Pots parlar amb ell per telèfon i et contarà coses d’en Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen, perquè van passar la Guerra Civil junts a Terol». Josep Cruanyes, expert en la vida i obra d’en Boix, em remetia el desembre de 2023 a Miquel Morera, l’últim supervivent de la 30 Divisió republicana, la unitat destinada a les Conques Mineres on Boix va «fer la guerra».
Miquel Morera, amb 103 anys, em va atendre telefònicament i em va donar detalls sucosos del seu company de trinxera, que va saltar a la fama en acabar la II Guerra Mundial. Com a deportat i fotògraf de Mauthausen, el seu testimoni va ajudar a condemnar a dirigents nazis al judici de Nuremberg.
Encara que han passat més de 80 anys del seu pas per Alcanyís, Montalbán, Utrillas, Martín del Río o Vivel del Río, Morera se’n recordava perfectament d’aquells perillosos dies on tenia com a company al «fotògraf de Mauthausen», amb el qual coincidia també en edat i procedència.
Avui en dia tot ha de ser curt. Vivim a un món minimalista, simple, telegràfic. Al periodisme, t’exigeixen frases curtes i articles diminuts. Hi ha qui només llegeix els titulars. A Netflix, sèries que no passon dels 30 minuts. I no parlem dels micro-vídeos de deu segons que trobes a Instagram. Sense saber com, hem acabat al món de la ximplesa més absoluta.
George Orwell creia que les persones necessitem paraules per expressar les idees, i que sense un vocable amb què pensar, moltes coses deixarien d’existir. Com podríem saber què és l’opressió, si no tenim una paraula per descriure-la? Com podríem saber què és la llibertat, si ningú mai ens n’ha parlat? La RAE té, actualment, més de 100.000 paraules al seu diccionari. Una persona adulta en coneix solament unes 5.000. Una persona «de la generació Z» en coneix menys de 1.000. Si no passe un milacre, los adults del futur es comunicaran amb poc més d’eixes 1.000 paraules. Imagineu quantes idees estaran en pràctica desaparició en unes dècades.
En l’actualitat, el concepte de «slow food» està en boca de tothom. Parlem de plats cuinats a foc lent, amb ingredients de temporada i preferiblement locals
En l’actualitat, el concepte de «slow food» està en boca de tothom. Parlem de plats cuinats a foc lent, amb ingredients de temporada i preferiblement locals. Una pràctica que ens fa recordar els costums del passat. De fet, aquesta manera de cuinar no és cap novetat; els nostres avantpassats ja ho feien fa molts anys. En aquella època, no hi havia més opcions: calia cuinar amb els ingredients disponibles. El ritme de vida i l’organització del temps eren molt diferents dels que tenim avui dia.
Està més que comprovat que a la majoria de la gent, des de jóvens, els agradaria tindre un bon ritme, cantar bé i tocar algun instrument. Però després cal tindre algunes aptituds musicals, que en lo meu cas crec he pogut heretar de la bisagüela Cecilia Cases, que devie ser molt entonar; i especialment de les tradicions de la Codonyera, un poble menut on abans de la Guierra de 1936, n’hi havie piano a cinc cases, dos orgues a les iglésies, tocadors de rondalla, i cantors vocacionals que interpretaven, a les misses i oficis, los repertoris en llatí de ressonàncies gregorianes i de la música culta. Però no n’hi havia prou en los bons antecedents i tindre un oïdo fi; si no haguérem tingut moltes ganes i necessitat de perseguir fins al final, lo somni de la música.
el Matarraña con casi dos millones y el Maestrazgo con 1,5 para lanzar nuevos productos turísticos. De los dos ayuntamientos, a Aguaviva llegarán 1,5 millones y para Beceite, casi 1,6,
Lo 40è aniversari de la Declaració de Mequinensa convoca centenars de franjolins de Nord a Sud
// M. D. Gimeno Puyol
L’1 de febrer de 1984, un moment històric es va gestar al Castell de Mequinensa. 17 alcaldes de la Franja van estampar les seues signatures en una declaració que avui perdura com a símbol de la lluita pels drets lingüístics dels catalanoparlants aragonesos. Eren moments d’eufòria democràtica i d’empatia autonòmica en les diferències. Quatre dècades després, este 24 de febrer de 2024, l’Ajuntament de Mequinensa ha marcat l’aniversari en una jornada reivindicativa que també commemorava el Dia Internacional de la Llengua Materna.
Representants de diverses associacions culturals van debatre el text del manifest, coordinats pels regidors Darío Vidallet i Raquel Caballé. La sol·licitud de cooficialitat del català va ser una de les principals demandes, destacant-ne el paper com a llengua materna, pròpia i històrica a l’Aragó trilingüe; i es va consensuar la supressió del complement a la denominació “català d’Aragó”, considerat superflu i sense paral·lel en altres llengües. Una vintena d’associacions de la zona catalanoparlant hi van participar, entre les quals l’Associació Cultural del Matarranya, el Centre d’Estudis Ribagorçans, l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, Iniciativa Cultural de la Franja, Fem Memòria, Gent del Matarranya, Clarió-Associació de Famílies en Defensa del Català, CSA l’Argilaga i “La Nit en Blanc” de Massalió, Associació Cultural i Gastronòmica La Barraca 2.0, Amics de Nonasp… Entre els activistes de l’aragonès hi havia Rolde de Estudios Aragoneses.
Concentració a la plaça de l’Ajuntament. / Ajuntament de Mequinensa
Més de tres-centes persones, entre les quals es trobaven càrrecs electes municipals i provincials, es van concentrar a continuació a la plaça de l’Ajuntament al voltant d’una pancarta trilingüe que proclamava: “Soy de Aragón, hablo castellano / Soc d’Aragó i parlo català / Soi d’Aragón, charro aragonés”. Esta afirmació era la resposta a les restriccions polítiques en matèria lingüística del nou Govern d’Aragó, que ha suprimit la Direcció General de Política Lingüística i les subvencions a les associacions culturals de les llengües minoritàries i que qüestiona la seua denominació científica. A la benvinguda de Antonio Sanjuán, l’alcalde de Mequinensa, va seguir la lectura del manifest: Teresa Ladrero, alcaldessa d’Ejea de los Caballeros i vicepresidenta de la Diputació Provincial de Saragossa, ho va fer en castellà; Raquel Caballé, filla de l’alcalde que va ser l’amfitrió mequinensà l’any 1984, en català; i José Manuel Latorre, diputat provincial i alcalde de La Almunia de Doña Godina, en aragonès. S’havia avisat tots els ajuntaments catalanoparlants, en un esforç organitzatiu notable; cal comentar que algunes corporacions conservadores van ignorar la invitació i no la van cursar als representants de l’oposició. Un grapat de vocables de Saidí (mullarero, calçotí, torretes…) exhibits en forma de minipancartes, les fotos espontànies dels manifestants davant del faristol oficial i les converses en vells amics dels pobles veïns van crear un ambient festiu en lo riu davant i un sol esplendorós, testimonis vibrants de la diversitat cultural i lingüística de la Franja. Molts dels assistents venien de la comarca del Baix Cinca, la presència de ribagorçans era nombrosa —i més, proporcionalment—, alguns van acudir del sud llunyà a l’Alt Matarranya i el Mesquí, però es va trobar a faltar la Llitera.
Representants d’associacions i institucions a l’escenari de la sala Goya. / Ajuntament de Mequinensa
L’acte central commemoratiu, a les 12 h, va desbordar l’aforament de la Sala Goya. S’hi van llegir poemes de Desideri Lombarte i relats de Jesús Moncada per part de membres del grup de teatre La Garbinada, posant en valor la rica tradició literària de la regió. La projecció del documental “En el corazón de las lenguas de Aragón: los hablantes” va oferir testimonis emocionants de parlants de català i aragonès sobre la importància de protegir la seva llengua materna. La veu del professorat la van representar la mequinensana Maite Moret, de la Universitat de Saragossa, qui va recordar les evidències documentals i històriques que avalen l’existència de tres llengües a Aragó. I Mariví Basallo, cap del departament de Català de l’IES Baix Cinca, reivindicant lo dret dels alumnes a parlar i escriure la seua llengua pròpia.
Un col·loqui moderat per Míriam Riau —periodista de TV3 que conduïa l’acte, també mequinensana— va reunir tres dels alcaldes firmants de la declaració de 1984: Marcelino Iglesias, de Bonansa, José Albiac, de Nonasp, i Joaquín Pallarés, d’Areny. Les seues paraules tenien més de reflexió sobre la celebració històrica que sobre l’actualitat, perquè si en aquell moment van aconseguir incloure l’assignatura en català a l’ensenyament, ara continua sent d’elecció optativa i sense reconeixement al currículum, anomalia que ha ocasionat problemes enguany a l’Institut de Vall-de-roures. Iglesias, expresident d’Aragó —que va enllestir la Llei de Llengües tard i sense reconèixer l’oficialitat de les minoritàries—, va recordar oportunament que el govern conservador de Santiago Lanzuela va reconèixer el català i l’aragonès a la Llei del Patrimoni i a l’Estatut d’Aragó com llengües de la comunitat autònoma, en uns moments en què el PP pactava amb la CiU del president veí Jordi Pujol; però, amb dades de fa 40 anys, va afirmar que la Franja és la zona a on lo català està més viu, sense tenir en compte les greus circumstàncies actuals: trencament de la transmissió familiar de la llengua, efectes letals de la despoblació i la no integració lingüística dels immigrants.
Col·loqui amb Marcelino Iglesias, José Albiac i Joaquín Pallarés. / Ajuntament de Mequinensa
L’esperit de la jornada, en definitiva, anava en sentit d’afirmació pròpia i de reclamació política, tal com va remarcar un emotiu discurs final de l’alcalde Antonio Sanjuán, recolzat a l’escenari pels representants de les associacions que van subscriure el manifest. Una excepcional actuació de la fragatina Júlia Cruz, acompanyada al teclat per Carla Azanuy, interpretant cançons pròpies i d’altres cantautors —Serrat, Llach, la Sílvia Cruz…—, va concloure en bellesa i sensibilitat un dia feliç d’una Franja que aspira a preservar la llengua i cultura heretades. Caldrà fer una nova Declaració de Mequinensa?
