no se cansa de luchar para que no se olvide lo que pasaron los deportados”. Garriga destacaba la importancia de que existan monumentos como el inaugurado en Mequinensa para que “a pesar de los intentos de unos y otros de que olvidemos, nosotros no debemos permitirlo. Se lo debemos a los que lucharon, a los deportados y también a los nuevas generaciones”.
Las actividades en torno a esta conmemoración se iniciaron el sábado con la charla ‘Resistentes y deportadas’ a cargo Rosa Torán, en la que participaron más de medio centenar de personas, y se prolongará con una exposición y una charla dirigida a alumnos y alumnas de secundaria de la localidad que se llevará a cabo en noviembre.
Coincidiendo con la celebración de la Asamblea de la Amical se han iniciado los contactos entre profesores de diferentes centros educativos de Aragón que han tenido relación con la entidad para extender a Aragón el proyecto ‘Nunca más. Red de memoria y de prevención del fascismo’ con el objetivo de conservar la memoria histórica de la deportación republicana y prevenir y sensibilizar contra el fascismo a los más jóvenes.
Dos xarrades geoestratègiques a la Franja: Marcelino i el Dret a decidir | Xarxes socials i llengües
oct. 21Dos xarrades geoestratègiques a la Franja: Marcelino i el Dret a decidir | Xarxes socials i llengües.
Ningú mos ha avisat i la Franja pareix que ha pres una posició geoestratègicament important. En qüestió de 95 hores desembarquen Marcelino Iglesias a Favara per a parlar d’Incertesa a la Franja: entre castellans i catalans, nosaltres al mig i Chunta Aragonesista a Fraga per a parlar d’Aragó i el dret a decidir. Dos xarrades que es presenten molt interessants. Sobretot perquè les dos s’han anunciat única i exclusivament en castellà. Potser és premonitori.
Ja és accessible en línia la publicació Noves immigracions i llengües, que sorgeix de les Jornades CLUB de la UB. Hi podreu trobar diferents articles, en dos dels quals hi participo.
En el primer trobareu una comparació so0bre els usos lingüístics d’alumnat de diferents àrees territorials, i veureu que la baixíssima competència en català dels alumnes fills d’immigrants de la Franja és un molt cas singular.
Llorenç Comajoan, F. Xavier Vila, Vanessa Bretxa, Natxo Sorolla, Xavier Tenorio i Joan Melià
Els usos lingüístics en família i amb amics de l’alumnat autòcton i al·lòcton de sisè de primària a Catalunya, Mallorca i la Franja
En el segon article observareu quines són les vies per les que els jóvens marroquins de Catalunya aprenen el català, entre les que destaca la presència de la llengua a les seues xarxes socials.
F. Xavier Vila, Natxo Sorolla i Imanol Larrea
Les vies per als aprenentatges lingüístics del jovent d’origen marroquí establert a Catalunya
Més informació… Amb certa calma – qüestions de llengua i societat: Accessible en línia el volum “Noves immigracions i llengües”.
Ja podeu descarregar-vos el volum:
Vila, F. Xavier i Eulàlia Salvat (ed.). 2013. Noves immigracions i llengües. Barcelona: MRR Editorial.Tal com dèiem en presentar-lo,“El volum recull una col·lecció d’articles d’investigadors majoritàriament joves centrats en l’anàlisi sociolingüística de la darrera onada immigratòria al nostre país. Els articles exploren els coneixements, els usos i les ideologies lingüístiques de diversos col·lectius lligats amb les darreres onades immigratòries a Catalunya, Mallorca i la Franja. La majoria dels articles, inèdits fins ara, provenen de tesis doctorals en curs o acabades recentment, i ofereixen un panorama polièdric sobre la realitat sociolingüística de col·lectius ben difrents: els alemanys residents a Mallorca, els marroquins residents a catalunya, la colònia japonesa de l’àrea de Barcelona… Elaborats per equips diferents i mitjançant metodologies diveres que van des de l’anàlisi etnogràfica fins a la recerca demoscòpica, el volum permet endinsar-se en com funcionen lingüísticament els locutoris reentats per estrangers, quines són les necessitats lingüístiques dels usuaris de centres d’acollida, o els nivells de coneixement del català i el castellà dels infants d’origen forà escolaritzats a Catalunya.”