L’agenda pecaminosa

ag. 16

Activisme, Aragó, Catalunya, País Valencià, FACAO, Franja, Catalunya, País Valencià, LAPAO, Llengües a Aragó, Matarranya, Normalització del català

Origen: L’agenda pecaminosa

L’agenda pecaminosa

Lunes, 15 Agosto 2016 00:00
Lluís Rajadell

La darrera polèmica anticatalanista alimentada pel PAR, que és incansable en estos menesters, arribe a un punt absolutament delirant. Resulte que la Diputació Provincial de Lleida ha patrocinat i distribuït, de bades, pels instituts i escoles de la Franja catalanoparlant d’Aragó l’Agenda de la Terra, una publicació on figuren les festes pròpies dels Països Catalans

-que no s’assusto ningú, no és un terme carregat de pancatalanisme agressiu, només vol dir tots els territoris de parla catalana- a més de moltes altres informacions interessants i d’innegable valor pedagògic per a l’alumnat. Entre els pecats més grossos de “agenda pancatalanista”, com l’han batejat els mitjans de comunicació aragonesos, figura el de fer referència “l’àrea idiomàtica catalana”. No haurie d’escandalitzar a ningú està expressió referida a la Franja, perquè es sabut -per a tots els que volen saber- que a la Franja es parle català i, per tant, forme part de “l’àrea idiomàtica catalana”. A l’Aragó central i occidental es parle castellà, o siga que forma part de l’àrea idiomàtica castellana, i ningú s’emprenya. I un altre pecat, i este molt gros segons denuncia el PAR, és que la polèmica agenda reivindica “la normalització del català”. A on anirem a parar! Convertir el català en una llengua amb tots els drets en peu d’igualtat amb el castellà en lloc de tenir-la arraconada i sota la bota del castellà!
Per cert, els promotors de la creuada antiagenda se’n guarden bé de dir que entre els promotors també n’hi ha entitats aragoneses, com el Casal Jaume I de Fraga o l’Associació Clarió de pares d’alumnes. Però no son de fiar perquè no passen la prova de puresa de sang que demane l’aragonessisme baturro, pilarista i, és clar, castellanoparlant.

I, per arrodonir la jugada, arribe el Govern d’Aragó, i li done la raó als paranoics anticatalanistes i ordena que no es distribuisque l’agenda. Depriment.

Comments Off none Read more

T. Bosque: Museus familiars de trastes antics (Viles i gents)

ag. 8

Matarranya, Viles i gents

Origen: Museus familiars de trastes antics

Ens agrada entrar a les cases que guarden, per les entrades i bodegues, trastes vells i ferramentes del camp i altres oficis dels avis i els besavis de la família. Perquè és una mostra de dignitat cultural i amor al passat dels que allí habiten.

I fàcil de muntar: només cal penjar de manera un poc ordenada, els plats i cassols on coïen el dinar a les llars de foc al terra, serralles i claus dels masets i corrals, la falç en la soqueta, la dalla en la pedra d’esmolar, la romaneta de pesar tot el que es trocave o venie, l’aladre, la polligana i les vertederes, les cistelles i canastes, el cabàs de replegar olives, lo jou, los feltres i la vertedera, lo badall del trill, la forca i les porgadores, la robadora i l’estiraç, la sendera d’ajampar conills i el boirac de llata d’espart en les varetes i la bola de visc endurit, les estrals, forques, eixadets, ventador, el doble, los ganxos i les banastes, lo molinet del cafè, les tenalletes, lo fus i la devanadora, la pastera, la caixeta d’anar al forn en la creixidora per tallar la massa, la maquineta de picar la carn i fer els embotits, la caldera i l’esbromadora, la sarteneta de mànec llarg per fer els ous estrellats; els mantons de Manila, llençols, xambres, faixes i mocadors del cap guardats en boles de càmfora als baüls de la sala, les taleques i borrasses encara novetes dintre de la vella caixa de fusta… i tantes altres peces en els que encara sentim el batec del cor del seus propietaris ja desapareguts.
La gent gran ha guardat en il·lusió eixe patrimoni material únic, però ningú va pensar en identificar cada peça escrivint lo seu nom al costat (castró de vimens, carretjador per lligar les garbes, estenalles del foc, clau del Canemar…), i en quatre dies, com los joves ja ni parlen la nostra llengua, no sabran què es feie en eixes antiguitats penjades de la paret.

Comments Off none Read more

El govern d’Aragó veta una agenda escolar en català a la Franja | Lo Finestró

ag. 4

Activisme, Aragó, Catalunya, País Valencià, FACAO, Franja, Catalunya, País Valencià, Llengües a Aragó, Normalització del català, Situació sociolingüística

Origen: El govern d’Aragó veta una agenda escolar en català a la Franja | Lo Finestró

El govern aragonès ha vetat la distribució a la Franja d’unes agendes escolars en català que havia fet la Plataforma per la Llengua juntament amb entitats locals. L’objectiu de l’agenda és de contribuir a la normalització del català. La Conselleria d’Educació ha dit que la decisió s’ha pres perquè considera que s’envaeixen ‘les competències d’Aragó en relació als continguts i identificació de les zones lingüístiques de la comunitat’. Ha avisat als promotors de l’agenda que no la distribueixin més.

Com a exemple de consells revolucionaris i de pancatalanisme que porta l’agenda en transcric un: ” Un altre petit consell per a reduir energia a casa: cal deixar refredar bé el que cuinem abans de posar-ho a la nevera. Pel que fa als envasos recorda les famoses quatre erres: reduir, reutilitzar, reciclar i reaprofitar. El millor de tot, però, és no produir cap mena de residu, això sí que és guanyar!” Si no en teniu prou us diré que l’agenda inclou, entre altra propaganda catalanista, la taula dels elements amb el nom en català a sota del símbol (carboni, nitrogen, oxigen,….., estany…. . I també diu adreces i telèfons.

I ara afegeixo jo: no trigarà massa tems que per a un jove aragonès serà més necessari o útil saber català que anglès. Temps al temps i mentre tant “caña al mono” que és català.

Comments Off none Read more

Escola d’estiu de Clarió – Matarranya: Escola Nostra

ag. 2

Activisme, Ensenyament, Llengües a Aragó, Matarranya, Normalització del català

2016 ESCOLA NOSTRA_programa (pdf)

ESCOLA NOSTRA 2016

L’Escola d’Estiu de Clarió– Estimem la nostra llengua i el patrimoni

PROGRAMA

Dimarts 2 d’agost. La Portellada, Centro Cultural. 18,30 h Taller infantil de fang: L’arquitectura tradicional de la Portellada. A càrrec de l’escultor José Manuel Aragonès

Divendres 5 d’agost. Queretes, trobada a la bàscula. 18,30 h Excursió en família: Els túmuls del Matarranya. Visita guiada amb l’historiador local Joan Lluís Camps. Desplaçament amb vehicles propis.

Dissabte 20 d’agost. Mont-roig, a les piscines. 18 h Taller de balls tradicionals del Mediterrani. Per a grans i menuts. A càrrec de Miquel Flores del grup Espai de So.

Dissabte 20 d’agost. La Freixneda, a la llonja de l’Ajuntament. 22 h Taller de balls tradicionals del Matarranya. Per a grans i menuts. A càrrec de Miquel Flores del grup Espai de So.

Dissabte 27 d’agost. Pena-roja, a l’Ajuntament. 17 h Gimcana infantil: Los Calatravos

Notes: Activitats per a xiquets, famílies i tots els públics. Totes les activitats són gratuïtes. No cal inscripció prèvia. Més info: tel. 676308021 / clariomatarranya@gmail.com.

Organitza: Clarió –Associació de Pares del Matarranya

Col·laboren: Associació Cultural del Matarranya, Comarca del Matarraña/Matarranya, Espai de So, Asociación Cultural Portillo de la Amistat (La Portellada), AMPA de la Freixneda, Ajuntament de la Freixneda, Associació Cultural Sucarrats (Mont-roig) i Associació Cultural de Pena-roja.

Comments Off none Read more

La setmana cultural de Valljunquera comptarà amb un recital poètic-musical a Desideri Lombarte

jul. 29

Activisme, Llengües a Aragó, Matarranya, Normalització del català

Programació de la setmana cultural de Valjunquera que tindrà lloc del 1 al 7 d’agost. Enguany comptarà amb un recital poètic-musical dedicat a l’obra de Desideri Lombarte.

XXIV Semana Cultural

Tríptic

Comments Off none Read more

Tinença d’armes | Viles i Gents

jul. 29

Activisme, Lo Cresol, Matarranya

Origen: Tinença d’armes | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 23 de juliol del 2016)

Són notícia freqüent les matances produïdes als Estats Units per algun pistoler descontrolat. Perfil d’individu solitari i estrany que entra a una universitat o institut i dispara contra un professor que li cau mal o un altre qualsevol i tots los que troba al seu pas, però també, últimament, algú d’origen immigrant que reivindica mòbils islamistes per matar de manera indiscriminada o discriminada contra un col·lectiu concret, tal i com va passar fa poc a la discoteca gai d’Orlando. Cada desgràcia nova va acompanyada del debat corresponent sobre la necessitat de controlar la possessió d’armes. Los partidaris, de tarannà conservador, presidits per la poderosa associació del rifle, ho reivindiquen com a un dret emparat per les lleis americanes, protectores de la llibertat individual. Los detractors, d’ideologia més progressista, encapçalats pel mateix president Obama, s’esforcen a demostrar els perills de posseir tot tipus d’armes de foc, tant per la gran sofisticació tècnica d’algunes, eficaçment mortíferes, com per l’absència de restriccions en la seua compra.

Dóna la impressió que als Estats Units viuen encara com als temps de la conquesta de fronteres cap a l’Oest, on una pistola era garantia de supervivència. Los actuals descendents d’aquells aventurers ho vinculen a la legítima defensa. En la lluita per la vida i pel territori, los hòmens de les nostres zones rurals també anaven sovint amb un gavinyet o navalla damunt, peces imprescindibles tant per matar un animal com tallar una corda o un matoll o preparar l’aliment diari al mig del camp. (Encara ara molts llauradors guarden a la butxaca una navalla petita —i legal—, molt útil.) Però inclús l’home més assenyat pot convertir-se en una bèstia amb una arma a la mà, tal i com passava fa molts anys en renyines regades per malentesos i alcohol, produint-se morts. Miguel Primo de Rivera, general que va governar amb mà de ferro entre 1923-1930, va prohibir les armes blanques de grans dimensions. Segons m’han contat vells testimonis, la mesura va eradicar la xacra mortal, mereixent l’aprovació de totes les gents d’ordre, a dreta i esquerra.

María Dolores Gimeno

Comments Off none Read more

Inauguració de l’exposició “Patrimoni oblidat, memòria literària” al Pont de de Suert

jul. 28

Activisme, Franja, Catalunya, País Valencià, Ribagorça

Origen: Inauguració de l’exposició “Patrimoni oblidat, memòria literària” al Pont de de Suert

Cerib Centre d’Estudis Ribagorçans

dimecres, 3 / agost · 19:00

El Pont De Suert – Lleida

Convidat per Cerib Centre d’Estudis Ribagorçans

Inauguració de l’exposició “Patrimoni oblidat, memòria literària” al Pont de Suert a càrrec de:
José Antonio Troguet, alcalde del Pont de Suert
Josep Lluís Farrero, president del Consell Comarcal de l’Alta Ribagorça
Carles Barrull, secretari general del CERIb-Centre d’Estudis Ribagorçans
Josep Santesmases, president de la CCEPC-Coordinadora de Centres d’Estudis Parla Catalana i vicepresident segon de l’IRMU-Institut Ramon Muntaner.
Posterior taula rodona “Patrimoni oblidat, memòria literària al Pirineu” amb la participació de: Marta Alós, Maria Barbal, Glòria Francino, Francesc Ribes i Jordi Suïls

Comments Off none Read more

T. Bosque: Un Sant Joan molt especial | Viles i Gents

jul. 25

Activisme, Llengua, Lo Cresol, Matarranya, Viles i gents

Origen: Un Sant Joan molt especial | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 24 de juny del 2016)

De la setmana de Sant Joan de 2016, ens podríem acordar durant molts anys si acabaren en bé els canvis extraordinaris que auguren les enquestes. Serie una gran notícia si guanyàrem les Eleccions Generals del dia 26, els que mai n’hem guanyat cap des del llunyà 1975.

I no és cap broma el que dic, perquè estem parlant d’una opció que el diumenge 26 podria replegar més de sis milions de vots.

L’altra notícia espectacular de la setmana ens arribarà dijous per la nit de la Gran Bretanya. Al nostre entendre, tant si guanya el Brexit com si guanyen els europeistes -que serà el més probable- les conseqüències sempre seran favorables pel futur d’Europa; en lo primer cas, perquè ens trauríem de damunt als egoistes antieuropeus anglesos; i en segon, perquè s’enfortirà la unitat europea al perdre pes els que només volen estar dins de la Unió per aprofitar-se dels beneficis econòmics. Així que cal confiar en que d’ara endavant tot anirà una mica millor, i si alguns han de perdre que siguen els que només volen mantenir els seus privilegis, i els que neguen l’essencial de la democràcia que és el dret d’opinió i de votar en totes les qüestions i moments que els ciutadans vulguen.

Més enllà d’aquesta conjunció d’esdeveniments polítics decisius al voltant de la nit de Sant Joan, la vida natural segueix el seu curs a l’hort-jardí de la vora del Guadalop, des d’on cavil·lo aquestes lletres. I com no encertem a escriure millor les sensacions d’eixa pulsió màgica que ens penetra en lo més íntim els dies més senyalats del solstici d’estiu, prendrem com a premonició del futur immediat de la política espanyola i europea, lo bé que pinten enguany totes les fruites que ja maduren, doblegant les tendres rames dels arbres per la seva qualitat i abundància. Qualitat humana, abundància de bones idees i gent voluntariosa i honrada, eixo és lo que cal a la política.

Tomàs Bosque

Comments Off none Read more

J. A. Carrégalo: Un regal inesperat | Viles i Gents

jul. 25

Activisme, Franja, Catalunya, País Valencià, Matarranya, Viles i gents

Origen: Un regal inesperat | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca 8 de juliol del 2016)

A mi, a més d’obrir-me les portes del mercat laboral, l’habilitat en l’art d’escriure amb màquina m’ha permès viure una sèrie d’interessants experiències que d’una altra manera hagueren passat de llarg. I això d’“art” no és invent meu, que ho diu als diccionaris.

Corrie la primavera de 1972 quan vaig aprovar unes oposicions funcionarials que incloïen una duríssima prova de mecanografia. I a mitjans d’octubre d’aquell mateix any, em van declarar “útil para el servicio militar” i em vaig incorporar a files. Pocs instants després d’arribar al campament de Sant Climent Sescebes, amb los reclutes en formació davant dels barracons, “el cabo furriel” va demanar si algú sabie escriure a màquina. Suposant que allò podrie ser bo per a mi, vaig fer un pas endavant. I a partir d’aquell moment vaig quedar a les seues ordres, gairebé eximit de la instrucció i de qualsevol altra activitat que no fore el passar a màquina llargues llistes de reclutes. I tantes en vaig picar que vaig arribar a saber-me els noms de memòria. Fins al punt que els companys es divertien comprovant que al dir el seu nom i el primer cognom, jo, automàticament, hi afegia el segon.

Acabada la instrucció, vaig passar destinat com a soldat a un regiment d’artilleria de Girona. I aquí es va repetir l’escena del reclutament de mecanògrafs. Amb la diferència que el reclutador ere un brigada i que, a més, mos va fer una mica de prova a les taules del minjador. Quan el suboficial em va vore escriure va quedar bocabadat. I sense pensar-s’ho gens em va ordenar que em presentara immediatament al despatx de “Mayoría”. Ara, aquí ja no vaig picar llistes solament. La paperassa ere més variada. I tot i que en aquell quarter vaig fer algunes guàrdies, també vaig quedar pràcticament exempt de servicis.

En conclusió: aquella regalada mili a Sant Climent i a Girona, que jo esperava molt més dura, la hi dec a la mecanografia. Una mili que, dit sigue de passada, vaig acabar a Lleida com a “cabo primero de artillería” en l’especialitat d’“equipo telefónico”, sense que mai arribara a tocar cap canó ni tampoc cap altre telèfon que el del despatx de “Mayoría”.

José A. Carrégalo

Comments Off none Read more

Parc Natural per a protegir el Monegrino, i evitar l’Andorranot | Viles i Gents

jul. 22

Activisme, Matarranya, Viles i gents

Yeezy Boost 350 Deutschland Adidas Steigern Sie Yeezy Boost 750 Deutschland Shops Adidas Yeezy Boost 750 Deutschland Verkauf

Origen: Parc Natural per a protegir el Monegrino, i evitar l’Andorranot | Viles i Gents

Publicat a La Comarca del 22/7/2016.

Natxo Sorolla

monegros-desert-festival

Foto del Monegros Festival, d’EFE. Una empeltament del monegrino i l’andorranot.

“En la nova legislació de benestar animal, i l’increment d’alumnes per aula, estan més amples los gorrinos a la soll que els crios a escola”. No vaig parar d’enriure-me’n quan ho vaig llegir a un perfil de Facebook. I les paradoxes sempre agiten les idees. No fa massa anys que la presència d’una espècie de moixó concreta als Monegros va fer perilla els regadius que s’hi havie de desplegar, i la població autòctona, no sense conya, no va descansar de repetir que l’espècie que més protecció necessitave ere la del Monegrino. És a dir, los humans que poblaven los Monegros, que ja portaven moltes dècades de despoblació. D’alguna manera el debat estave entre privilegiar les possibilitats socioeconòmiques de la nova agricultura i la necessitat d’aturar-les per la protecció d’espècies animals. Al final les dues coses van resultar compatibles.

“Los parcs naturals i les zones protegides serveixen per a assentar la població rural”. Ho llegia a una notícia d’un diari d’àmbit estatal. Una hipòtesi interessant, que va en la línia del Monegrino! Ho explicaven a partir d’un estudi que el Govern d’Aragó ha presentat, juntament en una associació ecologista. Diuen que els municipis que estan a parcs naturals han mantingut més la població, i tenen rendes més altes, que no els municipis de mida similar de la resta d’Aragó.

En línia d’això, llixgo un altre comentari a Facebook, que evidentment lligue l’estudi en la necessitat del Parc Natural (fallit) del Matarranya. Per a fer créixer la població, diu. Suposo que la majoria ja em té clitxat. M’agrade el monte. M’agrade el Matarranya. No m’agrade la despoblació. I penso que mos cal reformar (o capgirar) el model socioeconòmic. Però en allò de “créixer” me ve al cap la idea d’Andorra, un país que em meravelle. Però que cada vegada que hi vaig, penso: ja els calie tot això a n’esta gent? Un país que ha multiplicat per 10 la seua població, ha repoblat a marxes forçades lo país d’espanyols i portuguesos, en un model de creixement-creixement-i-més-creixement basat en lo comerç i la neu… algun dia deus arribar a pensar: vols dir que no viuríem més tranquils anant més poc a poc? Tot és qüestió de poder triar el model que vols: la despoblació de models que caduquen, la protecció sostinguda del Monegrino, o el creixement ferotge de l’Andorranot.

PS: com a nota curiosa, més enllà del titular, me poso en contacte en l’administració i en l’associació per a poder accedir a l’Informe. En estos temps que es posen de moda els Consejos de Transparència l’administració em diu que no puc accedir a l’Informe que han presentat perquè està “dentro de la revisión del Plan…”, i l’associació em diu que no en sap molt més que el que apareix a la nota de premsa. Finalment, demanant a l’Administració aclarir-ho, em fan arribar un Excel en dades. Documents públics que haurien de ser accessibles en un clic no són fàcils de trobar ni reiterant-se per correu.

Comments Off none Read more

C. Terès: Un Pulitzer a la tossuderia (Viles i Gents, sobre Temps de Franja)

jul. 18

Activisme, Baix Cinca, Llitera, Matarranya, Mesquí, Ribagorça, Viles i gents

Origen: Un Pulitzer a la tossuderia

Fa poc va vindre a casa un amic, periodista de professió, a qui fee anys que no veia. Ens vam posar al dia de les vides respectives i de l’actualitat sociopolítica. Quan li vaig ensenyar l’estudi, va fixar-se en la pila de Temps de Franja que tenia a la taula de treball.

—¿Y esto qué es? —va interpel·lar-me.

—Una revista que editan las asociaciones del Aragón oriental.

—Pero veo que está toda en catalán…

—Bueno, supongo que ya sabes que lo que se habla en esas comarcas desde hace siglos es catalán. Lo normal es que si se hace una revista sea en la lengua propia, ¿no?

Quan va saber que TdF s’edita mensualment i sense interrupcions des de l’any 2000, i que té més de 600 subscriptors, no va poder estar-se de mostrar una certa incredulitat. Fa temps que és dins el món de la comunicació i ha passat per mitjans de tota mena i dimensió. Per tant, sap la dificultat de tirar endavant aquest tipus de projectes. Però quan es va quedar parat de veres va ser en sentir que els col·laboradors són voluntaris.

—¡Voluntarios! ¡Durante dieciséis años! Eso, Terés, no me lo creo.

En confirmar-li que era així, va exhortar-me a enviar una candidatura als premis Pulitzer.

—Seguro que os dan el premio, aunque solo sea por cabezones —va bromejar—. Maños hasta la médula…

Tot fullejant-les, va cridar-li l’atenció l’escassedat d’anuncis.

—A ver si lo entiendo. La revista tiene 600 suscritores de pago y unos 1.000 lectores mensuales, personas concienciadas, fieles, que la sienten como algo muy suyo. ¡Es un bombón para cualquier anunciante!

La conversa va seguir per estos camins fins que va virar cap a assumptes més banals. Quan va marxar, em vaig quedar pensarós. Em costava concentrar-me en la revisió de les proves del darrer número de Temps de Franja. Vaig recordar la trucada d’en Josep Galan un vespre de l’any 2000 per exposar-me la idea i animar-me a col·laborar-hi. Aleshores va semblar-me un altre projecte impossible. Al final, ironies de la vida, l’havia sobreviscut. Bona feina, Josep!

La Comarca, columna «Viles i gents», 15 de juliol de 2016

2 Comments none Read more

Moses und Aron, l’impossible comunicació de la veritat | Viles i Gents

jul. 18

Lo Cresol, Matarranya, Normalització del català

Origen: Moses und Aron, l’impossible comunicació de la veritat | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 16 de juliol del 2016)

De quan en quan tenim la sort d’assistir a veritables esdeveniments artístics. Això ha succeït a Madrid amb la representació de l’òpera d’Arnold Schönberg “Moisés i Aaró”. Aquesta extraordinària creació musical la va acabar “her Schönberg” l’any 32 del segle passat a Barcelona. En realitat va restar inacabada, ja que faltava per musicar un acte, però el senyor Arnold no li ficà mai música. Després de la seva fructífera estada barcelonina, Schönberg va tornar a Berlín, on només va tindre temps de constatar que el nou govern nazi l’havia expulsat del conservatori, ja que aquest senyor tenia dos grans pecats: un original: era jueu; l’altre mortal: feia música que en deien degenerada. Aviat va fer les maletes, i es va establir als Estats Units per sempre.

Del primer pecat la història ja l’ha absolt, però del segon (del musical i artístic) el públic i la societat encara el considera imputat. La societat i la cultura actual no està d’acord amb la prohibició d’aquesta música, però sembla compartir els mateixos gustos que el nazisme, ja que afirma que no té ni ritme, ni melodia, ni harmonia (així m’ho va dir una amiga meva) i que “aquesta música de cassoles” és inoïble. “Moisés i Aaró” està considerada per la musicologia una de les cinc òperes més importants del segle vint, i de les vint o vint i cinc de la història. En canvi ocupa el ridícul lloc 275 de les més representades actualment.

Aquesta creació (testimoni artístic del compositor) tracta de la dificultat de comunicar les veritats (conceptuals, artístiques, filosòfiques, etc.), sense alterar-les, edulcorar-les o mistificar-les, i la música atonal és imprescindible pel seu desenvolupament i comprensió i aporta un dramatisme únic (com una gran “performance”). Una gran música i un gran espectacle. La orquestra i el cor del Real van ser a l’alçada, i el públic va aplaudir de debò. Al Liceu de Barcelona (on segueixen tenint un deute amb Schönberg), en canvi, continuen amb el repertori de sempre (el que agrada a la gent) perquè s’ha de recuperar el dèficit i no estan per “aventures intel·lectuals”.

Antoni Bengochea

Comments Off none Read more

A. Quintana (Lo Cresol): Any Llull

jul. 11

Franja, Catalunya, País Valencià, Lo Cresol

Origen: Any Llull | Lo Finestró

(Article publicat al Diario de Teruel)

Enguany en fa 700 de la mort de Ramon Llull, considerat “el creador de la llengua literària catalana” i “fundador de la literatura en aquesta llengua”. Motius de pes perquè en celebrem com cal l’efemèride, ja que toca de ple aquest patrimoni tan íntimament aragonès que és la llengua catalana. Des del Cresol no hi podíem faltar. Llull va nàixer a Ciutat de Mallorques el 1232, tres any després de la conquesta de l’illa pel rei d’Aragó. Pertanyia, doncs, a la primera generació de catalans nascuts a Mallorca. Als 31 anys tingué unas visions, i abandonà la vida cortesana que fins aleshores havia dut, per a consagrar-se a la contemplació i a l’estudi. El seu objectiu era escriure un mètode, l’Art, per a poder convèncer jueus i musulmans de la primacia del cristianisme, sempre només pel diàleg i el raonament. Provist de l’argumentari de l’Art, allò que en deia les raons necessàries, i amb bons coneixements de llengües -català per al món romànic, llatí per a la resta d’Europa i àrab per a la del món- va viatjar per l’Europa Occidental i tota la Mediterrània, exposant arreu, de paraula i per escrit, a papes, concilis, bisbes, imams, rabins i multituds el seu ideari. Es conserven 265 obres lul·lianes, 57 de les quals en català, i les altres quasi només en llatí. Hi ha notícies d’unes quantes de perdudes, entre elles totes les que va escriure en àrab. Tractà moltíssims temes tant en prosa com en vers, i és pels seus llibres que el català, plenament desenvolupat, va entrar, abans que les altres llengües romàniques, en molts camps i gèneres reservats al llatí. La seua immensa obra –novel·les, faules, apòlegs, discussions, sentències, poesies, …– és un clam a la comprensió de l’altre, del jueu i del musulmà, i al diàleg amb ell, de molt recomanable lectura en aquests temps tumultuosos que vivim. Als 84 anys Llull va emprendre un darrer viatge a Tunis per a exposar-hi el seu ideari. Hi fou apedregat, i hagué de tornar malferit a Mallorca. Segons conten morí al moment d’arribar-hi.

Artur Quintana

Comments Off none Read more

Un viatge a la Franja a través de la literatura de l’Esquerra Independentista – Racó Català

jul. 8

Activisme, Franja, Franja, Catalunya, País Valencià

Origen: Un viatge a la Franja a través de la literatura de l’Esquerra Independentista – Racó Català

Lletra per la batalla és un llibre escrit per en Ferran Dalmau, professor de secundària i militant de la CUP Ponent, que fa un repàs a la història de l’Esquerra Independentista a través de la literatura i alguns dels escriptors catalans de referència. El llibre és una referència imprescindible per entendre la història de l’EI i la seua evolució ideològica, així com la seua idea de nació, tot a través dels textos anteriors escrits sobre el tema.

El primer capítol se centra en la Franja de Ponent, territori definit com “perifèric”, aquelles terres oblidades pels poders centrals. Abans de res, Dalmau cita altres llibres de viatges d’autors que han volgut descobrir la Franja. Escriptors com Josep Maria Espinàs o Joan Tort i Donada van ser dels primers en interessar-se per descobrir les comarques frontereres amb l’Aragó.

El capítol se centra en el viatge per la Franja que Xavier Fàbregas, acompanyat per les germanes Eva i Blanca Serra, va plasmar en Entre Catalunya i Aragó, viatge per la frontera de la llengua. El llibre pretén apropar al lector una realitat desconeguda, revelar-li una realitat lingüística. Dalmau senyala amb prou encert algunes de les condicions que la Franja compleix com a territori fronterer que és: àmbit rural, abandonat d’infraestructures públiques, poc pes demogràfic i divisions territorials artificials i pèssimes pel seu desenvolupament. Tot i la gran descripció feta, el llibre convida el lector a visitar la Franja pel seu propi peu i descobrir el territori, que com bé s’indica al llarg del capítol, queda tan prop i tan lluny.

Com a curiositat, Lletra per la batalla explica que l’Eva Serra va escriure una introducció històrica pel llibre d’en Xavier Fàbregas, però que no va arribar a temps de ser inclosa i ha romàs dins d’un calaix. Lletra per la batalla inclou un fragment del text de l’Eva Serra per primer cop.

Cal agrair a en Ferran Dalmau la descripció acurada de la Franja a través de la literatura catalana i de viatges, així com el convenciment i tracte de les comarques franjolines com una extensió del territori català natural. El que Lletra per la batalla mostra és que l’Esquerra Independentista en general, i la de Ponent en concret, sempre ha reivindicat la nació completa i s’ha interessat per la realitat que es viu a la perifèria nacional.

Comments Off none Read more

J. L. Camps: Adequació esportiva: del camp de futbol al pavelló municipal | Viles i Gents

jul. 8

Lo Cresol, Matarranya, Normalització del català

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de juliol del 2016) Lo futbol és l’esport rei als nostres pobles. Qui ho pot posar en dubte. Per tant forma part de l’entreteniment preferit de bona part…

Origen: Adequació esportiva: del camp de futbol al pavelló municipal | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de juliol del 2016)

Lo futbol és l’esport rei als nostres pobles. Qui ho pot posar en dubte. Per tant forma part de l’entreteniment preferit de bona part dels nostres conciutadans. Per aquells que mos agrada molt i molt, que hi hem jugat, una de les nostres màximes il·lusions es veure’l practicar en directe defensant los nostres colors més propers. Així, com aficionats i com a socis hem mantingut estructures esportives que han donat continuïtat als equips escolars de benjamins, alevins i infantils de les escoles locals.

Lo natural era que de tota aquella munió de xiquets dels temps escolars, al menys una vintena continues jugant fins als trenta anys de manera apassionada, col·locant al futbol per sobre de festes, estudis i festejos, dels revolts anys adolescents. Però vet aquí que la disminució de població, l’envelliment i les noves dinàmiques formatives i laborals mos han trastocat les seqüències naturals del nostre entorn. I com no, també la del “futbol dels grans”.

Pobles al voltant dels cinc-cents habitants de comarques rurals com la del Matarranya no poden mantenir un equip de futbol que pugui aguantar dignament una lliga. Especialment quan esta competició comporta efectuar desplaçaments de mes de dos-cents quilòmetres. Una lliga d’una vintena de clubs que s’allarga de l’octubre fins al juny de l’any següent i que precisa d’equips amb al menys una vintena de jugadors. Equips carismàtics desapareixen o es tornen intermitents com lo Guadiana: un any poden jugar i tres no.

Alea iacta est. Uns esplèndids camps de futbol, orgull de molts dels nostres vilatans, deixen de tenir sentit. I vet aquí que uns pavellons multifuncionals construïts en època de vaques gordes o actualment amb molt esforç, agafen lo relleu com a infraestructures ideals per a practicar esports possibles tant individuals com a col•lectius. En estes estructures cobertes se poden practicar tota mena de esports per a totes les edats i sexes: xiquets i xiquetes, joves, homes i dones fins a edats avançades. Estic convençut que esta es la solució per als pobles al voltant dels cinc-cents habitants o menys, que si que podran mantenir equips “de sala” de composició reduïda i oberta a un ventall de practicants molt més ampli.

Ara lo que cal es estructurar lligues comarcals de futbol sala, basquet, handbol, etc., que omplin el vuit que mos deixa lo futbol rei. Probablement practicarem més i mos ho passarem també millor. I perquè no, possiblement tornarem a tenir cantera per mantenir, encara que sigue a nivell comarcal, algun equip de futbol “dels grans”.

Juan Luis Camps

Comments Off none Read more

La Franja

Archive