Però el temps ha passat i el partit naixcut dels moviments indignats s’ha establert a les institucions com qualsevol altra formació política. Si se vol, amb plantejaments neoregeneracionistes i alternatius des d’un lloc ideològic situat una mica més a l’esquerra del PSOE, però un partit més. L’aparició de Podem recorda l’entrada en escena de Els Verds a l’Alemanya dels anys vuitanta del segle passat, quan pareixia que res tornarie a ser igual al gegant europeu. La realitat ha estat que l’onada revolucionària-ecologista ha acabat reduïda a una força residual, o quasi.
Els partits clàssics, els del sistema, mentre desqualifiquen als jovenets ‘perroflautas’ de Podem, segueixen sense renegar de les seues pràctiques corruptes de finançament, com revelen casos com la Caixa B, Bárcenas o Gürtel, pel que fa al PP, l’escandalós 3% de CiU o els més llunyans Filesa, Malesa i Time-Export del PSOE. I coses paregudes s’han destapat al PNV, Unió Democràtica o Coalición Canaria. Per no parlar de la guerra bruta dels governs socialistes contra ETA o de les arrels franquistes, mai repudiades, del PP. En resum, un compendi de pecats mortals per al sistema democràtic, tal com estos mateixos partits l’han construït. Tot a les antípodes de l’exemplaritat exigible als nostres governants.
I ara, vistes les trajectòries, ¿quins son els veritables partits antisistema?
La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: ActivismeL’Institut d’Estudis del Baix Cinca proposa que el col·legi Fraga III porte el nom de Josep Galan
nov. 18Origen: Institut d’Estudis del Baix Cinca
L’Institut d’Estudis del Baix Cinca, centre col•laborador de l’Instituto de Estudios Altoaragoneses, ha acordat demanar formalment a l’Ajuntament de Fraga que el nou col•legi, provisionalment denominat Fraga III, porte el nom del mestre, filòleg i activista cultural Josep Galan.
Josep Galan Castany (Fraga, 1948-2005), va dedicar la seua vida a exercir la professió docent, principalment en l’escola Antoni Gaudí de Santa Margarida de Montbui (l’Anoia), on va impulsar una metodologia activa. Paral•lelament vaportar a terme tota una sèrie de treballs d’investigació sobre el català de
Fraga, individualment (Estudis lèxics de la parla de Fraga, 1985; Refranyer fragatí, 1987; Les cançons de la nostra gent, 1993, reeditat l’any 2013 amb cançons gravades; Les motades de Fraga, 1994; Estudi descriptiu de la llengua de Fraga, 1995; Lèxic esmortoït de la parla de Fraga, 1997; Modismes i frases fetes de la parla de Fraga, 2003; Lèxic de Fraga, inèdit; Estudi comparatiu del lèxic de la comarca, inèdit) o en col•laboració (Bllat Colrat, recull de literatura popular del Baix Cinca, la Llitera i la Ribagorça, 1997), així com va escriure la novel•la Mort a l’Almodí (1991, 1996 i 2006) i diversos poemes i cançons, obres fonamentals per a la posada en valor de la nostra parla. També és autor
del cançoner infantil il•lustrat amb cançons gravades, Toca manetes, que es va publicar pòstumament (2014) a partir de materials del cançoner anterior.
Entre 1989 i 2004 va presidir l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, centre de referència comarcal per a l’Instituto de Estudios Altoaragoneses, de la Diputació Provincial de Huesca, entitat des de la qual va impulsar diverses col•leccions científiques i literàries (La Sitja, Gàl•lica Flàvia, Quaderns de la Glera, Quaderns de les Cadolles, Quaderns del Cingle; anuari Cinga), va promoure la investigació sobre temes locals i comarcals (Jornades Cinga i Beques Amanda Llebot) i va impulsar les publicacions periòdiques de caràcter informatiu i cultural Batecs i Temps de Franja, així com va instituir els Premis 6 de novembre (ara “Josep Galan”) a la normalització lingüística i cultural a la comarca.
Galan va ser una persona de referència sobre la llengua i la cultura de la nostra comarca (col•laborador en la Gran Enciclopedia Aragonesa, assessor de l’Institut d’Estudis Ilerdencs i de l’Institut d’Estudis Catalans), representant del Baix Cinca en la Plataforma per a la Defensa de les Llengües Minoritàries d’Aragó), reconegut tant des de l’Aragó com des de Catalunya (Premi Jaume I d’Acció Cívica de la Fundació Lluís Carulla, 2003; Premi Recercat a una persona vinculada al món dels centres d’estudis l’any 2007 de l’Institut Ramon Muntaner), tot i que, per damunt de tot, les persones que el van conèixer recorden la seua qualitat humana i el seu entusiasme per la gent i la cultura. Josep Galan va morir el 26 d’octubre d’ara fa 10 anys.
Et convidem al lliurament del Premi Lluís Carulla 2015
El I Premi Lluís Carulla d’estímul a un projecte cultural serà per a terra-nova.cat, que es proposa renovar la mirada sobre el paisatge i el territori
La Fundació Carulla celebrarà el proper 24 de novembre a l’auditori del Disseny HUB Barcelona l’acte de lliurament del I Premi Lluís Carulla d’estímul a un projecte cultural i dels XXXIII Premis d’Actuació Cívica.
El Premi Lluís Carulla, destinat a impulsar projectes culturals en els diversos àmbits de la llengua catalana, les arts i el pensament i dotat amb 100.000 euros, anirà per al projecte:
- terra-nova.cat de Vicenç Altaió, Ignasi López, Sergi Opisso i Román Yñán
XXXIII Premis d’Actuació d’Actuació
Dotats amb 5.000 euros cadascun, seran atorgats a:
Dimarts, 24 de novembre de 2015 19h
Auditori del Disseny HUB Barcelona
Plaça de les Glòries núm. 37, Barcelona
Confirmeu, si us plau, l’assistència a: info@fundaciocarulla.cat
Les acreditacions dels assistents es duran a terme a l’entrada del carrer d’Àvila.
Vegeu el plànol de situació aquí.
Origen: “Diversitat rural, Urbanitat monocromàtica” | Xarxes socials i llengües
“Diversitat rural, Urbanitat monocromàtica” 16 novembre 16UTC 2015
(Publicat a La Comarca, 13/11/2015)
Diversitat rural, Urbanitat monocromàtica
Natxo Sorolla
Hi ha una idea falsa que diu que allà on tenim molta diversitat a l’abast los humans mos fem diversos. I estirant de la idea, la dita diu que als pobles tots estem encunyats en lo mateix mòlec i a les ciutats són cosmopolites per genètica. Perquè segons lo prejudici, les ciutats són la font de la diversitat.
Res més lluny de la realitat. L’any 2011 Bahns, Crandall i Pickett publicaven los resultats d’un estudi nordamericà (Social ecology of similarity: Big schools, small schools and social relationships) en què comparaven les actituds, creences i ideologies dels estudiants d’universitats menudetes i grans universitats. I els resultats apuntaven que a les xicotetes les parelles d’amics eren més diverses que no a les universitats que hi havie un pujal de gent, a on los amics eren més monocromàtics. I això té una causa clara: l’homofília. La tendència humana a ajuntar-se en aquells que són iguals que natres. I a rebutjar als que pensen i són diferents. I allà on hi ha molt per a triar, tendim a rebutjar al diferent, al que no mos encaixe en los nostres paràmetres.
Als pobles d’això en sabem prou. Tenim amics de diferents professions, alguns als que els encante el futbol i altres als que els encante la política, alguns que són d’esquerres i altres que són de dretes, alguns que preferixen eixir en bici en diumenge i altres que preferixen fer cubates a la nit. I encara més, combinem aficions sense tancar-mos només a allò que més mos agrade. Igual que són comuns les relacions en gent de diferent edats, o de diferent extracció, de diferent origen, o de diferent religió. Perquè hi ha una qüestió clau, que és la connexió de la diversitat per un territori comú. Per la ruralitat cosmopolita.
Origen: Marques | L’ esmolet
Potser no en som conscients, però vivim en un món de marques. I és que tot ho percebem a través de la imatge —no només visual, sinó sobretot simbòlica— que el nostre cervell elabora amb infinitat de factors.
Per entendre la importància de la marca només cal que ens fixem els tasts de vins a cegues. A voltes passa que vins de poc preu acaben molt ben valorats pels experts. En aquests casos, els sentits esmolats dels sommeliers, lliures de la influència del judici previ (prejudici) que suposa saber-ne la marca, s’han centrat exclusivament en el producte. Quan parlo de ‘marca’ em refereixo al conjunt d’elements que la construeixen: el celler, el disseny de l’etiqueta i de l’envàs, el nom del vi, les ressenyes, els comentaris dels ‘influencers’, la publicitat (encoberta o explícita), la zona de procedència, fins i tot la personalitat del propietari. L’anècdota del tast a cegues massa sovint s’interpreta com que la reputació d’un vi està basada en ficcions, en mentides. Això és fals. Quan consumim un vi (o un cotxe, o unes sabates) tots els sentits entren en joc. En el cas que ens ocupa, els més importants són el gust, l’olfacte i la vista; però també totes les sensacions que es desencadenen al nostre cervell davant de l’ampolla. El plaer l’aconseguim gràcies al vi, és clar, però també (o sobretot) a la suma d’estímuls que aquella marca ens transmet. El vi més bo ens pot resultar mediocre si ens el serveixen en un got de plàstic, en un entorn desagradable i amb una companyia emprenyadora. I la percepció de mediocritat és ben real, és el que sentim, no és una invenció.
Per això, a l’hora de crear una marca, no n’hi ha prou amb un disseny bonic. Necessitem saber què volem transmetre i a qui volem arribar, i per això cal una feina acurada d’investigació que ens assenyali el camí a seguir. Si tenim aquest mapa de ruta la inspiració flueix: les imatges apareixen, els eslògans cobren vida… Tot va encaminat en la mateixa direcció: aconseguir que el nostre producte sigui percebut com a mereixedor del desig del consumidor.
En fi; com passa en totes les coses de la vida, amb un pla tot va millor.
La Comarca, columna «Viles i gents», 6 de novembre de 2015
Origen: Els anuncis de la ràdio | L’ esmolet
Els anuncis de la ràdio
Em dedico al món del disseny gràfic i la comunicació. Això inclou la publicitat, tot i que, en el meu cas, gairebé sempre ha estat gràfica. Per tant, potser em tiro pedres a la pròpia teulada, però sóc dels que els costa d’entendre la utilitat de la majoria d’anuncis radiofònics, especialment a les “hores punta”. Rarament (mai no es pot dir mai) aporten res, només una molèstia a qui escolta amb interès (o d’esma) un programa. Les emissores comercials en viuen força, de la publicitat, i suposo que quanta més audiència, més anunciants i més cares les falques. Però, repeteixo, no veig quina incidència poden tenir en els oients, a banda de ser una nosa i, en alguns casos, generar fins i tot rebuig. Penso que els del gremi haurien d’idear una altra fórmula que fos realment positiva. Ja se’n fan, de formats diferents: patrocinis, microespais informatius… però per a superar la interrupció, la galleda d’aigua freda, l’anticlímax que suposa una falca, cal imaginació. Si no, penso que és llençar els diners. A un mitjà imprès és diferent, ja que si no t’interessa, passes el full a voluntat, però a la ràdio el tall és sagnant.
El súmmum de l’antipublicitat són, però, els anunciants que persisteixen en fer servir el castellà en una emissora catalanoparlant. Ja en vaig parlar en un altre article. Els oients neutres, ni s’hi fixen, en la llengua, però els que són més militants, se senten menystinguts. No sé si és cosa de desídia, d’estalvi econòmic o directament de supremacisme cultural. Sigui com sigui, és una errada majúscula del departament de comunicació de l’empresa.
(En revisar aquesta columna dies més tard, trobo que potser és massa radical. Tanmateix penso que la sensació que tinc molts matins mentre esmorzo és compartida per molta audiència. Està clar que cal reinventar la publicitat radiofònica.)
Columna «L’esmolet», Temps de Franja 127, novembre 2015
Origen: Antisistemes
- Lluís Rajadell
La irrupció de Podem en el panorama polític espanyol va ser contestada pels partits clàssics i pels seus altaveus mediàtics com l’arribada d’un col•lectiu antisistema, un qualificatiu llançat com un insult o una advertència de les desgràcies apocalíptiques que ens portarien els nouvinguts.
Origen: Fogueres del Pilar (1960)
- Tomàs Bosque
Codonys, panolles tendres i pimentons recent collits per rostir a meitat vesprà. Pataques al caliu de la llenya d’olivera que, en pegar un bufit a la cendra que replegaven, obríem en les mans i posant un peciquet de sal, mo les menjàvem com si fore lo millor llamí.
Algunes veïnes baixaven lo caçol de la verdura del sopar o el topí del caldo de gallina si hi havie algun malalt, perquè havent-hi un foc encès a la porta de casa no calie gastar llenya a la llar.
Les fogueres del Pilar eren una celebració popular, en ben poca participació dels rics de la vila, molt lligada a les nostres costums; tan arrelada que encara se’n segueixen encenent algunes la vespra del 12 d’octubre, fent bones rostides de carn i llonganisses, rematats en begudes, cafè i dolços variats; perquè ara hi ha més quartos que en aquells temps de l’autarquia on tot estava escàs. Però abans les viles eren un belluguer d’animalets i bèsties de càrrega, de llenya i brutícia pels racons, canturiales de pollastres, bramits de rucs, gossos esgacilant, misses i rosaris a totes les hores en fum de l’incens i candiales cremant, tricornis dels civils quan menys ho esperaves… i aquella fortoreta amable i persistent a la nostra memòria, de les olors naturals de les feines que feie la gent i de les collites que es replegaven en cada moment. Olor que arribave a la categoria de farum insuportable quan els llauradors sacaven lo fem de la mitjalluna i el corral de les cavalleries.
La veritat és que entre el fum de les fogueres i la pobra il•luminació dels carrers, el rosari dels diumenges d’octubre a bocanit imponie: files d’homes i dones en vestimentes obscures cantant monòtones avemaries, escolanets en farols, les “esclaves de Maria” en lo seu escapulari al coll, i el capellà recordant al sofrit poble que davant de la omnipotència divina res millor que ser ben creguts i obeients a la santa mare Esglesia.
Origen: Immersió. Patrimonials | Lo Finestró
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 de noviembre del 2015)
Les llengües fortament minoritzades i discriminades, com és el cas, ací a l’Aragó, de l’aragonès i del català, només poden sobreviure, si als territoris on són llengües pròpies i/o històriques l’ensenyament és majoritàriament en aquestes llengües, amb immersió sense excepcions ja des de la guarderia, i vehicularització de la llengua minoritzada. Que aquests programes donen bons resultats és cosa provada –només cal mirar cap a Israel amb l’hebreu, i no és l’únic exemple: sense que calga anar lluny en tenim també, de bons resultats, entre els nostres veïns: al País Basc, al País Valencià i a Catalunya. I és per això, perquè és ben sabut que aqueixos programes donen bons resultats per a les llengües minoritzades, que molts dels nostres polítics, en llur afany per fer desaparèixer tota llengua que no siga la castellana, s’esforcen qui sap lo perquè no hi siguen aplicats els dits programes -és el que passa aci a l’Aragó on en el millor dels casos només hi ha un ensenyament irrisori de l’aragonès i del català-, o hi posen tants entrebancs com poden perquè no puguen funcionar bé els programes d’immersió i vernacularització allà on són presents –els casos del País Valencià i les Balears en són emblemàtics, i no pas únics, evidentment. Tenen aquests polítics molt de poder: una constitució que només pot ser interpretada com els convé, i en cas d’interpretacions no convenients disposen d’altres mitjans per a inutilitzar-les, com tothom sap. Nosaltres, els que no volem ser discriminats per raons de llengua, per parlar aragonès o per fer-ho en català, tenim la força de la raó, mentre que ells tenen la raó de la força –que val molt més, per més que no siga gens democràtica. Què ens queda davant de la força? Esperances, o potser utopies? Sabem que no es poden aplicar judicis de valor a les llengües, que no hi ha doncs llengües bones o dolentes, que totes són igual de vàlides, que al cap d’uns tres a quatre anys qualsevol llengua morta pot tornar a tenir parlants patrimonials, volem viure en democràcia… Tot això ho sabem, i ells ho saben. Eppur ... .
Artur Quintana
UGT – Les notícies de llengua i treball – Octubre de 2015 – Pàgina 59
Ressenya Assaig polític
La Franja de Ponent: aspectes històrics i jurídics
Joaquim Montclús i Esteban
Institut d’Estudis Catalans
Des de fa gairebé quaranta anys, l’historiador i periodista calaceità Joaquim Montclús s’ha ocupat –i preocupat– públicament de les terres –i dels seus habitants, pretèrits i presents– administrativament aragoneses de llengua catalana, i ho ha fet de tal manera que ha arribat a comptar amb una obra bibliogràfica prou extensa que comprèn innombrables col·laboracions a la premsa catalana i en diverses publicacions col·lectives, així com l’edició de diferents obres signades individualment. Una bibliografia que, en volum, s’inicià el 1983 –fa més de trenta anys!– amb la publicació de La Franja de Ponent avui, títol al qual han seguit Una vila medieval entre fronteres (1987), La catalanitat de la Franja de Ponent. Crònica de 20 anys (1999), Matarranya. Crònica de viatge (2012), i la miscel·lània obra que ara ens ocupa: La Franja de Ponent: aspectes històrics i jurídics (2014). Doncs bé, en aquesta darrera obra en volum, Montclús vol projectar-hi un retrat històric, jurídic i –afegim–, sociològic i polític d’un territori que té, ara per ara, una difícil articulació i que mai ha constituït una unitat politicoadministrativa. En concret es tracta del conjunt de poblacions que conformen la coneguda Franja (Oriental, si qui se la mira ho fa des de l’Aragó interior; de Ponent, si la mirada es fa des de la franja de la Catalunya marítima; i d’Aragó si qui l’observa és una entitat acadèmica que aspira a l’objectivitat científica). I vet ací la primera sorpresa d’aquesta, en principi, prou desconcertant obra, ja que en el títol mateix s’obvia la denominació que l’entitat editora –Institut d’Estudis Catalans– ha emprat institucionalment i tradicional, tal com encara ara fan moltes altres institucions acadèmiques catalanes: La Franja d’Aragó. Cal dir que molt sovint –per evitar polèmiques nominalistes– es recorre a denominar simplement, per tal d’evitar complements denotatius, aquest territori com la Franja. Tot i deixant de banda la denominació del territori administrativament aragonès i lingüísticament català, trobem que aquesta obra és un vast conjunt impressionista de reflexions i descripcions de caràcter subjectiu i extensió desiguals. Així, al costat d’un intens i vast detallisme en la descripció d’unes comarques –Matarranya i, en menor mesura, la Ribagorça–, d’unes etapes històriques –l’Edat Mitjana– o de determinades institucions –gairebé nominals– i tímides accions reivindicatives a favor de la llengua i la cultura catalanes d’aqueix territori i dels seus habitants, trobem que s’hi fa una descripció massa prima d’unes altres comarques, fets històrics o iniciatives culturals i reivindicatives directament relacionades amb el territori i la societat –present i pretèrita– descrits. És clar, que en els «aspectes» del títol potser ja es vol manifestar la parcialitat que caracteritza l’obra. Sembla com si massa sovint s’haja pretès elevar anècdotes fugisseres a categories permanents; de magnificar fets de poca volada i d’escassa incidència en la societat del territori descrit. Això passa –per assenyalar només dues afirmacions prou controvertides–, quan s’apunta que la llengua catalana era parlada a Graus, Casp o a l’oest d’Alcanyís, però, això sí, sense aportar altra cosa que comentaris escadussers i opinions impressionistes (és a dir, no documentades) fetes fa cent o cent cinquanta anys en un context no gaire acadèmic. També pot resultar desconcertant (i en aquest cas molt més que controvertit) afirmar, per exemple, que a la que es denomina Franja de la Franja, és a dir a les poblacions de «Benasc, Bissaürri, Castilló de Sos, Gia, Saünc, Sessué i Vilanova d’Éssera […] encara parlen una forma dialectal catalana –per més que algunes persones i, fins i tot, alguns filòlegs vulguin negar-ne l’evidència– que a poc a poc es va perdent». Evidentment, si es vol ser prou rigorós, hauria calgut apuntar que cap filòleg ni sociòleg/sociolingüista de formació (ni cap dels parlants nadius d’aquestes localitats) subscriurien la tesi que pretén sustentar les paraules citades. No es pot, repetim, intentar elevar anècdotes esmunyedisses a categories irrefutables. Només caldria haver llegit amb atenció i profit les anotacions de Joan Coromines –reconegut i rigorós científic de la llengua– quan escrivia el 1970 que: «En acabar observem que és totalment infundada (llevat potser d’algun poble escadusser com Binèfar, on altrament tampoc és segura, i en tot cas no se n’ha donat una demostració satisfactòria), l’opinió vulgar segons la qual havia estat català a l’Edat Mitjana tot el territori a l’Est del Cinca, i pel que fa a altres valls més enllà i tot. Ben al contrari, la frontera actual sembla haver-se mantingut intacta durant molts segles». En definitiva, potser millor que ens deixem acomboiar un cop més pels clàssics –Amicus Plato, sed magis amica veritas– per afirmar que l’obra que ens ocupa ens presenta, en essència, una anàlisi controvertida, peregrina, feble, parcial i molt poc aprofundida. No es traca sinó d’un seguit d’anotacions impressionistes a propòsit de la societat de la Franja i de la seua història que serveixen per confeccionar un relat no sempre prou matisat, un discurs destinat fonamentalment a ciutadans lectors de l’àrea metropolitana de la franja marítima de Catalunya, intel·lectualment inquiets i força motivats en la (re) construcció de la nostra nació. Però encara que ja se sap que, com diuen per la part meridional de la Franja, tota brossa fa paret, potser que ens comencem a preguntar quina és la paret que volem bastir, quina és la nació que volem (re)fer. Amb tot, és d’agrair que el màxim organisme cultural del país haja volgut afavorir una aproximació a la societat catalana en general –ni que sia d’una manera poc convencional i potser amb una mirada un xic esbiaixada– d’un territori de difícil articulació, un territori –i els seus habitants– sovint desatès per totes bandes i de perenne discussió a propòsit de la seua identitat nacional i cultural, com és l’anomenada Franja (de Ponent/Oriental/d’Aragó: trieu el complement del nom que més us plaga, si és que us cal).
Esteve Betrià
Origen: Adéu Teresa Maria!
Adéu Teresa Maria!
Escrito por Carles Sancho
A la XXV Trobada Cultural del Matarranya i III Alifara Clarió a Aiguaviva celebrades el primer diumenge d’octubre vam trobar a faltar a una de les persones que més ha fet per la dignificació i promoció de la nostra llengua: la Teresa Maria Ballester Bielsa de Mont-roig.
Mos va deixar feia només quinze dies però el record de la seua absència va ser molt present en tot moment. Els presidents de les dos associacions que promogueren els actes i de les que n’era sòcia la Teresa Maria van fer esment del seu important testimoni. Un magnífic targetó, a tot color, amb dues fotos plenes d’alegria que reflectien el seu caràcter positiu i engrescador, ben complementat per un molt emotiu text de la seua amiga de Clarió Cristina Saura recordaven la seua presència en la convocatòria. Al final dels actes a la sala de projeccions, la cantadora de jotes de Nonasp Laura Satué, amb qui havia coincidint moltes vegades amb la mont-rogina en les activitats docents programades des de l’Institut de Maella, d’on Teresa Maria era la professora de català, li va dedicar un breu parlament que va finalitzar amb un parell d’emotives jotes cantades amb una potent veu afectada pel sentiment de les lletres per homenatjar l’activista cultural desapareguda.
Deia al final del text escrit que mos va fer arribar la Laura: ‘Allà on estigues sé que continuaràs disfrutant i defensant la nostra identitat i sempre estaràs als nostres pensaments de les persones que continuarem lluitant i defensant lo que tu tant volies”. Les dos jotes dedicades a la nostra amiga en veu de la cantadora deien així: ‘En la jota per bandera/ un àngel mos puge al cel/ de nom Teresa María/ de cognom la Ballester’ i ‘Ha marxat Teresa Maria/ de la Franja cap al cel/ et dedico avui esta jota/ perquè mai t’oblidarem’.
I reprodueixo un tros del text de la Cristina del targetó per tancar la columna: ‘Sempre quedarà la paraula i sempre quedaràs tu, Teresa Maria, al nostre cor’.
Origen: Premi d’Actuació Cívica de la Fundación Carulla 2015 a Artur Quintana | Lo Finestró
Un altre premi per a Artur Quintana. Ens ha arribat la notícia de la concessió del Premi d’Actuació Cívica de la Fundació Carulla 2015 a Artur Quintana. El Premi serà lliurat a Barcelona el dia 24 de novembre a les 19 hores a l’Auditori del Disseny Hub Barcelona, a la Plaça de les Glòries Catalanes.
Novament la nostra enhorabona a Artur Quintana.
Entre tots els premiats d’anys precedents es troben tres persones de la Franja: Maria Zapater (Fraga), Josep Galan (Fraga) i Joaquim Monclús (Calaceit).
Fundació Carulla
Creada l’any 1973, la Fundació Carulla treballa per promoure la llengua, la cultura i els valors que configuren la societat catalana, amb la voluntat d’enfortir el sentit de pertinença.
La Fundació Carulla (abans, Fundació Jaume I) va néixer a partir de la iniciativa emprenedora de Lluís Carulla i Canals, mentre la repressió franquista imposava un gran silenci públic a la llengua i la cultura catalanes. Calia defensar-les i promoure’n l’ús per mantenir viva la identitat nacional catalana.
La Fundació Carulla ha dut a terme una labor cultural i educativa important i continuada, que ha tingut una repercussió social positiva i que ha rebut destacats reconeixements institucionals i socials. Tot això queda ben reflectit, per exemple, en els volums publicats per l’Editorial Barcino, les nostres Nadales o les successives edicions dels Premis Baldiri Reixac, els Premis d’Honor Lluís Carulla i els Premis d’Actuació Cívica.
Origen: Premi “Lo Grifonet” per al Dr. Artur Quintana | Lo Finestró
Òmnium Cultural de les Terres de l’Ebre atorga anualment i des de l’any 2011 el premi “Lo Grifonet”. El grifonet, brot de la renaixent olivera, dóna nom al premi com a símbol de renovació i esperança, cíclicament repetides, de l’arbre més emblemàtic i representatiu de la mediterrània en general i de les Terres de l’Ebre en particular.El premi “Lo Grifonet” té caràcter honorífic i consisteix en una peça artística al·legòrica.
El premi “Lo Grifonet” s’atorga a una persona que per la seua trajectòria cultural o científica i per la importància i exemplaritat de la seua tasca intel·lectual, social o humana, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural, social o científica de les Terres de l’Ebre, i no hagi rebut fins a l’actualitat el merescut reconeixement.
La nostra enhorabona a Artur Quintana.
L’entrega es farà el 28 de novembre a Arnes
Lliurament del Premi Franja a Javier Giralt
Lliurament del 8è Premi Franja a Javier Giral
(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 10 d’octubre del 2015)
El passat diumenge, tal com s’havia anunciat en aquesta mateixa columna, es va celebrar a Aiguaïva la 25ª Trobada Cultural del Matarranya —enguany, del Matarranya i del Bergantes— organitzada per l’Associació Cultural del Matarranya i l’Associació de Pares Clarió. Un dels actes importants va ser el lliurament del “Premi Franja 2014. Cultura i Territori”, que convoca cada any alternativament l’Associació Cultural del Matarranya i l’Institut d’Estudis del Baix Cinca. El guardonat, ben mereixedor, va estar el Dr. Javier Giral, fill de la Franja i de pares catalanoparlants, director del Departament de Lingüística General i Hispànica de la Universitat de Saragossa. En el seu parlament, desprès de rebre el guardó, Javier Giral va fer, entre altres, una sèrie d’afirmacions força interessants que molt sintèticament resumeixo —gairebé podria posar-les entre cometes—: sovint causa sorpresa que a la universitat pública aragonesa s’ensenyin llengua i literatura catalanes. Quina pena! La fragmentació dialectal dificulta la identificació de la llengua autòctona amb el català, sobre tot entre la població adulta, cosa que és aprofitada hàbilment, també barroerament afegeixo jo, pels sectors socials de l’Aragó anticatalanista. Els polítics aragonesos no han tingut mai gaire clar quin camí seguir en matèria de política lingüística. La denominació del català en la Llei actual del PP-PAR mitjançant l’acrònim LAPAO ha estat motiu de befa en tots els àmbits acadèmics i culturals en general. Ens diuen pancatalanistes als que considerem el català com un signe d’identificació de la Franja. El abandó del català com a instrument de comunicació és un fet que es va consolidant malauradament. Cal tenir present que, per molt que es faci per part de l’administració, si no fem del català local la nostra llengua habitual, poca cosa s’aconseguirà. S’hauria de superar el temor que aprendre el català normatiu suposarà la desaparició de les varietats locals; només cal veure que, amb el castellà, no ha succeït. S’equivocarà qui pensi que les afirmacions de Javier Giral estan carregades de pessimisme, tot el contrari, penso jo, són ben realistes.
José Miguel Gràcia