Coses del Poble – Aquests dies, a Lleida, és oberta al públic….
Aquests dies, a Lleida, és oberta al públic l’exposició “Mequinensa!”, de fotografies de Jesús Moncada. Si encara no l’heu vista, si viviu a Lleida, si teniu l’oportunitat, visiteu-la a l’Arxiu Històric Provincial de Lleida, on arriba després d’haver passat pel poble, pel Born de Barcelona, per…
Ahir es va celebrar a Fraga (el Baix Cinca) una jornada magnífica sobre llengua i escola, encara que amb una trista conclusió: la situació de la llengua en els territoris on governa el PP (i abans altres partits d’obediència espanyola) la nostra llengua és al límit límit… Tant la intervenció valenciana com les intervencions de la Franja posaven en evidència que, sense una política lingüística a favor de la llengua, no hi ha futur per al català.
També es va fer evident que el procés de substitució de la llengua a la Franja ha avançat en els anys darrers com mai i, ara, per primera volta, podem trobar xiquets de família catalanoparlant que es parlen entre ells en castellà… El mite que la franja era el lloc del país amb un percentatge més alt de catalanoparlants es desmunta per moments… Només uns exemples: una metgessa catalanoparlant del Matarranya que sempre ha parlat en català als pacients catalaloparlants, ara canvia de llengua davant d’aquests pacients perquè té una infermera que no entén la llengua del país on treballa; en el restaurant no dinàrem, propietat de fragatins catalanoparlants, la cambrera, d’origen argentí, afirmava que ella no tenia per què entendre el català o el fragatí perquè era a Espanya i a Espanya es parla espanyol… Si voleu són anècdotes, però anèctodes sociolingüísticament molt significatives…
Particularment, a més, sentir el que ens van explicar una mare del Matarranya i una professora de Fraga sobre les dificultats de l’ensenyament del català i en català em va fer pensar en debats que al Principat es van fer fa trenta anys, agreujats pel fet que el discurs oficial (aragonès) diu que cal aprendre català a la Franja per si es va a estudiar o a treballar a “Catalunya” i no perquè sigui la llengua pròpia del territori, la llengua en la qual es pugui viure en el país…
Si no canvien (canviem) les circusmtàncies polítiques, els sociolingüístes del futur descriuran aquest començament de segle com el de la gran reculada del català a molts dels territoris històrics. Enmig, és clar, del cofoïsme dels principatins que, com ahir vam constatar, s’esparveren quan senten el Pau Vidal dir veritats com un temple de la situació de la llengua: la situació del català al Principat tampoc no és per tirar coets, però això és tot un altre tema…
Mequinensa supera la seva capacitat i arriba al 101% – VilaWeb.
El cabal al tram baix de l’Ebre augmenta lentament
L’embassament de Mequinensa es troba ja al 101,15% de la seva capacitat i es manté un cabal de sortida de 1.800 metres cúbics per segon des de les dotze del migdia d’aquest dimecres. El cabal al tram baix de l’Ebre augmenta lentament i al seu pas per Ascó (Ribera d’Ebre) ja ha arribat als 1.900 metres cúbics per segon i una alçada de 5,32 metres. A Miravet, veïns i mitjans de comunicació continuen esperant que arribi la punta màxima d’aigua i que pot inundar part de la plaça de l’Arenal. Fonts de la CHE han assegurat a l’ACN que de moment no hi ha cap canvi en la previsió dels desembassaments malgrat que s’ha arribat als límits de la capacitat dels pantans.
En el cas de Mequinensa, s’ha arribat al 101% perquè hi ha un marge de seguretat, que no es comptabilitza, de tres metres d’alçada per a situacions d’emergència. L’embassament ha obert aquest dimecres quatre de les cinc comportes que té la presa. Per la seva part, l’embassament de Riba-roja està al 98,78% de la seva capacitat.
La crescuda ordenada per la CHE durant les últimes hores comença a notar-se lentament a les zones riberenques aigües avall de la presa de Flix. Tot i un sensible augment del nivell visible a Miravet, el riu es troba a un mig metre de saltar al carrer del Riu i la plaça de l’Arenal. De moment, l’aigua tampoc ha penetrat encara a les finques de fruiters més susceptibles d’inundació de la zona del Galatxo. El meandre just davant la façana fluvial de la població ha eixamplat considerablement la seva amplada. Durant la tarda, els pagesos s’han afanyat a acabar de retirar estris i maquinària que podria resultar afectada en cas d’inundació.
On sí que la crescuda s’ha deixat veure de forma més sensible és les zones baixes de la Ribera d’Ebre, com algunes finques de fruiters pròximes al riu a la zona de Móra la Nova, situats uns centenars de metres més avall del pont d’arcades. També el pas de barca i el camp de futbol de Garcia, just al costat del riu, es troben ja coberts d’aigua. Les porteries i els vestidors emergint de l’aigua oferien aquesta tarda una peculiar postal que ha estat objecte de visita de nombrosos veïns de la població.
Jornada de dignificació lingüística 2015: Llengua i escola
Dissabte, 7 de març. Palau Montcada (Fraga)
10.00h “Escola, llengua i País Valencià” a càrrec de TOMÀS LLOPIS (àmbit d’Ensenyament d’ACPV)
11.00h “I a la Franja… sota mínims?” amb ASSOCIACIÓ CLARIÓ, CRISTINA ROYO (psicopedagoga), MARCEL PENA (periodista)
12.15h “El catanyol a classe: la força del passadís” a càrrec de PAU VIDAL (filòleg aplicat i autor del llibre “El bilingüisme mata”)
Organitza: Casal Jaume I de Fraga
Diumenge 8 de febrer, a les 11 del matí, l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, centre col·laborador de l’Instituto de Estudios Altoaragoneses, va celebrar la seua assemblea anual ordinària.
El president de l’entitat, Pep Labat, va donar compte de les activitats portades a terme l’any 2014, entre les quals va destacar la publicació del cançoner infantil ‘Toca manetes’ –a partir del recull ‘Les cançons de la nostra gent’ de Josep Galan–, les Jornades Cinga dedicades a l’explotació turística i cultural de Vil·la Fortunatus, l’activitat d’animació del Tronc de Nadal dins la Fira d’artesania de Fraga i l’edició d’un calendari amb receptes de la cuina tradicional. Per la seua banda, Julio Moreno, secretari de l’entitat, va donar compte del balanç econòmic de l’any i va presentar la previsió de l’exercici actual.
Pel que fa als projectes per a l’any en curs, s’ha previst dedicar les Jornades Cinga al patrimoni historicoartístic i publicar l’estudi de l’historiador Joaquín Salleras sobre la reina Maria de Luna –l’esposa de Martí l’Humà– com a senyora de Fraga, treball dotat amb una Beca Amanda Llebot. Labat va destacar que es posarà al dia l’edició de l’anuari Cinga amb la publicació de diversos treballs que van merèixer al seu moment les beques Amanda Llebot en la convocatòria escolar i va anunciar la intenció de l’entitat de fer arribar al públic en general, en format de conferència, els treballs becats en les convocatòries general o escolar. A més, es mantindran les activitats que ja vénen sent habituals anualment, entre les quals l’eixida naturalista de primavera i l’edició d’un calendari de temàtica tradicional.
La Franja i el procés del Principat : PSAN.
jul 1, 2014 a Revista Lluita | Imprimir
Preparant i pensant aquest paper, he llegit el que diu en Raimon a Vilaweb, repetint si fa no fa, el que ja havia avançat a l’entrevista d’El Temps sobre els efectes del procés de la Independència del Principat en el País Valencià: “… hi ha la possibilitat que es trenque alguna cosa més del que s’hauria de trencar”. Ací, però, no continuo amb l’admirat Raimon.
I a la Franja? Què s’hi pot arribar a trencar si Catalunya s’arriba a independitzar? Hi és present la qüestió del procés entre la gent de les comarques catalanoparlants de l’administració aragonesa?
Em sembla pertinent per entendre el que vull dir –tractant-se de la Franja, sempre cal fer-ne prèvies i aclariments– que hem de considerar la situació d’extrema precarietat de la catalanitat d’aquestes comarques catalanoparlants. D’una banda és certa encara la vitalitat de la llengua parlada al carrer a la majoria dels pobles; també és molt important l’ensenyament del català a l’escola des de 1985, amb percentatges superiors al 90% de la població escolar de primària. Ningú ja no s’atreveix a negar el nom de la llengua –no vull parlar ací de la “festa” del LAPAO– i s’ha imposat la identificació de la llengua catalana en tots els àmbits ni que siga a contracor. Encara en l’ordre positiu hem de valorar l’acció continuada de les associacions culturals implantades a totes les comarques, associades en la Iniciativa Cultural de la Franja, amb una publicació mensual, Temps de Franja, que ja ha fet 15 anys de vida.
Dit això, convé tenir present, però, que la vitalitat de la llengua oral no té la continuïtat assegurada i hi ha factors i evidències que la poden fer recular en poc temps. Per exemple, pensem que Fraga, la ciutat més gran presenta uns índexs de presència d’ús al carrer preocupants; també hem de tenir present la precarietat de l’ensenyament (opcional, 2 hores setmanals…) i, en relació a la consolidació de la “consciència catalanoparlant”, no podem oblidar la influència negativa dels poders públics i l’acció continuada dels partits polítics adversos, en coincidència amb les polítiques anticatalanes del PP arreu de tots els territoris (a l’Aragó amb la propina del PAR).
Quant a les associacions –i ja entrem en matèria–, són les grans defensores i impulsores de la llengua catalana a l’Aragó, però es mantenen cautes i temoroses davant la presa de posició de les “coses i causes” catalanes. I aquesta actitud de gran precaució a distanciar-se d’una aparença de convicció catalanista, que ha acompanyat aquests anys els comportaments de les associacions, avui també es deixa notar davant el procés sobiranista del Principat ni que siga en forma d’omissió. És a dir que no conec manifestacions de les associacions sobre la qüestió, sobre el procés català.
No cal ni dir de la posició dels partits de sempre, instal·lats a tot l’Aragó i també a la Franja, amarats de catalanofòbia i actius contra tot allò que ve de més enllà del Cinca i dels Algars.
Menció especial a la implantació recent de partits d’encuny català: Convergència Democràtica de la Franja (CDF) i ERC, aquest amb presència només al Matarranya. Aquests dos exemples de partits de matriu catalana, els membres dels quals demostren gran valor, ara per ara, no tenen un pes significatiu a l’hora d’escampar i influir prou en la difusió de les idees sobiranistes per bé que suposen un punt d’inflexió amb què caldrà comptar en el futur pròxim.
Seguint els mitjans, sense entrar al detall de les xarxes socials on et pots trobar amb truculències que aconsello estalviar-nos, Temps de Franja no té una línia editorial clarament decantada a favor del procés –ni de bon tros–, però sí que ha acollit algunes aportacions sobre la importància del procés cap a la Independència de Catalunya i els efectes positius per a la Franja. La primera al·lusió als efectes de la hipotètica futura sobirania catalana hi apareixia al número d’abril de 2013, on es referia a una xerrada de Joaquim Monclús al Campell (la Llitera) on va arribar a dir, segons el cronista, que “la supervivència de la Franja hauria de passar per acompanyar Catalunya en el seu procés emancipador”. Hi va afegir immediatament que caldria, això sí, que ho decidís la ciutadania dels pobles de les quatre comarques.
Continuant amb la publicació Temps de Franja, jo mateix hi escrivia en l’article corresponent al núm. 120 (gener 2014) que: “En el supòsit desitjat d’assolir la Independència, els canvis seran per a bé i d’ací l’esperança de tanta gent; una situació que beneficiarà, al meu parer, les comarques de la Franja i tot l’àmbit de les terres de parla catalana. No estic d’acord amb els qui veuen amb certa por els efectes de la hipotètica formació del nou Estat amb l’argument que l’Administració d’Aragó crearà problemes que ens afectaran de manera singular.”
Davant d’aquestes mostres que són el que són, no ens enganyem, a l’ambient hi sura un aire més enrarit (per al meu sistema respiratori, és clar), com es pot detectar en converses amb persones més o menys “il·lustrades” que fa quatre dies t’etzibaven, sense cap mena de vergonya, que els catalans estàvem manipulats per la TV3 i que seguíem els dictats dels interessos particulars i sospitosos d’Artur Mas. Passant a situacions més formals, en una reunió amb presència de persones significades de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, on es va plantejar la possibilitat d’organitzar una assemblea territorial de l’Assemblea Nacional Catalana a Fraga, es va posar en evidència la distància enorme amb les preocupacions i pors que –deien– ells tenen i que un plantejament com aquest seria un argument més a favor dels enemics de la llengua catalana…, i que serien més bastons a les rodes dels qui s’esforcen tant des del territori.
Per il·lustrar la situació, i acabar, faig esment d’un episodi que va tenir cert ressò a la premsa de ponent (Vilaweb també en va parlar): a Fraga, a les festes del Pilar d’aquest any passat, en una trobada ja clàssica de colles de gegants, responsables de la Comissió de festes van fer plegar l’estelada que portava un gegant (!) de la colla de Mollerussa (Pla d’Urgell), una colla que amb el gegant i l’estelada hi havien acudit els últims anys sense cap incident.
A la Franja, doncs, no és fàcil trobar bones vibracions a favor del procés. De fet, parlar-ne –no ja debatre-ho– provoca l’activació de totes les prevencions davant “lo” català, entès com el qui ve de Catalunya, el qui parla català principatí de qui no te’n pots fiar… I ara, com són aquests catalans, segur que amb la Independència ens voldran ocupar! Ja es veu que exagero i faig una mica d’esquetx de Polònia, però la cosa va d’aquest color i no ens hem d’estranyar gaire si tenim present totes les adversitats que suporta la Franja en relació a la catalanitat: la de les administracions, la de la ignorància cultivada de fa segles, amanida els últims temps amb campanyes barroeres com la d’espècimens pretesament polítics com la FACAO i els Nosotros no hablamos catalán; i, és clar, els interessos anticatalans dels partits polítics que manen a Saragossa. Una càrrega desproporcionada per a tan poca cosa com és la Franja. I si penso com en Raimon, a la Franja no es pot trencar gaire cosa més.
Francesc Ricart,
Casal Jaume I de Fraga
Article original a l’Heraldo de Aragón (10/2/15)
Los derechos civiles de los hablantes de aragonés y catalán, bajo mínimos a partir del 1 de enero de 2015
Seminario Aragonés de Sociolingüística: Natxo Sorolla (URV), Chabier Gimeno (Unizar), Rosa Bercero (U. de Oxford), Ceci Lapresta (UdL), Antonio Eito (Unizar), Josep Espluga (UAB), Ánchel Reyes. Investigadores en las Lenguas de Aragón: Javier Giralt (Unizar), Maite Moret (Unizar).
La Ley aragonesa de Presupuestos, aprobada el pasado 30 de diciembre (Ley 14/2014), además de tratar los temas fiscales que le son propios, incorpora cambios legislativos en segundo plano que le son ajenos. Entre estos cambios se encuentra la supresión del catalán y el aragonés en la Ley de Patrimonio Cultural Aragonés (Ley 3/1999). Este tipo de maniobras habitualmente intenta ocultar temas espinosos de cara al debate público. Y la política lingüística, por más que debería tratarse desde un espíritu abierto, inclusivo y de protección del patrimonio, ha dado con importantes debates y polémicas, en las que el Gobierno se ha visto envuelto de forma innecesaria, como el ya famoso LAPAO. El origen histórico del catalán en Aragón es avalado por la Universidad de Zaragoza, la Real Academia Española de la lengua o el Consejo de Europa.
En el antiguo redactado de esta Ley de Patrimonio se afirmaba que “el aragonés y el catalán, lenguas minoritarias de Aragón, en cuyo ámbito están comprendidas las diversas modalidades lingüísticas, son una riqueza cultural propia y serán especialmente protegidas por la Administración” (artículo 4). En 2013 se aprobó la segunda Ley de Lenguas de Aragón (Ley 3/2013), en la que de forma destacada, no se nombraba las lenguas que pretendía proteger. Aunque a lo largo de la ley se reiteraba el reconocimiento del uso, la protección y la promoción de las “lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón”, estas no eran definidas, y tan sólo parecía especificarse que estas lenguas eran dos (y no más) en la definición de las “zonas de utilización” de “la lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica” y de la “lengua aragonesa propia del área oriental”, y es por ello que calaron en la opinión pública los acrónimos de LAPAO y LAPAPYP.
La Ley de Patrimonio permitía resolver esta carencia, definiendo cuáles eran estas dos lenguas de acuerdo a los estudios filológicos. El articulado se aprobó el año 1999, cuando gobernaban los socios PP y PAR, como actualmente, y con el voto favorable de todos los partidos en la oposición. Las coincidencias hacen que Javier Callizo fuese consejero de Cultura en ese momento (PAR), y actualmente ocupe el cargo de Director General de Patrimonio Cultural.
El nuevo redactado elimina las denominaciones de catalán y aragonés de esta Ley, para apuntar que “además del castellano, Aragón tiene como propias, originales e históricas las lenguas aragonesas con sus modalidades lingüísticas de uso predominante en las áreas septentrional y oriental de la Comunidad Autónoma”, liquidando por completo cualquier referencia a cuáles son las lenguas a proteger por la legislación lingüística en Aragón.
El único mecanismo posible por el que la Ley de Lenguas puede resolver esta indefinición de lo que se protege es la Academia Aragonesa de la Lengua. Pero esta institución inexistente no cuenta aún con sus Estatutos, que debían ser aprobados ocho meses después de la entrada en vigor de la Ley, por lo que lleva más de un año de retraso (diciembre de 2013).
Únicamente mediante el reconocimiento del catalán y el aragonés, objetos de protección y promoción por parte de la legislación aragonesa como lenguas propias de Aragón, es posible iniciar los mecanismos de estabilización de estas comunidades lingüísticas, además de la reversión de los procesos de sustitución de este patrimonio aragonés.
Estil personal i crítica al disc del músic de Ponent Àngel Soro
Ponent. 2015. El cantautor de Ponent Àngel Soro torna a fer un Homenatge a Manuel de Pedrolo i a Maria Mercè Marçal, així com a Víctor Mora o Prous i Vila, Salvador Puig Antich o Desideri Lombarte. Homenatge als Casals Populars, al filòleg fragatí Josep Galan, a Guillem Agulló i a la lluita de les persones i dels pobles per ser lliures. 15 anys des del seu primer concert al 1999, justament aquest 2014 serà un aniversari especial amb la publicació del nou disc, amb estil personal on barreja rock, rap, folk, etc. El seu primer disc publicat ara fa 10 anys amb l’ajuda de Bullanga Records “L’Efecte Espiral”, serà reeditat de manera limitada per acompanyar el Nou Disc.
Aquesta nova aventura comptarà amb la participació del tècnic Joel Marc Romero i la col·laboració de les cantants Euria Ederra, Garbiñe Romero i Zulma Ramírez, així com del músic fragatí Josep Mesalles, el guitarrista reusenc J. A. Prieto, l’activista cultural basca Olatz R. de Azua,el cantant Gotzon Campo i DJ OGT del Baix Camp.
Taksim, solidaritat amb Turquia
El músic ponentí presentà aquesta setmana per mitjà de col·lectius i associacions culturals de Turquía, el tema anomenat Taksim, nom de la plaça central d’Istanbul focus de les tensions de les darreres setmanes. El tema es pot trobar al canal de Youtube Catmusic amb anglès i turc, tot i que hi ha haurà una traducció al català. Aquesta cançó és un poema escrit al 2010, quan alguns dels músics del col·lectiu es trobaven de ruta per Turquia i que ara han volgut adaptar, per fer arribar un missatge de solidaritat davant la situació que ocorre al país.
Guanyarem, el videoclip supera les 3000 visites
Música èpica per un poble lliure i sostenible.
El poema musicat de Prous I Vila (Reus 1899) titulat Guanyarem, ha set l’escollit per veure la llum aquest 2013 en format videoclip, com a crida davant el moment que viu el nostre poble. El poema ha set musicat per Àngel Soro i compta amb la veu femenina de la cantant E.Ederra. El videoclip compta amb la participació del tècnic de so Joel Marc Romero i la co-direcció del mateix cantautor i del fotógraf i càmera Casimir Jover. I participen Gerard J, Garbiñe R. Marc T, Txetxu T i Gotzon Campo i es podrà llegir a més traduït al castellà, anglès, alemany, basc, francès, italià i turc, crida a la solidaritat internacional.
Andrés Rodríguez. Periodista i redactor de La Manyana, Diari de Ponent
Social Widgets powered by AB-WebLog.com.