La Franja

Source: PREMI DESIDERI LOMBARTE 2023 A MAGDA GODIA A MEQUINENSA – Lenguas de Aragón

Source: CONTAPATIS: CEIP SAN JOSE DE CALASANZ FRAGA 2023 – Lenguas de Aragón

Source: Atorgament del Premi Desideri Lombarte 2023 » Temps de Franja

// Artur Quintana

Avui, Diada del Corpus, a les vuit de la vesprada, ha estat atorgat el premi Desideri Lombarte a na Magda Gòdia Ibarz, batllessa que fou de Mequinensa, amb caràcter pòstum. A la Sala Goya del Poble, plena i ben plena, na Maite Moret, mequinensana i sàvia filòloga, ha actuat de mestra de cerimònies amb tot l’encert i bona veu. La cantant fragatina, na Júlia Cruz Sesé, que no fa gaire havíem pogut escoltar encaterinats a Fraga, mos ha ofert uns bons cants de desesperada esperança. Seguidament, ens han projectat un vídeo de na Magda fent classe als seus deixebles, i un altre sobre en Desideri Lombarte, el literat i activista cultural pena-rogí, que ha donat nom al premi. I ha començat el torn dels parlaments: del Regidor mequinensà de cultura, del President de la Comarca del Baix Cinca i del Director General de Política Lingüística. A continuació el Grup de Teatre Garbinada, en el qual na Magda estava força implicada, ens han ofert un sketch que els espectadors hem premiat amb rialles i comentaris abundants. El Conseller de Cultura ha parlat sobre la premiada i ha fet a mans del marit de na Magda el Diploma d’atorgament del premi Desideri Lombarte, el qual ho ha agraït, i de la mateixa manera com tots els que l’havien precedit, ha parlat, com cal i Déu mana, de la gran rellevància de la nostra llengua catalana, pròpia i històrica de l’Aragó. Tots han insistit en la gran labor que la batllessa feu per a promoure-la. El temps se’ns ha fet curt.

Source: Identitat (aragonesa) i llengua (catalana)

Així deia el titular de la notícia en un conegut diari aragonés a principis del mes de maig: “Arranquen la retolació en català de dos senyals de trànsit en el Baix Aragó”. No obstant això, no era el primer acte vandàlic que rebien eixos senyals, ja que prèviament havien sigut ruixades abundantment amb esprai amb l’objectiu d’esborrar la denominació de les localitats de Canyada de Beric i Bellmunt de Mesquí. No contents amb esborrar la denominació, els valents vàndals van decidir anar un pas més enllà i eliminar qualsevol vestigi de la llengua catalana en aquell trosset del Baix Aragó i van eliminar físicament l’emplafonat metàl·lic en el qual es podien llegir les denominacions històriques i pròpies de les localitats.

He de confessar que després de llegir la notícia em va vindre al capdavant cert paral·lelisme -salvant les distàncies, òbviament- amb la conducta mafiosa de la ‘Ndraghenta calabresa. I m’explique. El modus operandi de la màfia calabresa estava basat a sotmetre als seus represaliats a una doble condemna. D’una banda, torturaven i assassinaven a tots aquells que s’oposaven als seus interessos. I una vegada morts, maltractaven públicament els cossos inerts de les seues víctimes abans de fer-los desaparéixer definitivament. Fins i tot, de vegades, els cossos desmembrats servien de menjar per als animals, que no deixaven cap evidència del que allí havia succeït. Així aconseguien una doble condemna per a les famílies de les seues víctimes. Al dolor per la pèrdua dels seus sers estimats, se sumava l’angoixa i desesperació que generava el fet de no saber amb exactitud quina cosa els havia succeït. Salvant les distàncies de fons, però amb certes similituds en la forma d’actuació dels vàndals, eixos van actuar a l’estil calabrés. No es van conformar amb esborrar amb esprai la denominació del cartell, sinó que van decidir eliminar qualsevol vestigi físic de l’emplafonat metàl·lic referent a les denominacions en català. Sense cos, no hi ha delicte.

A algunes aragoneses, est tipus de conductes no ens agafa per sorpresa. De fet, estem tan acostumades que hem hagut de naturalitzar-les d’alguna manera per una qüestió de salut mental. No obstant això, naturalitzar eixos actes de discriminació no significa obviar-los ni restar-los importància. De cap de les maneres. Potser ha arribat el moment de parlar obertament, sense prejudicis ni estereotips interessats, del fet de ser aragonés i parlar català.

Perquè molts aragoneses així som i així ho sentim. I tot això, sense que ningú ens haja ensenyat que això és així de manera natural i que no hi ha res de dolent en eixa doble vessant. Al contrari, moltes i molts hem hagut de construir i encaixar la nostra identitat aragonesa amb la nostra llengua catalana de manera autodidacta, via assaig-error. A camins, amagant-nos per a evitar preguntes o mirades incòmodes i, altres voltes, simplement acatxant el cap davant d’estos actes de discriminació lingüística constants. Per desgràcia, ningú ens ha ensenyat a encaixar l’element lingüístic dins del cresol identitari. Ni els nostres governs, ni els nostres conciutadans castellanoparlants, ni els nostres veïns valencians i catalans amb els quals compartim una història i una llengua. És cert que eixos últims, de vegades, tampoc han facilitat molt la tasca, sinó tot el contrari. Plantar la bandera lingüística i enarborar-la amb proclames polítiques i identitàries excloents en la seua guerra de trinxeres amb Madrid, li ha fet un mal servei a la llengua catalana, patrimoni comú de tots i no sols d’alguns.

Però el fet que a Aragó parlem català és una realitat centenària difícil d’amagar, per molts senyals que ratllen, que arranquen o per molt LAPAPYP, LAPAO o qualsevol altre eufemisme utilitzat per a evitar dir el que és: català.

I és que l’Aragó és un territori lingüísticament plural en el qual a més del castellà, la llengua aragonesa i la llengua catalana han sigut i són les nostres llengües pròpies des de fa segles. I si ningú posa remei -encara que els vàndals estan en això, tranquils- podria aventurar-me a conjecturar que ho continuaran sent durant uns quants segles més. De fet, molt abans que la llengua castellana fora majoritària a Aragó i s’elevara a icona arquetípica per ser etiquetat com un bon aragonés, el català i l’aragonés ja eren les nostres llengües. És més, eren les llengües emprades no sols en les Corts Generals d’Aragó, sinó també per la cancelleria real, que les usava de manera institucional i oficial. Els propis registres de cancelleria ja van posar de manifest allà pel segle XIV el caràcter plurilingüe d’Aragó, cosa que avui algunes conservem com un autèntic tresor i és uns dels gèrmens de la identitat aragonesa.

Arribat a eix punt, és inevitable preguntar-se què significa ser aragonés i aragonesa. La resposta no és fàcil. Potser ho determina el mostrar devoció a la Verge del Pilar, o admirar el riu Ebre al seu pas per Saragossa, o escoltar a Labordeta i La Bullonera, o estiuejar als Pirineus -o al poble, o a Salou-, o menjar ternasco amb rasmia o conéixer la famosa i rellevant sentència de Ens, que som tant com vós i tots junts més que vós, us fem rei d’Aragó, si jureu els furs i si no, no. Potser consisteix en totes estes coses o en alguna d’elles, però si ser aragonés significa venerar a la Verge del Pilar, escoltar mà en pit a Labordeta i estiuejar entre Biescas i Salou, segurament la majoria de les nostres lectores no se senten identificades en est aragonesisme precuinat i enllaunat. O potser ser aragonesa sigue una mica més complex que això, no?

El que hi ha darrere de l’acte vandàlic que ens ha servit de pretext per a parlar de llengua catalana i identitat aragonesa, és una concepció identitària uniforme, rígida i impermeable. Eixos tipus de concepcions va tindre sentit fins més enllà de l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna com a mecanisme de pervivència i supervivència social en un entorn hostil. Però en ple segle XXI, amb un món completament globalitzat i interconnectat, mantindre una visió identitària de compartiment estanc és un suïcidi, com a individus i també com a societat. Al cap i a la fi, la identitat no és més que una cosmovisió compartida per un grup social. Esta visió tindrà uns denominadors comuns, però també tindrà vectors laterals i particulars a alguns subgrups que no han de ser compartits per tot el teixit social. La identitat ha de mantindre una certa unitat dins de la diversitat i ha de tindre un cert grau de permeabilitat. En cas contrari, la desafecció gradual dels grups que integren valors i principis no comuns a tots estarà garantida. I totes aquelles accions, decisions i actes que per acció o omissió afavorisquen una visió rígida i estanca de la identitat com a poble, l’única cosa que fan és generar desarrelament per part dels grups socials situats en la perifèria identitària.

I en això, en entendre la identitat com una cosa diversa sense perdre la condició d’unitat, les aragoneses que tenim com a llengua materna la catalana som unes expertes. Això és així perquè hem hagut de desenvolupar mecanismes de preservació de la llengua, d’una banda, i de sentiment de pertinença a Aragó, per un altre. I tots dos elements són vitals. El primer, perquè configura part de la nostra identitat personal i modela el nostre pensament: pensem amb paraules i amb un idioma en concret. Mentre que el segon ens fa partícips d’una concepció de món compartida, generant arrelament, oferint seguretat i projectant futur.

Per això, fer pedagogia respecte a la qüestió lingüística i sociopolítica aragonesa té en el context actual una importància cabdal. No crec que exagere si dic que la supervivència de la societat aragonesa està en joc. La vertadera sobirania popular de cada poble radica en el fet que els elements principals que sustenten eixa cosmovisió compartida del món, eixa visió comuna i comunitària no entren en contradicció en altres elements identitaris minoritaris. És prioritari trobar punts d’unió i eliminar els de fricció amb els diferents elements que ens identifiquen com a aragoneses i aragonesos per garantir una identitat amb un ampli ventall social i amb un alt grau d’identificació. I això s’aconsegueix entenent que els processos i les realitats lingüístiques no predeterminen les identitats. En tot cas, com a aragoneses hauríem de reivindicar la llengua catalana com a patrimoni aragonés en comptes de deixar-ho en mans d’uns altres. Si les llengües hagueren sigut igual d’importants que els béns de Sixena, ens lluiria més el pèl. Però en les llengües no hi ha soroll mediàtic, no hi ha emoció visceral, no hi ha desraó ni un enemic en el qual focalitzar la nostra ira o la nostra incompetència per no haver tingut cura de part de la nostra pròpia identitat.

Pero sempre hi ha hagut interessos en part del ventall polític, especialment a la dreta de l’espectre, que tendixen i espenten cap a la uniformitat social. La negació de la multiplicitat d’una mateixa identitat entronca amb un sistema capitalista interessadament uniforme -i neoliberal i de masses, afegiria jo- que conduix cap a un pensament únic. Est és més fàcil de manipular i, per extensió, resulta més senzill crear opinions majoritàries favorables a uns interessos econòmics que ostenten una posició de poder respecte a la resta de la societat. En aquest context, tot el que sigue diversitat, pluralitat o pensament divergent va en contra de fomentar un pensament únic dominant i, per tant, atempta contra els interessos econòmics de part de l’establishment.

I per a la nostra desgràcia, l’estat espanyol s’ha conformat al voltant d’un nucli central de poder com és Madrid i uns corrents de contrapoder situades sempre en la perifèria peninsular: Catalunya, Euskadi, Comunitat Valenciana, Navarra, etc. I enmig d’aquestes forces i jocs de poder ens hem trobat les aragoneses i aragonesos. Situats estratègicament entre diferents actors i forces, hem sigut utilitzats sistemàticament i de forma molt especial per l’estat central com a punta de llança de l’espanyolisme més arcaic i caciquil enfront dels nostres veïns catalans.

I encara que alguns arranquen cartells, uns altres devem i volem pensar que, a les portes d’uns comicis electorals, cal esperar d’una societat sana i democràtica com és l’aragonesa, que el fet de valorar les propostes polítiques sota l’òptica del respecte al nostre patrimoni lingüístic siga alguna cosa a tindre en compte. Encara que res més lluny de la realitat. Les propostes a nivell lingüístic són escasses i en tot cas estan molt polaritzades. Algun programa (de fet, un únic programa) afronta de manera valenta la conservació i el foment del nostre patrimoni lingüístic, cridant a les llengües pel seu nom -aragonés i català- i introduint l’oficialitat dins del debat polític. Uns altres, l’única cosa que pretenen és demonitzar i acabar amb el nom de les nostres llengües pròpies. Però la major desgràcia és que la majoria de programes polítics passen de puntetes o ometen qualsevol referència explícita a les llengües pròpies d’Aragó, començant per la seua denominació.

Mentre en altres territoris amb llengües pròpies, sense ser eixes oficials com és el cas d’Asturies, la utilització d’aquestes s’entén com un valor positiu i de respecte i identificació de la idiosincràsia particular del territori, a l’Aragó haurem de continuar esperant mentre l’assumpte es debatisca entre Lambán i Azcón. I en est escenari, diu molt més -entengue’s, en sentit negatiu- la indiferència dels teus aliats que el propi menyspreu dels teus adversaris. I qui vol enemics tenint a Lambán en el Govern? Doncs això.

En democràcia, el vertader exercici de poder no consistix a imposar el teu programa polític a través de la força que t’han donat les urnes, sinó d’integrar i incloure en l’exercici del teu govern les diferents cosmovisions dins de l’opció política majoritària. En cas contrari, es corre el risc que les posicions polítiques minoritàries polaritzen el seu discurs i actuen de manera anàloga quan esdevinguen en posicions majoritàries. Eix fet, a mitjà i llarg termini crea discursos i polítiques impositives, basades en la força i l’estupidesa, en comptes de polítiques dialogades i consensuades a partir de la reflexió i la cessió de posicions. Tot això, a fi de garantir de manera efectiva el lliure exercici dels nostres drets com a ciutadans i ciutadanes. I Lambán serà moltes coses, però no és un president valent. Ni tampoc ho serà Azcón, si es dona el cas.

Però al Cèsar lo que és del Cèsar. Al llarg d’aquests últims vuit anys i dues legislatures, el Govern d’Aragó ha comptat amb una Direcció General de Política Lingüística, comandada per CHA que, amb escassos recursos econòmics i materials i sota estreta vigilància socialista, ha aconseguit elevar a rang d’“Important” el nostre patrimoni lingüístic. Tant de bo que després dels comicis del diumenge, a la llengua catalana i a l’aragonesa se’ls etiquete com a “assumpte urgent”, perquè Aragó s’ho mereix.

Potser així, algunes aragoneses no haguem d’abandonar la nostra terra per veure reconeguts els nostres drets lingüístics més bàsics.

O potser així posem a Aragó en el centre d’interés de les nostres polítiques i deixem a Madrid i Barcelona a la nostra perifèria.

Source: Investiguen una quinzena estafes des d’una botiga de telefonia de Fraga, amb víctimes al Baix Cinca i Seròs

Source: La Franja de Ponent: una singularitat que les urnes emmascaren

• La Franja, que manté unes dinàmiques electorals pròpies, encara el diumenge 28 una doble cita electoral

Blai Avià i Nóvoa

El 28 de maig, els electors de la Franja de Ponent seran convocats a les urnes en una doble cita, en què coincidiran les eleccions municipals i les eleccions a les Corts d’Aragó.

Tot i no tenir institucions pròpies i trobar-se políticament disgregada –no s’hi presenta cap candidatura regionalista que n’abraci totes les comarques–, la Franja continua mantenint unes dinàmiques electorals pròpies, marcades per les seves particularitats lingüístiques i històriques, que la diferencien de l’Aragó i en fan aflorar els trets distintius.

Un territori, dos blocs electorals

Segons que explica a VilaWeb Natxo Sorolla, doctor en sociologia i professor de la Universitat de Saragossa, el comportament electoral de la Franja es pot segmentar en dos grans blocs: la part septentrional que sol decantar-se per opcions més progressistes i la meridional que tradicionalment ha tendit més cap al conservadorisme.

“A escala municipal el nom del candidat sempre és molt important, i evidentment cada elecció té la seva història. Però històricament observem la tendència del nord a votar més socialista que no al sud, on el vot s’ha dividit més entre el PP i el Partit Aragonès“, diu.

Aquesta divisió, de fet, es pot veure prou en els resultats de les darreres eleccions municipals a la Franja, l’any 2019: si bé a la majoria de municipis de Fraga en amunt es va imposar el PSOE, de la capital del Baix Cinca en avall va ser el PP qui va arreplegar més vots.

A Fraga, precisament, el PP és qui sembla més ben situat per a revalidar el triomf del 2019. Segons un sondatge publicat el 23 d’abril per l’Heraldo de Aragón, obtindrà un percentatge de vot semblant al del 2019, però passarà de tenir 8 regidors a un interval entre 9 i 10, suficient per a aconseguir la majoria absoluta en un ple de 17 regidors.

Aquesta hegemonia del PP s’explica, si més no en part, perquè diversos partits perillen de no arribar a la barrera del 5% i, en conseqüència, quedar sense representació al consistori. És el cas de formacions com ara Ciutadans (2,5%), el PAR (3,76%), Podem (4,1%) i Esquerra Unida (4,33%). Un cas a part és Vox, que amb una estimació d’un 4,85% li podria anar de pocs vots restar fora de la cambra o bé entrar-hi per primera vegada.

Vox, una amenaça que el temps ha desinflat

Les perspectives electorals de Vox a la Franja, de fet, ja van ser objecte de molta atenció en les eleccions municipals passades. Finalment, tanmateix, els temors que la ultradreta irrompés amb força als ajuntaments de les comarques catalanoparlants van resultar infundats: dels deu municipis més poblats de la Franja, no va aconseguir representació en cap.

En aquestes eleccions, Sorolla explica que la ultradreta ha tingut escasses candidatures a la Franja, la majoria de les quals integrades per cuneros, és a dir, persones de fora del municipi. De fet, hi ha comarques senceres –com ara el Matarranya– en què Vox no es presenta enlloc. “Vox ha presentat molt poques candidatures municipals, i les que ha presentat han tingut una repercussió molt minsa“, diu Sorolla. “Habitualment, els partits que es presenten a les municipals tenen molt arrelament al territori. No és el cas de Vox”, rebla.

Terol Existeix, la incògnita d’aquestes eleccions

Aquest 2023, el gran interrogant en les eleccions municipals pot ser Terol Existeix, la plataforma ciutadana esdevinguda partit que es consagrà com la sorpresa de les passades eleccions espanyoles, quan aconseguí un representant al congrés i dos al senat. Enguany, ha presentat candidatura en nombrosos municipis de la Franja, sobretot al sud. En eleccions anteriors havia estat el PAR qui havia fet d’alternativa al binomi PSOE-PP, però ara la formació es troba en un estat de disgregació que, tal com explica Sorolla, dificulta que pugui fer d’enllaç entre les institucions autonòmiques i les institucions locals per plantar cara als partits hegemònics.

Terol Existeix, en aquest context, és el més ben situat per a agafar el testimoni del PAR i obtenir bons resultats a la Franja a còpia de fer bandera de la reivindicació del món rural. “Vox –diu el sociòleg– no té aquest arrelament, i per tant no pot fer aquest paper.”

El catalanisme malda per fer-se un lloc a la campanya

Tot i que la Franja tradicionalment ha destacat per un comportament electoral diferenciat de la resta de l’Aragó, el catalanisme generalment ha tingut moltes dificultats per a exercir una influència significativa en les eleccions. Això és, en part, el resultat de la fragmentació institucional i política del territori, que no disposa de cap òrgan de govern propi i que electoralment es divideix en tres demarcacions (Osca, Saragossa i Terol) que cobreixen una població de menys de 50.000 habitants.

Tot i aquests impediments, la Franja ha estat durant tots aquests anys testimoni de l’eclosió ocasional d’opcions polítiques de tarannà catalanista. Sorolla explica que Calaceit (Matarranya) va arribar a tenir un regidor d’ERC entre el 2007 i el 2015 que va acabar resultant clau per a la configuració de les majories al ple municipal. Un altre exemple és el de Pont de Montanyana, una petita vila de la Ribagorça en què Convergència Democràtica de la Franja va obtenir la majoria absoluta l’any 2011. La formació, de fet, derivava d’Alternativa Cívica, una altra candidatura de caràcter catalanista que per poc no va entrar a l’Ajuntament de Fraga (Baix Cinca) a les eleccions municipals del 2007.

Més recentment, a les eleccions europees del 2019, les candidatures independentistes –Junts per Catalunya i Ara Repúbliques– van obtenir 516 vots a la Franja, equivalent a un 2,17% del total. Ho explica a VilaWeb Marcel Pena, periodista del diari Naiz: “De votants catalanistes a la Franja n’hi ha pocs, i per tant queden diluïts en qualsevol opció política. Generalment, tendeixen a votar una opció d’esquerres, considerant per esquerres el PSOE, la Chunta, Podem i ara, fins i tot, Terol Existeix.” Sorolla hi coincideix: “Habitualment, el catalanisme no ha tingut un desenvolupament polític a la Franja, més enllà d’algun resultat ocasional.”

L’anticatalanisme, una arma inofensiva a la Franja

Darrerament, tanmateix, el paper del catalanisme en les eleccions a la Franja ha estat molt menys propositiu, i més aviat ha fet de blanc dels atacs polítics del president de l’Aragó, Javier Lambán, i bona part de l’arc parlamentari. Aquesta dinàmica fou especialment evident en les eleccions municipals del 2019, en un moment en què a l’Aragó encara coïa la polèmica pel trasllat de les obres de Sixena i, de manera més general, pels fets de la tardor del 2017.

“Aragó i Catalunya són veïns, i sempre hi ha hagut un veïnatge de confrontació, més que no pas de col·laboració, i això ha creat una base sociològica d’anticatalanisme“, explica Sorolla. “Alguns –afegeix– diuen que no existeix, però aquest ús polític de l’anticatalanisme sempre hi és: els últims anys, Lambán ha encarat frontalment la qüestió catalana i ha procurat posar-la constantment en primer pla.”

En un moment polític com l’actual, en què la letargia sembla haver-se assentat entre els principals representants de l’independentisme català, tot indica que l’anticatalanisme tindrà un rol més circumstancial en les eleccions d’enguany a la Franja. “Pot tenir-hi un paper? És previsible que no; si més no, no de la mateixa manera que els últims anys”, explica Sorolla. Així i tot, reconeix: “En temps electorals, les coses a vegades evolucionen de manera inesperada; és difícil fer pronòstics.”

Sigui com sigui, Pena aclareix que l’anticatalanisme, tradicionalment, ha funcionat com a arma de campanya a l’Aragó, però no pas a la Franja. “La Franja i l’Aragó són com dos mons diferents: allò que pot encendre espurnes a l’Aragó, a la Franja passa molt més desapercebut”, diu.

La defensa de la llengua, una qüestió purament municipal

De teló de fons de les eleccions hi ha la qüestió de la llengua, que a la Franja es troba en una situació de desemparament institucional molt més agut que no pas en altres parts del país. La darrera enquesta d’usos lingüístics a la Franja, que data del 2014, constatà un trencament en la transmissió generacional el català, que, tot i ser la llengua predominant entre els més grans de 65 anys (68%) ha estat relegada a una posició clarament minoritària entre els joves de 15 anys a 29 (34%). Aquestes dades encaixen amb la caiguda del coneixement del català al territori, que en el període 2004-2014 va passar d’un 88% a un 80%.

Tot i els intents del govern del PP (2011-2015) de promoure el secessionisme lingüístic, tot imposant al català de la Franja la denominació de “llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental” (“LAPAO”), i retirant l’obligació dels representants de l’administració de respondre als ciutadans en català (o bé aragonès), les iniciatives polítiques locals han reeixit a augmentar la presència del català a les aules de la Franja durant aquestes darreres dècades.

Al curs 2021-2022, segons que detalla el filòleg Artur Quintana, 37 centres (amb un total de 1.447 alumnes implicats) participen en projectes lingüístics de llengua catalana. Això és tres vegades més gran que no en el curs 1984-1985, el primer en què s’oferí català a les escoles de la Franja. D’ençà del 2017, també dos municipis de la comarca del Baix Aragó (Calanda i Foz-Calanda) han demanat de poder oferir català a l’escola, tot i no pertànyer pròpiament a la Franja, però les autoritats educatives els ho han denegat repetidament.

Tot i aquest progrés, el català continua ocupant una posició precària a les escoles de la Franja. A banda de no oferir-se en totes les escoles (sobretot al nord-oest del territori, on sí que se sol oferir l’aragonès), l’ensenyament de la llengua sol limitar-se a classes setmanals optatives, una situació molt allunyada de la d’unes altres parts del país.

Més enllà d’iniciatives de caràcter municipal, la llengua continua sense tenir cap formació que la reivindiqui explícitament a la Franja. Sorolla explica que la Chunta Aragonesista és qui més s’ha significat a favor del català, tot i que sovint aquesta defensa s’ha emmarcat en una reivindicació del trilingüisme (aragonès, català i castellà) en què el català ha romàs com a baula feble.

Si el PAR, seguint els passos del PP, “ha fet de l’anticatalanisme una de les seves banderes”, el PSOE ha mantingut una certa ambivalència sobre la situació del català al territori, sense arribar mai a demanar-ne l’oficialització ni fer cap altra proposta que signifiqués alterar notablement la legislació lingüística vigent a l’Aragó. Sorolla, així i tot, remarca que els moviments del PSOE favorables al català han estat sempre obra de representants de la Franja, com ara Josep Anton Chauvell (batlle del Campell, a la comarca de la Llitera), no pas d’una direcció amb seu a Saragossa que en aquesta qüestió no ha tendit mai a mostrar més iniciativa que les altres formacions.

Pena hi coincideix. En aquestes eleccions, diu, el PSOE –i més formacions d’esquerres com Podem– s’ha manifestat nominalment a favor de la llengua, si bé amb certa ambivalència. “S’hi posicionen perquè toca, perquè són progressistes. Però res més, no es barallaran amb ningú pel català“, diu. I afegeix: “Els socialistes que han fet passos pel català ha estat sempre de la Franja, no pas del PSOE de Saragossa. És gent del territori, que per consciència ha dut aquestes accions a terme.”

Fins i tot els partits menys sospitosos d’abraçar cap causa catalanista, explica Pena, han tingut candidats sensibles a la causa del català. Un exemple és la batllessa socialista d’Albelda (Llitera), María Ángeles Roca, que en aquestes eleccions optarà a encapçalar el govern del municipi amb les sigles PAR. “Durant la campanya ha defensat el català amb normalitat tot i presentar-se pel PAR, un dels partits que s’ha manifestat contra el català amb més claredat i virulència”, explica. I acaba dient: “És una anècdota, però permet de veure fins a quin punt les coses funcionen de manera diferent a escala municipal. Els rols dels partits a Saragossa no tenen res a veure amb els que puguin tenir a la Franja.”

Source: Del cafè Josepet al Monegros Festival, la història de la mítica discoteca Florida de Fraga

6

Del cafè Josepet al Monegros Festival, la història de la mítica discoteca Florida de Fraga en un llibre

ElRow

Source: El Ayuntamiento de Mequinenza convoca tres bolsas de trabajo para cubrir varias plazas

// Patrici Barquín

Lo mite de l’Atrahasis explica que al principi de tot eren los mateixos déus los que treballaven, però farts d’excavar canals de reg, van decidir crear unes deïtats menors que treballessin per ells; ara bé, com que això del treballar és una lata, les deïtats, tot i ser menors, van a acabar rebel·lant-se contra los propis deus grossos i ganduls. Així que no va queda altre remei que celebrar un judici per a ficar ordre a tot aquell desgavell i mirar de resoldre el conflicte laboral. Els déus van accedir a les demandes de les deïtats i van crear als humans pa que treballessin per ells. I això no m’ho invento jo (siria incapaç), que ho explica el so antropòleg, lo David Graeber; i ho explica citant un llibre de Stephanie Dalley.

Sí, estic a dues línies d’encomençar a fumar en pipa mentre me rasco la barba. I sí, me sobren sis línies, mínim, pa que els xiquets i xiquetes del carrer dixen de tirar-me pedres. Però, què hi farem!, volia explicar com la cultura popular, sàvia ella, crea mites pa explicar les coses del dia a dia. Podia explicar també una història que contava mon jaio i que potser é una mica més popular, però he de justificar lo sou que cobro com a col·laborador d’eixa revista i lo meu contracte blindat, així que he de semblar una mica espavilat, sinó em fotran al carrer. Tot i que, mira!, vaig a contar la versió de mon jaio, que me fa il·lusió citar-lo al costat del David Graeber:

Deia mon jaio que ell ho va veure, que no s’ho inventava, que va passar i va passar a la Costa la Nòria. Un paio va anar a una finca i estirant-se i badallant li va dir a l’amo:

—Qui mos llogarà?

L’amo va engegar a prendre pel sac, de males maneres, an aquell gandulot, però el cercador de feina pa comptes de marxar, encara va afegir:

—Pos no é pa jo la feina, é pa mon germà que està fent la migdiada davall d’aquella figuera.

Continuar llegint… És una lata » Temps de Franja

Source: Detenido un joven de 20 años en Fraga con éxtasis en polvo y en pastillas y 190 euros en efectivo

Source: El Gobierno de Aragón otorga a Magda Gòdia el Premio Desideri Lombarte, a título póstumo

Source: L’INSTITUT D’ESTUDIS DEL BAIX CINCA CELEBRA EL DIA D’ARAGON – Lenguas de Aragón

Source: La sequía en Aragón: preocupan el Ebro y Mequinenza