Trobada d’estudi de la pedra seca a Calaceit (recordatori) | Lo Finestró
L’Associació Cultural del Matarranya organitza la VIII Trobada d’estudi per a la preservació del patrimoni de pedra seca als territoris de parla catalana, que es celebrarà a Calaceit els dies 15, 16 i 17 de maig de 2015. Adjuntem el programa oficial: programa_oficial_VIII_Trobada_Pedra_seca
Origen: La Portellada organiza la primera feria dedicada al huerto y el jardín
Una conversación entre amigos sobre cómo dinamizar su localidad se ha acabado convirtiendo en una iniciativa pionera, el primer evento del territorio especializado en la horticultura y floricultura. La Portellada se suma al calendario de ferias de la Comarca del Matarraña con la I Feria del Huerto y el Jardín, que se celebrará mañana viernes.
Además de las administraciones y entidades relacionadas con el territorio, destaca la implicación de más de 100 vecinos en la organización. Colabora la asociación de mujeres Santa Águeda, peñistas San Cosme y San Damián, asociación cultural ‘Portillo de la Amistad, Quintos del 68/Peña Rostoll y vecinos del pueblo. Además, cada peña se encargará de un apartado de la feria.
El objetivo fue crear un evento popular que no se celebrara en el territorio, por lo que pensaron en la horticultura y floricultura, un sector por explotar. Respecto a la fecha, escogieron el viernes porque a principios de mayo es la mejor época para comenzar a plantar los huertos en las zonas altas como el Matarraña además de coincidir en un día festivo nacional, el 1 de mayo, lo que favorecerá la llegada de turistas y de vecinos que viven fuera. «Queremos impulsar los huertos de autoconsumo», explica Enrique Vidal, vicepresidente de la asociación cultural ‘Portillo de la Amistad’. Los vecinos de La Portellada quieren dar visibilidad a todas las variedades locales que hay en la zona, sobre todo en lo relativo al mundo de la horticultura y a las semillas del Matarraña (hay más de 120 variedades).
A falta de llamadas de última hora, a fecha de ayer había 29 stands inscritos. De ellos, 13 tendrán productos «kilómetro 0», es decir, los venderán directamente y sin intermediarios productores del Matarraña y Bajo Aragón. Algunos de ellos están especializados en la agricultura ecológica. La feria también contará con dos stands de maquinaria, cinco de viveros y dos de animación, entre otros. También estarán presentes la Comarca del Matarraña presentando el banco de tierras, la libería Serret, Custodia del Territorio, Apadrina un Olivo y Red de Semillas de Aragón. En este último stand se intercambiarán semillas y se repartirán 48 variedades de tomate y calabazas. Los que las acepten deberán adquirir el compromiso de llevar los mejores tomates que recojan en su huerto a un concurso que se organizará en agosto en La Portellada en el que se premiarán por su tamaño, peso o rareza. En cuanto a las calabazas, se celebrará una exhibición en la Feria de Ráfales.
Los actos comenzarán el jueves a las 20.00 con una charla sobre los bonsais a cargo de Josep María Miquel. El propio viernes a las 12.00 se abrirán los stands y a las 13.00 las exposiciones. En el Hogar del Jubilado habrá una muestra de fotografías del huerto y el medio ambiente y en el polideportivo, sobre aperos y el proyecto del libro fotográfico histórico de La Portellada. Además, el pabellón también acogerá un taller de manualidades infantiles sobre mascotas en el huerto. Después, a las 14.00 tendrá lugar la presentación del libro ‘L’hort del Segon Origen Manuel d’Horticultura per quan arribi el canvi climátic’ de Jordi Puig i Roca, y el número 15 de la revista CAITE en el Salón de Actos. Tras la comida popular en la que se degustarán los postres del ‘12º Encuentro de Dulces’, habrá una visita a un huerto y un vergel, y una actuación infantil. A las 19.00 se celebrará el Encuentro Provincial de Bandas de Música en el que participarán la Lira Alcañizana y la San Antón de Valderrobres-La Portellada. Durante el cierre de los stands se entregarán los premios de los concursos. La jornada terminará con una discomóvil.
* Más información en la edición impresa
Programa oficial de la VIII Trobada per a l’estudi i la preservació del patrimoni de la Pedra Seca
http://www.trobadapedraseca.cat/ca/dia-a-dia/
El currículum del català a l’Aragó | Lo Finestró
L’Heraldo del passat 27 d’abril va publicar una carta-article de Teresa María Ballester, vocal de Clarió sobre el vergonyós “oblit” del català en el projecte de currículum educatiu d’Aragó.
Està ben clar, com tothom entendrà, que no ha estat un oblit, si no una ben volguda i pensada eliminació del català del currículum. Aquest govern del PP-PAR —no hauríem d’oblidar que el va votar una majoria— , presoner d’una catalanofòbia irracional, no tolera que la llengua pròpia de la Franja sigui el català, ni tolera la paraula Franja. En realitat, no tolera cap altra llengua que no sigui el castellà, perquè l’acceptació de l’aragonès és una pura concessió folklòrica. Si volem ser sincers hem de convenir que una gran part de la ciutadania aragonesa és del mateix parer. Si poguessin escanyar el català per sempre ho farien sense cap recança. Qui no vulgui veure aquesta realitat és cec, borni o molt curt de vista. Si no fos així, votarien uns altres partits. Però, com “una flor no fa estiu, ni dues primavera” i “d’on no n’hi ha, no en pot rajar”, només ens queda a uns quants allò de “a cada porc l’arriba el seu San Martí” o “de més verdes en maduren”. Podríem dir “de ponent ni vent ni gent”, tot i que “ de Joans, Joseps, i asses, n`hi a totes les cases”. Llàstima que “a cada bugada es perd un llençol”.
Podeu llegir tot seguit la carta de Teresa Mª Ballester:
“Está a punto de cerrarse el plazo de alegaciones de currículum educativo de Aragón para secundaria y bachillerato. Este documento va a ser la guía para educar a nuestros hijos respecto a las materias en él presentes. Y en el bloque de Lenguas, en el apartado de Lenguas Propias de Aragón, debería leerse el currículum de la Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental o catalán de Aragón. Pero no está. Sí aparece el de la otra lengua propia de Aragón, la aragonesa. Desde Clarió, Asociación de Padres del Matarranya en Defensa del Catalán, hemos realizado una serie de alegaciones. No querríamos valorar esa omisión. Querríamos pensar que ha sido un descuido involuntario y sin mala fe. Querríamos creer que los responsables educativos a quienes confiamos la formación de nuestros hijos los respetan con su realidad y su lengua aragonesa propia. Pero los hechos nos dicen otra cosa. Por ejemplo, que el currículum aragonés referido a primaria, ya en vigor, también omitió el texto sobre el catalán de Aragón. O que es inconcebible que alguien redactase el currículum de la Lengua Aragonesa y nadie de la Consejería se percate de que falta el de la otra lengua propia de Aragón, que hablan 50,000 aragoneses y estudian 5.000 alumnos de nuestra tierra. Como padres y como aragones sentimos una enorme tristeza. Entre los catalanohablantes de Aragón, tanto del Matarranya, como los del Bajo Aragón, Bajo Cinca, la Litera o la Ribagorza, son muchos los que piensan que lo que se pretende es una limpieza lingüística. Que el Gobierno de Aragón nos demuestre lo contrario, por favor.
Teresa Mª Ballester Bielsa, vocal de Clarió. Asociación de Padres del Matarranya en Defensa del Catalán”
Fer una anàlisi comparativa de la situació de l’ensenyament en català als diferents territoris del domini lingüístic i explicar i trobar solucions als atacs i entrebancs que ha experimentat i encara ara pateix la presència de la nostra llengua en un àmbit tant bàsic com l’escola. Aquests són els principals objectius de la taula rodona “Què me’n dius… de l’educació?”. Aquesta sessió és la segona edició del cicle de debats amb copa sobre el català. La Plataforma per la Llengua promou aquest debat que se celebrarà el pròxim dimarts 28 d’abril a partir de les 19.30 h a la Fàbrica Moritz de Barcelona (Ronda sant Antoni, 39) En aquest cas, tal com indica el títol de l’acte, la sessió girarà a l’entorn dels atacs que pateix la nostra llengua arreu dels territoris de parla catalana.
En la taula rodona hi intervindran els següents representants de la comunitat educativa i associativa de diversos territoris de parla catalana:
Moderarà el debat el periodista i membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua Xavier Pérez Ezquerdo.
Durant el debat se servirà una copa i un refrigeri.
Us hi esperem!
Ahir es va presentar a Saragossa l’últim llibre de Ramon Mur, “El sueño del Kil” | Mas de Bringuè.
El passat 21 d’abril es va presentar a la llibreria Antígona de Saragossa el llibre de l’escriptor, periodista i activista cultural bellmuntí Ramon Mur, “El sueño de Kil”, dedicat “Als 30 anys de la llibreria Serret”, com afegeix el subtítol de la coberta. El llibre, com digué l’autor, el va escriure al caliu de la convocatòria, l’any 3013, dels primers Premis Serret de Literatura Rural, amb motiu del trentè aniversari del naixement d’aquesta llibreria (“però com podia esperar guanyar un premi amb un llibre que estava dedicat a la persona que els creava?” – explica sorneguerament Mur.
L’obra de l’escriptor de Bellmunt és el producte d’una sàvia mescla de gèneres, a cavall entre la crònica d’actualitat, la crònica històrica i el reflexiu assaig filosòfic. Tota ella vol ser un homenatge “a tota la gent del Matarranya, d’Alcanyís, del Mesquí i el Bergantes que, en una terra poc poblada i amb uns recursos econòmics i socials limitats, ha tingut uns grans somnis i ha aconseguit realitzar-los des del seu lloc.
Per a visualitzar la cerca d’aquests somnis, Ramon Mur ha creat uns personatges com a Marcel Llompart, transsumpte en cos i ànima d’Octavi Serret, que des del seu utòpic llogaret de La Vimetera, aconsegueix aixecar una potent indústria artesanal del vim que triomfa finalment en plena època de Motorland. Un altre personatge rellevant, el que dóna nom al llibre, és el de Kil Bayod, un jove metafísic que des del Mas de Valdejerique, aplica sobre l’evolució d’aquesta terra i d’aquesta gent tan especial, els seus coneixements sobre l’existencialisme de Martin Heideger.
Aquests i altres personatges com Rebled, amic i admirador confés de la tasca de l’Octavi Serret en la seua llibreria, serveixen a l’autor de fil conductor per a lligar esdeveniments succeïts a la comarca durant tot un segle. A partir de l’esmentada celebració dels trenta anys de la llibreria durant 2013, l’acció dóna un salt enrere en el temps cap al 11 de gener de 1913, just cent anys després, quan un piquet de jornalers llibertaris, coincidint amb la festa de l’Arbre van clavar tres imponents pins negres, que serien els primers tres postos de llum a la localitat de Vall-de roures.
Paral·lelament a la trama individual d’aquets i altres personatges, el relat dóna compte de les principals iniciatives culturals i econòmiques del Baix Aragó històric, des de la creació de l’Institut d’Estudis Humanístics d’Alcanyís (un dels pocs que existeixen a Espanya), passant per entitats de fonda arrel matarranyenca com la Fundació Noessis, Ascuma, etc., ressaltant el paper de nombrosos regeneracionistes i intel·lectuals que es van preocupar pel desenvolupament cultural i econòmic d’aquesta zona, sense oblidar l’homenatge a persones més properes en el temps i en el cercle d’amistats de Mur com Desideri Lombarte o l’Artur Quintana.
El periodista de El Periódico de Aragón, Antonio Ibañez, que intervingué en la presentació del llibre de Mur a Saragossa, destacà la contagiosa capacitat d’entusiasme, de il·lusionar-se i de treball de Ramon Mur, “una il·lusió i un entusiasme que ha sabut transmetre en aquest llibre a través d’una prosa exquisida, aconseguint, a més a més, moments molt divertits.”
El text ha estat editat per l’editorial Ònix. El seu responsable, Òscar Esquerda Salvadó, que també hi va assistir a la presentació, explicà que des de la seua feina sempre ha apostat per recolzar i difondre les iniciatives culturals sorgides des de la Franja, a la que qualificà com “un oasi cultural gairebé miraculós en aquests temps”.
Pep Gimeno ‘Botifarra’ | Viles i Gents.
(Publicat a La Comarca el 13 de març del 2015)
Pep Gimeno ‘Botifarra’, nascut a Xàtiva a la comarca de la Costera, és un extraordinari investigador i cantaor de música tradicional valenciana.
Des de la dècada dels 80 del segle passat ha anat per les viles recuperant amb molta paciència i dedicació les cançons que encara estaven presents en la memòria de la gent gran i que d’altra manera s’hagueren perdut. La transmissió oral del patrimoni musical ha segut el seu neguit durant tots estos anys d’intens i minuciós treball de camp. Les cançons i temes populars recuperats per Botifarra eren després integrats en el seu ampli repertori i interpretats pel cantaor en els seus continus recitals arreu del territori acompanyat, principalment, de la Rondalla de la Costera però també per bandes de música. En les grans actuacions com per exemple enguany per a la Mercè a Barcelona s’acompanya de grups de dansa d’arrel tradicional. Fins ara ha enregistrat tres treballs en solitari: “Si em pose a cantar cançons” (2006), “Te’n cantaré més de mil” (2009) i “Ara ve nadal” (2014). També s’ha editat el documental “Pep Gimeno Botifarra, el cant de les arrels” (2014) on s’explica el complicat procés de recuperació de la música tradicional valenciana, per part del de Xàtiva. Interpreta un ampli repertori de composicions i estils: jotes, romanços, malaguenyes, cants de batre, albaes, granaïnes… En les seues actuacions recupera el so dels instruments de la música tradicional com les castanyoles, la canya badà o el pandero. L’èxit del cantaor valencià de música tradicional va en augment i els viatges a les Illes i al Principat cada vegada són més freqüents.
La música tradicional del Matarranya comparteix moltes de les cançons i estils del folklore recollit per Botifarra. Composicions com ‘Alça l’aleta polleta’, ‘El meu xiquet té soneta’, ‘Mira si hai corregut terres’ o ‘A ta mare l’hai vist al barranc de l’Assut”. I estils com les cançons de batre, romanços, folies, jotes, albaes… Tot un gust escoltar la veu del poble valencià que interpreta magníficament Pep Gimeno que dignifica aquella mateixa llengua que destrossa l’alcaldessa de la capital del Regne Rita Barberà.
Carles Sancho Meix
Indiferència jacobina | Viles i Gents.
(Publicat a La Comarca el 27 de març del 2015)
La indiferència, quan no hostilitat, del professorat que exerceix a les escoles i instituts de la Franja respecte de la llengua catalana no és cosa nova, ni originària del franquisme. L’actitud colonialista ha estat la norma, inclús durant l’època republicana.
El criteri general dels educadors —amb honroses excepcions—, és que a l’escola s’ha d’ensenyar el castellà.
La llengua pròpia és millor ignorar-la olímpicament o, com a molt, reduir-la a curiositat folklòrica. El mecanisme també va funcionar a ple rendiment durant la II República, que, d’altra banda, tant esforç va fer per millorar l’educació.
Tres insignes mestres republicans molt vinculats al Matarranya i al Baix Aragó catalanoparlant son exemples de desinterès respecte de la llengua autòctona. Santiago Hernández va arribar a ser el número dos del Ministeri d’Educació durant la II República i, en acabar la Guerra Civil, va col•laborar amb la Unesco. Conta a les seues memòries Una vida española del siglo XX que, quan va conèixer a Vall-de-roures a la que seria la seua dona, la parla de la gent li “sonava a català”, però l’única frase catalana que reprodueix no l’escriu correctament, una badada impensable amb qualsevol altra llengua.
Palmira Pla, nascuda a Queretes, va ser una alta responsable del Ministeri d’Educació i del Consell d’Aragó. Acabada la guerra, es va instal•lar a Veneçuela i va tornar a Espanya als anys setanta. Al reincorporar-se al treball educatiu —segons conta Enrique Satué a Los niños de frente—, la Federación Española de Trabajadores de la Enseñanza li va proposar fer un curs de valencià ja que anava a treballar al País Valencià, però ella, “no ho va creure oportú”.
Benita Gil, nascuda a La Ginebrosa, va ser mestra durant la II República i va destacar per les seues idees progressistes. Al març de 2014 va rebre l’Encomienda de la Real Orden de Isabel la Católica per la seua contribució a la cultura espanyola. Encara viu a Praga, la ciutat on la va dur l’exili. Preguntada l’any passat per la seua opinió sobre la situació del català a l’Aragó i, en concret, al seu poble natal, la seua resposta va ser que la parla de La Ginebrosa “té molt poc a veure amb el català”.
Com deia el poeta, “gotas de sangre jacobina”.
Lluís Rajadell
Llibreries rurals | Viles i Gents.
(Publicat al diario de Teruel el dissabte 11 d’abril del 2015)
Una de les desgràcies de l’actual crisi és la desaparició de moltes llibreries. Vendre textos impresos ha anat disminuint al nivell de l’economia desfavorable, al mateix temps que s’ha hagut de conviure amb les noves tecnologies, una forta competència que ha substituït la figura del llibreter de carn i ossos per grans plataformes de venta anònima i a distància, i el paper per diaris electrònics, llibres digitals, continguts de lliure accés… D’una manera o d’una altra, la gent ha continuat llegint, ara orientada per les campanyes de màrqueting de les grans editorials, que utilitzen bastant bé les possibilitats de promoció de l’era digital. Això si és que continuen preferint la paraula escrita als cants de sirena dels múltiples estímuls tecnològics.
Al món rural del nostre Aragó despoblat, no s’ha notat massa el declivi de la llibreria tradicional. La majoria de les viles no n’ha tingut mai cap. A la meua recordo la que va mantindre uns quants anys un fotògraf i lector informat, molt bon provida, que jo visitava amb reverència infantil; i un altre intent posterior d’una xica jove, més breu i combinat amb material de papereria. A part de les excepcions i de Serret de Vall-de-roures, les nostres llibreries han estat los estancs o la tenda que ven de tot: piles de llibres per encàrrec o l’obres d’un autor local al costat de les gominoles, diaris damunt dels estoigs de perfums, un best seller tocant a la caixa registradora, un llibre de cuina de l’associació de dones a la vitrina, còmics o literatura infantil i juvenil en època nadalenca… Un panorama de distribució difícil.
En defecte d’això, los raders anys s’ha anat creant una xarxa de Biblioteques Públiques, de titularitat municipal i patrocini autonòmic. Obren en horari limitat, no sempre tenen instal·lacions modernes ni un fons coherent, però van rebent novetats, algunes participen en programes d’animació a la lectura (en castellà) i tenen lectors freqüents de totes les edats. Juntament amb les xarxes socials, són una finestra oberta al coneiximent i la estètica, una companyia justa i necessària en la distància immensa del camp.
María Dolores Gimeno
Lo nouvingut del Viles i gents.
Los col•legues del Viles i Gents celebren 20 anys de l’inici d’esta columna (1995). Jo en aquell moment tenia 15 anys i encara anomenava xapurriau a la meua llengua. Va ser aquell temps en què professors de l’Institut de Vall-de-roures, alguns monolingües, mos van fer reflexionar sobre com n’és de perillós reconèixer que el que parles no arribe ni a llengua.
Mentres, vaig anar aprenent los plaers i les desgràcies de la vida adulta, vaig anar a estudiar a fora, vaig formar part d’un grup de rock, vaig deixar la música clàssica… I al 10è aniversari de Viles i gents (2005) Carrégalo em va proposar de formar part de l’equip. Inicialment no m’hi vaig veure en cor. Però només escomençar, va ocórrer el desastre de La Todolella, havent d’escriure la primera columna sobre morts properes i joventut. Tota una prova d’ingrés.
Després van anar passant los temes cada sis setmanes. Tenia el ferm objectiu d’usar la nostra llengua per a parlar de les mil i una coses que podien interessar a un jove matarranyenc, i haig parlat de l’arribada de l’ADSL, dels concerts, de les penyes… i recordo especialment les reaccions d’un que vaig escriure sobre el consum de cocaïna. Un tema tabú que a pesar de la seua quotidianitat, ningú volie tractar en normalitat. I fins enguany, que jo complixco 10 anys i el col•lectiu, 20.
Mentres, la vida va passant. Lo Matarranya s’ha posat de moda com a destí turístic, gràcies a les polítiques descentralitzades comarcals, però també s’ha abandonat la proposta de Parc Natural. Ha aparegut Ràdio Matarranya que use en normalitat la llengua, i a pesar de meritoris esforços personals al Consell Comarcal per normalitar-lo, la llengua continue ocupant un espai subsidiari. Vam tindre una represa poblacional en l’explosió econòmica, però encara no ham trobat la vareta màgica per a evitar la sangria poblacional dels jóvens autòctons. I qui dia passe, anys espentege.
El català/lapao a l’Aragó queda fora del currículum escolar | Lo Finestró.
El govern d’Aragó ha deixat fora del currículum escolar el català, dit lapao segons l’acientífica i estúpida Llei de Llengües del PP/PAR, incomplint inclús la seua pròpia Llei. L’associació Clarió ha fet una sèrie d’al·legacions i una nota de premsa que podeu llegir aquí: NOTA DE PREMSA DE CLARIÓ. ASCUMA s’afegeix a les reclamacions.
PODEMOS/PODEM i les llengües minoritàries d’Aragó | Lo Finestró.
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 d’abril del 2015)
D’ençà fa uns dies circula per les xarxes un esborrany de propostes, fet pel Cercle temàtic de llengües d’Aragó de PODEMOS/PODEM. Són unes propostes, segons diuen, per a discutir-les i treballar-les, un esborrany encara, però amb la intenció de què es mantingui l’essencial. Volen establir canals de participació per elaborar un document definitiu. Mai cap partit a l’Aragó, tal vegada amb l’excepció de la CHA, havia estat tan agosarat en presentar unes propostes per defensar, protegir i promocionar el català, l’aragonès, i els seus parlants a l’Aragó. Només per fer un tast de les propostes, aquí en teniu un extracte: derogació de la Llei del PP-PAR del 9 de maig del 2013 i substitució per una altra que respecti la realitat plurilingüe d’Aragó; utilització del termes català d’Aragó i aragonès com a denominació oficial, sense perjudici de mantenir la unitat lingüística del català; cooficialitat d’ambdues llengües en els territoris d’utilització; manteniment i ampliació dels convenis amb la Generalitat; creació de les Acadèmies del Català i de l’Aragonès; plans d’acció per a la dignificació de les llengües als mitjans públics; establiment d’un quota extra de professors de català i aragonès; creació de centres realment bilingües; restabliment dels premis Guillem Nicolau i Pedro Arnal Cavero; derogació del currículum aragonès de la l’LOMCE; recuperació del programa Jesús Moncada; discriminació positiva pel coneixement de les llengües minoritàries; etc., etc. Sembla que la persona o persones que han redactat les propostes de PODEM coneixen perfectament la realitat lingüística d’Aragó. No sé del grau de probabilitat de manteniment o inclús de millora de les propostes en el document definitiu, ni si els directius de PODEM d’Argó o centrals estan d’acord plenament amb l’esperit del document que circula per les xarxes, el temps ho dirà. De moment tot sona força bé. Tant de bo aquestes propostes arribin a convertir-se en programa real de PODEM… I per acabar, no puc deixar de dir que, coneixent l’electorat aragonès —una gran part de catxirulo anticatalanista—, tinc un dubte raonable: amb un programa electoral que defensi de debò el català i l’aragonès, guanyarà o perdrà vots PODEM a l’Aragó?
José Miguel Gràcia
Institut d’Estudis del BaixCinca
L’objectiu de l’estudi no és solament tractar la figura de la reina Maria de Lluna, sinó que també presenta tots els documents que ha localitzat l’autor en aquest últims anys referents a la relació de la reina amb la localitat de Fraga, període en la qual la vila s’integra al regne d’Aragó. Salleras confessa que el seu mestre en la investigació havia estat don José Salarrullana de Dios, però aquell historiador fragatí, en el seu temps, no va oferir més de mitja dotzena de documents sobre aquesta noble reina.
Maria de Lluna seria la darrera reina de la Corona d’Aragó, abans de passar tots els seus territoris i els del seu marit, Martí l’Humà, a mans del reis castellans de la casa de Trastàmara. El seu interès per Fraga s’entreveu al llibre, ja que les llargues absències del seu marit, el rei Martí, la van obligar a dirigir-se directament als seus súbdits i, especialment, als dels seus senyorius
.
Després de presentar-nos una semblança personal de Maria de Lluna, com a dona, mare i regent, ens unirà els lligams dels ascendents i hereus amb la casa del Lluna de Sogorb (València), que fins ara es mostrava desconeguda. Després, l’autor fa una descripció del senyoriu de Fraga a finals del segle XIV i els impostos que les tres comunitats religioses de Fraga -cristians, moros i jueus- pagaven a la Corona. Potser encara són més interessants, per la novetat, el successos que van esdevenir a Fraga durant aquest anys de canvi de segle, on l’aportació de l’autor encara és més inèdita. A més, la història està contada de la forma més senzilla possible, encara que immersa en el pensament i llenguatge medieval. Al final del llibre, Joaquim Salleras ens facilita una llista de conceptes propis de l’època i un llarg llistat de pobladors citats en la documentació coetània.
La personalitat de Maria de Lluna havia interessat a tots els historiadors medievalistes. Malgrat que s’havien escrit alguns treballs molt interessants sobre aquesta dama, és la primera vegada que es presenta un estudi de Maria de Lluna i la seua relació amb Fraga.
Us esperem a tots a la presentació del dimecres!
| Hora | Lloc | Acte |
| 16:00 | Saló Germandat | Acte inaugural |
| 17:30 | Saló Germandat | Ponència Inaugural |
| Hora | Lloc | Acte |
| 16:30 | Museu Joan Cabré | Visita exposició “Pedra seca al Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre. Patrimoni i paisatge“ |
| 17:30 | Recorregut | Sortida cap a l’Ermita de Santa Anna |
| Hora | Lloc | Acte |
| 11:00 | Llibreria Serret – Vall-de-roures | Presentació de llibres |
| 13:30 | Ermita sant Cristòfol | Intervenció artística “Homenatge a Brancusi” a càrrec de Rufino Mesa |
| 17:00 | Pavelló Municipal | Actuació de Pep Gimeno “Botifarra” duo |
L’exposició Pedra seca al Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre. Patrimoni i paisatge es podrà veure del 15 de maig al 7 de juny de 2015.
Social Widgets powered by AB-WebLog.com.
