Tot just fa uns dies de la publicació d’Entre la llegenda i la història. Contes de la Ribagorça d’en Jordi Moners i Sinyol, ben conegut entre nosaltres especialment pels seus estudis dels parlars i la literatura popular ribagorçanes. No ha estat gens planer el procés d’edició d’aquest llibre enllestit el 2009. En Jordi l’havia presentat a diverses editorials —al CERIB, IEA, IEBC, Universitat de Lleida i Pagès Editors—, que s’hi van mostrar prou interessats, però que finalment no el van publicar. Ara apareix, catorze anys desprès d’haver estat enllestit i quatre de la mort d’en Jordi, com a número 48 de la col·lecció «La Cullereta» de l’editorial Garsineu de Tremp. Són 40 capítols sobre literatura popular i història oral de Castigaleu, localitat ribagorçana de la Vall de l’Isàvena.
El text és escrit en dues variants de la llengua catalana: quan ho fa l’autor és en la seua, la del Prat de Llobregat, d’on en Jordi era fill, passada pel tamís de la llengua literària, i quan enraonen els personatges ribagorçans ho fan en la variant catalana de Castigaleu. Això fa que el llibre siga especialment adequat per a les escoles ribagorçanes, on l’alumnat trobarà textos tant en la seua variant com en la literària, i en podrà traure profitoses comparances. A les escoles de la Vall de l’Isàvena —Les Paüls, la Pobla i Lasquarri, si més no— no hi ha ensenyament optatiu de català, com correspondria, sinó d’aragonès, malgrat que aquesta darrera llengua no n’és pròpia ni històrica. Vist això, és molt recomanable que la DGPL, o qui corresponga, reparteixca exemplars del llibre a tots els alumnes de les escoles de la Vall catalana de l’Isàvena que així podrien tenir un mínim contacte amb llur llengua en l’escriptura. Al Temps de Franja paper de l’estiu en publicarem més dades.
Podeu consultar els articles que hem publicat sobre l’autor:
L’entrevista apareguda a Temps de Franja n. 137 (abril 2018).
Mentre que l’ensenyament d’una llengua estrangera i del castellà és obligatori, s’observa que el de l’aragonès i el català, les nostres llengües pròpies i històriques, és optatiu, i això passa malgrat que la Constitució a l’article 3.2 proclame que ‘seran oficials’. L’Estatut no ho recull, ço que el fa contrari a la Constitució, car el dret constitucional se situa per damunt del dret comunitari, i ja fora hora que tant el dret constitucional com l’estatutari anessen de conjunta.
Com que no és així, ara com ara l’ensenyament de les llengües pròpies i històriques es limita a classes setmanals, de durada d’una hora i mitja a tres, a infantil i primària, al principi fora de l’horari escolar, i ara a dins. L’ensenyament infantil de l’etapa de 0 a 3 anys depèn dels ajuntaments, els quals decideixen en quina llengua es fa. A secundària hi ha ensenyament de català, i de vegades d’alguna altra assignatura en aqueixa llengua, i en aragonès tot just si es va aplicant.
Per a l’aragonès s’ha passat de ser present a 4 centres escolars el curs 1997 a ser-ho a 27 amb més de 1200 alumnes el curs 2021-2022, repartits per tota l’àrea de llengua aragonesa amb prou densitat en general. A les terres altes dels Pirineus hi ha escoles quasi a tot arreu, des de la Jacetània fins a la Ribagorça , i concretament a Echo, Ansó, Chasa, Berdún, Santa Zilia, Jaca, Sallén de Galligo, Tramacastiella de Tena, Pandicosa, Biescas, Candarenas, Aineto, Torla, Broto, Fiscal, Bellanuga, Samianigo, Bielsa, A Espuña, Sarabiello, Plan, San Chuan de Plan, Chistén, l’Ainsa, Sarllé, Benás, Lupiñén, Castillón de Sos, Saún, Graus, Capella, La Puebla de Castro, Nabal, Lo Grau, Estada, Estadilla i Fonz. Hi ha poques bosses, i més aviat petites, on no s’ensenya aragonès: Canfrán, Aisa, Puen da Reina de Chaca, Santa Cruz d’as Serós, Muriello de Galligo, Riglos, A Fueba, Campo, Seira… Als Somontanos les localitats amb ensenyament de l’aragonès van més espaiades: Ayerbe, Almudébar, Boleya, Osca, Barbastre, Montsó, a Luenga, Berbegal i Uerto, mentre les bosses sense ensenyament d’aragonès són encara considerables: Agüero, Lobarre, Santa Olaria de Galligo, Biscarrués, Lupiñán, Nueno, Arguis, Igriés, Loporzano, Sietemo, Ibieca, Alcalá d’o Bispe, Angüés, Casbas, Biarche, Blecua, Antillón, As Ziellas, Abiego, Colungo, A Liena, Abergüela d’A Liena, Adagüesca, Salas, Pozán de Bero… S’ensenya aragonès a dues escoles en viles actualment de llengua castellana: Salbatierra d’Esca i a Peralta de Alcofea. I a bastants escoles en territori de llengua catalana no s’ensenya aquesta llengua, com pertocaria, sinó aragonès. Això passa a la Ribagorça de llengua catalana de la Vall de l’Isàvena des de la capçalera a les Paüls fins a Llaguarres, que comprèn les escoles les de les Paüls, de la Pobla de Roda i Lasquarri, mentre Llaguarres a l’Isàvena i Jusseu i Torres del Bisbe, ambdós al Sarro, van a Graus. Sanui a la Llitera, també de llengua catalana, només té ensenyament d’aragonès , però no de la llengua pròpia. Aquestes anomalies, que ja fa anys que duren, tenen l’anuència, tàcita sembla, de les instàncies educatives: Conselleria, Direcció General de Política Lingüística, Academia Aragonesa de la Lengua…, i de les associacions d’estudi i foment de l’aragonès.
Les localitats de llengua catalana amb ensenyament optatiu d’aquesta llengua han passat de 12 centres el curs 1984-1985 a 37 el curs 2021-2022 amb un total de 4.150 alumnes, dels quals 1.447 participen en projectes lingüístics de llengua catalana. Es troben a la Ribagorça a les escoles de Montanui, Areny de Noguera, Tolba, Benavarri i Estopanyà; a la Llitera n’hi ha a Castellonroi, el Torricó, el Campell, Tamarit, Algaió, Albelda i Vensilló, i també a tot el Baix Cinca de llengua catalana: Saidí, Fraga, Miralsot, Vilella, Torrent de Cinca i Mequinensa, així com a quasi tot el Matarranya, tant a l’actual com a l’històric. Faió, Nonasp, Favara, Maella, Massalió, Calaceit, la Vall del Tormo, Queretes, Valljunquera, la Freixneda, la Portellada, Vall-de-roures, Fondespatla, Ràfels, Mont-roig de Tastavins, Pena-roja, Beseit, la Ginebrosa i Aiguaviva de Bergantes –Fórnols de Matarranya, la Canyada de Beric i Torredarques van a escoles properes. A Bordón, a territori actualment de llengua castellana, fan ensenyament de català. Des del 2017 Foz Calanda i Calanda van demanant ensenyament de català però la inspecció els ho va denegant. Hi ha algunes bosses, prou considerables, sense ensenyament de català: més amunt, en tractar de la Ribagorça, ja he indicat que a les valls de l’Isàvena i del Sarro i a Sanui de la Llitera no hi ha ensenyament de català, com pertocaria, sinó d’aragonès. A les localitats lliteranes de Peralta de Calassanç i Sant Esteve de Llitera, així com a les matarranyenques de Bellmunt de Mesquí, la Codonyera i la Torre de Vilella no hi ha ensenyament de català.
L’ensenyament de l’aragonès i del català es fomenta, a més, amb diversos programes: el de ‘Els escriptors a l’aula’ on els centres educatius en poden demanar la presència: el ‘Luzía Dueso’ per a l’aragonès creat al curs 2005-2006, i per al català el ‘Jesús Moncada’ des del curs 2001-2002, aquest darrer amb tradicionals desaparicions guadianesques de tant en tant. La molt activa Direcció General de Política Lingüística ajuda a la celebració del ‘Dia de la Llengua Materna’, al qual s’apunten fins i tot centres que en refusen l’ensenyament a l’escola, i convoca ‘Concursos de Lectura en Públic’. Al poble abandonat de Bailo es fan jornades de convivència entre alumnes que assisteixen a classes d’aragonès i de català, i s’hi ha encetat un programa d’immersió per a l’aragonès.
A la Universitat de Saragossa hi havia des dels darrers anys de la Dictadura una certa oferta de llengua aragonesa, vista aquesta com a dialecte del castellà, i de la catalana. Ara hi ha des del 2015 el ‘Diploma d’Especialització en Filologia Aragonesa’ al Campus d’Osca, on des del curs 2020-2021 també es pot cursar la ‘Menció en Llengua Aragonesa a la Facultat de Ciències de l’Educació’, mentre que no existeix una menció equivalent per al català. Els congressos internacionals de llengua i literatura aragoneses, coneguts com a ‘Estudios e rechiras d’a luenga aragonesa’, se celebren cada dos anys des del 1997. El curs l985-1986 s’inicià l’optativa de Llengua catalana a la Llicenciatura de Filologia Hispànica del Campus saragossà, i el 1996 es creà l’Àrea de Filologia Catalana del Departament de Lingüística General i Hispànica, que continua avui en dia. S’ensenya català a les Escoles Oficials d’Idiomes de Montsó, Fraga, Alcanyís i Saragossa, i no hi ha oferta d’aragonès. La càtedra universitària Johan Ferrández d’Heredia treballa en l’estudi de l’aragonès i del català i als cursos universitaris d’estiu a Jaca tant les llengües aragonesa com la catalana, i les cultures que conformen, solen ser-ne tema d’estudi.
Avancem, poquet a poquet, en l’ensenyament de les nostres llengües pròpies i històriques, amb molts i innecessaris obstacles, però avancem.
Amb motiu del Dia Internacional de la Llengua Materna, la Comarca de Ribagorça va organitzar una taula redona al Saló de Plens de Casa Heredia a Graus a les 19 h, amb prou afluència d’assistents. La presentació de Marcel Iglesias, president de la comarca, feva referència a la riquesa lingüística de la Ribagorça, amb l’objectiu de valorar i d’escoltar diferents llengües ribagorçanes.
El moderador de la taula, Carlos Bravo, de Torres del Bisbe, professor jubilat de Llengua i Literatura Castellana, va convidar a expressar-se amb la variant lingüística dels participants a la taula: José Antonio Saura Rami, natural de Grist (Eriste), i parllant de la llengua de Benàs, Doctor en Filologia Hispànica per la UNIZar i membre de la Sociedad de Lingüística Aragonesa, Asier Bona Zueco, de Tarazona, professor d’aragonès a l’estudi Joaquín Costa de Graus i a centres de la Vall de l’Isàvena, i membre de la Sociedad de Lingüística Aragonesa, Mari Paz Candelaria Ribera Gazén, de casa El Santo de Graus, Auxiliar d’Infermeria, coneixedora del ‘grausino’. José Ramón Dia de Ferrerías de Calbera, professor d’Art a Osca i productor audiovisual i parllant de la variant lingüística de la Vall de l’Isàvena, el professor de música de Graus i Benavarri, i cantautor, Sergi Llena, de Balaguer, amb arrels familiars a Graus, i Glòria Francino Pinasa, de Sopeira, Llicenciada en Filologia Hispànica i Filologia Catalana, parllant del català ribagorçà.
El professor José Antonio Saura va aportar un foli defensant la seua tesi sobre el ribagorçà, com a llengua autònoma, vinculada a l’occità, negant l’autonomia del català, perquè són la mateixa llengua, citant la història del comtat de Ribagorça, depenent de la Marca Hispànica. Aspectes històrics que coneixem bé, ja que un dels primers documents conservats al respecte, i d’altres, (806-814) pertanyen al Cartoral del monestir d’Alaó de Sopeira.
El públic omplia el saló de plens. / Comarca de la Ribagorça
Glòria Francino va dir que raonava català ribagorçà, llengua que li permitiva entenre’s en gent des del Pirineu al mar Mediterrani: Catalunya, Illes Balears, Rosselló, l’Alguer, València i per suposat tota la part catalanoparllant de les tres províncies aragoneses. Va argumentar que el català no només es raonava a la part del riu Noguera Ribagorçana, recordant els treballs científics i comunicacions sobre el català parlat a la Ribagorça que es van presentar al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana al 1906, el text del segle XI on Radulf Ricolf, en el seu jurament de fidelitat al senyor feudal i principal dels castells d’Areny i d’Orrit, Girbert, i al comte Ramon IV de Pallars, textos notarials, sinó que a la vall de l’Isàvena, un 50% de la seva llengua era considerada català pels científics, citant estudis de Joan Coromines, de Günter Haensch, la publicació de Maite Moret i Xavier Giralt, El catalán del XIV (pergaminos de Roda de Isábena), una part d’un capítol matrimonial del S. XV, sempre tenint en compte les isoglosses, ratlles que marquen les diferències lingüístiques entre els parllants dels poblles.
La Mari Paz, parllant del ‘grausino’ dins del seu nucli familiar, lamentava i va admetre que ja no el raonava ningú al carrer, ella el sabeva, però no el podeva utilitzar socialment. Potser calria recordar els escrits que va fer Joaquín Costa, un grausí de pro, de finals del segle XIX, sobre la importància de la llengua.
El públic omplia el saló de plens. / Comarca de la Ribagorça
Sergi Llena, músic i cantautor, també enyorava com raonaven els seus “iaios” naturals de Graus, variant que ell era escoltat de xic, i lamentava la seua pèrdua, per aquesta raó ha editat un disc Ribagorz/ça canta on recupera variants ribagorçanes. Va comentar alguns problemes lingüístics de quan estudiava a Barcelona.
José Ramón Dia de Ferreries de Calbera, la Vall de l’Isàvena, va al·ludir a la vergonya de raonar en la seua llengua materna que sentiven certes persones quan emigraven a les ciutats. Es va referir al seu cas personal, dient que quan estudiava a Barcelona si sentiva més proper amb els de Levante [sic] que amb els del català barceloní; en canvi, els seus tios, que van anar a Saragossa van tinre actituds diferents: un es va passar al castellà, l’altre va mantinre la llengua materna i l’altre només en l’ambient familiar, de cara a fora, castellà. Va aportar la idea que a cada família es raona d’una manera diferent i que quan s’acaben els grans de les famílies es perdran moltes paraules.
Asier Bona, professor d’aragonès a Graus i a la Vall de l’Isàvena, des de fa cinc anys, va exposar que quan hi va arribar els alumnes de la Vall de l’Isàvena no l’enteneven amb l’aragonès que ell era estudiat, i allavons, va començar a conversar en la gent gran dels poblles, i així va conèixer la llengua de l’Isàvena. Va demostrar gran vocació i voluntat en la seua feina docent, demanant assiduïtat a les classes i material adient.
Amb les seues paraules, Glòria Francino es va adonar que potser la part que no l’enteneven els seus alumnes era el català ribagorçà. La gent de Serradui s’entén a Areny, els de Bonansa entenen als de Les Paüls… Asier va dir que teniven paraules pròpies de l’Isàvena, però moltes les sentiria a la vall Ribagorçana.
Glòria Francino va recomanar l’excel·lent llibre de Jordi Moners, La Llengua de Castigaleu. Com pot raonar en la seua llengua materna un alumne de Castigaleu quan va a estudi a Graus, on l’ensenyaran en llengua castellana i unes hores en aragonès? Com pot raonar una persona de Castigaleu en la seua llengua quan va a comprar a una botiga o fer una gestió a Graus, si els de Graus han perdut la seua variant local i raonen en castellà? Cal dir que van fer la carretera de Castigaleu cap a Graus, i no cap a Benavarri, amb els que s’haurien entès amb la mateixa llengua.
Per al professor José Antonio Saura les paraules i frases com les que raonava Glòria Francino són occità i no català ribagorçà, certament el ribagorçà té moltes paraules occitanes, però no cal negar una llengua romànica com les altres. L’historiador medievalista, Guillermo Tomás Faci, defensor i estudiós de l’aragonès, escriu que quan es convocaven les Corts a Montsó cadaú raonava en la seua llengua, tant en aragonès com en català.
L’acte va començar i acabar amb l’agradable música i veu del cantautor Sergi Llena, que va revifar lletres ribagorçanes, versions de Bonansa i Graus, respectivament.
També el públic assistent va expressar la seua opinió: els canvis sociològics han fet que ja no es raone en ‘grausino’, per exemple, perquè hi ha molt més moviment de persones, i la llengua local ha quedat reduïda a les famílies de portes endins. Una mare de Graus va afirmar que els alumnes a Benavarri apreneven català només perquè després se n’anaven a estudiar a Lleida. Creiem que per a la gent de la Ribagorça i Baix Cinca, Matarranya… i tota la gent d’Aragó que el raonam, l’ensenyament del català a les nostres comarques, des de la Declaració de Mequinensa l’any 1984, dignifica la nostra llengua materna, així ho va constatar tamé una professora oriünda de Villacarlle, Vall d’Isàvena.
Nueva aportación para conocer el estado del catalán en Aragón en la Edad Media. Contiene una edición crítica de 46 manuscritos en formato pergamino del siglo XIV pertenecientes al antiguo cabildo de San Vicente de Roda, en la Ribagorza (Huesca). Además, la obra ofrece un minucioso estudio lingüístico en el que se analizan aspectos gráficos, fonéticos, morfológicos y léxicos de los documentos, así como un capítulo dedicado a la onomástica. Si bien es cierto que la regularidad de esta scripta es bastante uniforme —en cuanto que participa de rasgos generales del catalán en su conjunto—, se observan rasgos dialectales que se adscriben claramente al catalán noroccidental y que vienen a confirmar, aunque de manera muy tímida, la convivencia entre escritura y oralidad.
Tanto los textos literarios como los no literarios han sido imprescindibles para el estudio de las lenguas desde una perspectiva diacrónica, pero también como una fuente de información para analizar su variación lingüística interna. Si nos centramos en la realidad lingüística de Aragón, comprobaremos que, a diferencia del castellano o el aragonés, no existen obras literarias medievales escritas en catalán, a pesar de la amplia producción en esta lengua en otros territorios de la antigua Corona de Aragón. Por tanto, para conocer el catalán en Aragón de época medieval y moderna, el filólogo se ve obligado a examinar los textos notariales que se redactaron en la Franja de Aragón entre los siglos XIV, XV y XVI, los cuales se han convertido en instrumentos imprescindibles para el estudio de la historia de la lengua catalana en tierras aragonesas. En este trabajo daremos cuenta de la metodología que utilizamos para la localización y el estudio de un corpus documental redactado por profesionales, así como de las destrezas que son necesarias para enfrentarse a un análisis de estas características
Valderrobres, capital de la comarca del Matarraña/Matarranya.
Laura Uranga
El Boletín Oficial del Estado (BOE) ha tenido que rectificar la redacción del real decreto publicado el pasado día 14 relativo a ayudas a zonas fruteras afectadas por las heladas de principios de abril por haber utilizado denominaciones incorrectas de cuatro comarcas aragonesas y de otras 35 de Cataluña y la Comunidad Valenciana. En en el caso del Matarraña/Matarranya, Litera/Llitera, Bajo Cinca/Baix Cinca y Bajo Aragón-Caspe/Baix Aragó-Casp, la publicación oficial solo incluía los nombres en castellano obviando los correspondientes en otra lengua vernácula de esas demarcaciones, el catalán, también oficiales.
Tras las numerosas críticas recibidas de asociaciones, particulares y también de formaciones políticas, como Compromís, el BOE publica este viernes una corrección de “errores” que sustituye la denominación monolingüe de las cuatro comarcas aragonesas por la bilingüe. También sustituye los nombres de 18 comarcas catalanas, publicados inicialmente en castellano, por su nombre oficial en catalán. Además, cambia las denominaciones de 17 comarcas valencianas que estaban solo en castellano por el correspondiente en valenciano o bilingüe -en el caso de comarcas bilingües-.
El real decreto publicado el pasado día 14 establecía ayudas para centrales fruteras de comarcas afectadas por las heladas registradas entre el 2 y el 5 de abril asociadas a la borrasca Ciril, entre las que figuran el Matarraña/Matarranya, la Litera/Llitera,m el Bajo Cinca/Baix Cinca y el Bajo Aragón-Caspe/Baix Aragó-Casp, que perdieron la mayor parte de su cosecha de melocotón y almendra.
Compromís califica como “ofensiva” la nomenclatura comarcal aplicada por el Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación en su polémico decreto y señala que su movilización para denunciar la utilización de nombres no oficiales o solo en la versión castellana ha sido “determinante” para la rectificación gubernamental. “Desgraciadamente, no es la primera vez que ocurre. Desde la administración central se continúa usando denominaciones incorrectas para la toponimia valenciana”, señala en un comunicado la formación política valenciana. A pesar de “la promesa de no volver a repetir” los errores, Compromís lamenta que se siguen dando en publicaciones oficiales.
A pesar de la rectificación, el Gobierno deberá responder a las preguntas parlamentarias presentadas al respecto por Compromís, que quiere saber quién redacto el real decreto y cómo accedió al cargo, qué protocolo de corrección de publicaciones sigue el Ministerio de Agricultura, por qué no se han respetado las denominaciones oficiales, cómo se va a disculpar el Gobierno por esta “falta de respeto” a la nomenclatura oficial y qué va a hacer para que el error no se vuelva a repetir.
La revista comarcal Somos Litera ha publicat recentment una interessant notícia en el seu apartat ‘Historias de nuestra historia’, en un article titulat «La Fiesta del Árbol de Esplús en 1915». S’hi explica en aquell article que el gener de 1915 es va declarar per Reial Decret l’obligatorietat de celebrar la Festa de l’Arbre a tots els municipis del país. No obstant això, cal dir que en molts llocs d’Espanya i de l’estranger ja es celebrava de manera habitual des de feia dècades. Amb aquesta celebració s’intentava que tant infants com adults valoressin la natura. Normalment hi participaven escolars i famílies, amb activitats de plantació d’arbres en terrenys apropiats.
Los canons de Navarone és un tros de pel·lícula d’aquelles que vèiem la gent menuda, asseguts a la cuina, davant una tele en blanc i negre, mentre menjàvem una torrada de pa en oli i sucre (lo vi me donava cor agre). Com que se suposava que era una pel·lícula de guerra i d’herois, la veiem quasi com qui va a missa i desplega tota la seua fe, pa poder quedar extasiat davant l’avorrit sermó del capellà. És a dir, la veiem entre l’expectació de que hi hagués una ma de trets i explosions i la realitat d’un gran guió i d’una història carregada de reflexions i resistència contra lo nazisme que tenia terroritzada una part del mediterrani, o de l’Egeu (mai he acabat de tenir-ho clar del tot), a compte d’uns enormes canons estratègicament col·locats: los canons de Navarone.
El 14 d’agost de 2022, coincidint amb la festa de Sant Roc, Montse Cercós, poeta barcelonina, vinculada a Santorens, on estiueja i viu a ca de Torres, va presentar el seu poemari Mantell blau. Acompanyada de la poeta ribagorçana Assumpció Perna van recitar poemes plens de lirisme i admiració per la natura i la vida del poble als assistents a l’acte.
El llibre consta de quatre parts precedides per cites de poetes ribagorçans. La que encapçala el llibre és d’Anton Navarro, Poema del Ribagorça. I si Mn. Anton Navarro parla del «mantell de la rogenca albada» a ‘Muntanyes amunt’, la Montse Cercós admira «el mantell blau» com «el cel serè» de Santorens, on també hi transiten els núvols i les boires, i a l’estiu «Es cobreix de daurat / la maduresa del paisatge». També coincideix amb l’autor ribagorçà en temes pirinencs com els de les muntanyes, el bosc, els pastors, falles, fades i encantàries. Les restants cites pertanyen a la poeta Assumpció Perna de Vilaller i descriuen pinzellades de natura, de la bellesa de les coses xiques, del territori i de les tradicions.
El dissabte 20 d’agost a la Freixneda, en el marc de les aigües i flors ufanes del jardí de l’Hotel Lo Convent, i dins les Festes d’Estiu de la vila, ha tingut lloc la presentació del poemari Aplec d’en Juli Micolau, número 7 de la col·lecció ‘Lo Trinquet’ davant d’un atent públic d’una seixantena llarga de gent de tota la comarca.
N’Artur Quintana, prologuista de l’obra presentada, i que amb en Josep Miquel Gràcia i en Carles Sancho —que era a la presentació—, formen el Consell Editor de ‘Lo Trinquet’, ha exposat el procés editorial del llibre com a número 7 dins de la col·lecció ‘Lo Trinquet’
Enguany hem (re)viscut lo primer estiu sense restriccions des d’aquell del 2020, on los espectacles culturals es van veure terriblement limitats i, en cas que hagueres anat a algun, ben segur vas haver d’assistir passant per un control de temperatura, duent mascareta i controlant la distància de seguretat que et separava dels teus acompanyants. Vam viure la cultura d’una manera totalment diferent a la que coneixíem i, malgrat lo que es pensava des de certs sectors en aquell temps, hem sobreviscut, ho vam saber portar de la millor manera possible i ací estem, dos anys després, revivint concerts, espectacles i festes majors com “abans”, com aquell estiu que sense saber-ho va ser l’últim, al menys per un temps.
A principis d’agost vaig assistir al 30 aniversari del Festival Infantil de Nonasp i em va cridar l’atenció una cosa: quan los xiquets i xiquetes van acabar de ballar, sol un parell de persones van tira’ls un grapat de caramelos que ràpidament van volar d’en terra. Com és això?, vaig pensar estranyada. Pot parèixer una cosa simple o que no tingo cap importància, però a mi em va xocar, perquè tinc molt present lo record de quan la meua generació ballàvem al Festival i sol acabar, mos plovien uns bons grapats de caramelos —que generalment tiraven los iaios i naltres ja esperàvem per córrer a arroplegal’s—.
Sembla que amb la Gerra de Rússia-Ucraïna –la del malèvol Putin– el canvi climàtic, més acuradament entès com a crisi climàtica global, els terminis previstos d’abandonament de les energies fòssils, el necessari canvi a les energies renovables, els acords internacionals al respecte, etc., han passat a segon terme, diria més, gairebé s’han oblidat. Allò que preocupa a Occident i a gran part del món desenvolupat no és altra cosa que si tindrem gas per a escalfar-nos el pròxim hivern o per produir energia elèctrica, o si el russos tallaran encara més el subministrament, o si els preus del barril de petroli pujaran per sobre de les previsions més pessimistes.
Olor a raïna i fullarasca de pi en una passejada d’estiu. La intensa calor d’enguany i l’aire calmat, sense una goteta de vent, reforcen la sensació olorosa.
Un xiquet ix de l’escola un dissabte d’estiu pel matí i marxe cap a casa. La classe, el dissabte, acabe més prompte i és més relaxada, amb treballs manuals i passatemps educatius. Sa mare ja l’espera a la porta de casa i li done una cistelleta amb lo dinar seu i de son pare. Com la cistella és menuda, el pa, els dos plats, els coberts, el dinar dins d’una carmanyola i el postre —un pot de confitura— s’han d’encaixar amb precisió per a que tot hi càpigue. Per damunt, un tovalló a quadres guarde el contingut i el protegeix de mirades indiscretes.
En Ferrater nasqué el 20-5-1922 en una família de la bona burgesia vinatera reusenca, que la Sedició Franquista destruiria. Professionalment sempre malvisqué com a escriptor i de feines editorials, sense que mai a Seix i Barral, on la seva tasca fou decisiva, li oferissin un càrrec com cal. Quan semblava que se li podria obrir una carrera universitària, pocs dies abans de fer els cinquanta anys, el 27-4-1970, es suïcidà a Sant Cugat.
El ‘Rock trabucaire’ de Au D’asti surge entre Binéfar, Fonz, Barbastro y Tamarite. Este viernes presentan su primer disco en la sala López de Zaragoza junto con los canadienses Belvedere.
