La Franja

// Editorial

Darrerament s’observa una inusual activitat institucional dedicada a la promoció de les llengües d’Aragó, segurament el fet de tenir una Direcció General de Política Lingüística (DGPL) està començant a donar fruits. Tanmateix, malgrat les bones notícies i intencions, que cal agrair, el tractament que s’està fent de les dues llengües minoritzades pateix d’una certa asimetria.
Anem a pams. El passat mes de febrer, la Universitat de Saragossa (UdZ) va organitzar un Seminari en dos actes, un al Paranimf, on es va presentar l’estudi sociolingüístic de la Chacetania (fet per Anchel Reyes i Natxo Sorolla), i un altre a l’aula magna de la Facultat de Filosofia i Lletres, una classe magistral de l’incombustible Natxo Sorolla sobre la metodologia de xarxes per a estudiar la transmissió intergeneracional del català a la Franja. Aquell dia l’aragonès i el català van estar ben representats, si bé amb un major protagonisme per a la primera llengua. Una simetria lleu. Tot en ordre.
Aquella mateixa setmana de febrer es va celebrar el Dia Internacional de la Llengua Materna, i la UdZ va aprofitar per posar el seu campus virtual (aula moodle) en format trilingüe, de tal manera que tant l’alumnat com professorat ja se’l pot configurar en aragonès o en català, si així ho volen. No deixa de ser remarcable, a més, que la UdZ ho anunciés al seu butlletí en els tres idiomes locals (castellà, aragonès i català). Una simetria perfecta. I tota una mostra de coherència institucional. Per fi.
Aquella mateixa setmana de febrer, el Govern d’Aragó va anunciar que la DGPL firmaria convenis amb ajuntaments per a implementar mesures en favor de la llengua aragonesa, com participar en programes de socialització com ‘Agora a l’aragonés’, organitzar activitats culturals en aquesta llengua, o convocar ajuts de recerca local sobre l’aragonès. En aquest cas, del català res de res. Un cas d’asimetria plena.
Tornem a la UdZ, on l’any passat es va crear la Càtedra Johan Ferrández d’Heredia amb la finalitat d’impulsar la investigació sobre les llengües minoritàries d’Aragó. El novembre de 2017 aquesta Càtedra va organitzar un Seminari sobre ‘Las lenguas de Aragón: Bases para llegar a acuerdos”, que va comptar amb exposicions de lingüistes i sociolingüistes tant de l’aragonès com del català. Simetria perfecta. No obstant això, aquest mes de març la Càtedra ha anunciat l’inici d’un estudi sobre ‘Análisis prospectivo y escenarios sociales de las lenguas propias de Aragón: el caso del aragonés’. Tornem a l’asimetria. Bé, cal dir que s’espera fer el mateix amb el català en un futur indeterminat. Esperem que ho comencin a fer abans del maig del 2019, no siga que les eleccions municipals i autonòmiques tornen a capgirar-ho tot (com d’habitual).
En llenguatge esportiu, de moment portem tres empats i dues derrotes del català. Hem de reconèixer que l’aragonès és una llengua molt més precària que el català, i que per això es mereix un pla de xoc més potent (i més urgent). També sabem que la defensa del català és més incòmoda en l’enrocat ecosistema polític i mediàtic aragonès, però això no hauria d’eximir els governants del deure de protegir els drets dels parlants.
Qualsevol govern preocupat pels drets lingüístics de la seua població no hauria d’estalviar recursos a l’hora de garantir drets tan bàsics. Per sort, el Govern d’Aragó n’és ben conscient. Almenys així ho va expressar el passat febrer el seu president, Javier Lambán, que en una visita a la Real Academia de la Lengua Española (RAE) va declarar que “la lengua española es el principal sustento, soporte y razón de ser de la gran nación española”, va lamentar que el Govern espanyol hagués reduït la seva aportació econòmica en un 50% i va dir que estava disposat a reparar aquest greuge amb la incorporació d’Aragó a la Fundación Pro-RAE. Tot un exemple de sensibilitat lingüística. Perquè podria donar-se el cas que el castellà fos un idioma amenaçat, sobretot a la nostra malaurada Comunitat trilingüe. Vet ací un asimètric salt d’escala.

Natxo Sorolla i Javier Giralt en un acte a la UdZ. / Josep Espluga

*Editorial aparegut a Temps de Franja 137, abril de 2018

// Redacció

Llengua, política i ciència se van donar la mà dins d’un seminari celebrat lo passat 4 de maig a Tarragona, a la Universitat Rovira i Virgili, entorn de José Ignacio López Susín, director general de Política Lingüística del Govern d’Aragó. Ho coordinava Joan Josep Pujadas, catedràtic del Departament d’Antropologia, Filosofia i Treball Social, expert en l’etnolingüística de l’Alt Aragó, qui va elogiar del conferenciant l’excepcional circumstància de reunir preparació, militància i adequació al càrrec.

En una intervenció titulada “Multilingüismo y políticas lingüísticas en Aragón” López Susín va dibuixar als assistents la realitat lingüística de la comunitat aragonesa, condicionada per la història derivada de l’entronització d’una dinastia castellana després del Compromís de Casp, determinant en la regressió de l’aragonès, i per la manca d’interiorització del seu trilingüisme i el trencament actual de la transmissió familiar de les dos llengües minoritàries. Amb xifres exactes dels parlants, que dins del total de població suposen un 2% de l’aragonès i un 4% del català —unes 56.000 persones—, va presentar el cens lingüístic de cada comarca, també les del domini lingüístic castellà, amb curiositats com 12.291 catalanoparlants censats a Saragossa i 50 a Ejea de los Caballeros (Cinco Villas). Així mateix, l’ocasió va servir per presentar la web Lenguas de Aragón, de recent creació —pròximament s’editarà en les tres llengües aragoneses—, que conté una variada informació de tipus històric, normatiu i, sobretot, cultural i didàctic; pel que fa al català va mostrar el recurs Espais literaris de Jesús Moncada (www.jesusmoncada.cat, a l’apartat “Biografías de autores/as y estudiosos/as del aragonés y el catalán en Aragón”) i els materials didàctics de Rebost. Expert en dret lingüístic, partint de la Constitució de 1978, va incidir en l’esperança que va suposar l’Estatut d’autonomia i alhora la problemàtica del concepte “zonas de uso predominante de las lenguas y modalidades propias de Aragón” del seu article 7, tan indeterminat, fins arribar a les dues lleis de llengües (2009, 2013) i a la legislatura actual, en què es va crear la Direcció General que encapçala. En este punt va detallar les accions empreses malgrat un modest pressupost —que ha passat de 15.000 a 200.000€— i a partir del que es podia fer desenvolupant la Ley de Lenguas vigent: un procediment més ràpid que l’elaboració d’una nova, va destacar. Així s’ha aconseguit la modificació de la Ley del Patrimonio Cultural, s’ha creat la comissió assessora de Toponímia, i s’han aprovat los currículums de cada nivell educatiu i les bases reguladores de subvencions i premis literaris. És un resultat ben considerable, que es completarà pròximament en la declaració de les zones d’utilització històrica predominant i la creació de l’Academia Aragonesa de la Lengua, de la qual s’acaben d’aprovar els estatuts. A les conclusions, a part dels avanços aconseguits, evidents si es considera la desolada situació anterior, va mencionar com a tasques pendents abordar la presència trilingüe als mitjans de comunicació públics i a l’administració.

José Ignacio López Susín en un moment de la seua intervenció. / M.D. Gimeno

A continuació, es van desenvolupar les intervencions de tres professors de diferents departaments la URV, complementant diversos aspectes del fet sociolingüístic. Miquel Àngel Pradilla, del Departament de Filologia Catalana —i membre de l’Institut d’Estudis Catalans— va subratllar l’obligació de l’elit que governa en millorar la matriu valorativa de la llengua més enllà de les polítiques lingüístiques, i, en este sentit, va al·ludir al concepte de “comunitat lingüística” per damunt de la “identització” política de la llengua, una font de conflictes polítics. També va mencionar el perill d’atomització si es creen acadèmies de la llengua per separat.

Al seu torn, María Dolores Gimeno, professora del Departament de Filologies Romàniques i vicepresidenta d’Ascuma, va parlar de l’associacionisme lingüístic a la Franja, des dels seus orígens als anys 80 —quan van aparèixer els Consells Locals de la Franja a la Llitera, l’IEBC i la mateixa Ascuma— a la recent “Clarió: Associació de Pares del Matarranya en Defensa del Català” (2013), un panorama que ha evolucionat des de la nova democràcia, sensible a les llengües minoritàries, a l’aparició darrerament d’associacions “negacionistes” per qüestions polítiques. Desprès de referir la important tasca realitzada en la dignificació i ús del català franjolí en diferents sentits (publicacions, escola, acció política…), va destacar la crisi actual de l’associacionisme clàssic, percebut ara com elitista per la seua vinculació al model dels centres d’estudis i sense relleu generacional davant nous models relacionals.

La darrera intervenció va ser la de Natxo Sorolla, sociòleg i professor del Departament de Gestió i Empresa, que va oferir dades dels processos de substitució lingüística que s’observen tant a l’àmbit de l’aragonès com del català, comparant el cas de la comarca del Baix Cinca i la Llitera i el d’Echo. La situació preocupant derivada del trencament de la transmissió familiar que s’observa històricament en l’aragonès situa la llengua en posició d’amenaça. Pel que fa al català a la Franja no s’observa este trencament, encara. Però les últimes dades apunten que el castellà està penetrant com a llengua d’interacció entre xiquets catalanoparlants familiars, circumstància que podria ser l’avantsala d’un procés de substitució imminent, i per evitar-ho, cal posar en acció polítiques lingüístiques més efectives.

Un breu torn de paraules va concloure una interessant jornada, interdepartamental i interautonòmica, confirmant la necessitat de seguir reflexionant i discutint en este sentit per preservar el patrimoni lingüístic i cultural, una riquesa de segles, i de buscar l’entesa i el respecte entre els parlants.

Un moment del seminari. / M.D. Gimeno