Francesc Serés, l’home de frontera | Núvol.
Francesc Serés acaba de publicar La pell de la frontera a Quaderns Crema, un llibre que arriba a les llibreries pocs mesos després de la mort del seu editor, Jaume Vallcorba. Serés és un home de frontera, un escriptor que ha entès com ningú que el món és un lloc obert i que la identitat és una realitat porosa i canviant. La pell de la frontera és un retrat magistral dels canvis que ha viscut el país amb l’arribada de la globalització i la nova immigració. Aquest dilluns 17 de novembre participa al CCCB en la conversa ‘Demografia i identitat nacional’, amb el geògraf Oriol Nel·lo, la cineasta Neus Ballús i l’escriptor Andreu Domingo, autor de ‘Catalunya al mirall de la immigració’ (L’Avenç).
Els relats que componen La pell de la frontera dibuixen el país que ens ha deixat la crisi. Serés hi descriu també la desparició de tot un món sense nostàlgia ni sentimentalisme, combinant descripció, diàleg i anècdota amb un equilibri sempre sostingut i àgil. Aquest llibre, quan encara era només era un projecte, va rebre el Premi Ciutat de Lleida de Narrativa l’any 2005. Quan va enllestir el primer esborrany i el va portar a Jaume Vallcorba, cap a l’any 2008, Serés es va adonar que no era un llibre acabat. Vallcorba també li va fer notar que era un esborrany que necessitava més feina i va preferir fer passar al davant Contes russos (2009). Serés va veure que amb La pell de la frontera donava fe d’una transformació que ell mateix tot just vivia en directe. Érem al llindar de la recessió i l’explosió de la crisi encara no havia il·luminat del tot els racons de misèria i esperança que Serés ha acabat explorant en aquest llibre: “Ara no saps on comença la ruïna i on acaba la brutícia”, diu Serés en un dels relats.
Aquests dies hem parlat amb Serés a la seu de Vilaweb, podeu veure en aquest mateix article el vídeo que ha gravat Noemí Roset. També l’hem vist a Olot, on viu actualment, lluny de la gran ciutat però participant alhora en el debat polític des de les pàgines d’opinió del diari El País, on s’ha manifestat a favor de la consulta. A El País Serés no deixa de ser un home de frontera, a cavall de dos mons que no s’escolten l’un a l’altre.
Al llarg de tots aquests anys de redacció del llibre Serés ha fet estades als Estats Units, a Egipte, a França, a Rússia o Anglaterra, i ha fet obres majors a la casa de la seva àvia Ramona, a Saidí, com explica molt bé a ‘L’ombra de l’arbre geneaologic’, el relat en què explica el seu retorn a la casa dels avantpassats i les obres que hi emprèn: “La casa es mou i aprova i desaprova els canvis que s’hi fan”, adverteix Serés, mentre explica la feina de restauració, que va anar acompanyada d’algunes sorpreses, com la descoberta d’una bomba de la guerra civil, encara per desactivar, que es presenta ominosament com una amenaça del passat. Serés comprèn que es troba en un espai que no pot heretar impunement, i que en el futur tampoc li serà fàcil de reapropiar-se d’un paisatge que ha canviat per sempre.
És significatiu que Serés hagi col·locat el sismògraf al seu poble per explicar-nos el canvi que hem viscut. La prova que és un gran escriptor és que el lector acaba La pell de la frontera convençut que la Franja és un dels epicentres de la globalització.
Amb aquest nou llibre, Serés tanca tot un cicle que s’havia iniciat amb ‘La matèria primera‘ (Empúries, 2007), relats de no-ficció en què abordava el món laboral a Catalunya, i amb ‘La força de la gravetat‘ (Quaderns Crema, 2005), que afronta la mateixa temàtica a través de la ficció. En aquests llibres, Serés ja parlava de la bombolla immobiliària quan encara no havia esclatat. Amb La pell de la frontera ja fa una descripció exhaustiva de la devastació que ha portat la crisi.
“La pell de la frontera no m’ha canviat, però sí que m’ha canviat l’arribada de tota aquesta gent. Jo no seria el mateix si ells no hi haguessin estat. Ens han mostrat canvis substancials que ningú no ens ensenyava”, declarava fa uns dies Francesc Serés en una entrevista que li feia Montserrat Serra a Vilaweb. La pell de la frontera està escrit amb la voluntat de documentar un canvi. Serés hi ha posat fotografies d’alguns indrets on pasa l’acció i que aviat seran irreconeixibles. Tot el que hi explica és sensible, concret, palpable, tan real que Sandra Ollo, l’editora de Quaderns Crema, li va proposar finalment de publicar el llibre a la col·lecció D’un dia a l’altre, amb Zweig i Xammar, en lloc de la col·lecció de ficció, Biblioteca Mínima. Sigui com sigui, Serés fa de la vida literatura, la seva capacitat de literaturitzar allò que explica ho impregna tot.