Source: La Franja de Ponent: una singularitat que les urnes emmascaren
- La Franja, que manté unes dinàmiques electorals pròpies, encara el diumenge 28 una doble cita electoral
El 28 de maig, els electors de la Franja de Ponent seran convocats a les urnes en una doble cita, en què coincidiran les eleccions municipals i les eleccions a les Corts d’Aragó.
Tot i no tenir institucions pròpies i trobar-se políticament disgregada –no s’hi presenta cap candidatura regionalista que n’abraci totes les comarques–, la Franja continua mantenint unes dinàmiques electorals pròpies, marcades per les seves particularitats lingüístiques i històriques, que la diferencien de l’Aragó i en fan aflorar els trets distintius.
Un territori, dos blocs electorals
Segons que explica a VilaWeb Natxo Sorolla, doctor en sociologia i professor de la Universitat de Saragossa, el comportament electoral de la Franja es pot segmentar en dos grans blocs: la part septentrional que sol decantar-se per opcions més progressistes i la meridional que tradicionalment ha tendit més cap al conservadorisme.
“A escala municipal el nom del candidat sempre és molt important, i evidentment cada elecció té la seva història. Però històricament observem la tendència del nord a votar més socialista que no al sud, on el vot s’ha dividit més entre el PP i el Partit Aragonès“, diu.
Aquesta divisió, de fet, es pot veure prou en els resultats de les darreres eleccions municipals a la Franja, l’any 2019: si bé a la majoria de municipis de Fraga en amunt es va imposar el PSOE, de la capital del Baix Cinca en avall va ser el PP qui va arreplegar més vots.
A Fraga, precisament, el PP és qui sembla més ben situat per a revalidar el triomf del 2019. Segons un sondatge publicat el 23 d’abril per l’Heraldo de Aragón, obtindrà un percentatge de vot semblant al del 2019, però passarà de tenir 8 regidors a un interval entre 9 i 10, suficient per a aconseguir la majoria absoluta en un ple de 17 regidors.
Aquesta hegemonia del PP s’explica, si més no en part, perquè diversos partits perillen de no arribar a la barrera del 5% i, en conseqüència, quedar sense representació al consistori. És el cas de formacions com ara Ciutadans (2,5%), el PAR (3,76%), Podem (4,1%) i Esquerra Unida (4,33%). Un cas a part és Vox, que amb una estimació d’un 4,85% li podria anar de pocs vots restar fora de la cambra o bé entrar-hi per primera vegada.
Vox, una amenaça que el temps ha desinflat
Les perspectives electorals de Vox a la Franja, de fet, ja van ser objecte de molta atenció en les eleccions municipals passades. Finalment, tanmateix, els temors que la ultradreta irrompés amb força als ajuntaments de les comarques catalanoparlants van resultar infundats: dels deu municipis més poblats de la Franja, no va aconseguir representació en cap.
En aquestes eleccions, Sorolla explica que la ultradreta ha tingut escasses candidatures a la Franja, la majoria de les quals integrades per cuneros, és a dir, persones de fora del municipi. De fet, hi ha comarques senceres –com ara el Matarranya– en què Vox no es presenta enlloc. “Vox ha presentat molt poques candidatures municipals, i les que ha presentat han tingut una repercussió molt minsa“, diu Sorolla. “Habitualment, els partits que es presenten a les municipals tenen molt arrelament al territori. No és el cas de Vox”, rebla.
Terol Existeix, la incògnita d’aquestes eleccions
Aquest 2023, el gran interrogant en les eleccions municipals pot ser Terol Existeix, la plataforma ciutadana esdevinguda partit que es consagrà com la sorpresa de les passades eleccions espanyoles, quan aconseguí un representant al congrés i dos al senat. Enguany, ha presentat candidatura en nombrosos municipis de la Franja, sobretot al sud. En eleccions anteriors havia estat el PAR qui havia fet d’alternativa al binomi PSOE-PP, però ara la formació es troba en un estat de disgregació que, tal com explica Sorolla, dificulta que pugui fer d’enllaç entre les institucions autonòmiques i les institucions locals per plantar cara als partits hegemònics.
Terol Existeix, en aquest context, és el més ben situat per a agafar el testimoni del PAR i obtenir bons resultats a la Franja a còpia de fer bandera de la reivindicació del món rural. “Vox –diu el sociòleg– no té aquest arrelament, i per tant no pot fer aquest paper.”
El catalanisme malda per fer-se un lloc a la campanya
Tot i que la Franja tradicionalment ha destacat per un comportament electoral diferenciat de la resta de l’Aragó, el catalanisme generalment ha tingut moltes dificultats per a exercir una influència significativa en les eleccions. Això és, en part, el resultat de la fragmentació institucional i política del territori, que no disposa de cap òrgan de govern propi i que electoralment es divideix en tres demarcacions (Osca, Saragossa i Terol) que cobreixen una població de menys de 50.000 habitants.
Tot i aquests impediments, la Franja ha estat durant tots aquests anys testimoni de l’eclosió ocasional d’opcions polítiques de tarannà catalanista. Sorolla explica que Calaceit (Matarranya) va arribar a tenir un regidor d’ERC entre el 2007 i el 2015 que va acabar resultant clau per a la configuració de les majories al ple municipal. Un altre exemple és el de Pont de Montanyana, una petita vila de la Ribagorça en què Convergència Democràtica de la Franja va obtenir la majoria absoluta l’any 2011. La formació, de fet, derivava d’Alternativa Cívica, una altra candidatura de caràcter catalanista que per poc no va entrar a l’Ajuntament de Fraga (Baix Cinca) a les eleccions municipals del 2007.
Més recentment, a les eleccions europees del 2019, les candidatures independentistes –Junts per Catalunya i Ara Repúbliques– van obtenir 516 vots a la Franja, equivalent a un 2,17% del total. Ho explica a VilaWeb Marcel Pena, periodista del diari Naiz: “De votants catalanistes a la Franja n’hi ha pocs, i per tant queden diluïts en qualsevol opció política. Generalment, tendeixen a votar una opció d’esquerres, considerant per esquerres el PSOE, la Chunta, Podem i ara, fins i tot, Terol Existeix.” Sorolla hi coincideix: “Habitualment, el catalanisme no ha tingut un desenvolupament polític a la Franja, més enllà d’algun resultat ocasional.”
L’anticatalanisme, una arma inofensiva a la Franja
Darrerament, tanmateix, el paper del catalanisme en les eleccions a la Franja ha estat molt menys propositiu, i més aviat ha fet de blanc dels atacs polítics del president de l’Aragó, Javier Lambán, i bona part de l’arc parlamentari. Aquesta dinàmica fou especialment evident en les eleccions municipals del 2019, en un moment en què a l’Aragó encara coïa la polèmica pel trasllat de les obres de Sixena i, de manera més general, pels fets de la tardor del 2017.
“Aragó i Catalunya són veïns, i sempre hi ha hagut un veïnatge de confrontació, més que no pas de col·laboració, i això ha creat una base sociològica d’anticatalanisme“, explica Sorolla. “Alguns –afegeix– diuen que no existeix, però aquest ús polític de l’anticatalanisme sempre hi és: els últims anys, Lambán ha encarat frontalment la qüestió catalana i ha procurat posar-la constantment en primer pla.”
En un moment polític com l’actual, en què la letargia sembla haver-se assentat entre els principals representants de l’independentisme català, tot indica que l’anticatalanisme tindrà un rol més circumstancial en les eleccions d’enguany a la Franja. “Pot tenir-hi un paper? És previsible que no; si més no, no de la mateixa manera que els últims anys”, explica Sorolla. Així i tot, reconeix: “En temps electorals, les coses a vegades evolucionen de manera inesperada; és difícil fer pronòstics.”
Sigui com sigui, Pena aclareix que l’anticatalanisme, tradicionalment, ha funcionat com a arma de campanya a l’Aragó, però no pas a la Franja. “La Franja i l’Aragó són com dos mons diferents: allò que pot encendre espurnes a l’Aragó, a la Franja passa molt més desapercebut”, diu.
La defensa de la llengua, una qüestió purament municipal
De teló de fons de les eleccions hi ha la qüestió de la llengua, que a la Franja es troba en una situació de desemparament institucional molt més agut que no pas en altres parts del país. La darrera enquesta d’usos lingüístics a la Franja, que data del 2014, constatà un trencament en la transmissió generacional el català, que, tot i ser la llengua predominant entre els més grans de 65 anys (68%) ha estat relegada a una posició clarament minoritària entre els joves de 15 anys a 29 (34%). Aquestes dades encaixen amb la caiguda del coneixement del català al territori, que en el període 2004-2014 va passar d’un 88% a un 80%.
Tot i els intents del govern del PP (2011-2015) de promoure el secessionisme lingüístic, tot imposant al català de la Franja la denominació de “llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental” (“LAPAO”), i retirant l’obligació dels representants de l’administració de respondre als ciutadans en català (o bé aragonès), les iniciatives polítiques locals han reeixit a augmentar la presència del català a les aules de la Franja durant aquestes darreres dècades.
Al curs 2021-2022, segons que detalla el filòleg Artur Quintana, 37 centres (amb un total de 1.447 alumnes implicats) participen en projectes lingüístics de llengua catalana. Això és tres vegades més gran que no en el curs 1984-1985, el primer en què s’oferí català a les escoles de la Franja. D’ençà del 2017, també dos municipis de la comarca del Baix Aragó (Calanda i Foz-Calanda) han demanat de poder oferir català a l’escola, tot i no pertànyer pròpiament a la Franja, però les autoritats educatives els ho han denegat repetidament.
Tot i aquest progrés, el català continua ocupant una posició precària a les escoles de la Franja. A banda de no oferir-se en totes les escoles (sobretot al nord-oest del territori, on sí que se sol oferir l’aragonès), l’ensenyament de la llengua sol limitar-se a classes setmanals optatives, una situació molt allunyada de la d’unes altres parts del país.
Més enllà d’iniciatives de caràcter municipal, la llengua continua sense tenir cap formació que la reivindiqui explícitament a la Franja. Sorolla explica que la Chunta Aragonesista és qui més s’ha significat a favor del català, tot i que sovint aquesta defensa s’ha emmarcat en una reivindicació del trilingüisme (aragonès, català i castellà) en què el català ha romàs com a baula feble.
Si el PAR, seguint els passos del PP, “ha fet de l’anticatalanisme una de les seves banderes”, el PSOE ha mantingut una certa ambivalència sobre la situació del català al territori, sense arribar mai a demanar-ne l’oficialització ni fer cap altra proposta que signifiqués alterar notablement la legislació lingüística vigent a l’Aragó. Sorolla, així i tot, remarca que els moviments del PSOE favorables al català han estat sempre obra de representants de la Franja, com ara Josep Anton Chauvell (batlle del Campell, a la comarca de la Llitera), no pas d’una direcció amb seu a Saragossa que en aquesta qüestió no ha tendit mai a mostrar més iniciativa que les altres formacions.
Pena hi coincideix. En aquestes eleccions, diu, el PSOE –i més formacions d’esquerres com Podem– s’ha manifestat nominalment a favor de la llengua, si bé amb certa ambivalència. “S’hi posicionen perquè toca, perquè són progressistes. Però res més, no es barallaran amb ningú pel català“, diu. I afegeix: “Els socialistes que han fet passos pel català ha estat sempre de la Franja, no pas del PSOE de Saragossa. És gent del territori, que per consciència ha dut aquestes accions a terme.”
Fins i tot els partits menys sospitosos d’abraçar cap causa catalanista, explica Pena, han tingut candidats sensibles a la causa del català. Un exemple és la batllessa socialista d’Albelda (Llitera), María Ángeles Roca, que en aquestes eleccions optarà a encapçalar el govern del municipi amb les sigles PAR. “Durant la campanya ha defensat el català amb normalitat tot i presentar-se pel PAR, un dels partits que s’ha manifestat contra el català amb més claredat i virulència”, explica. I acaba dient: “És una anècdota, però permet de veure fins a quin punt les coses funcionen de manera diferent a escala municipal. Els rols dels partits a Saragossa no tenen res a veure amb els que puguin tenir a la Franja.”
6 