Origen: Pellroges amb barret de copa
De menut llegia tebeos de l’Oeste. El western era també un gènere molt freqüent a la pantalla de la tele i als cinemes del barri. De vegades, en aquestes històries hi apareixia un pellroja abillat amb la vestimenta pròpia
del seu poble barrejada amb elements d’origen europeu, com copaltes, armilles o sabatots. Aquests “indis” estrafolaris tant podien ser caps de tribus amansides pel whisky com rastrejadors al servei de la Cavalleria. Els rebels, en canvi, anaven mig despullats, lluïen plomes al cap i eren malcarats i amenaçadors. Sempre apareixien al caire d’un turó, alineats i preparats per a l’atac. Tot seguit es precipitaven costa avall, cavalcant uns preciosos cavalls clapats i udolant com animals. Les seues víctimes solien ser les caravanes de colons que es desplaçaven cap a l’Oest, amb famílies de gent bonhomiosa on mai no hi mancava un ancià venerable i, sobretot, una xicota ben plantada, plena de coratge i amb faldilles fins als peus. Els indis s’estaven una estona galopant al voltant de les carretes, disparant a l’aire i xisclant amb excitació, fins que arribava el setè de cavalleria o, millor encara, un genet solitari que amb mitja dotzena de trets increïblement precisos feia una estesa de morts entre els pellroges i enamorava la xicota de les faldilles. I sense despentinar-se.
Malgrat llur posat malèvol i brutal, aquests “salvatges” mantenien una dignitat que era a anys llum dels grotescos personatges del copalta i l’armilla. Per això, quan reproduíem aquelles escenes als descampats fangosos del barri, tots volíem ser els “indios” i ningú els “americanos” (ignorants de nosaltres, anomenàvem ‘americans’ als invasors). L’autenticitat que transmetien els guerrers indòmits era molt més estimulant que la fatxenderia dels cow boys. Els indis “renegats” ni tan sols apareixien en els nostres jocs -ningú hagués volgut fer un paper tan galdós-.
A voltes tinc la impressió que a les nostres terres hi ha massa indígenes abillats amb barrets de copa i armilles. Potser ens cal una mica més d’autenticitat i estima per la nostra manera de ser.
Flors artificials definitivament mortes (©Carles Terès, fossar d’Estopanyà, setembre 2015 )
