2 SECCIÓN III. Otras Disposiciones y Acuerdos Fecha de Publicación: 17/12/18 Número de boletín: 242 Organo emisor: DEPARTAMENTO DE PRESIDENCIA Título: ORDEN PRE/1996/2018, de 5 de noviembre, por la que se dispone la publicación del convenio de colaboración entre el Gobierno de Aragón y la Comarca de La Ribagorza, por el que se concede una subvención para la implementación de medidas a favor de la lengua (aragonés y catalán de Aragón) y sus variedades dialectales.
3 SECCIÓN III. Otras Disposiciones y Acuerdos Fecha de Publicación: 10/12/18 Número de boletín: 237 Organo emisor: DEPARTAMENTO DE PRESIDENCIA Título: ORDEN PRE/1937/2018, de 5 de noviembre, por la que se dispone la publicación del convenio de colaboración entre el Gobierno de Aragón y la Comarca de Bajo Cinca/Baix Cinca, por el que se concede una subvención para la implementación de medidas a favor de la lengua catalana y sus variedades dialectales.
4 SECCIÓN III. Otras Disposiciones y Acuerdos Fecha de Publicación: 10/12/18 Número de boletín: 237 Organo emisor: DEPARTAMENTO DE PRESIDENCIA Título: ORDEN PRE/1942/2018, de 26 de noviembre, por la que se dispone la publicación del convenio de colaboración entre el Gobierno de Aragón y la Comarca de La Litera / La Llitera, por el que se concede una subvención para la implementación de medidas a favor de la lengua catalana y sus variedades dialectales.
5 SECCIÓN III. Otras Disposiciones y Acuerdos Fecha de Publicación: 9/08/18 Número de boletín: 154 Organo emisor: DEPARTAMENTO DE PRESIDENCIA Título: ORDEN PRE/1319/2018, de 16 de julio, por la que se dispone la publicación del convenio de colaboración entre el Gobierno de Aragón y la Comarca de Matarraña/Matarranya por el que se concede una subvención para la implementación de medidas a favor de la lengua catalana y sus variedades dialectales.
8 SECCIÓN I. Disposiciones Generales Fecha de Publicación: 20/04/18 Número de boletín: 77 Organo emisor: DEPARTAMENTO DE EDUCACIÓN, CULTURA Y DEPORTE Título: DECRETO 56/2018, de 10 de abril, del Gobierno de Aragón, por el que se aprueban los Estatutos de la Academia Aragonesa de la Lengua.
11 SECCIÓN III. Otras Disposiciones y Acuerdos Fecha de Publicación: 27/09/16 Número de boletín: 187 Organo emisor: DEPARTAMENTO DE EDUCACIÓN, CULTURA Y DEPORTE Título: ORDEN ECD/1204/2016, de 1 de septiembre, por la que se convocan las ayudas a proyectos editoriales en las lenguas propias de Aragón (aragonés y catalán de Aragón) para el año 2016.
Revista aragonesa en català d’actualitat i reflexió
N. 94 • 6 d’abril de 2020
Esperem que hores d’ara hàgiu rebut la revista en paper Temps de Franja 145, amb el suplement Temps d’escola 8. Sabem que hi ha poblacions on el servei de correus està limitat.
Obituari. El dia 22 de març del 2020 ha mort en Germà Colon i Domènech a Barcelona als 91 anys victima del corona virus. Era un dels grans estudiosos de les llengües romàniques. Nascut el 1928 a Castelló de la Plana estudià filologia romànica a la Universitat de Barcelona i ben aviat va passar a treballar a la de Lovaina, i el 1963 a la de Basilea on va treballar fins a la jubilació el 1997 com a catedràtic de Filologia Romànica.
Enguany es compleixen 25 anys de l’estrena de la pel·lícula Terra i llibertat de Ken Loach, un viatge al cor de les col·lectivitzacions que es van portar a terme abans i durant la Guerra Civil a molts indrets d’Aragó. Loach va mostrar en el seu treball de ficció aquella realitat per la què cada vegada s’interessen més historiadors. El film, com va explicar aleshores el cineasta anglès, narra «la història d’una gran esperança, la d’una societat on la terra fos un bé comú». El somni anarquista s’enfronta a la realitat social d’aquells temps: unes estructures de poder on grans terratinents i l’església tenen el control. Les noves idees revolucionàries que arribaren van ser un revulsiu que va intentar trencar amb tot el passat.
Juan José Omella ha viscut sempre a l’alba o al primeríssim començament d’una nova època. Va néixer a Queretes el 1946, en l’alba dolorosa de l’Espanya franquista, després de la Guerra Civil. Va conèixer al seminari la mort de Pius XII, substituït per Joan XXIII, “el papa bo”, que al començament de 1959 va sorprendre el món amb la convocatòria del Concili Vaticà II. L’alba d’una nova època per a l’Església. I Omella hi era.
L’acabat d’elegir president de la Conferència Episcopal Espanyola, no és un prelat progressista sinó més conservador del que pareix. Els bisbes han estat, són i seran conservadors perquè és molt tot el que l’Església ha de conservar i preservar. Omella pot ser tingut com a progressista per haver estat un capellà del Concili, dels quals molt pocs van aconseguir la dignitat episcopal perquè d’ells en van recelar sempre els papes Joan Pau II-Wojtyla i Benet XVI-Ratzinger, sobretot, i fins i tot el propi Pau VI-Montini, que va clausurar el 1965 el Concili inaugurat per Joan XXIII el 1962.
Us passem aqueixes normatives del nostre Govern per a fer front a la present crisi sanitària, i us preguem que en feu cabal. Com veieu estan escrites en les tres llengües del país, com és (o hauria de ser) normal.
Divendres 24 de gener va tenir lloc la cinquena sessió del curs 2019/2020 del Seminari de sociolingüística i política lingüística del CUSC-UB. Esteve Valls, cap de la Unitat de Català de l’Institute for Multilingualism de la Universitat Internacional de Catalunya i investigador del CUSC-UB hi va comentar els resultats de la seva recerca sobre l’autonomització dels parlars nord-occidentals a la cruïlla catalanoaragonesa, publicats recentment en el volum La llengua escapçada, guanyador de la V Beca Joan Veny.
La presentació es va dividir en tres parts:
una panoràmica del canvi lingüístic en el català nord-occidental (basada en la tesi doctoral del ponent);
una ampliació sobre el procés de canvi lingüístic en curs a les comarques de la frontera autonòmica entre Catalunya i l’Aragó (basada en la recerca que recull el volum La llengua escapçada);
i finalment un tast dels resultats d’una recerca en curs sobre les tries lingüístiques de la població escolar de la Ribagorça a partir de mètodes d’anàlisi de xarxes socials, en col·laboració amb Natxo Sorolla.
El canvi lingüístic en el català nord-occidental
El primer estudi del ponent va permetre analitzar la direccionalitat, el ritme, l’abast i la naturalesa del canvi lingüístic en català nord-occidental. Esteve Valls va aplicar l’anàlisi dialectomètrica a un corpus format per les respostes d’informants andorrans, de les comarques occidentals de Catalunya i de la Franja a un qüestionari de 712 ítems. En total, el corpus contenia més de 110.000 ítems i gairebé 700.000 segments, 320 informants de 4 franges d’edat (nascuts entre 1922 i 1994) i de 40 localitats diferents (2 d’Andorra, 8 de l’Aragó i 30 de Catalunya), a més de l’estàndard oriental central com a varietat de comparació.
El subcorpus analitzat incloïa 363 ítems pertanyents a 8 àmbits morfològics regulars: articles, clítics pronominals, demostratius, demostratius neutres, locatius, verbs, possessius i pronoms personals. Així doncs, malgrat ser un corpus limitat, l’objectiu del qual no era abastar la totalitat de la llengua, tenia un alt grau de representativitat dels aspectes gramaticals (predictibles) de les varietats dels informants. Els resultats es van analitzar a partir de mètodes dialectomètrics, i més en concret a partir de la distància de Levenshtein, que calcula la distància fonètica entre dues formes lingüístiques donades.
Aplicada al conjunt del corpus, aquesta anàlisi dialectomètrica va permetre fer diferents constatacions sobre el procés de canvi lingüístic en el català nord-occidental. En primer lloc, el ponent va explicar que bona part de les varietats de Catalunya i Andorra han patit un procés d’anivellament dialectal al llarg del segle xx per advergència (és a dir, convergència unilateral) progressiva amb el català oriental central, primer, i amb la varietat estàndard, més recentment. Així doncs, les varietats estudiades han anat perdent trets propis que les diferenciaven entre elles i respecte a l’estàndard, de forma que es pot parlar d’una desdialectalització per pèrdua de trets estructurals, d’una banda, i de l’altra d’una certa vernacularització de l’estàndard. Un procés que ha estat menys intens en el cas del ribagorçà i el tortosí, i que no s’ha produït en les varietats de la Franja.
La segona constatació d’aquesta primera anàlisi dialectomètrica és que la convergència «vertical» amb l’estàndard estava provocant, alhora, una divergència «horitzontal» entre les varietats nord-occidentals de Catalunya i Andorra i les varietats de La Franja, que permetia parlar d’un «efecte frontera», en el sentit que la frontera política també fa de frontera lingüística (un procés ben documentat i estudiat en altres contínuums lingüístics marcats per la presència de fronteres polítiques).
El ponent va mostrar els resultats mitjançant gràfics i mapes que representaven la distància o proximitat relatives a l’estàndard de les formes produïdes per la generació més gran (F4) i la generació més jove (F1) de la seva mostra. En general, els resultats mostren que mentre que els informants de més edat mantenen diferències notables respecte de l’estàndard, fins i tot entre els informants de capitals de comarca, les varietats dels informants més joves mostren més proximitat entre elles i respecte de l’estàndard.
Una qüestió irresolta sobre la divergència horitzontal observada en l’anàlisi dialectomètrica entre les varietats de la Franja i la resta de varietats nord-occidentals era si aquesta divergència es devia exclusivament a canvis en les varietats de Catalunya i Andorra, acompanyats d’una certa estabilitat dels parlars franjolins (com sembla que suggeria, a primera vista, l’anàlisi quantitativa), o si, en canvi, l’evolució dels parlars franjolins també hi havia jugat un paper.
Per a comprovar-ho, Valls va observar més de prop diversos processos de canvi en curs en els parlars de la Franja, com ara l’expansió dels increments velar i palatal (per exemple, pas de perdera [perˈðeɾa] a perdeguera [perðeˈɣeɾa]), processos de canvi en les combinacions de clítics pronominals o reducció de l’inventari fonemàtic. Centrant-se en l’evolució dels increments velar i palatal, el ponent va poder mostrar com l’augment de la distància entre varietats no es produïa entre unes varietats que s’estandarditzaven i unes altres que romanien estables, sinó entre dos grups de varietats amb evolucions divergents. Mentre que a Catalunya i a Andorra es redistribueixen els segments velar i palatal perquè caracteritzin exclusivament algunes formes verbals, a la Franja s’observa la tendència a l’expansió interparadigmàtica de l’increment velar al Matarranya i la tendència a l’expansió interparadigmàtica i intraparadigmàtica de l’increment palatal a la Llitera i al Baix Cinca. Segons Valls, aquests processos interns de la Franja no són estranys i, de fet, la seva expansió en les varietats nord-occidentals de Catalunya i Andorra es va estroncar amb la codificació de la llengua: sense un procés d’estandardització reeixit, aquestes evolucions també s’estarien donant a Catalunya.
L’autonomització dels parlars nord-occidentals a la cruïlla catalanoaragonesa
El segon estudi del ponent es va centrar en les 4 comarques de la Franja i les 8 de Catalunya que limiten amb la frontera catalanoaragonesa. Aquesta vegada, els objectius incloïen aprofundir en l’anàlisi de l’efecte frontera (demostrar que l’autonomització política comporta una autonomització lingüística i que, per tant, no es tracta d’un fenomen exclusiu de les fronteres interestatals), identificar aquells trets o mots que es mantenen i els que no en la parla dels joves, i actualitzar els manuals de dialectologia des d’una perspectiva dinàmica (estudiant com eren però també com són avui els parlars catalans) i prospectiva (analitzant cap a on evolucionen aquests dialectes).
El nou corpus es va obtenir dels mateixos parlants que l’anterior però, a diferència del primer corpus, aquest contenia més de 50.000 ítems pertanyents a diversos nivells lingüístics (lèxic, flexió verbal irregular, fonètica, fonologia, morfologia flexiva i derivativa nominal). En total, 192 informants (8 per localitat), pertanyents a 4 franges d’edat, hi van representar 24 localitats (12 capitals de comarca i 12 localitats rurals). El corpus també incloïa l’estàndard català (IEC) i, com a novetat, l’estàndard espanyol (RAE) per comparar-hi les varietats dels informants.
La metodologia quantitativa aplicada en aquest estudi va permetre obtenir mapes de distribució de determinats trets i mots per analitzar l’evolució dels principals elements idiosincràtics de les varietats nord-occidentals. Concretament, es va observar el vocalisme, el consonantisme, la morfologia nominal i verbal i el lèxic (tant propi com manlleus), mitjançant un total de més de 870 mapes. Els resultats confirmen els de l’estudi anterior pel que fa al canvi lingüístic, ja que els joves mostren més similituds amb els estàndards que els parlants de més edat, i a més s’hi observa clarament l’efecte de la frontera autonòmica: en una anàlisi de conglomerats (mètode Ward), en el grup més jove les varietats de la Franja queden agrupades amb l’estàndard de la RAE i les varietats de Catalunya amb l’estàndard de l’IEC.
Principals agrupaments obtinguts amb el mètode de Ward (parlants més joves)
Valls va explicar que al volum que recull aquesta recerca s’hi analitzen qualitativament un gran nombre de trets i en va comentar alguns exemples. Primer, va mostrar la distribució de l’obertura de la /e/ àtona inicial en el substantiu enciam entre parlants més grans i més joves i va observar que és un tret que es manté considerablement. En canvi, no és així en mots com elefant. El ponent va compartir la seva sospita que aquesta diferència es degui al fet que la variant prestigiosa per a mots com elefant conté una grafia /e/ en català i castellà, mentre que no és així en mots com enciam, ja que la forma en castellà no presenta aquest fonema inicial (lechuga).
Com a exemples de fenòmens consonàntics, va mostrar la distribució geogràfica de la consonant lateral palatal /ʎ/ en paraules com llibre, que és substituïda per /j/ en gairebé totes les varietats en la parla dels joves. De forma semblant, la geminació de /b/ i /ɡ/ davant de /j/ o /w/ (com a gàbia) només es manté relativament entre els joves en una de les poblacions en què apareixia a la parla dels informants més grans. Quant a trets morfològics, la distribució d’adjectius invariables amb flexió de gènere masculí (com excursionista) mostra un cert manteniment entre els joves, tot i que ja ha desaparegut a diverses localitats. En darrer lloc, la primera persona del plural del perfet d’indicatiu del verb haver realitzada com ham també es manté força.
D’aquesta manera, l’estudi permet llistar els trets propis de cada varietat que es troben en recessió i els que sembla que es mantenen. En el cas del lleidatà, per exemple, s’ha observat la recessió de 9 trets de morfologia nominal, com les formes etimològiques o plenes de l’article masculí ([lo] cap) o els possessius femenins amb [w] (me[w]a), i 9 de morfologia verbal, com el morfema /a/ de la primera persona del singular del present de subjuntiu (perd[ɛ]). Només s’ha observat el manteniment d’un tret de morfologia nominal, el femení analògic de l’adjectiu invariable alegre (alegr[ɛ]), i un de morfologia verbal, la forma tradicional de la primera persona del singular de l’auxiliar haver en el perfet simple ([ˈaj] hai cantat).
A més, l’estudi mostra un elevat nombre d’interferències lèxiques en forma de manlleus de la llengua espanyola en la parla dels joves de totes les localitats, tot i que l’increment de manlleus entre els parlants de les noves generacions és extraordinàriament més elevat i sostingut en el temps entre els parlants de la Franja que no pas en els de Catalunya.
En conclusió, l’escapçament administratiu de la comunitat de parla ha afavorit que es consolidi una fractura geolectal com a conseqüència de la pressió de les varietats de prestigi catalana i espanyola a l’est i a l’oest de la frontera administrativa. Les tendències detectades, a més, han estat extraordinàriament coincidents amb els resultats de l’estudi anterior de Valls, de forma que es tracta de treballs complementaris amb un suport empíric molt consistent. El ponent va destacar altres conclusions generals dels dos treballs:
S’ha observat el retrocés palpable de la majoria de solucions idiosincràtiques de les varietats nord-occidentals, també a les àrees més conservadores(ribagorçanopallaresa i tortosina), així com la residualització de totes les pronúncies considerades vulgars (becicleta, asmari o llàpits).
L’anàlisi quantitativa del canvi lingüístic duta a terme permet fer hipòtesis sobre l’evolució de conjunt de la llengua, ja que identifica els trets en què el procés de desdialectalització s’ha acomplert i aquells, en canvi, en què encara es pot incidir per revertir-lo.
L’efecte frontera no és exclusiu de les fronteres interestatals, motiu pel qual calen altres treballs similars a la resta de marges polítics que escapcen l’àmbit lingüístic per obtenir una visió de conjunt dels fenòmens sociolingüístics que afecten l’estructura de la llengua.
En un to més reflexiu, el ponent va alertar sobre la possibilitat que, ara que les noves generacions tenen clar que el que parlen no és una barreja de català i castellà, sinó varietats de la llengua catalana, les varietats franjolines podrien convertir-se en el chapurriau que no han estat mai. A més, ara que les noves generacions tenen clar que la llengua és supralocal, el contínuum nord-occidental s’afebleix per factors externs a banda i banda de la frontera. Per tant, segons Valls, cal dur a terme una política lingüística real de revitalització de la llengua catalana a la Franja i una política lingüística més respectuosa amb la variació dialectal a Catalunya per a conjurar aquests riscos.
Usos lingüístics de la població escolar de la Ribagorça
En l’última part de la seva ponència, Valls va presentar la recerca en curs sobre les tries lingüístiques de la població escolar de la Ribagorça a partir de mètodes d’anàlisi de xarxes socials, que està duent a terme amb Natxo Sorolla, l’objectiu de la qual és analitzar en quina mesura es pot parlar de substitució lingüística a la Franja. Mentre que els resultats globals de les enquestes d’usos lingüístics a la Franja apunten al manteniment de la transmissió intergeneracional del català en aquestes comarques, la tesi doctoral de Natxo Sorolla ha assenyalat l’existència d’usos endogrupals del castellà entre catalanoparlants inicials del Baix Cinca i la Llitera que poden constituir un indici del procés de substitució. Caldrà, però, esperar a tenir els resultats definitius de la investigació en curs per esclarir quina és la situació actual a la Ribagorça.
Publicat el treball guanyador de la V Beca Joan Veny, sobre l’evolució del català a la Franja 03/09/2019
El treball guanyador de la V Beca Joan Veny, obra del filòleg Esteve Valls, està publicat dins la col·lecció “Biblioteca Tècnica de Política Lingüística” i ja es pot consultar en el web de Llengua catalana. La publicació digital porta per títol La llengua escapçada. Un estudi sobre l’autonomització dels parlars nord-occidentals a la cruïlla catalanoaragonesa. Valls hi analitza l’impacte de la frontera administrativa en l’evolució del català a banda i banda de la Franja tot demostrant que la pèrdua dels trets lingüístics propis de la Franja es deu més a la pressió de la llengua castellana que no pas de la catalana.
L’autor, Esteve Valls, és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, cap de la Unitat de Català i professor del Departament de Lingüística Aplicada de la Universitat Internacional de Catalunya, membre del Grup d’Estudi de la Variació i del Centre d’Estudis Comarcals del Segrià i integrant del projecte Fenòmens d’interfície fonètica-fonologia-morfologia des de la perspectiva de la variació lingüística.
El seu estudi va ser mereixedor de la V Beca Joan Veny, l’any 2016. La Beca Joan Veny està convocada per l’Institut Ramon Muntaner amb el suport de la Direcció General de Política Lingüístic i s’atorga a treballs de recerca que tenen com a objectiu l’estudi sobre bases empíriques de qualsevol aspecte vinculat amb la variació lingüística del català.
Convocada la VII edició La publicació de la V edició de la beca coincideix amb la convocatòria vigent de la VII Beca Joan Veny. Els investigadors que estudiïn qualsevol aspecte vinculat amb la variació lingüística del català poden presentar els seus projectes fins al 18 d’octubre. Aquest premi porta el nom de Joan Veny i Clar (Campos, Mallorca, 1932), catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona i un dels lingüistes i dialectòlegs de més prestigi dels Països Catalans. Veny va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2015 i la Creu de Sant Jordi (1997).
El treball guanyador de la V Beca Joan Veny, obra del filòleg Esteve Valls, està publicat dins la col·lecció “Biblioteca Tècnica de Política Lingüística” i ja es pot consultar en el web de Llengua catalana. La publicació digital porta per títol La llengua escapçada. Un estudi sobre l’autonomització dels parlars nord-occidentals a la cruïlla catalanoaragonesa. Valls hi analitza l’impacte de la frontera administrativa en l’evolució del català a banda i banda de la Franja tot demostrant que la pèrdua dels trets lingüístics propis de la Franja es deu més a la pressió de la llengua castellana que no pas de la catalana. continue reading…
Les mesures tradicionals i antigues a la Franja, extraordinari treball de Francesc Teixidó i Puigdomènech, número 11 de la Gavella, col·lecció d’Iniciativa Cultural de la Franja.El resultat d’una exhaustiva investigació i anys de treball de camp pels pobles de la Franja. Moltes unitats que encara es conserven en cases particular o museus. Actualment, en el mig rural, encara es mesuren elements amb aquestes mesures.
El territori té un comportament singular, malgrat no tenir una institució pròpia ni compartir demarcació
Aquest territori, electoralment dividit en tres demarcacions (Osca, Terol i Saragossa), és poc estructurat, no té cap institució pròpia i representa només un 8% de la superfície aragonesa i un 5% de la població.
Tots aquests factors, a banda el fet que no hi hagi cap força regional que es presenti a les eleccions –i hi pugui obtenir cap escó– dificulta la configuració d’una campanya i un debat específics, però les comarques de llengua catalana encara mantenen la seva personalitat diferenciada i el seu comportament singular.
Un escenari que varia
En les eleccions espanyoles del 2016 va haver-hi una candidatura guanyadora clara a la Franja, que va ser la coalició del PP amb el Partit Aragonès (PAR), amb un suport que a les comarques catalanoparlants va anar del 38% dels vots al 42.
Els socialistes, a més distància, en van aconseguir un quart (24-27%), i la confluència de Podem va obtenir un resultat d’entre el 17 i el 21%, similar a la mitjana de la comunitat. Aquesta vegada s’espera que els resultats variïn considerablement.
Malgrat els resultats uniformes de fa tres anys, amb un gran suport a la coalició PP-PAR, com comenta el sociòleg de la Franja Natxo Sorolla, a grans trets hi ha dues grans zones amb comportaments diferenciats. La part al nord del Cinca, més progressista, on es preveu un reforç més gran dels socialistes, mentre que la part sud, la del Matarranya, és de tarannà més conservador.
Resultat del PP-PAR per municipis el 2016.
Els canvis que es pronostiquen són similars arreu dels Països Catalans: un augment del PSOE i un descens del PP. A més, hi ha un factor fonamental en aquestes eleccions, i és que no es presenta ni la Chunta Aragonesista, partit aragonès nacionalista d’esquerres, ni el PAR, regionalista conservador, que ha renunciat a participar-hi, sigui en solitari o amb la mateixa fórmula de fa tres anys.
En aquestes eleccions sí que s’hi presenta, per primera vegada en unes eleccions espanyoles, el Puyalón de Cuchas, un partit independentista i d’esquerres, que defensa l’autodeterminació de la Franja i que forma part de la candidatura d’Ara Repúbliques a les europees. S’espera que tregui uns resultats minsos al conjunt de l’Aragó i també a la Franja, encara que en ‘algunes poblacions pot treure alguns vots més’.
L’anticatalanisme entra en acció
En aquestes eleccions, l’oficialitat del català i l’aragonès torna a ser al rerefons. Com afirma Sorolla, és ‘una qüestió de rebot sobre el debat de Catalunya’, principalment atiada per l’anticatalanisme. A més, aquesta vegada també hi té repercussió el conflicte sobre el trasllat de les obres de Sixena.
A començament de mes es va produir un fet que ha combinat tots dos factors. Després d’haver traslladat aquestes obres i les del MNAC, s’ha obert un litigi entre el Bisbat de Lleida i el de Barbastre-Montsó per cent onze noves peces reclamades al museu i al bisbat lleidatà.
Responent a la petició de la part aragonesa de traduir la documentació al castellà, la part catalana ha al·legat que el català és una llengua comuna i que, a més, no considera ‘ni encertat ni vàlid en dret’ el terme ‘Lérida’ usat pel bisbat aragonès. Això ja va servir a la premsa per a acusar el bisbe de Lleida de voler imposar el català a tot Osca.
Notícies de diferents mitjans acusant el bisbe de Lleida de voler imposar el català a l’Aragó.
‘L’amenaça catalana’ ha estat utilitzada per gran part de les formacions polítiques. Per exemple, el candidat de Vox a Saragossa ha reafirmat que el català no arribarà mai a ser cooficial a Aragó, ‘com alguns intenten’ (sense especificar qui) i proposa d’eliminar les comarques, les úniques institucions del territori més enllà dels municipis.
Com explica el periodista de la Franja Marcel Pena, en termes generals no existeix un ‘problema d’identitat nacional’ respecte de l’estat espanyol, sinó com a molt un sentiment regionalista. Per tant, exploten conflicte lingüístic i l’amenaça catalana per treure’n rèdit electoral.
Aquests comicis també serviran per a mesurar el suport de Vox a la Franja de Ponent, que podria passar de ser testimonial a superar el 10% dels vots. A l’Aragó té possibilitats de treure un bon resultat, especialment per la demarcació de Saragossa, on es reparteixen set escons i el llindar per a sortir-hi elegit és relativament baix.
El catalanisme desorganitzat políticament al territori
‘El catalanisme políticament no es vehicula cap a les eleccions’, diu Sorolla. No hi ha cap candidatura supramunicipal i només n’hi ha alguna de país a escala municipal.
Cal remarcar que no solament no es presenta cap partit regionalista, sinó que la majoria del catalanisme més militant votarà Unides Podem. Com explica Marcel Pena, aquest catalanisme va vinculat molt sovint a l’esquerra, però no n’espera tampoc un resultat especialment alt.
Les polítiques a favor del català no tenen cap partit com a referència. Sorolla explica que malgrat que a l’Aragó el PAR ha desenvolupat una política essencialment anticatalana, a la Franja hi té batlles i regidors amb sensibilitats diferents, entre els quals de favorables al català.
També hi ha socialistes amb més bona predisposició envers la llengua, com ara el batlle del Campell (Llitera), Josep Anton Chauvell; l’ex-batllessa de Calaceit (Matarranya), Rosa Doménech o l’ex-president aragonès Marcel·lí Iglesias. Tanmateix, com remarca Pena, no hi ha una sensibilitat diferent en el PSOE de la Franja de la que pugui haver-hi a Saragossa i són preferències personals.
En referència a les formacions catalanistes a la Franja, entre el 2007 i 2015 va haver-hi un regidor d’ERC a Calaceit, clau en la configuració de majories. En el de Fraga (Baix Cinca), persones provinents principalment del Casal Jaume I, van formar la candidatura Alternativa Cívica, que va assolir un 3,7% dels vots. Malgrat no haver estat elegits, els impulsors van formar Convergència Democràtica de la Franja, el primer intent d’articular un partit polític d’inspiració catalanista, que el 2011 va assolir la majoria absoluta al Pont de Montanyana (Ribagorça).
La Franja de Ponent és un territori de 400 quilòmetres de llargada i 30 d’amplada, amb realitats i fets històrics diferents que dificulten de crear un projecte únic, malgrat que comparteixen la vinculació socioeconòmica al Principat, una mateixa llengua i cultura, a més d’haver pertangut a Catalunya, del punt de vista civil i eclesiàstic.
La lluita per la llengua
Malgrat les dificultats, d’ençà de fa dècades la defensa de la llengua catalana i la cultura pròpia del territori existeix, amb moviments organitzats arreu. La llengua ha estat molts anys arraconada institucionalment i hi ha hagut una lluita per a dignificar-la i defensar-la.
El català és una assignatura optativa d’ençà del 1984, és fortament desprotegida i en bona part depèn de la voluntat dels claustres i els consells escolars. La situació ha fet que s’hagi posat en perill, perquè es trenca la cadena de transmissió de pares a fills i cau el percentatge de parlants habituals. Un 68% dels majors de seixanta-cinc anys tenen el català com a llengua inicial, mentre que només l’hi té un 34% del jovent (15-29 anys).
La tendència és negativa, perquè entre els anys 2004 i 2014 el percentatge de la població que sabia parlar el català va passar d’un 88% a un 80%. En comptes de provar de revertir la situació, el govern del PP (2011-2015) va promoure el secessionisme lingüístic i va començar a denominar el català ‘lapao’. Va ser especialment negatiu en la formació posterior i en el món laboral, perquè es va posar en risc la validesa de les titulacions de català. A més, va debilitar-ne encara més la protecció, perquè les administracions van deixar de tenir cap obligació de respondre als ciutadans que s’hi adreçaven en català o aragonès.
L’arribada del govern socialista ha fet que s’hagi recuperat la denominació de la llengua, però encara resta molta feina per a garantir-ne la supervivència, com també de l’aragonesa allà d’on és pròpia.
Primer acte de VOX a La Llitera: "[…] Aquí estamos al lado de Cataluña y se habla el catalán y no pasa nada. Lo que no puede ser el lo que hacen en Huesca, que quieren imponer unas señales como Huesca bilingüista y no lo es".https://t.co/vLIbUTZ8tR
La projecció del documental ¿Por qué te vas? a la recent Setmana Cultural d’Açanui planteja un debat que mos interpel·la a tots.
A la Llitera sempre mos estem preguntant sobre com podríem revertir les tendències demogràfiques, en particular les de l’acusat despoblament que afecta els municipis de la zona nord de la comarca, però també són freqüents els debats sobre com gestionar amb dignitat una població immigrant cada cop més nombrosa que es va establint a la zona sud.
José Luis Pérez, metge del lloc, presenta l’acte / foto Pep EsplugaQualsevol proposta al respecte hauria de prendre nota d’aquest ¿Por qué te vas?, amb guió de Jesús Cirac i direcció de Miguel Lorén, produït per l’associació Bajoaragonesa de Agitación y Propaganda, de Casp. Una joia a descobrir i que tot habitant de la Llitera hauria de veure en algun moment, ja que es tracta d’un debat fonamental per al futur de la nostra comarca. I, en el fons, per al futur de qualsevol lloc del món.
El documental fa un seguiment a les diferents generacions que, durant les últimes dècades, han emigrat de Casp per diferents motius (polítics, econòmics, culturals, etc.); i també a les persones que al llarg del temps s’han instal·lat a Casp. Ordenat de manera cronològica, sense narrador i a través d’emotives entrevistes personals, el documental repassa la història de la ciutat de Casp des de l’arribada del front franquista l’any 1938 fins a l’actualitat.
L’arribada del front el març de 1938 va provocar una primera desbandada de famílies i persones, que van fugir primer a Barcelona i després, en molts casos, a França. Seguint aquest fil, els autors del documental han entrevistat famílies exiliades en territori francès que encara recorden els seus avantpassats a Casp i les seues peripècies món avant. Curiosament, aquell exili va anar acompanyat d’un moviment invers, ja que a Casp hi van arribar persones amb les forces d’ocupació franquistes que s’hi van quedar a viure perquè s’hi van casar, perquè hi van trobar feina o pel que fos.
Durant la postguerra hi arriba també un important contingent de la gent que a Casp anomenen ‘serranos’, és a dir, les famílies que es van veure expulsades del Maestrat i l’Alt Matarranya per les lleis anti‑maquis i per les gelades dels anys 50. Alguns d’aquests migrants van arribar també a la Llitera, però ací els vam anomenar ‘teruelinos’ i es van instal·lar a les terres de regadiu d’Albelda, Altorricó, Binèfar o Esplucs. D’això en va donar compte Silvia Isábal en una col·laboració anterior a La Litera información. En el cas de Casp, els ‘teruelinos’ (o ‘serranos’) es van dedicar a cultivar les fèrtils terres de la vora de l’Ebre que havien quedat abandonades a causa de la guerra.
Se’ns presenten després nombrosos testimonis de la construcció de l’embassament de Mequinensa, que entre 1955 i 1965 trasbalsà tota la zona amb l’arribada de multitud de persones d’arreu d’Espanya, que hi van treballar durant molts anys en unes condiciones més que deficients. Els testimonis que troben els autors del documental són inapel·lables. En acabar la construcció de l’embassament, deu anys després, moltes d’aquelles persones es van veure expulsades de nou, cosa que els autors del documental ressegueixen fins a localitzar‑ne unes quantes en els llocs més dispars. També en aquesta època la Renfe contracta gent per a treballar en el manteniment del ferrocarril, cosa que contribueix al desplaçament de treballadors en ambdós sentits: uns venen i altres se’n van. Queda palès que els moviments humans sobre el territori són incessants i responen a lògiques molt dispars.
Un tret comú anem veient, però, fins als anys 70: les migracions tenien motivacions predominantment econòmiques (la gent marxava perquè no hi havia feina) i polítiques (per la dura repressió de la guerra i la llarguíssima postguerra), cosa que es reflectia en la duresa de les condicions de vida i de treball que aquelles persones van haver d’afrontar en els seus periples migratoris.
En canvi, a partir dels anys 80 les persones que marxen de Casp tenen característiques molt diferents, ja que tendeixen a ser joves amb estudis que troben feina en les indústries i serveis públics de les capitals. Així, el documental entrevista persones que van anar a treballar com a enginyers a les indústries petroquímiques del Camp de Tarragona, de mestres a les escoles de l’àrea metropolitana de Barcelona, de metges als hospitals de Saragossa o de professors universitaris a València. Es tracta d’una migració en unes condicions molt més positives que les anteriors.
Però els fluxos creuats continuen. Durant aquesta època també hi ha persones que escapen de les ciutats a la cerca d’un món rural més pausat i més vinculat als ritmes de la natura. Així, a final dels 70 i principis del 80 diverses onades de joves amb estils de vida alternatius (els jipis!) arriben a Casp i s’instal·len en antigues masies del terme reconvertides en comunes hippies o llibertàries. Al documental s’entrevisten vàries d’estes persones, algunes de les quals encara hi viuen.
A partir dels anys 90, com tantes altres ciutats rurals, Casp acull diverses onades de migracions globals que arriben per treballar en feines agrícoles, granges, llocs no qualificats a la indústria, o gestionar petits serveis locals (fruiteries, carnisseries, perruqueries, locutoris, etc.). Per al documental s’entrevisten persones arribades des d’altres països i continents (de Pakistan, Senegal, el Marroc o Colòmbia), que manifesten els seus motius per haver deixat el seu país i expressen les seues expectatives vitals. Encara més eloqüents són els testimonis dels fills i filles d’aquestes persones, ja nascudes a Casp i amb escassos vincles amb els països d’origen dels seus pares i mares.
Aquest és sens dubte un dels encerts del documental, ja que és capaç de visibilitzar uns grups socials que sovent romanen ocults i que rarament formen part de les expressions socials i culturals oficials. Però són col·lectius cada vegada més rellevants i amb una vida interna molt més rica i complexa del que la premsa mos sol mostrar. A Casp gairebé la tercera part de la població té un origen immigrant d’aquesta tipologia, cosa que mostra la notable contribució demogràfica, econòmica i cultural que està fent aquesta població nouvinguda.
Equip de realització de ¿Por qué te vas? / foto Pep EsplugaEl documental mostra també com, durant el que portem de segle XXI, els joves de Casp ixen a estudiar i després el seu àmbit territorial és gairebé el món sencer. En aquest sentit, per exemple, s’entrevisten joves que estan treballant a Anglaterra, Canadà o Indonèsia, i que expressen els seus anhels i expectatives, que no sempre passen per retornar al seu poble. Almenys de moment. Bé, potser per la festa major sí.
De fet, s’observa que bona part dels migrants es mantenen en contacte amb el seu poble d’origen, procuren seguir‑ne les notícies i no es perden ni una festa major de Casp, un esdeveniment anual que s’ha convertit en el punt de trobada, en el moment de rememorar la seua història i de recompondre la seua identitat.
***
La projecció de ¿Por qué te vas? va omplir la sala d’actes d’Açanui, tot produïnt un elevat impacte emocional entre el públic assistent. Malgrat que la gent no coneixia personalment els testimonis entrevistats, tothom es podia sentir molt pròxim a moltes de les situacions reflectides. Tothom té parents, veïns, amics o persones properes que han viscut les situacions explicades; o potser les ha viscut en primera persona. El material sobre el que s’ha fet el documental té una dimensió molt universal.
En definitiva, és un audiovisual que mos ensenya les trajectòries vitals d’una cinquantena de persones, les situa en el mapa i en la història, i mos interpel·la sobre el nostre paper al respecte. En aquest sentit, a part de la seua innegable emotivitat i qualitat tècnica, el documental pot ser una eina molt valuosa per a entendre com s’han modificat els nostres pobles i per aprendre a valorar i respectar les diferents cultures i societats que s’hi van integrant al llarg del temps. D’alguna manera, tots som migrants durant la nostra provisional estada en aquest atrotinat planeta.
Cal dir que era la primera vegada que ¿Por qué te vas? s’exposava fora de Casp, on han hagut de passsar‑lo tres vegades per cobrir la demanda existent. La Setmana Cultural d’Açanui va ser sens dubte el millor dels escenaris possibles per a iniciar una potencial ruta de projeccions. Demaneu‑lo per al vostre poble, si encara hi sou a temps. No us en penedireu.
Ver documento
![Equip de realització de [u]¿Por qué te vas?[/u] / foto Pep Espluga](https://www.lafranja.net/wp-content/uploads/2019/03/equip-de-realitzaciC3B3-de-por-quC3A9-te-vas.jpg "Equip de realització de ¿Por qué te vas? / foto Pep Espluga")