Programa del MAGAZIN del dissabte 3 de juny de 2023
LA VEU DEL BAIX MATARRANYA. 107.6 FM.FAVARA (Saragossa)
Pots escoltar-nos per internet anant a (google/la veu del baix
matarranya). El programa es repeteix el diumenge de 9 a 12 hores. Tel. 976 635 263—616 094 447. Els podcasts dels últims programes estan penjats a la nostra pàgina d’internet.
11- 11:45.- Santoral/ Aemet (agència estatal de meteorologia)/El cabals dels rius Matarranya i Algars/ Aigua als embassaments/ Efemèrides/ Frases interessants/ Notícies locals i nacionals…
11:45-11:55.- El xef favarol Rubén Martín als restaurants saragossans La Flor de Lis i Tajo Bajo.
11:55- 12.- Festival artes Rurales en Caspe. Raquel Llop
12- 12:30.- Àgora. “Les Patents; necessitat, justicia, o abús?”
12:30-12:45.- Corresponsal a Nonasp. Mario Rius
12:45-13:10.- Esports: Ramón Oliver i José Manuel Pelegrín.
(12:45- 12:55) Entrevista a la favarola Bárbara Latorre, campiona, amb l’Atlético de Madrid, de la Copa de la Reina.
(13-13:10) El caspoli Abel Mustieles, vàries vegades campió del món de Bike Trial, organitza a Casp el Campionat d’Espanya,el dia 10 de juny.
13:10- 13:25.- Coneguem millor la nostra llengua. Roberto Albiac Balaguer.
13:25- 13:35.- Sobre les municipals i autonòmiques i la formació dels nous ajuntaments.
13:35-14.- Trucada als guanyadors de les eleccions als municipis de Maella, Nonasp, Faió i Favara:
(13:35- 13:41) Mª Elena Bondía del PP de Maella.
(13:41- 13:47) Fernando Taberner del PP de Nonasp.
(13:47- 13:53) Roberto Cabistany del PP de Faió.
(13:53- 13:59) Juan Jesús Villalba de Aragón Existe de Favara.
13:59- 14.- Sintonia del programa
Participants: Rubén Martín, Raquel Llop, Arancha Bielsa, Joaquín Meseguer, Ramón Arbona, , Mario Rius, Bárbara Latorre, Abel Mustieles, Ramón Oliver, José Manuel Pelegrín, Roberto Albiac, Mª Elena Bondía, Fernando Taberner, Roberto Cabistany, Juan Jesús Villalba, Marcos Calleja i Elías Satué .
Polémica en Calaceite por algunos de los sobres utilizados para las elecciones municipales. Durante la jornada electoral del 28-M se dio aviso a la Junta Electoral de Alcañiz de que varios sobres utilizados para votar no correspondían con los que se distribuyeron en Aragón. Se trata de 61 papeletas que fueron introducidas en los sobres impresos para la vecina Cataluña. Estos fueron distribuidos por una empresa que se dedica a este tipo de impresión y distribución.
Pese a que el diseño es idéntico, en la inscripción de los mismos, en lugar de aparecer solo la palabra ‘concejales/as’, aparece también escrito en catalán ‘regidors/es’. Al ver los sobres fueron los propios integrantes de la lista de Teruel Existe los que dieron la voz de aviso el sábado previo a las votaciones. Tras ello, la Junta Electoral de Alcañiz emitió a primera hora del domingo un primer informe en el cual avalaba la utilización de estos sobres. No obstante, la cuestión está ahora en la Junta Electoral Central que tiene de plazo para pronunciarse hasta el próximo día 5. Se verían afectados 61 votos, la mayor parte de Teruel Existe y unos pocos del PP.
En el hipotético caso de que esos votos se declarasen nulos el PSOE de Calaceite pasaría a contar con el mayor número de votos afirmativos. No obstante, distintas fuentes consultadas, aseguraron que este escenario es «poco probable» y que tanto el primer informe emitido durante la jornada electoral, como los sobres, son válidos al respetar el mismo formato en todo el territorio nacional.
Polémica en Calaceite por algunos de los sobres utilizados para las elecciones municipales. Durante la jornada electoral del 28-M se dio aviso a la Junta Electoral de Alcañiz de que varios sobres utilizados para votar no correspondían con los que se distribuyeron en Aragón. Se trata de 61 papeletas que fueron introducidas en los sobres impresos para la vecina Cataluña. Estos fueron distribuidos por una empresa que se dedica a este tipo de impresión y distribución.
Pese a que el diseño es idéntico, en la inscripción de los mismos, en lugar de aparecer solo la palabra ‘concejales/as’, aparece también escrito en catalán ‘regidors/es’. Al ver los sobres fueron los propios integrantes de la lista de Teruel Existe los que dieron la voz de aviso el sábado previo a las votaciones. Tras ello, la Junta Electoral de Alcañiz emitió a primera hora del domingo un primer informe en el cual avalaba la utilización de estos sobres. No obstante, la cuestión está ahora en la Junta Electoral Central que tiene de plazo para pronunciarse hasta el próximo día 5. Se verían afectados 61 votos, la mayor parte de Teruel Existe y unos pocos del PP.
En el hipotético caso de que esos votos se declarasen nulos el PSOE de Calaceite pasaría a contar con el mayor número de votos afirmativos. No obstante, distintas fuentes consultadas, aseguraron que este escenario es «poco probable» y que tanto el primer informe emitido durante la jornada electoral, como los sobres, son válidos al respetar el mismo formato en todo el territorio nacional.
Más de medio centenar de papeletas podrían ser nulas en las elecciones locales celebradas este domingo en Calaceite al haber sido depositadas en las urnas en unos sobres no oficiales en la localidad. En total, 61 votos corresponden a estos sobres dudosos y fueron recontados por separado. La principal diferencia aparente entre los sobre válidos y los cuestionados es que los primeros están rotulados con la palabra “concejales” y los segundos -de acuerdo al modelo utilizado en Cataluña o Valencia- figuran con la leyenda bilingue “concejales/regidors”.
Durante la jornada electoral, la mesa realizó una consulta a la Junta Electoral de Alcañiz, que decidió seguir adelante con la votación y dar validez a los votos. Sin embargo, una fuente de la Subdelegación del Gobierno apuntó que el hecho de votar con un sobre que no se ajustaba al modelo oficial en Calaceite y la posibilidad de relacionar papeletas con votantes determinados podrían anular los 61 votos en duda.
El PSOE podría estar sospesando la posibilidad de impugnar los votos depositados en Calaceite con sobres oficiales de Cataluña. De las 61 papeletas en el aire, 54 corresponden a Teruel Existe, que se impuso en los comicios y consiguió tres ediles, seguido de dos del PSOE y otros dos del PP. De invalidarse los votos en entredicho el resultado final daría un vuelco y el PSOE resultaría ganador. Algunos ejemplares de sobres dudosos aparecieron también en Calamocha aunque no llegaron hasta las urnas.
Fer pedagogia respecte a la qüestió lingüística i sociopolítica aragonesa té en el context actual una importància cabdal. Fer pedagochía respeutive a la custión lingüistica y soziopolitica aragonesa tiene en o contesto autual una importanzia capital. Hacer pedagogía respecto a la cuestión lingüística y sociopolítica aragonesa tiene en el contexto actual una importancia capital.
Foto: J.L. Boix Guardiola en Grup Belmonte de San José
Així deia el titular de la notícia en un conegut diari aragonés a principis del mes de maig: “Arranquen la retolació en català de dos senyals de trànsit en el Baix Aragó”. No obstant això, no era el primer acte vandàlic que rebien eixos senyals, ja que prèviament havien sigut ruixades abundantment amb esprai amb l’objectiu d’esborrar la denominació de les localitats de Canyada de Beric i Bellmunt de Mesquí. No contents amb esborrar la denominació, els valents vàndals van decidir anar un pas més enllà i eliminar qualsevol vestigi de la llengua catalana en aquell trosset del Baix Aragó i van eliminar físicament l’emplafonat metàl·lic en el qual es podien llegir les denominacions històriques i pròpies de les localitats.
He de confessar que després de llegir la notícia em va vindre al capdavant cert paral·lelisme -salvant les distàncies, òbviament- amb la conducta mafiosa de la ‘Ndraghenta calabresa. I m’explique. El modus operandi de la màfia calabresa estava basat a sotmetre als seus represaliats a una doble condemna. D’una banda, torturaven i assassinaven a tots aquells que s’oposaven als seus interessos. I una vegada morts, maltractaven públicament els cossos inerts de les seues víctimes abans de fer-los desaparéixer definitivament. Fins i tot, de vegades, els cossos desmembrats servien de menjar per als animals, que no deixaven cap evidència del que allí havia succeït. Així aconseguien una doble condemna per a les famílies de les seues víctimes. Al dolor per la pèrdua dels seus sers estimats, se sumava l’angoixa i desesperació que generava el fet de no saber amb exactitud quina cosa els havia succeït. Salvant les distàncies de fons, però amb certes similituds en la forma d’actuació dels vàndals, eixos van actuar a l’estil calabrés. No es van conformar amb esborrar amb esprai la denominació del cartell, sinó que van decidir eliminar qualsevol vestigi físic de l’emplafonat metàl·lic referent a les denominacions en català. Sense cos, no hi ha delicte.
A algunes aragoneses, est tipus de conductes no ens agafa per sorpresa. De fet, estem tan acostumades que hem hagut de naturalitzar-les d’alguna manera per una qüestió de salut mental. No obstant això, naturalitzar eixos actes de discriminació no significa obviar-los ni restar-los importància. De cap de les maneres. Potser ha arribat el moment de parlar obertament, sense prejudicis ni estereotips interessats, del fet de ser aragonés i parlar català.
Perquè molts aragoneses així som i així ho sentim. I tot això, sense que ningú ens haja ensenyat que això és així de manera natural i que no hi ha res de dolent en eixa doble vessant. Al contrari, moltes i molts hem hagut de construir i encaixar la nostra identitat aragonesa amb la nostra llengua catalana de manera autodidacta, via assaig-error. A camins, amagant-nos per a evitar preguntes o mirades incòmodes i, altres voltes, simplement acatxant el cap davant d’estos actes de discriminació lingüística constants. Per desgràcia, ningú ens ha ensenyat a encaixar l’element lingüístic dins del cresol identitari. Ni els nostres governs, ni els nostres conciutadans castellanoparlants, ni els nostres veïns valencians i catalans amb els quals compartim una història i una llengua. És cert que eixos últims, de vegades, tampoc han facilitat molt la tasca, sinó tot el contrari. Plantar la bandera lingüística i enarborar-la amb proclames polítiques i identitàries excloents en la seua guerra de trinxeres amb Madrid, li ha fet un mal servei a la llengua catalana, patrimoni comú de tots i no sols d’alguns.
Però el fet que a Aragó parlem català és una realitat centenària difícil d’amagar, per molts senyals que ratllen, que arranquen o per molt LAPAPYP, LAPAO o qualsevol altre eufemisme utilitzat per a evitar dir el que és: català.
I és que l’Aragó és un territori lingüísticament plural en el qual a més del castellà, la llengua aragonesa i la llengua catalana han sigut i són les nostres llengües pròpies des de fa segles. I si ningú posa remei -encara que els vàndals estan en això, tranquils- podria aventurar-me a conjecturar que ho continuaran sent durant uns quants segles més. De fet, molt abans que la llengua castellana fora majoritària a Aragó i s’elevara a icona arquetípica per ser etiquetat com un bon aragonés, el català i l’aragonés ja eren les nostres llengües. És més, eren les llengües emprades no sols en les Corts Generals d’Aragó, sinó també per la cancelleria real, que les usava de manera institucional i oficial. Els propis registres de cancelleria ja van posar de manifest allà pel segle XIV el caràcter plurilingüe d’Aragó, cosa que avui algunes conservem com un autèntic tresor i és uns dels gèrmens de la identitat aragonesa.
Arribat a eix punt, és inevitable preguntar-se què significa ser aragonés i aragonesa. La resposta no és fàcil. Potser ho determina el mostrar devoció a la Verge del Pilar, o admirar el riu Ebre al seu pas per Saragossa, o escoltar a Labordeta i La Bullonera, o estiuejar als Pirineus -o al poble, o a Salou-, o menjar ternasco amb rasmia o conéixer la famosa i rellevant sentència de Ens, que som tant com vós i tots junts més que vós, us fem rei d’Aragó, si jureu els furs i si no, no. Potser consisteix en totes estes coses o en alguna d’elles, però si ser aragonés significa venerar a la Verge del Pilar, escoltar mà en pit a Labordeta i estiuejar entre Biescas i Salou, segurament la majoria de les nostres lectores no se senten identificades en est aragonesisme precuinat i enllaunat. O potser ser aragonesa sigue una mica més complex que això, no?
El que hi ha darrere de l’acte vandàlic que ens ha servit de pretext per a parlar de llengua catalana i identitat aragonesa, és una concepció identitària uniforme, rígida i impermeable. Eixos tipus de concepcions va tindre sentit fins més enllà de l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna com a mecanisme de pervivència i supervivència social en un entorn hostil. Però en ple segle XXI, amb un món completament globalitzat i interconnectat, mantindre una visió identitària de compartiment estanc és un suïcidi, com a individus i també com a societat. Al cap i a la fi, la identitat no és més que una cosmovisió compartida per un grup social. Esta visió tindrà uns denominadors comuns, però també tindrà vectors laterals i particulars a alguns subgrups que no han de ser compartits per tot el teixit social. La identitat ha de mantindre una certa unitat dins de la diversitat i ha de tindre un cert grau de permeabilitat. En cas contrari, la desafecció gradual dels grups que integren valors i principis no comuns a tots estarà garantida. I totes aquelles accions, decisions i actes que per acció o omissió afavorisquen una visió rígida i estanca de la identitat com a poble, l’única cosa que fan és generar desarrelament per part dels grups socials situats en la perifèria identitària.
I en això, en entendre la identitat com una cosa diversa sense perdre la condició d’unitat, les aragoneses que tenim com a llengua materna la catalana som unes expertes. Això és així perquè hem hagut de desenvolupar mecanismes de preservació de la llengua, d’una banda, i de sentiment de pertinença a Aragó, per un altre. I tots dos elements són vitals. El primer, perquè configura part de la nostra identitat personal i modela el nostre pensament: pensem amb paraules i amb un idioma en concret. Mentre que el segon ens fa partícips d’una concepció de món compartida, generant arrelament, oferint seguretat i projectant futur.
Per això, fer pedagogia respecte a la qüestió lingüística i sociopolítica aragonesa té en el context actual una importància cabdal. No crec que exagere si dic que la supervivència de la societat aragonesa està en joc. La vertadera sobirania popular de cada poble radica en el fet que els elements principals que sustenten eixa cosmovisió compartida del món, eixa visió comuna i comunitària no entren en contradicció en altres elements identitaris minoritaris. És prioritari trobar punts d’unió i eliminar els de fricció amb els diferents elements que ens identifiquen com a aragoneses i aragonesos per garantir una identitat amb un ampli ventall social i amb un alt grau d’identificació. I això s’aconsegueix entenent que els processos i les realitats lingüístiques no predeterminen les identitats. En tot cas, com a aragoneses hauríem de reivindicar la llengua catalana com a patrimoni aragonés en comptes de deixar-ho en mans d’uns altres. Si les llengües hagueren sigut igual d’importants que els béns de Sixena, ens lluiria més el pèl. Però en les llengües no hi ha soroll mediàtic, no hi ha emoció visceral, no hi ha desraó ni un enemic en el qual focalitzar la nostra ira o la nostra incompetència per no haver tingut cura de part de la nostra pròpia identitat.
Pero sempre hi ha hagut interessos en part del ventall polític, especialment a la dreta de l’espectre, que tendixen i espenten cap a la uniformitat social. La negació de la multiplicitat d’una mateixa identitat entronca amb un sistema capitalista interessadament uniforme -i neoliberal i de masses, afegiria jo- que conduix cap a un pensament únic. Est és més fàcil de manipular i, per extensió, resulta més senzill crear opinions majoritàries favorables a uns interessos econòmics que ostenten una posició de poder respecte a la resta de la societat. En aquest context, tot el que sigue diversitat, pluralitat o pensament divergent va en contra de fomentar un pensament únic dominant i, per tant, atempta contra els interessos econòmics de part de l’establishment.
I per a la nostra desgràcia, l’estat espanyol s’ha conformat al voltant d’un nucli central de poder com és Madrid i uns corrents de contrapoder situades sempre en la perifèria peninsular: Catalunya, Euskadi, Comunitat Valenciana, Navarra, etc. I enmig d’aquestes forces i jocs de poder ens hem trobat les aragoneses i aragonesos. Situats estratègicament entre diferents actors i forces, hem sigut utilitzats sistemàticament i de forma molt especial per l’estat central com a punta de llança de l’espanyolisme més arcaic i caciquil enfront dels nostres veïns catalans.
I encara que alguns arranquen cartells, uns altres devem i volem pensar que, a les portes d’uns comicis electorals, cal esperar d’una societat sana i democràtica com és l’aragonesa, que el fet de valorar les propostes polítiques sota l’òptica del respecte al nostre patrimoni lingüístic siga alguna cosa a tindre en compte. Encara que res més lluny de la realitat. Les propostes a nivell lingüístic són escasses i en tot cas estan molt polaritzades. Algun programa (de fet, un únic programa) afronta de manera valenta la conservació i el foment del nostre patrimoni lingüístic, cridant a les llengües pel seu nom -aragonés i català- i introduint l’oficialitat dins del debat polític. Uns altres, l’única cosa que pretenen és demonitzar i acabar amb el nom de les nostres llengües pròpies. Però la major desgràcia és que la majoria de programes polítics passen de puntetes o ometen qualsevol referència explícita a les llengües pròpies d’Aragó, començant per la seua denominació.
Mentre en altres territoris amb llengües pròpies, sense ser eixes oficials com és el cas d’Asturies, la utilització d’aquestes s’entén com un valor positiu i de respecte i identificació de la idiosincràsia particular del territori, a l’Aragó haurem de continuar esperant mentre l’assumpte es debatisca entre Lambán i Azcón. I en est escenari, diu molt més -entengue’s, en sentit negatiu- la indiferència dels teus aliats que el propi menyspreu dels teus adversaris. I qui vol enemics tenint a Lambán en el Govern? Doncs això.
En democràcia, el vertader exercici de poder no consistix a imposar el teu programa polític a través de la força que t’han donat les urnes, sinó d’integrar i incloure en l’exercici del teu govern les diferents cosmovisions dins de l’opció política majoritària. En cas contrari, es corre el risc que les posicions polítiques minoritàries polaritzen el seu discurs i actuen de manera anàloga quan esdevinguen en posicions majoritàries. Eix fet, a mitjà i llarg termini crea discursos i polítiques impositives, basades en la força i l’estupidesa, en comptes de polítiques dialogades i consensuades a partir de la reflexió i la cessió de posicions. Tot això, a fi de garantir de manera efectiva el lliure exercici dels nostres drets com a ciutadans i ciutadanes. I Lambán serà moltes coses, però no és un president valent. Ni tampoc ho serà Azcón, si es dona el cas.
Però al Cèsar lo que és del Cèsar. Al llarg d’aquests últims vuit anys i dues legislatures, el Govern d’Aragó ha comptat amb una Direcció General de Política Lingüística, comandada per CHA que, amb escassos recursos econòmics i materials i sota estreta vigilància socialista, ha aconseguit elevar a rang d’“Important” el nostre patrimoni lingüístic. Tant de bo que després dels comicis del diumenge, a la llengua catalana i a l’aragonesa se’ls etiquete com a “assumpte urgent”, perquè Aragó s’ho mereix.
Potser així, algunes aragoneses no haguem d’abandonar la nostra terra per veure reconeguts els nostres drets lingüístics més bàsics.
O potser així posem a Aragó en el centre d’interés de les nostres polítiques i deixem a Madrid i Barcelona a la nostra perifèria.