L’hivern a cavall entre els anys 1970 i 71 va ser especialment fred a Mequinensa. Les dues nevades del desembre s’havien glaçat sobre les teulades de les cases noves i les runes del poble vell. “Aleshores feia la mili i quan vaig tornar un cap de setmana de permís, el primer que em trobo en baixar del cotxe de línia són els meus pares fent la mudança amb la mula i el carro”, recorda el Joan González. A les baixes temperatures i la boira s’hi sumaven la tristesa per haver d’abandonar el poble on havien viscut tota la vida, la incertesa per un futur sense les mines de carbó, que havien tancat definitivament amb la construcció de les preses de Mequinensa i Riba-roja, i una il·lusió de viure en unes cases que tenien cuines modernes i lavabos.
La història es remunta als anys cinquanta, quan la companyia elèctrica Enher va decidir construir dues preses al riu Ebre i les respectives centrals hidroelèctriques. “La nostra generació, nascuda a finals dels quaranta, els rumors que el poble desapareixeria sota les aigües d’un pantà que havien de construir a Riba-roja ens van acompanyar des de petits”, recorda l’alcaldessa del poble, Magda Gòdia. En pocs anys el poble va viure un moviment de gent i de maquinària fins aleshores mai vista. En plena construcció de la presa, a un quilòmetre escàs riu amunt, Mequinensa va doblar la població de gent que venia a treballar a les obres. “Per una banda, el poble bullia perquè estava ple de gent i es van obrir molts comerços, bars i tavernes; per una altra, la gent vivia amb angoixa que l’amenaça s’estava fent realitat i que en pocs anys el poble quedaria ofegat per sempre”, recorda l’alcaldessa.
Com que l’aigua només havia de cobrir mig poble, el primer projecte que la companyia va posar sobre la taula de l’ajuntament era la construcció d’unes cases a l’altra banda de la serra, a la carretera de Lleida, i un mur de contenció per salvar la resta del poble. “En aquell moment hi havia la intenció de dividir el poble entre els afectats de la part baixa i els que teòricament no patirien cap perjudici perquè l’aigua no els havia d’inundar la casa”, recorda Pepe Nicolau, fuster i pintor, únic supervivent de la comissió de veïns que es va organitzar per revertir el guió escrit per Enher. “Estem parlant dels anys seixanta, Enher era la companyia del règim i nosaltres un poblet perdut de l’Espanya rural, per això encara té més mèrit que aconseguíssim sobreviure com a poble. Per iniciativa de Manuel Justribó ens vam reunir uns quants veïns al Bar Benjamín i allà es van pactar les bases de les nostres reivindicacions. La principal era que el poble no es partiria en dos, així que marxaríem tots al poble nou”.
Finalment van aconseguir que la companyia s’avingués a pagar 50.000 pessetes per habitant i comprés les cases de la part que no s’inundaria. “Una part del poble nou són les cases de les famílies que vivien a la part baixa del poble; una altra part són les cases dels treballadors de la companyia i la resta, la majoria, són les cases que va construir la Cooperativa de Santa Agatòclia”, recorda Antonio Llop. “Amb els diners de la indemnització i la venda de la casa moltes famílies van marxar a buscar-se la vida a ciutats com Barcelona o Lleida; els que vam decidir quedar-nos ens vam comprar una casa a través de la cooperativa. Hi havia quatre models per triar i anàvem a sorteig”.
El que ningú no podia controlar eren els veïns nous. “Al poble vell estaves acostumat a tractar amb la gent del carrer, que eren les cases veïnes de tota la vida. Com que l’adjudicació dels habitatges del nou era a sorts, de cop i volta tothom va haver de conviure amb veïns diferents”, recorda Teresa Borbon, que també tenia vint anys quan la família es va traslladar a la casa nova. “Jo estudiava a Saragossa i l’ Enher anava tan ràpid a tapiar i enderrocar les cases que quan vaig tornar un cap de setmana ja no vaig poder-hi entrar per recuperar els pòsters de la meua habitació, allò em va doldre molt”, recorda. “Ara, amb el pas dels anys, el que potser em dol no són aquells papers sinó molts estris vells que aleshores no valoràvem i que van desparèixer per sempre més”.
Molts famílies, si els números els quadraven, aprofitaven el canvi de casa per fer foc nou. “Els meus pares, i jo mateix, vam abandonar la casa familiar la mar de contents i il·lusionats. De tenir una casa en la qual no ens hi cabia ni sofà, ni nevera, ni moltes coses de la vida moderna; que no podíem aparcar el cotxe al carrer,… Vam passar a viure a una casa amb llum exterior a totes les estances, amb lloc per a un sofà, butaques, nevera, armaris i un garatge enorme. No hi havia color. A nosaltres ens va anar molt bé i vam estar molt contents d’estrenar una casa nova força confortable”, confessa Andrés Coso, des de Barcelona, on finalment va anar a viure. El contrast entre un poble i l’altre encara era més gran perquè “en saber que hauríem de marxar del poble, encara que faltés uns anys, la gent va deixar d’arreglar les cases i a poc a poc es va anar degradant. No valia la pena pintar una façana o posar una porta nova si t’havien de tirar la casa a terra”, recorda Magda Gòdia.
El prototipus de família habitual de Mequinensa a finals dels anys seixanta era la d’un home miner i una dona dedicada als afers de la família. Després, molts, tenien una mica de terra que cultivaven els caps de setmana. “Com que els homes passaven moltes hores a les mines, les dones tenien un pes important a la Mequinensa vella, elles són les que van organitzar algunes manifestacions en aquella època”, recorda Gòdia.
Fa referència a una convocatòria del 7 d’abril del 1967. “Aquell dia les dones van sortir al carrer per protestar per un forat a la presa que tothom va viure amb molta por. Van venir més de dos-cents guàrdies civils i els van requisar algunes pancartes que deien coses com: ‘Ave Enher, los que van a morir te saludan”, recorda Pepe Nicolau. “Això diu molt del caràcter d’un poble com el nostre, estem parlant que era en plena dictadura franquista”.
“La construcció de la presa va coindicir amb una crisi del sector miner, que va aprofitar que els pantans inhabilitaven el trànsit de carbó pel riu per tancar-les”, explica Magda Gòdia. “El fet que la majoria dels homes es quedessin sense feina també va plantejar un futur molt incert, quedar-se al poble nou era assumir una situació que ningú sabia com aniria. L’Enher cada vegada necessitava menys gent, les millors terres havien quedat inundades i no estava clar de què podríem viure”.
Durant els primers anys el poble era fred, els records de la festa major no són els més alegres i l’enderrocament del poble vell hi afegia un paisatge fantasmagòric. El capellà es negava a marxar, i no va ser l’únic. Dues famílies no van arribar a fer mai el pas i van continuar al poble vell. Joan Morell i Carme Ibarz, fills de les dues famílies, finalment es van casar i se’n van anar a viure a Lleida. El Joan ho recorda bé: “El pare s’havia quedat sense feina i per ajudar-me amb els estudis de Magisteri ens van traslladar provisionalment a Lleida. Continuàvem empadronats a Mequinensa i hi anàvem tant com podíem. A l’hora de la veritat, algú va decidir que teníem dret a la indemnització i amb el que ens oferien per la casa era impossible refer la vida de nou. Els pares es van negar a vendre i la casa encara és al poble vell. La nostra i la de família de la meua dona”, recorda.
Amb els anys les ferides cicatritzen i els records s’edulcoren, Mequinensa ha sabut reinventar-se sense oblidar les seues arrels. Ara és un poble que no arriba als tres mil habitants amb molts bons serveis i equipaments. Pel carrer s’hi veu molta canalla, que dóna vida i esperança. El poble vell sempre formarà part de la memòria col·lectiva, la qual tothom amanirà amb la seua experiència personal.
