Skip to content

Archive

Category: Activisme

Origen: Manifest pel plurilingüisme a Espanya | Lo Finestró

Manifest pel plurilingüisme a Espanya

Sin título

Des de fa un temps ve funcionant un Seminari sobre el plurilingüisme a Espanya, producte del qual ha sorgit el manifest pel reconeixement i el desenvolupament de la pluralitat lingüística d’Espanya. El 25 de febrer es vol presentar al govern d’Espanya, per la qual cosa s’estan recollint signatures.

Si voleu signar el manifest heu d’enviar un correu amb el vostre nom, cognoms, activitat professional i lloc de residència a l’adreça electrònica juanjvazquez@telefonica.net el més aviat possible.

Manifest-CAT-1

Origen: Viles i Gents

Titular que podem trobar en qualsevol mitja de comunicació: “La comarca del Matarranya perd més de 100 veïns en el darrer any i baixa als 8.385 habitants.” Informació certa i alhora completament errònia, però molt important d’acord amb l’actual distribució del poder polític i de recepció de la part distributiva de la “caixa única”, la caixa dels impostos. I encara més distorsionant respecte al discurs que les ciutats riques subvencionen al pobles menuts i pobres.

On mos compten a tots aquells que treballem a les ciutats però cada cap de setmana acudim sistemàticament als nostres pobles, on a més mantenim les nostres vivendes i alguns un petit negoci o propietat agrícola. Los impostos que paguem a les ciutats serveixen també per a pagar les despeses dels nostres pobles?

L’actual sistema econòmic afavoreix la concentració del treball en grans conurbacions poblacionals alhora que les creixents concepcions de l’estat del benestar i d’una vida sana i saludable direccionen persones i famílies cap a les zones rurals en caps de setmana i vacances. I d’aquí surten enormes incongruències, desigualtats creixents i injustícies distributives.

Los col·lectius que habiten los pobles rurals no poden ser los únics pagadors o finançadors de les despeses de manteniment de les diferents estructures indispensables per al nivell de vida que tots desitgem. Unes estructures que cada cop més són utilitzades pels visitats, ja siguen fixes de cap de setmana o vacances o esporàdics pel turisme creixent.

Per tant camins, patrimoni, telefonia, tractament de les aigües, neteja de boscos, etc, etc., han de sortir de la “caixa única”, la dels impostos al igual que la sanitat, ensenyament, pensions, seguretat, etc. I ha de sortir de manera sistemàtica amb pressupostos estables i consolidats com a despeses del territori en lo seu conjunt. Res de beneficència, subvencions o decisions arbitràries de l’administració de torn.

Potser “los censos” se tindrien que fer en caps de setmana i períodes vacacionals.

Juan Luís Camps

Origen: Beseit 1778

L’Instituto de Estudios Turolenses acaba de publicar el número 6 de la col·lecció Lo Trinquet, dedicada a editar llibres escrits en català sobre temes o d’autors terolencs. Un projecte editorial que va iniciar-se el 2008 promogut per la directora de l’entitat provincial Montserrat Martínez. Ara, la beseitana Susana Antolí Tello presenta el seu volum Senderes de gebre. Beseit 1778, treball que participà en l’últim premi Guillem Nicolau 2011 promocionat pel Govern d’Aragó i que guanyà Carles Terès amb la novel·la Licantropia. L’original no guardonat de la matarranyenca no mereixia quedar en l’oblit i el vam voler incloure en la col·lecció Lo Trinquet per l’evident qualitat i l’interès de la novel·la que narra una emocionant i tràgica trama que enganxa de seguida el lector ocorreguda a finals del segle XVIII, on Beseit era una població rural amb una incipient economia preindustrial gràcies a les braves aigües dels rius Matarranya i Ulldemó i als altres recursos naturals que els oferia el territori. L’autora, Susana Antolí, és una escriptora molt reconeguda i premiada. El 2004 s’estrenà amb guardó en el Primer Concurs de Relats Curts Vila de Pena-roja atorgat per l’Ajuntament. L’any següent obté el Primer Certamen de Relats Hiperbreus de la Comarca del Matarranya i el guardó del segon premi de les Memòries baixaragoneses promogut pel Centro de Estudios del Bajo Aragón i li publiquen amb ASCUMA el treball guardonat Memòries d’un altre segle. El Premi Guillem Nicolau 2006 el guanyà amb el poemari Tornem a ser menuts!. I, finalment, el 2013 el IX Concurs de Relats Curts Vila de Pena-roja li atorga el segon premi. També ha participat durant cinc cursos en el programa “El català a les escoles” que va dur a terme el Govern d’Aragó. El pròxim volum previst de la col·lecció Lo Trinquet serà l’obra poètica completa de l’escriptor pena-rogí Desideri Lombarte i Arrufat.

Origen: ‘Time goes by’ | L’ esmolet

'Plaza de San Agustín Viejo, Barcelona, 1969', ©Toni Catany

‘Plaza de San Agustín Viejo, Barcelona, 1969’, ©Toni Catany

A voltes al Facebook hi passen coses. Sovint són banals, de foguerada, que t’arrenquen una rialla o un renec d’indignació. Però de tant en tant una imatge se t’infiltra fins el dedins més íntim. Això em va passar en veure una foto d’en Toni Catany que Dolors Miquel havia compartit, amb el títol Plaza de San Agustín Viejo, Barcelona, 1969. Parets escrostonades, brutícia, roba estesa, papers per terra… quina confortable sordidesa. Però el que més em va colpir va ser el xiquet de la bici que apareix a l’extrem esquerre de la imatge: vaig veure’m a mi mateix sobre la petita Orbea de segona mà que m’havien regalat els meus pares. No era jo, és clar, però en certa manera ho era. Em va envair el vertigen.

Quan veig fotos com aquesta, d’una quotidianitat que ja ha desaparegut però que un dia va ser la meua, em sento trasbalsat. És la constatació de la velocitat torbadora que agafa el temps en el seu esmunyir-se’ns entre els dits. Allò que creiem que som, ja no existeix: és passat, imatges exòtiques que, en el millor dels casos, fan somriure els joves —que saben que són eterns.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital 25, febrer 2016

Origen: Dos llibres per als socis d’ASCUMA | Lo Finestró

Dos llibres per als socis d’ASCUMA

Tots els socis d’ASCUMA han rebut ja els llibres editats últimament, es tracta de Bernat Corremón al Matarranya de Nestor Macià (Associació Cultural del Matarranya) i Senderes de gebre de Susana Antolí (Col·lecció Lo Trinquet de l’Instituto de Estudios Turolenses, director col·lecció Artur Quintana).

Tot seguit podeu veure les cobertes d’ambdós llibres.

Bernat Corremon 2Bernat Corremon

Senderes de gebre 1009Senderes de gebre 2010

Origen: Mala peça al teler | Viles i Gents

MAGAZIN 13 de febrer de 2016.
LA VEU DEL BAIX MATARRANYA. 107.6 FM.FAVARA (Saragossa)
Pots escoltar-nos per internet anant a (google/la veu del baix matarranya).
Tel. 976 635 263
11- 11:40.- Efemèrides / Santoral/ Aemet (agència estatal de meteorologia) el temps / El cabals dels rius Matarranya i Algars/ Aigua als embassaments/ Les frases del dia/ Notícies de la setmana.
11:40- 11:55.- Paraules per a la música. Mari Conchi
11:55- 12:30.- Àgora : “Com despedim als nostres éssers estimats”. Arancha Bielsa, Luis Valén, Eduardo Satué, Joaquín Meseguer Ramón Arbona, Rafael Fontanet i Elías Satué.
12:30- 12:40.- Els carnavals a Favara. José Frco. Brunet
12:40- 12:55.- Corresponsal a Maella. Yolanda Abad
12:55- 13:10.- Els esports. José Manuel Pelegrín, Ramón Oliver i Juan Carlos Valén.
13:10- 13:25.- Corresponsal a Nonasp. Mario Rius
13:25- 13: 40.- Els nostres cuiners. Rubén Martín
13:40- 14.- Entrevista al president del col.legi de podòlegs d’Aragó.
Participants: Mari Conchi Balaguer, Arancha Bielsa, Eduardo Satué, Luis Valén, Joaquín Meseguer, Ramón Arbona, Rafael Fontanet, José Manuel Pelegrín, Ramón Oliver, Juan Carlos Valén, Yolanda Abad, Mario Rius, Rubén Martín, Marcos Calleja i Elías Satué.

Origen: Casquetes de xocolate (Viles i gents) | Xarxes socials i llengües

Viles i gents publicat a La Comarca el 5/2/2016

Casquetes de xocolate

Natxo Sorolla

Tres variacions de la casqueta, del Forn Llerda (Queretes)“La famosa tortilla poco pasada de cocción, pero mucho de precio”. Sí. Este és lo comentari més fidedigne que trobo a Tripadvisor d’una famosa tortilla navarra que em vaig cruspir en visita turística a Bascònia. I com és lògic, en tal operació composada per dos dotzenes d’ous, va arribar el moment que pensava si no estava menjant truites molt per damunt de les meues possibilitats. I em preguntava com havia arribat a eixe punt de no retorn gastronòmic. Però és que la funció de qualsevol turista és eixa: fer l’imbècil.

Hores abans estàs a casa, te poses lo vestit de guiri, agarres la maleta, la poses al cotxe, i carretera i manta. I sobretot, t’incrustes lo magnífic cervell de turista full equip. Sense cap sana intenció de saber realment com és aquella gent que visitaràs. Simplement, vols passar-t’ho bé. Te debatràs contínuament entre descansar o estressar-te posant un cromo més a la teua col·lecció de puestos visitats. I sobretot, conviuràs en un patiment suprem: no deixar-te res de la Guia de les 10 coses essencials que has de fer si vas a… Perquè penses que allò més dramàtic sèrie trobar-te en eixe punt crític que, explicant als coneguts les mil meravelles del viatge, ix lo sabut que et pose entre l’espasa i la paret dient “però de verdat has estat a… i no has tastat/fet/vist …? Què fort!”. Per això et dixes portar per qualsevol aborigen que et recomane com a típica la truita de kilo i mig, i orgia d’ous i pataca que et fots entre pit i esquena. Faltarie! I was here!

Sí, molt sovint som turistes i mos ho passem bé fent allò que haurie d’estar contemplat al codi penal: fer aberracions perquè a la consciència col·lectiva es consideren com a essencials per als que visiten algun puesto. I aixina et pots trobar a les Rambles centenars de turistes rojos com una gamba, en gorro mexicà, i fotent-se una paella a les 12 de la nit. Al món desenvolupat funcionem aixina.

Perquè quan arribes a un espai desconegut, la màxima confiança sobre què menjar i què fer és en un guia que està fart de repetir diàriament que “aquí la gent sol anar a/menjar…”. Encara que ell fa dècades que no ho fa com a autòcton. O en un tio en lo que només fa uns segons que t’has creuat pel carrer i que, com a molt, intuixes que no és foraster perquè no fa la teua pinta de pixapins.

I aixina, jo haig acabat visitant castells de dubtós valor al país dels Càtars, menjant sípia de sabor incert a alguna taberna gaditana i fotent-me vi rebullit a un carrer gelat de fred. Però és que Llenguadoc són los castells, Cádiz són los chocos i Berlín és lo vi calent. I punt.

L’Aude ha sabut reinventar-se en lo seu país dels càtars que, evidentment, combine en lo formatge dels càtars, en lo vi dels càtars i qualsevol excentricitat dels càtars. Berlín ha convertit lo seu antic homenet dels semàfors soviètics en símbol turístic de clauers, samarretes o didals. Kukuxumusu s’ha fet d’or associant la duresa del San Fermín en la figureta simpàtica del bou multisouvenir. I estos invents se col·loquen a bon preu al turista, perquè no n’hi ha cap que marxo sense el souvenir de rigor.

És per això que sempre em plantejo què deu ser el que un guiri es deu imaginar que els autòctons fem/mengem diàriament al Matarranya. Segur que entre tots hi podem donar forma. Però va per davant l’axioma irrefutable que la casqueta és lo nostre símbol nacional. Qualsevol bar i racó turístic matarranyenc haurie de tindre lo seu mostrador de casquetes, clauers de casquetes i samarretes simpàtiques de I love casqueta. I evidentment, tota la seua indústria complementària de la restauració: desconstrucció de casqueta, casqueta salada i menú especial de degustació casquetera. Podeu no estar-hi d’acord, i penseu que tenim coses millors per a col·locar al turista. Però només que sigue per caritat en los aborígens llépols: penseu que la casqueta de xocolate pot portar a qualsevol sibarita a un estat de shock papil·logustatiu. Reflexionem-hi!

La temperatura en la qual la llengua s’inflama [Quim Gibert]

La temperatura en la qual la llengua s’inflama
 
«La gent que les llegeix (novel·les) queda descontenta de la seva pròpia vida, i alberguen desitjos de viure d’una altra manera, cosa que mai no podrà ésser en la realitat (…) Tots hem d’ésser iguals. Només s’arriba a la felicitat si tothom està al mateix nivell. Per això hem de cremar els llibres, Guy Montag. Tots els llibres». Amb aquest to parla el cap de bombers a un oficial de l’escamot, a Farenheit 451 (1996), un excel·lent film de François Truffaut, ambientat en una societat futurista.
La majoria dels capitosts de la política espanyola han decidit que la seva democràcia consisteix, en els millors dels casos, a ajudar a ben morir el català, l’èuscar, aragonès, l’asturià, l’occità… Tots els idiomes constitucionalment inferioritzats, que ben mirat també alberguen desitjos de viure d’una altra manera. I així, quedar igualats en castellà, que és una forma de controlar el que aprèn el poble. En definitiva, que els catalanoparlants de la Franja siguin analfabets en la seva llengua és el nivell de la felicitat. El contrari, és la infelicitat.
  • Llengua i cultura popular és el títol de la jornada sobre dignificació lingüística, que el Casal Jaume I de Fraga convoca per al segon cap de setmana de març, amb la presència de la contista Nadia Ghulam i dels pedagogs Joan Soler i Amigó, Jaume Cela i Juli Palou.

En aquesta línia, és possible que molts polítics de la Franja de Ponent estiguin convençuts que el català no serà mai una llengua d’ús habitual a les institucions de govern de la Franja. Ni llengua vehicular de l’escola a Saidí, Lo Campell o Nonasp. Ni res de res. El darrer cas és el d’un alt càrrec del PSOE, que fou convidat el passat gener en una escola de primària de Fraga, que es presenta com a trilingüe. Malgrat ser fragatí de socarel, durant la seva intervenció es va adreçar als alumnes de 6è., que són alhora els seus convilatans, en castellà. És veritat que quan es va obrir un col·loqui, també va fer servir el català. Una vegada més, la part formal, la conferència, allò suposadament important, fou en castellà. El sobrant… en català. Així ningú podrà dir que l’esmentat polític, que sembla una llagasta de tan arrapat a l’escó, ha ignorat la llengua. Un bon exemple de diglòssia per als estudiosos de la substitució lingüística i el despotisme il·lustrat.

El drama del senador socialista és que els alumnes, a mesura que madurin, no tardaran adonar-se’n, en tant que ciutadans, que els seus drets lingüístics són trepitjats. I faran bé a reclamar justícia. El saber continua fent nosa.
 
Llengua i cultura popular és el títol de la jornada sobre dignificació lingüística, que el Casal Jaume I de Fraga convoca per al segon cap de setmana de març, amb la presència de la contista Nadia Ghulam i dels pedagogs Joan Soler i Amigó, Jaume Cela i Juli Palou.
Montag, el protagonista de Farenheit 451, passa de ser un bomber que executa cegament les ordres del govern, consistents a cremar llibres, a ser una persona curiosa. Els dubtes l’assalten. Sobretot, a propòsit de la suposada felicitat.
«Creuant voreres, pujant al tren/ sents el que esperes, quan parla la gent/ És màgic, és meravellós/ Que ens menteixin així/ Jo no vull pas la veritat, vull ser feliç», fa així una tonada de Màgic, cançó de Joan Colomo.
 
Quim Gibert, psicòleg i autor de Qui estima la llengua, la fa servir

Origen: Morir d’èxit | L’ esmolet

Morir d’èxit

Advertiment explícit a l'entrada del fossar de la Codonyera (©Carles Terès)

Advertiment explícit a l’entrada del fossar de la Codonyera

Hi ha una màxima —i si no, s’hauria d’inventar— que diu que tot projecte és condemnat a morir per esgotament, per fracàs o per excés d’èxit. Esta darrera opció, aparentment contradictòria, se’m fa evident sempre que ens plantegem de fer una visita a Ikea o Decathlon. No sé a vostès, però a mi em fa una mandra immensa haver d’anar-hi, malgrat que són plens de productes atractius, que transmeten estímuls agradables, que anticipen una experiència il·lusionant i engrescadora —un habitatge bonic i endreçat, una aventura a la muntanya…—. I tot a l’abast de la mà. Potser he perdut la sensació de novetat (ja saben, allò de ‘m’exalta el nou i m’enamora el vell’ que escrivia el mestre Foix). En canvi, davant la perspectiva d’una expedició a qualsevol d’estes grans superfícies, m’envaeix l’angoixa de ficar-me dins un lloc ple de gent, on m’hi estaré més temps del que voldria i on segurament acabaré comprant alguna cosa que, en realitat, no em cal. I el cop de gràcia: les cues a les caixes. No pretenc fer una defensa a ultrança del comerç de proximitat, que, com en totes les coses, n’hi ha de millor i de pitjor, sinó il·lustrar amb un exemple com un model de negoci, si té ‘massa’ èxit i no sap evolucionar, pot acabar col·lapsant-se.

Esta premissa és la que es desprèn també del ‘Principi de Peter’, que afirma que les persones que fan bé la seua feina van ascendint a llocs de major responsabilitat fins que arriben al seu nivell màxim d’incompetència; és a dir, van tenint èxit, van millorant la seua posició professional i econòmica, fins que assoleixen un punt on ja no tenen la capacitat ni la preparació per exercir la tasca que els han encomanat.

El món de la creació també és ple de cadàvers exitosos. Artistes efímers que es cremen en una cançó esbombada fins al fàstic o velles glòries condemnades a autoplagiar-se per a seguir a la cresta de l’onada. Allò del ‘best-seller’ versus el ‘long-seller’.

Potser resultarà que és més difícil gestionar l’èxit que el fracàs.

La Comarca, columna «Viles i gents», 29 de gener de 2016

Origen: #EnConversa amb Ramon Sistac | Ràdio Terra

El professor de dialectologia de la Universitat de Lleida (UdL), natural de Camporrells valora la iniciativa de les Corts aragoneses per la supressió del terme de ‘Lapao’, que valora positivament amb la perspectiva de drets per als 45.000 habitants de les comarques de la Franja.

Origen: La Llitera | La fi del Lapao

Les Corts de l’Aragó van aprovar el passat dijous les lleis de pressupostos i de mesures fiscals i administratives amb una esmena que reconeix el castellà, l’aragonès i el català com a llengues pròpies d’Aragó a la llei de patrimoni cultural. La iniciativa va tenir el suport de PSOE, Podemos, Chunta i Izquierda Unida. Ni rastre del LAPAO, tal com es va comprometre el president del govern d’Aragó, Javier Lambán (PSOE).

La crònica és de Marcel Pena, des de la Llitera.

1. Quant al litigi judicial entre l’Aragó i Catalunya per la preservació de l’Art Sacre de les parròquies de la Franja, exposades actualment al Museu Diocesà de Lleida, quines són les claus per entendre el conflicte i si n’hi ha alguna part amb major “legitimitat històrica” per gestionar aquest patrimoni cultural franjolí?

Jacinto Bonales
La qüestió sobre l’art sacre de la Franja ha fet vessar rius de tinta. És fàcil entendre-ho ja que estem davant d’un tema punxent: la utilització d’un problema de patrimoni cultural com a bandera d’enfrontament polític. I és que tots ho sabem: aquests catalans… Per tal de provar de comprendre el perquè de tot plegat és necessari fer un llarg viatge en el temps. Anem-nos a l’edat mitjana! Continuar llegint… Moviment Franjolí per la Llengua: Sobre el conflicte de l’art sacre de la Franja [Una Franja d’història, amb Jacinto Bonales]

Origen: Per la seua llengua los reconeixereu | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 23 de gener del 2016)

Als catalanoparlants franjolins sovint se mos reconeix fora del territori autòcton per la nostra parla: trets al lèxic, a la morfologia (conjugació dels verbs, articles determinats, possessius, pronoms…) i a l’accent. Part del grup del català occidental, té personalitat pròpia, o millor dit, personalitats. I és que a cada poble n’hi ha alguna característica diferenciada, afavorida per l’aïllament tradicional de les comunicacions en un passat i l’escassa interferència d’altres llengües, configurant diverses parles locals, que estudia la Dialectologia. Al món contemporani globalitzat han desaparegut moltes circumstàncies propiciadores d’esta diferenciació, que evidencia la procedència rural i el caràcter sobretot oral però també la seua riquesa. Si a les comunitats autònomes a on lo català és llengua oficial, la presència d’una norma —a l’escola, l’administració, los mitjans de comunicació— va eliminant diferències, a la nostra Franja sense Llei protectora la influència del castellà oficial va aigualint lo més “bell catalanesc del món”, que es parlava abans de l’omnipresència actual de la televisió. Hi ha una invasió imparable de barbarismes, castellanitzacions lèxiques que es superposen a una gramàtica i entonació encara autòctones.

A mi encara ara me pregunten per ahí lo meu origen. O me’l reconeixen directament. Me va passar, per exemple, fa un parell d’estius a Horta de Sant Joan, al recital que el 14 d’agost organitza la poeta Cinta Mulet, en acabar de llegir uns versos de Desideri Lombarte: una dona de Bot me va identificar amb una que coneixia de la meua vila, casada a Batea, que tota la vida va mantindre la seua parla. I esta mateixa setmana de visita mèdica, lo metge ja a la segona frase me pregunta d’a on sic: era un “filofranjolí”, bon coneixedor del Bergantes, del Matarranya, dels seus paratges i personatges. Fa uns dies una cadena catalana va entrevistar l’arquebisbe Omella, que en la seua bella parla de Queretes demostra la profunditat i senzillesa dels seus orígens. Llàstima que a uns quants xiquets franjolins ningú no els podrà reconèixer mai per la llengua dels seus pares!

María Dolores Gimeno

Origen: Los partidos políticos ante el catalán y el aragonés: cambios y paradojas – AraInfo

Los partidos políticos ante el catalán y el aragonés: cambios y paradojas

El pasado fin de semana, los gobiernos de Aragón y Cataluña, junto a investigadores de cuatro universidades y el Campus Iberus, aprobaron un plan de estudio conjunto del uso actual del catalán en nuestras comarcas orientales

Participantes en la reunión entre DGA, Generalitat catalana, y universidades.
Participantes en la reunión entre DGA, Generalitat catalana, y universidades.

Asistimos a una cascada de cambios en la posición de los partidos aragoneses ante nuestras lenguas propias, así como en su uso en actos políticos. Hace unos días, un diputado por la provincia de Uesca prometió en aragonés su cargo en las Cortes españolas. Este fin de semana, los gobiernos de Aragón y Cataluña, junto a investigadores de cuatro universidades y el Campus Iberus, aprobaron en Lleida un plan de estudio conjunto del uso actual del catalán en nuestras comarcas orientales. Y esta semana, el actual Gobierno de Aragón modificará la Ley de Lenguas 3/2013, aprovada por el ejecutivo anterior, restaurando de nuevo la denominación de las mismas como aragonés y catalán. La ley que desaparece ha sido muy criticada por la comunidad científica internacional, pues humillaba a los aragoneses bilingües al negarles el nombre de su lengua materna, denominándolas LAPAO y LAPAPYP.

Cambios lógicos, pues por primera vez en nuestra historia tenemos una Dirección General de Política Lingüística. Aunque en la comparecencia de su responsable en las Cortes, pudimos escuchar argumentos acientíficos en boca de algunas diputadas, que demuestran la abrumadora carencia de información en la que basan su oposición frontal al reconocimiento de los derechos civiles de miles de aragoneses. Esto, como venimos advertiendo desde el Seminario Aragonés de Sociolingüística (Asociación Aragonesa de Sociología), a pesar de que estos partidos, y la prensa que secunda sus discursos, han recibido información puntual por parte de los expertos universitarios de nuestra entidad: tanto sobre el número de hablantes registrado en el Censo de 2011 (único dato oficial hasta hoy); como sobre la última encuesta de 2014, en la que la población catalanohablante aragonesa reconoce, en un 72’9%, que su lengua es la misma que en otras Comunidades Autónomas del Levante.

Esta paradoja, conocer una realidad y emitir discursos en dirección contraria, se ha acentuado durante las últimas campañas electorales. Un claro ejemplo han sido las elecciones autonómicas y municipales, de mayo de 2015. Los resultados muestran que, de los siete partidos que han obtenido representación en el parlamento autonómico, sólo tres de ellos (CHA, IU y Podemos) proponen un reconocimiento pleno de la realidad trilingüe de Aragón. Es decir, nombran con claridad cuáles son las lenguas, garantizan su aprendizaje en el ámbito educativo y proponent su cooficialidad. Los tres han utilizado tanto el aragonés como el catalán en sus actos electorales, si bien CHA solo el aragonés (y el catalán muy testimonialmente).

Un partido, el PSOE, se sitúa en una posición intermedia. Por una lado, reconoce la existència de las lenguas propias de Aragón, pero evita posicionarse sobre su nomenclatura y parece preferir la ambigüedad en un tema que genera controversia política (pero no científica ni académica). Por otro lado, el PSOE apuesta por garantizar su aprendizaje en el ámbito educativo en las zonas donde estas lenguas son habladas, pero renuncia a promover la cooficialidad de las mismas, al menos de manera explícita. De todo ello se entiende que el PSOE propone una defensa parcial de los derechos lingüísticos en Aragón.

El resto de partidos (C’s, PAR y PP) proponen un nivel de protección muy bajo de esos derechos. El PAR y Ciudadanos reconocen la existencia de lenguas propias diferentes al castellano, pero no nombran cuáles son. A pesar de que el PAR propone el desarrollo de la Ley 3/2013, en esta Ley no se daba nombre a las lenguas propias de Aragón (más allá de las perífrasis que dieron lugar a los ridículos acrónimos mediáticos de LAPAO y LAPAPYP), y no implicaba una apuesta seria por su enseñanza, ni se proponía en ningún caso la cooficialidad de las mismas.

En el caso de Ciudadanos, aparentemente se acogen a la Carta Europea de las Lenguas Minorizadas, pero no realizan ninguna propuesta concreta que garantice su enseñanza ni su cooficialidad, que es lo que se esperaría de acuerdo a la citada Carta.

Finalmente, en el caso del PP, en su programa electoral no se nombran las lenguas propias de Aragón, ni se propone ninguna medida para garantizar su uso y los derechos lingüísticos de los hablantes. Teniendo en cuenta que el PP fue promotor de la Ley de Lenguas 3/2013, podría esperarse que hiciera alguna referencia a esta normativa, pero ni siquiera proponen desarrollarla (como sí hace, en cambio, el PAR).

Se observa también que PAR y PP muestran claras contradicciones entre lo que proponen en sus programas electorales y lo que ocurre en sus actos electorales. Así, por ejemplo, el PAR defiende la Ley 3/2013, que niega la existencia del catalán en Aragón, pero redacta en catalán normativo su propaganda electoral en diversos pueblos de la comarca del Matarranya. O el PP, también promotor de esta Ley, que realizó intervenciones en catalán en mítines de esa misma comarca (concretamente de la mano de la entonces consejera Dolores Serrat).

La campaña electoral autonómica ha supuesto un salto cualitativo en el tratamiento de la cuestión lingüística por parte de los partidos políticos de Aragón. Los partidos emergentes tienen menos complejos a la hora de abordar el tema, y son capaces de ser más claros y de ir más lejos en sus propuestas. Los nuevos aires políticos parecen estar influyendo en el sistema político aragonés, que hasta ahora se había mostrado anquilosado ante este debate social.

A la vista tanto de estos cambios positivos, como de las paradojas que negar las evidencias sociales y científicas conllevan, invitamos a los partidos a convocar a la comunidad académica aragonesa y caminar juntos hacia la consolidación de los derechos civiles de los hablantes de aragonés y catalán.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.