Josep Anton Chauvell
Versió de l’entrevista publicada a Temps de Franja digital, núm. 27, maig de 2016
Pep Espluga ―Arran les últimes eleccions has tornat a ser elegit president de la Comarca de la Llitera, càrrec que ja vas exercir fa un parell de legislatures. Has trobat moltes diferències ara en relació al passat?
Continuar llegint…Entrevista a Josep Anton Chauvell @ La Litera información
Origen: Artur Quintana y José Ramón Bada, ganadores ex aequo del Premio Desideri Lombarte 2016 – Aragón_hoy
El Departamento de Educación, Cultura y Deporte reconoce a los galardonados por su labor en la dignificación y difusión del catalán de Aragón
El escritor, teólogo y filósofo Jose Bada Panillo y el romanista y germanista Artur Quintana i Font han sido galardonados ex aequo con el Primer Premio Desideri Lombarte por su larga trayectoria en la dignificación de la lengua catalana propia de Aragón, desde la solidez intelectual y el compromiso social. Su preocupación por los valores universales en su búsqueda de la verdad y rigor científico constituyen un modelo y testimonio ejemplar para la sociedad aragonesa. El Departamento de Educación, Cultura y Deporte, a través de la Dirección General de Política Lingüística, convocó este premio, cuya entrega tendrá lugar en el santuario de “La Mare de Déu de la Font” en Peñarroya de Tastavins el próximo 11 de septiembre.El Premio Desideri Lombarte pretende ser un reconocimiento a una labor continuada o de especial notoriedad e importancia, en cualquiera de los ámbitos sociales, culturales, deportivos, artísticos, económicos, etc. que supongan un destacado beneficio para el catalán, teniendo especial consideración las actividades destinadas a la dignificación, difusión, investigación, enseñanza, expresión literaria y constituyan un modelo y testimonio ejemplar para la sociedad aragonesa.
Desideri Lombarte, nacido en Peñarroya de Tastavins (1937-1989), fue uno de los escritores contemporáneos más importantes de la literatura en catalán de Aragón. Destacó por su obra poética, con antologías como Ataüllar en món des del Molinar, pero también practicó otros géneros como la novela o el teatro. Hombre polifacético desde el punto de vista intelectual, también se dedicó a la investigación histórica, etnográfica y lingüística trabajando por la dignificación de su lengua en Aragón. Fue miembro fundador y vicepresidente de la Associació Cultural del Matarranya y uno de los organizadores en Aragón del II Congreso de Lengua Catalana (1986). Asimismo, hay que citar sus habilidades como dibujante para ilustrar sus obras.
*Se adjunta foto del jurado compuesto por: la consejera de Educación, Cultura y Deporte, Mayte Pérez; el director general de Política Lingüística, José Ignacio López Susín, Magdalena Godía Ibarz, alcaldesa de Mequinenza, Javier Giralt Latorre, profesor de la Universidad de Zaragoza, Ramón Mur Gimeno, expresidente de la Asociación Cultural del Matarranya, Carmen Alcover Pinós, funcionaria del Departamento de Educación, Cultura y Deporte.
Origen: Falsejar la fantasia
Acabo d’empassar-me el darrer capítol de ‘Game of thrones’ i ja estic esperant la nova temporada. Èpica, intensa, enigmàtica, emocionant… Escric ‘Game of thrones’ així, en anglès, perquè per no claudicar a la televisió de pagament l’he vista de mala manera, per internet, subtitulada en espanyol.
Alguns capítols de la darrera temporada s’han rodat, parcialment, ben prop del Baix Aragó, a Peníscola, concretament. I altres no massa lluny, al castell de Zafra (Guadalajara), al costat de la província de Terol. De fet, els actors i equips de rodatge de la superproducció televisiva anaven a dormir a Terol capital.
Al veure la sèrie es coneix que al rodar no se n’estan de res, que s’ho prenen seriosament a l’ambientar ciutats i civilitzacions senceres. Cada un dels regnes o països on es desenvolupa l’acció correspon, aproximadament, a un regne històric de l’Edat Mitjana. Però, encara i tota l’ambició del projecte, la qualitat i la imaginació desplegades, s’havie de colar alguna badada. Una, en concret, reflecteix l’anglocentrisme dels creadors. Per molt que Meereen, la ciutat governada per la reina Daenerys, recree una populosa capital oriental, exòtica, distinta i allunyada dels europeïtzats països de Ponent -escenari principal de l’acció-, a l’hora de fer pintades a les parets, els seus habitants fan anar un anglès canònic i actual. Al capítol ‘The red woman’ -sí, també vist en anglès, subtitulat-, la revolta dels esclaus es manifesta amb el grafit subversiu ‘Kill the masters’ -‘Mata els amos’-. Els marginats d’una civilització oriental, llunyana, distinta a tot el conegut a l’europeu Ponent escriuen en anglès, com el director, el productor i el guionista de la sèrie. Grinyola, però és fruit de la prepotència de qui pertany a una cultura dominant i no dóna importància a la resta de les cultures, encara que siga a costa de falsejar la realitat -en este cas caldria dir falsejar la fantasia-.
L’escàndol ha estat gran, però sense efecte a les urnes, tot el contrari, pot semblar que ha estat positiu. (Tot seguit, l’article publicat al Diario de Teruel el passat dissabte 25 de…
Origen: Incerta glòria | Viles i Gents
(Publicat a La Cormarca el 17 de juny del 2016)
L’altre dia l’amic Artur Quintana escrivia a la columna del Trinquet, al Diario de Teruel, sobre la novel·la d’en Joan Sales (Barcelona 1912-1983) ‘Incerta glòria’. L’autor va viure entre el 1937 i 1938 a Estercuel -Olivel de la Virgen, en el llibre- com a tinent de l’exèrcit república lluitant al Front de l’Aragó.
Quintana destaca, en la seua columna, el vocabulari que va recollir l’autor en la seua novel·la sobre la modalitat castellana parlada al Baix Aragó en aquella època per la gent de viles -barreja de castellà, aragonès i català. El columnista en recull una bona mostra d’exemples que apareixen al llibre de Joan Salas. Modalitats d’una llengua que pareix que no interessa a gaire gent com bé diu Quintana. Precisament sobre esta temàtica l’Artur va publicar ‘L’aragonès residual del Bajo Valle del Mezquín’ (2004).
‘Incerta glòria’ (1956) és una de les novel·les més interessants que s’han escrit sobre la guerra civil i de la gent que la va haver de patir. Primer va ser censurada i, més tard, ampliada fins l’edició definitiva del 1971. Va rebre els premis Joanot Martorell, Ramon Llull i Ciutat de Barcelona i és un dels llibres més recomanats per als estudiants de català. De l’obra, el 1987 Catalunya Ràdio, en va fer una adaptació radiofònica.
Fa uns mesos també va passar al teatre i va ser representada al Nacional de Catalunya amb gran èxit de públic i repercussió en els mitjans de comunicació. I des de fa uns mesos, s’hi ha fixat Agustí Villaronga, el guardonat director de ‘Pa negre’, i vol repetir l’experiència portant-la al cinema amb un repartiment d’actors molt notable.
Primerament es volia fer el rodatge a Estercuel i al Convent de Nostra Senyora de l’Olivar -Monestir d’Olivel al llibre-, on van passar els fets que descriu Joan Sales, però, finalment, una gran part de la pel·lícula s’està fent a la província d’Osca, a la Cartoixa de Nostra Senyora de las Fuentes prop de Sarinyena, als Monegres. L’any que ve arribarà a les nostres pantalles, si tot va com ha d’anar.
Carles Sancho Meix
Un conseller comarcal del Bajo Aragón-Caspe/Baix Aragó-Casp, Javier Sagarra, ha dimitit recentment del càrrec, a causa del jurament en català i “per imperatiu legal” del nou conseller Víctor Prats, representant de la CHA a l’Ajuntament de Maella. Com que la fórmula la van utilitzar tots los consellers de la formació aragonesista, se pot deduir que el detonant principal va ser lingüístic. Cal recordar que la comarca és bilingüe i es denomina com a tal, i tant Favara del Matarranya, a on se va celebrar la sessió plenària, com qui va jurar tenen lo català com a “llengua pròpia”. Tot i que enguany lo nou Govern aragonès del PSOE, coaliat amb la CHA, ha reconegut esta condició, sense una nova llei de llengües, encara està en un llim legal i continua provocant reaccions adverses per la intolerància política vestida d’arguments pseudofilològics.
Sagarra, membre del consell comarcal des de l’inici i president entre 2009-2011, està caracteritzat per la mobilitat i l’eclecticisme. Integrant d’un grup maoista i trotskista, va perpetrar un atemptat al Consolat francès de Saragossa al 1972 a on va morir cremat el cònsol: condemnat en consell de guerra, va ser indultat a l’amnistia general de 1977. Instal·lat des d’allavòrens a Casp, a on exercís d’advocat, va passar de les simpaties inicials pel PSOE local a la decepció amb l’esquerra després del 23-F. D’ací va al CDS; és alcalde del PAR (1995-1999) i diputat en Corts; i acaba creant un partit propi, el CPC, amb representació entre 2003-2015, aliat del PSOE i impulsor continu de querelles municipals. Recordant esta trajectòria en una entrevista al digital baix-aragonès El Agitador (14 i 21-12-2012), confessava que la vida l’ha feit moderat, partidari tant dels postulats liberals com d’algun socialdemòcrata; ara és regidor del PP. Qui a la clandestinitat franquista s’anomenava “Fidel” i protestava amb violència per detencions d’etarres a França, va declarar després del jurament de Favara: “No estoy dispuesto a seguir sentado en un consejo comarcal que aplaude a un antisistema”. Los drets lingüístics al Baix Aragó exhibits pacíficament són ara una acció revolucionària.
María Dolores Gimeno
Origen: Ocaz Enigma | Viles i Gents
(Publical al Diario de Teruel el dissabte 11 de juny del 2016)
El seu nom traduït és “Orquestra de Camara del Auditorio de Zaragoza. Grupo Enigma”. Aquest “ensemble”, com es diu en l’argot musical, és una de les dos orquestres estables que representen a l´Auditori, cap d’elles simfòniques.
El grup Enigma, com tothom els coneix, es dedica amb preferència al repertori de l’anomenada música contemporània. Fa vint i un anys que existeix i en ell es sosté a Saragossa gairebé tota música dels compositors de tradició culta dels últims cent anys.
El públic de la música clàssica ja és bastant minoritari, però aproximadament només un cinc per cent d’aquest està interessat pels compositors anomenats contemporanis. Això ha estat la principal raó per reduir la temporada de Enigma de sis concerts a només quatre els últims anys. El prestigi i el nivell tècnic del grup ha anat augmentant mentre la presència d’aquesta estigmatitzada música i, com podem veure, del mateix grup ha anat disminuint. Actualment és un dels poquíssims grups estables d’aquest repertori arreu de l’estat i amb notorietat a l’estranger.
Gràcies a la seva tasca, les persones que no considerem empestats aquests compositors contemporanis hem pogut gaudir de la seva música de debò, i en moltes ocasions hem escoltat obres esplèndides i de vegades extraordinàries. I així hem pogut revisar clàssics com el Pierrot Lunaire de Schönberg o la Història del soldat de Strawinsky, o disfrutar de Webern a Hindemith, de Milhaud a Xenakis, de Weill a Ligeti, de Messiaen a Boulez, de Saariaho a Takemitsu, o de Gerhard a Sánchez Verdú, passant per Luis de Pablo, i per compositors aragonesos de l’actualitat com Rebullida, Satué o Montañés. I el mèrit i la seva professionalitat és encara més gran si ens adonem que aquests músics de Enigma eren tots a Saragossa quan es va formar el grup, però ara molts estan treballant fora.
Des d’aquest petit raconet cresolaire desitgem salut i fortuna per molts anys a aquests destacats hoplites de la música (amb el seu director Juan José Olives) que lluiten contra la rutina i l’endogàmia i que tan han fet per enriquir la nostra ànima sonora. Mercès infinites.
Antoni Bengochea
Origen: Taula rodona “La Llengua Catalana a l’Aragó” | Lo Finestró
Dins de les Jornades sobre les comarques catalanoparlants de l’Aragó (LLENGUA I TERRITORI), el passat 10 de juny tingué lloc la Taula rodona “La Llengua Catalana a l’Aragó” a la Universitat de Barcelona. El professor de Filologia Romànica de la Universitat de Barcelona, J, Enrique Gargallo obrí l’acte agraint la presència de la subdirectora de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, dels ponents de la Taula i de tots els assistents en general, fent esment, entre altres coses, a les fronteres que agermanen, o que haurien d’agermanar.
La subdirectora de Política Lingüística, Marta Xirinacs, va iniciar el seu parlament dient “som entre amics” i “compartim llengua i moltes altres coses”. Parlà de la Enquesta “quinquennal” d’Usos Lingüístics de tots el territoris de parla catalana, recordant la reunió de Calaceit sobre aquest tema i va anunciar la pròxima a l’Ateneu Barcelonès el dia 7 de juliol. Va lamentar el període de la LAPAO (PP-PAR) en el qual es van trencar gairebé totes les relacions envers la llengua amb el govern d’Aragó, tot i que amb el govern actual, i especialment amb el director de Política lingüística d’Aragó, I. López Susín, les coses han canviat afortunadament. Va destacar també les bones relacions amb la Universitat de Saragossa.
Els ponents, Ramon Sistac, Hèctor Moret i Carles Sancho van fer un repàs exhaustiu de la situació del català a la Franja, des del naixement del qualificatiu –la Franja– com a denominació dels territoris d’Aragó de parla catalana, primer amb adjectius i després sense, fins a data actual. Ramon Sistac, força amè com sempre, es centrà en la Ribagorça i la Llitera, on el territori és complex i mal comunicat, i on el problema més greu no és la falta de transmissió de la llengua si no el despoblament. Què queda de la llengua quan no hi ha parlants? Va agrair al PP i al PAR l’augment d’autoestima de molts aragonesos envers el català i els moments de riotes com a conseqüència del LAPAO. Hèctor Moret va reconèixer la gran influencia dels escriptors franjolins (Moncada, Mercé Ibarz, Serès, Desideri…) en llengua catalana sobre la conscienciació de la ciutadania. Al Baix Cinca, digué que la despoblació no és tan greu, tot i que la no socialització en català dels emigrants pesa molt en negatiu. Hi ha vents d’esperança sobre la importància que els ciutadans li van atorgant al saber català. Carles Sancho va destacar la gran influència que va tenir el II Congrés Internacional de Llengua Catalana de l’any 1986 per a la conscienciació del grup d’activistes per la llengua. Va fer esment també al naixement de les associacions i de la revista Temps de Franja. Com a problemes més importants va recordar la manca d’autoestima de la ciutadania i el raquític i volàtil ensenyament del català al Matarranya.
Josep Miquel Gràcia
Viles i gents, publicat a La Comarca, 9/6/2016.
Natxo Sorolla
Vivint al Matarranya naixes en la idea que el pas continu dels avions forme part de la normalitat. Però no és així a tot arreu. I menys a punts tan allunyats dels aeroports. Avions de tot Europa, a l’altura de Benasc, agarren una línia recta nord-sud, que passant per Favara, Maella, Massalió, la Freixneda i la Portellada, creue lo meridià 0 a Pena-roja (Greenwich), fins los aeroports de València i Alacant. Si fixeu la vista a les cotes més altes del Matarranya, també veureu la línia de retorn per Mont Caro. En l’increment del turisme i residents europeus al sol i la platja del sud, també s’incremente el tràfic de la línia, i d’alguna forma l’aerotranstorn s’integre en la nostra normalitat. De fet, a Maella hi ha un far de senyal de ràdio (VOR) que guie este tràfic aeri. I per Youtube corren multitud de vídeos sobre el tràfic aeri mundial, que demostren que, per més que pensem que la humanitat és complexa, a nivell aeri mos comportem lo més paregut possible a les files que fan les formiguetes.
Avió en proves de l’Aeroport de Terol
Però quan deixes d’assumir esta normalitat del tràfic aeri veus vols particularment interessant. Aixina es van descobrir los vols secrets de la CIA, que segrestave gent arreu del món per a transportar-los a presons americanes i torturar-los. Un aficionat mallorquí va fotografiar un Boing a l’aeroport de Palma, com multitud de spotters ho fan al món. La imatge va servir a periodistes alemanys, suecs i nordamericans per a desvetllar fins a 125 vols secrets de la CIA a Espanya, i 1080 a tota Europa.
Al Matarranya els vols singulars més evidents són los caçabombarders de la base militar de Saragossa, que per temporades trenquen la quotidianitat del més despreocupat. Però prestant una mica més d’atenció pel soroll es perceben vols especialment baixos (per davall dels habituals 10km d’altura).
Avió militar Xipre-Rota
Gràcies als radars en línia se poden resseguir. Alguns vols de proves, en maniobres circulars de descens–ascens a les Balears, i unes caramboles damunt lo Matarranya, retornen a l’Aeroport de Terol, taller de l’aeronàutica europea. Pel soroll també destaquen alguns avions especialment grans, com l’Hercules que fa dos setmanes eixie de Xipre, i passant pel Matarranya, se dirigie a la base militar de Rota, potser en relació en los conflictes àrabs.
Conèixer l’entorn forme part de la humanitat. I l’aerotranstorn és una part més del nostre entorn matarranyenc.
Origen: Actuació d’Anton Abad al Centre Aragonès de Barcelona | Mas de Bringuè
El proper divendres 10 de juny, a les 11, 30 de la nit, el cantautor de Saidí Anton Abad, actuarà a la sala d’actes del Centre Aragonès de Barcelona, al carrer Goya de la capital del Principat dins dels actes programats per l’Institut d’Estudis Catalans i el Centre Aragonès de Barcelona, durant les jornades Franja, Llengua i Territori.
Anton Abad actuarà acompanyat del músic marroquí Mohamed Souleiman (violí i percussions) i del co-vilatà de l’Anton, Màrio Sasot (bandúrria).
Abans, a les 7 de la tarda del mateix 10 de juny es celebrarà una taula redona a la UNIVERSITAT CENTRAL DE BARCELONA (Plaça universitat) titulada “La Llengua Catalana a l’Aragó”, en la que intervindran José Enrique Gargallo, Ramon Sistac, Hèctor Moret i Natxo Sorolla.
Ja a la seu del Centre Aragonès, abans del concert, hi haurà un sopar a les 22 hores.
Les jornades van començar el DIJOUS 2 de juny a la seu de l’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS amb la presencia del periodista i presentador Òscar Dalmau i l’actuació d’Ángel Villalba (Fabara).
EL DIMECRES 8 DE JUNY va tindre lloc al CENTRE ARAGONÉS DE BARCELONA la inauguració de l’exposició “Desideri Lombarte: Ataüllar el món des del Molinar” de l’Associació Cultural del Matarranya.
Més endavant, el DIVENDRES 17, al KOITTON CLUB, de Sants, a les 21:30h. Actuarà els grups Eixam de Massalió i Omeveigues de Vall-de-roures, que presentarà el seu treball “De l’hort al corral”.
El DIUMENGE 19 AL CENTRE ARAGONÉS DE BARCELONA a les 11:30h, està prevista l’actuació de Ministrils de l’Obach (Ribagorça) i el grup Chundarata. (Barcelona/Aragó)
LOCALITZACIONS de les seus on es celebren les Jornades:
: Institut d’Estudis Catalans C/ Carrer del Carme, 47 Tel. 93 270 16 20 informacio@iec.cat
Centro Aragonés de Barcelona C/ Joaquín Costa, 68 Tel. 93 317 5854 (barcelona@centroaragones.org)
Origen: En Joan Sales i el castellà d’Aragó | Lo Finestró
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de juny del 2016)
En general els nostres escriptors fan ben poc ús de les modalitats del castellà d’Aragó, i se solen limitar als models tendencialment acadèmics. Com a molt n’amollen alguns mots en textos de caràcter jocós. I això que l’article 3.3 de la Constitució declara que la riquesa d’aquestes modalitats castellanes nostres és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció. Però n’hi ha alguna important excepció, com és el cas de la narrativa d’en Joan Sales, i tant aIncerta glòria, la gran novel·la seua de la nostra darrera Guerra, amb molts d’escenaris baix-aragonesos, redactada a partir del 1948 i publicada l’any 1956, com a l’extens carteig que l’autor mantingué de 1936 a 1941 amb Mercè Figueras i Màrius Torres. Entre el 1937 i el 1938 en Sales visqué quasi un any entre nosaltres, majoritàriament al Baix Aragó, on havia vingut a defensar la legalitat republicana enfront dels sublevats. El juny del 37 el tinent Joan Sales començà a escoltar i aprendre la modalitat castellana de Calanda, i no se’n pogué estar de comunicar-ho als seus corresponsals: usen el verb caler i l’exclamació rai tan sovint com nosaltres; diuen esparvero, ólipa, cado (cau), ludria, alberge (albercoc), presco (préssec),impelto, royo (roig), cinglo, cardelina (cadernera), loguero (lloguer), albergenia, letonero (lledoner). A Estercuel -Olivel de la Virgen a Incerta glòria– observarà que la gent del país anomena per cert azerollas les atzeroles, que diuen lorenza a la tremuja, fiemo als fems, … . És sobretot en els mesos passats al front aturat d’aquesta darrera localitat on el tiniente Don Juanico aprendrà bé la modalitat baix-aragonesa del castellà. Aquest cabal lingüístic que hi ha anat assimilant l’incorporarà a Incerta glòria en les freqüents intervencions que s’hi troben de gent d’Estercuel i encontorns. María de Olivel, figura central de la primera part de la novel·la, és descrita: Si salió tan siñorica, algún impelto tindría, … Que en impeltando un albergero, da prescos como el mesmo puño. Són una vintena llarga d’intervencions a la novel·la en castellà d’Aragó, que algun dia s’hauran d’estudiar com cal.
Artur Quintana
Origen: Descobrint Teruel | Viles i Gents
(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 28 de maig del 2016)
Avui farem un viatge pels temps passats. Retrocedirem a l’any 1967, per a mi època d’estudiant intern al Col·legi dels Escolapis d’Alcanyís. Època d’estudiar, de fer esport, d’escoltar música, Època del Batxiller, de la OJE (Organización Juvenil Española) i dels Beatles, entre moltes altres activitats i aficions.
Estes tres activitats principals enunciades van anar lligades per a que descobrís la nostra llunyana capital i que a partir de llavors, formés part del meus millors records inoblidables. Fou un cap de setmana a la sortida de l’hivern. D’Alcanyís, l’equip representant de la OJE en el que jo jugava a “baloncesto” i a “balonmano”, vam sortir amb autobús per arribar a Teruel ben entrada la tarde-nit. Passat l’“acueducto” vam accedir directament a la Fonda Utrillas. Teníem aires de campions. Vam sopar los “bocates” que mos havia preparat “la cocinera” del col·legit i allí va començar la festa.
Com si fos lo paradís i tot fos possible, en acabar de sopar vam anar a donar una volta pel “Teruel” nocturn i llavors misteriós. Teníem tretze anys però mos sentíem homes i, a més, ho volíem ser. En un no res vam fer cap a la Plaça del Torico. Realment a tots mos va sorprendre i vam entendre perquè l’anomenaven amb aquell diminutiu. D’aquí los meus records ja em col·loquen directament en un bar espaiós jugant al billar, cigarro a la boca. Un bar que s’anomenava, si mal no recordo, Juanito, situat en un dels carrers que donaven a la plaça. Este local tenie una flamant màquina de discos. Singles dels millors grups del moment. I com no, los nostres preferits los Beatles s’emportaven la “pauma” de ser escoltats.
L’hora de tornada, les dotze, va ser complida estrictament. I allà, a la fonda, reunits en un dels “quartos” –habitacions més allunyats del nostre tutor responsable va seguir l’aventura. Ara tocava jugar a les cartes fins a altes hores de la nit. Pel matí mos vam alçar al primer toc com si la concentració hagués estat efectiva. No sé les cares però l’anima estava repleta de felicitat. Tots recordàvem les bromes i rialles de la llarga nit. Ho vam guanyar tot, i això que alguns vam jugar un partit de cada especialitat. Tretze anys. “Imparables”.
Juan Luís Camps
Origen: Llengua i territori: Jornades sobre el català a l’Aragó | Lo Finestró
Ahir dijous dia 3 van començar, a l’Institut d’Estudis Catalans, les Jornades sobre les comarques catalanoparlants de l’Aragó. Continuaran els dies 8, 9, 17 i 19 segons programa que podeu veuré aquí
Origen: Memòria-ficció | L’ esmolet
Tot espigolant records a Torrijos 6, el 1988
Els records d’infantesa són falsos records. Una barreja de fotos fixes descontextualitzades i amanides per tot allò que ens han explicat els altres —també propietaris de records ficticis. Malgrat aquesta certesa, alguna cosa ens empeny, als que ens agrada escriure, a recrear aquell paradís perdut.
Els meus primers vuit anys de vida, per exemple, els vaig passar en un pis minúscul (minúscul perquè així m’ho van explicar els meus pares, però jo el recordo gran i confortable) del passatge ca n’Oliva de la Verneda. Nevera de gel, carrers sense asfaltar i la botzina de l’escombriaire avisant-nos per a què baixéssim el cubell i el buidéssim al camió. D’aquest jardí de l’Edèn fangós i rònec, només en tinc records feliços.
Amb vint-i-pocs anys, embriagat de remembrances, vaig escriure uns papers al voltant d’aquesta primera infantesa. D’això en tinc el record ben viu: encara em veig teclejar l’Olivetti ‘Pluma 22’ en un pis compartit del carrer Torrijos, al barri de Gràcia. El paisatge enllà la finestra era un pati interior de parets brutes i roba estesa on, de tant en tant, apareixia el cap d’alguna anciana despentinada. Omplia els folis amb la certesa que havia assolit l’estat de maduració definitiu, allò que podríem anomenar ‘joventut adulta’, és a dir, amb independència econòmica, per precària que fos. Aleshores em semblava que la vida seria així per sempre, que s’allargaria fins a un horitzó de maduresa saludable i lúcida, una maduresa que només em duria canvis superficials: uns quants cabells blancs, unes arrugues amables… Vet aquí un altre recurs literari: el miratge de la immortalitat de quan en tens menys de trenta i ets amo del teu destí.
El fet és que ara, quan rellegeixo les coses que vaig escriure aleshores, no puc evitar una sensació de vertigen. M’he convertit en mon pare i les meues filles són l’adolescent i el jove que vaig ser. En poc temps esdevindré ja els meus iaios —si tot va bé i no hi ha desgràcies. Després quedarà algun record (fals record) de mi i, més enllà, no res. Com si dormís.
La Comarca, columna «Viles i gents», 3 de juny de 2016
El suburbi feliç i fangós
Social Widgets powered by AB-WebLog.com.