Skip to content

Archive

Category: Activisme

Origen: Estiu ardent i canvi climàtic

No ha plogut des d’abril i els cultius del secà estan al límit. Els antics ja digueven que lo Baix Aragó és molt secatiu.

Naltros diguem que encara ho serà més degut al canvi climàtic, del que sem els únics responsables.
La majoria de les fonts del terme, on sempre n’hi havie aigua fresca, ara només són un munt de sarçals i fenàs sec. I a les poques que encara aguanten, els va justet per calmar la set dels animalets que viuen al seu voltant. Així que, el costum mil•lenari dels llauradors i masovers, de plantar hortalissa i fruiters a la vora dels pous, ha desaparegut de manera radical.
Abans al poble n’hi havie més de vint fonts i pous on se feien cultius, s’abeurava el bestiar i els animals de càrrega, i omplie la cantrella la gent que treballave les terres del costat. A l’estiu les fonts amollaven lo seu cabdal, però difícilment s’assecaven. I tot això ere possible mentre pels toçals del terme no creixia altra cosa que romers, esgilagues, coscolls… i poc més. De pins n’hi havie tan pocs que per fer la foguera de sant Valer, els quintos havien d’entrar al terme de Fórnols, per tallar-ne tres de 8 o 10 metres d’alçada, que es plantaven a la Plaça. N’hi havie aigua soterrània sense que els toçals tingueren massa vegetació.
I aquí ve la sorpresa: així com els toçals i els camps abans treballats s’han omplit de vegetació i de pinar, ja no hem vist aigua a les fonts i els pous . Lo que ens fa pensar que als territoris com lo nostre, de curtes plujes, el bosc i la malesa se guarden per ells i només per ells, tota l’aigua que cau del cel. Aigua que abans, degut a les aigüeres i repares que els llauradors feien per detint-la , se colave cap als manantials i els pous de la Vall i els barrancs.

Origen: Històries incertes encadenades | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 10 de setembre del 2016)

És curiós com les converses mantingudes al voltant d’una taula van agafant intensitat tal com mos anem empassant los bons esmorzars que mos prepara Juanito. Los incerts motius que les iniciaran a la reunió de més d’una dotzena de comensals fan molt més emocionant la trobada. A la fase del carajillo, de cop un dels companys, l’Albert, abandona lo bar i torna amb un manollet d’espígol per a cada un dels entaulats. Tots mos enterem que avui és Sant Agustí i que a Queretes és tradició de collir espígol abans de que surtigue lo sol i guardar-lo en un lloc visible de casa per evitar los incendis.

I l’Àngel, pastor del bons, mos diu que des de fa molts anys, per esta data cull una garba d’espígol, que fa 150 manollets i los deixa al forn per a que siguin recollits per totes aquelles dones que hi vaiguen a comprar lo pa. I va i jo recordo que quan érem menuts anàvem a collir espígol durant l’estiu, que el veníem al tío Crespo i que este lo revenia a un productor de colònia d’Arnes que en feia essència de lavanda. La collita de l’espígol, lligada a més pluviometria i humitat que avui dia, era una font d’ingressos res despreciable per algunes famílies dels nostres pobles. Ara amb la sequera se’n fa poc..

Però que feien una colla de críos amb los diners que mos pagava el tío Crespo? Pos compràvem rateres a casa lo tío Emeterio per a la campanya de caça de l’hivern. Organització i emprenedoria d’uns xiquets de deu anys. Voleu millor escola? Alguns començarien a treballar als 14 anys i als 25 ya tenien empresa pròpia. I surt el tema dels autònoms i la dificultat de establir-se per compte propi i la poca il·lusió dels joves. que tots volen un sou i pocs problemes.

A passat un hora sense adonar-mon i me’n vaig cap a casa amb lo manollet de l’espígol que penjo al costat d’una foto del maset del terme d’Arenys. M’agrada. Li faig una foto i la penjo al facebook. Al rato la Belen escriu que s’ha mare li va ensenyar a s’ha filla, de iaia a neta este verset:

Santa Mònica bendita/ mare de Sant Agustí/ la meua ànima t’encomano/ quan me’n vaig a dormir,/ si m’adòrmigo vetlleu-me,/ si em mòrigo perdoneu-me.

Matí meravellós.

Juan Luís Camps

csambhswaaa4hnc-jpg-large

Origen: L’agenda, una eina pedagògica – Ara.cat

L’agenda, una eina pedagògica

Francesc Marco Palau_web

 

 

Francesc Marco
Membre de la Junta Executiva de la Plataforma per la Llengua

 

Aquest setembre el curs escolar ha començat de nou. Amb la represa de la quotidianitat educativa tornen també les assignatures, els treballs, les ressenyes, les lectures, els deures, les pràctiques i els exàmens. També les activitats extraescolars i les sortides amb els amics.

Així, si el repòs assolellat estiuenc o les vacances de juliol i agost relativitzaven les hores i el pas dels dies, ara tornen a ser necessàries les agendes. El mot llatí ens recorda que l’agenda és allà on podem planificar-nos i recordar-nos a nosaltres mateixos allò que tenim previst realitzar, perquè no se’ns oblidi.

Els dies de l’any, el calendari, a més de les anotacions personals que cadascú hi incorpori, també és un continu de referències col·lectives. A més d’instrument pedagògic individual, l’agenda també ens connecta d’una manera global amb el que som i el que fem. Són les estacions de l’any, les festivitats, la gastronomia de cada moment, la toponímia dels pobles del nostre voltant, els dies assenyalats, el mapa d’allà on vivim, els autors que ens obren un món de somnis quan els llegim i la banda sonora que ens acompanya arreu.

Enguany, l’alumnat de la Franja podrà gaudir també d’unes agendes ideades amb aquest doble objectiu: que sigui una eina didàctica per a la planificació de les tasques lectives, i que sigui una eina per conèixer millor l’entorn i el context. És una agenda en llengua catalana, que també és pròpia d’aquestes comarques. Per aquest motiu, consideràvem que era necessari que els nens i nenes poguessin tenir una agenda, que al cap i a la fi és una eina de recordatori però també té un caràcter educatiu i pedagògic important, en la seva llengua. Les agendes estan adaptades als cicles d’Educació Primària i de Secundària.

Com passa sovint en aquests casos, la iniciativa d’aquesta eina ha estat de la societat civil. En aquest cas, és un projecte de la Plataforma per la Llengua, amb la col·laboració del Moviment Franjolí per la Llengua, el Casal Jaume I de Fraga i l’associació de pares i mares Clarió del Matarranya, que té el suport de la Diputació de Lleida.

Pedagogia i marc referencial, una bona assignatura pel curs que comença.

Origen: Pena-roja acull lo lliurament del premi “Desideri Lombarte” | Mas de Bringuè

lliurament-premis-dlombarte-penatoja-copia

Los premiats, acompanyars  de les autoritats i membres del Jurat

 

Lo  santuari “La Mare de Déu de la Font” de  Pena-roja de Tastavins va acollir ahir, en  una càlida tarda de diumenge  l’acte de lliurament del  Premi Desideri Lombarte 2016, instituït  pel govern aragonés, que en aquesta primera edició s’ha concedit ex aequo a Josep Bada Panillo i Artur Quintana i Font. Amb aquest premi, consistent en una escultura  de l’artista nonaspí Santiago Gimeno, el Departament d’Educació, Cultura i Esport reconeix als guardonats per la seva tasca en la dignificació i difusió del català d’Aragó.

L’església del Santuari estava  plena de gent, entre amics i familiars dels premiats, representants de les associacions culturals de la Franja(Instit d’Estudis del Baix Cinca, ASCUMA), de l’aragonès com el Consello d’a Fabla,   mestres de català,  AMPAS, Assoaciacions educatives com Lo Clarió, alcaldes i el president de la comarca del Matarranya, Rafael Martí, i  el delegat territorial de Terol, Antonio Arrufat.

L’ acte, celebrat en plenes festes a la localitat de naixement de Desideri Lombarte i en un dia assenyalat per a tots els seus habitants, coincidint amb la celebració del dia del Jubileu, va estar presidit per la consellera d’Educació, Cultura i Esport del Govern d’Aragó, Mayte Pérez; el conseller de Vertebració del Territori, Mobilitat i Habitatge, José Luis Soro; el director general de Política Lingüística, Ignacio López Susín, i l’alcalde de Pena-roja, Francisco Esteve.

En la seua intervenció,  Josep Bada  demanà diàleg i enteniment a les institucions “i a les persones” perquè les llengües minoritzades a l’Aragó, “continuen tenint el respecte i la dignitat que mereixen”.

El professor Artur Quintana, agraí l’esforç de l’actual govern aragonès per  impulsar i dignificar la llengua catalana a l’Aragó i remarcà que encara queda recórrer un llarg camí cap  a la normalització lingüística de l’aragonès i el català esperant que mai més torne  l’època “del LAPAO i el LAPAPYP” .

La consellera Mayte Pérez, encarregada de tancar l’acte, va destacar  “la llarga trajectòria d’aquests dos il·lustres intel·lectuals  de la nostra terra, referències fonamentals en  la defensa  de la llengua catalana a Aragó, i en la seua dignificació i difusió”.

Pérez remarcà que amb aquest premi “es ret homenatge, en aquesta primera edició, a dos grans amics de Desideri Lombarte, “per la seva fidelitat a la seva gent ia la seva terra. Per això és indispensable reconèixer-lis la importància de la seva empenta, del seu coratge i de la seva trajectòria vital”.

L’acte va concloure amb un magnífic i emotiu recital musical a càrrec del grup “Tournez i Sesé” (Dani Sesé, guitarra; Xavi Tournez, veu, i Laia Rius, Violí) amb una sel·lecció de poemes de Desideri Lombarte.

Desideri Lombarte, nascut a Peñarroya de Tastavins (1937-1989), va ser un dels escriptors contemporanis més importants de la literatura en català d’Aragó. Va destacar per la seva obra poètica, amb antologies com Ataüllar en món des del Molinar, però també va practicar altres gèneres com la novel·la o el teatre. Home polifacètic des del punt de vista intel·lectual, també es va dedicar a la investigació històrica, etnogràfica i lingüística treballant per la dignificació de la seva llengua a Aragó. Va ser membre fundador i vicepresident de l’Associació Cultural del Matarranya i un dels organitzadors a Aragó del II Congrés de Llengua Catalana (1986). Així mateix, cal citar les seves habilitats com a dibuixant per a il·lustrar les seves obres.

El Govern d’Aragó ha instituït per primera vegada aquest guardó, que tindrà periodicitat biennal.

recital-tournez-i-sese

Moment del recital musical d’en Tournez, Sesé i Laia Rius.

(FOTO: CARLES TERÈS)

Origen: L’església de Sant Pere Màrtir de la Torre

Quan era menut alguns estius anava a passar uns dies a la Torre a casa de la meua família, perquè el tio Sancho, com li deien en aquella vila a mon tio Miguel, era germà de mon pare.

Encara recordo la primera estada en què em va impressionar l’ajuntament que estava just enfront de la casa dels tios i, on des del balcó, es veia en tota la seua monumentalitat. I també admirava l’església de Sant Pere Màrtir coronada per la torre gegantina barroca que tocava el cel, o això és que em pareixia a mi de menut. Comparava estos dos edificis singulars amb els seus paral·lels de la Vall, el meu poble, i no hi havia color, los torrats mos guanyaven per golejada. Ho havia de reconèixer encara que jo m’estimara molt la Vall. Em ve a la memòria que, aquells anys, estudiant el gòtic, l’església de Sant Pere Màrtir resumia les característiques generals de l’estil del Císter. I exactament el mateix em passava amb el renaixement i la decorada frontera de Casa la Vila on destacaven les tres grans finestres, les gàrgoles del ràfec i la galeria d’arcs. En la part inferior l’edifici tenia una gran llonja, on a l’estiu, era el lloc fresc idoni per jugar la canalla i l’improvisat trinquet dels grans i menuts per jugar a pilota a mà.
Quan ara llegisco que a la Torre el dia de Sant Ramon, patró de la vila, -quants records de jove de festes!- han inaugurat la restauració de la l’església i la torre, delero tornar a anar-hi per descobrir en directe la monumentalitat de la construcció religiosa. Les fotos i vídeos a internet mostren la nova imatge de la restauració però contemplar-la ‘in situ’ em remourà de ben segur els sentiments emotius de la meua infància i podré observar novament l’extraordinari edifici, ara en tota la seua plenitud. Gràcies a mon tio, ma tia Guadalupe, ma cosina Carmina i la tia Amàlia vaig aprendre a estimar la Torre!

Origen: El Bosch, un èxit més d’El Prado | Viles i Gents

(Publicat al diario de Teruel el dissabte 20 d’agost)

Sí, em refereixo al famós pintor de l’època dels Reis Catòlics, i tant apreciat per Felip II. Bé, efectivamente, parlo del Bosco, italianització del nom que ell es feia dir, que era el de la seva ciutat natal: Bosch (com el músic Palestrina o el futbolista dels 70 Santillana) En els documents en castellà de l’època apareix gairebé sempre com Bosque.

Com va fer Mapfre, també Caixa Forum trampeja el títol per captar clientela per l’exposició “Impressionistes i moderns”. D’uns 65 quadres que presenten (molts força interessants) gairebé tots deuen de ser moderns, perquè impressionistes n’hi ha només cinc. També el Caravaggio de la Thyssen utilitza com a reclam el nom d’aquest artista polèmic i discutit a la seva època (molt criticat pels conservadors), però, com els impressionistes (que en la seva època batien rècords de rialles) ara és de gust dels mateixos que el criticaren. Exposició interessant, però  bastant incompleta, ja que els grans museus europeus (excepte els Ufizzi), i especialment els romans, no han prestat cap de les seves obres mestres.

El Prado juga a cavall guanyador i fa ben fet. Enguany ha presentat unes extraordinàries exposicions de Ingres y de La Tour (aquesta sorpenent), i fins i tot ha prestat al MNAC la imprescindible mostra d’un pintor prescindible com és el “diví” Morales,  per acabar amb aquesta impressionant del Bosch, completíssima i amb una presentació totalment innovadora, que facilita al màxim possible la observació dels detalls. El Prado conté la millor col·lecció d’obres d’aquest misteriós pintor, de mentalitat burgesa tirant a conservadora, però que sorprèn en molts aspectes de la seva infinita creativitat. El polèmic Jardí de les delícies és el quadre més observat del museu i la seva sala la més visitada. I ara podem afegir el meravellós  Les temptacions de Sant Antoni” de Lisboa, el molt peculiar Judici Final de Bruges (recentment atribuït) o les precioses taules restaurades de Venècia amb les Visions del més enllà.

El Prado disposa dels diners del conjunt dels espanyols, però és bo que els rentabilitzi de la millor manera possible, i és clar que el Bosch és més que rentable.

Antoni  Bengochea

Origen: Lliurament del Premi Desideri Lombarte a Artur Quintana i José Bada | Lo Finestró

Artur QuintanaJose_Bada-250x200

El proper diumenge 11 de setembre, els senyors Artur Quintana i Font i José Bada Panillo  rebran de mans del govern d’Aragó el premi Desideri Lombarte, a la trajectòria en defensa la llengua catalana.

El premi, que no té dotació econòmica, es lliurarà a la vila natal del poeta que li dóna el nom, Pena-roja de Tastavins.

A hores d’ara no tenim cap notícia de què hagi estat invitada oficialment a l’acte, l’Associació Cultural del Matarranya.

Lloc: Santuari de la Mare de Déu de la Font.

Vila de Pena-roja

Hora: 18 hores.

Assistents

Sra. María Teresa Pérez  Esteban, consellera d’Educació, Cultura i Esport.

Sr. Alcalde de  Pena-Roja, Francisco Esteve Lombarte

President de la Comarca de Matarranya, Sr.  Rafael Martí Casals.

I el Sr. Ignacio López Susín. director general

A les 12 h.:      Benvinguda de l’Alcalde de Queretes.

Presentació de l’ASCUMA, a càrrec del President.

Lloc: Saló d’actes del Centre Cultural

 

A les 12:30 h.: Presentació del llibre de Lluís Rajadell La ternura del pistolero. Batiste, el anarquista indómito, a càrrec de Carles Sancho Meix.

A les 13:00 h.: Presentació del full informatiu turístic de Queretes, a càrrec de Juan Luis Camps.

Lloc: Saló d’actes del Centre Cultural

 

Acte seguit  vermut i cant improvisat amb La Rondalla dels Ports.

Lloc: Restaurant La Era de Queretes

 

A les 14:30 h.: Dinar de germanor amb la Rondalla dels Ports al Restaurant la Era de Queretes. Menú de 15 €. Reservar trucant al 978 85 15 21-628 69 77 51 abans del dia 18 de setembre.

Lloc: Resturant la Era de Queretes

 

A les 17:00 h.: Visita guiada pel poble amb parada al Centre d’interpretació de la Llengua Ibera. Ronda  literariomusical per bodegues de Queretes amb la Rondalla dels Ports.

Durant la ronda tindrà lloc L’Alifara de Clarió: gimcana infantil del món del vi. Paraules boniques.

Lloc: Centre d’interpretació de la llengua ibera.

 

A les 19:00 h.: Conferencia sobre la verema i tast de vins de la Comarca.

Lloc: Centre Cultural

 

A les 20:00 h.: Cloenda de la Jornada amb l’actuació del grup Ya Babe que interpretaran  temes propis i poemes de Desideri Lombarte musicats.

Lloc: Centre Cultural

Origen: Temps, pedres, perdurar (Viles i gents) | Xarxes socials i llengües

Publicat a Viles i gents, La Comarca, 2/9/2016.

La setmana passada Itàlia sacsave en un terratrèmol que ha deixat quasi 300 morts. Les fotos fan feredat: cases assolades, runa i més runa. Posant una mica més d’atenció a les fotos destaque que a tots los pobles se manté en peu lo campanar entre la runa. Campanars que tripliquen l’altura, suportant la 6a magnitud de Richter, entre cases de l’època postindustrial que no són més que runa. Això té molt a veure en la concepció del “temps”, tant de qui va fer el campanar com dels de la nostra era.

Perdurar. Eixa paraula em ve va quedar marcada en una entrevista que li feen a l’eixecador de pedres Iñaki Perurena quan li preguntaven sobre la seua condició de bascoparlant a Navarra. Més enllà de les coincidències en la nostra llengua i el nostre territori,  contextualitzave la llengua i el poble així: “si miras un poquito ahí, he puesto una iniciales donde pone irauten, que quiere decir perdurando”. La concepció del perdurar és la que distingeix la pedra del campanar del nostre estimat tubot.

Són milers d’imatges les que al llarg de l’any evoquen al perdurar. Les riuades del Pirineu solen deixar imatges desoladores de cases i carrers que el riu s’ha emportat, al costat de ponts romànics que perduren. Los focs forestals a California van devastar barris sencers construïts en fusta, mentre que al mig hi quedave una sola casa intacta. Era la catalan house d’un que havie volgut fer-se el teulat de teula, en estil mediterrani, i l’havie fet perdurar.

En temps regnave una concepció circular del temps, per la dependència en los cicles de la naturalesa. Se llaurave, se sembrave, se segave, i es tornave a llaurar… Los fills reproduïen los oficis dels seus pares, les seues tradicions, vivien a les seues cases. Fins que morien. Prenie lo relleu la següent generació. I torna a escomençar. Esta dinàmica és propícia per a pensar en perdurar. La modernització i la industrialització van obrir les possibilitats de la humanitat fins límits insospitats, i vam canviar a una concepció lineal del temps: : lo progrés. Aixina, van tindre èxit los principals ismes de la nostra història que prometien un paradís de progrés: lo comunisme, lo nazisme… Fins la nostra era postmoderna, que el temps se mos ha fet líquid, i inclús ham vist los límits del progrés.

Este cap de setmana rememoràvem en Desideri Lombarte la Festa dels Calatravos. Jugant entre les dos concepcions del temps, fa dir al Visitador: “Yo no quiero brindar por cosas viejas, por cosas del pasado, yo quisiera brindar por por cosas nuevas, por vuestro porvenir, por todo vuestro pueblo, por verlo resurgir desde las viejas piedras hacia los nuevos tiempos”. La lliçó és que si algun dia noteu que lo de’n terra se mou molt, busqueu lo campanar que tingueu més prop. No se sap si Déu estarà per escoltar lo vostre retorn sobtat a la Fe. Però la forma en què els seus constructors pensaven “lo temps” tos pot donar més garanties de sobreviure. O almenys, una garantia més bona que la de l’Ikea.

Origen: De les catifes d’Aiguaiva a la Codonyera | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel, columna “Lo Cresol”

El diumenge passat vaig visitar Aiguaiva, era la Festa del Misteri de San Agustí, la més gran de la vila del Bergantes. A trencar d’alba surten els aiguaivans als carrers del poble per marcar els espais i després, manipulant amb mota cura les serradures de colors i la fina escaiola, resseguir dissenys i plantilles. Els resultats són unes vistoses i artístiques catifes –més d’un km– sobre el paviment, que, vorejades de sanefes, s’estenen entre l’al·legoria, el simbolisme i les figures realistes. Tot un plaer per la vista, Un treball de tantes hores abans de la festa i la seua plasmació el mateix dia 28 d’agost és el fruit de l’entusiasme, la col·laboració i coordinació de tot un poble, de xics, de joves i de grans, de tots. Cal recordar que Aiguaiva sencera, amb la seua plataforma “Lo Bergantes no es toca” s’oposa a la construcció de la presa sobre el Bergantes. Un poble unit i il·lusionat, un alcalde jove i progressista i uns activistes culturals i del medi ambient, són l’explicació d’allò que ara és Aiguaiva.

Camí de tornada i albirant, des de la Torre, el meu poble, la Codonyera, em va passar un flash per la ment sobre la minsa o quasi nul·la col·laboració entre els joves i persones grans de la Codonyera en els assumptes col·lectius, sobre la desculturització progressiva de les festes i la setmana cultural, sobre la manca de disponibilitat envers els problemes comuns. Tot un reguitzell d’actituds poc positives. En arribar al poble un tuf de purins o dels propis porcs de les granges que estan tocant la vila, no ajudava pas a passar uns dies d’estiueig i menys encara a comprar-se casa a la Codonyera. I per arrodonir el desfici, al campanar sonaven les dues de la tarda. Dues vulgars campanades que res tenien a veure amb les de la Valera, fosa l’any 2014 per a fer l’actual. La Valera, de 163 anys, tenia una esquerda que s’hagués pogut soldar mantenint el seu magnífic so original o almenys deixar-la com a obra històrica i artística. De res van servir els consells. I per a més inri se’m va acudir pensar que algunes famílies de la Codonyera estarien dinant en aquells moments, menjant-se, tal vegada, ensiams, patates o tomàquets, regats amb les pestilents aigües fecals o residuals de la bassa del Cànem. On són els responsables sanitaris i del medi ambient? Per a què serveixen les lleis? Tant de bo estigués errat en tot el que he dit del meu poble…

A més de la tristor, allò que queda -si és que queda- de la Valera

 

Origen: Lo Molinar, vint anys | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 5 d’agost del 2016)

Enguany fa vint anys de la publicació del Molinar, el projecte de recollida de literatura tradicional del Matarranya en català que iniciàrem el 1988. De la informació seleccionada en vam publicar tres volums: narrativa i teatre, cançoner i gèneres menors. Una de les majors sorpreses de la recerca, en el meu cas, va ser la recuperació de la cançó que narra els atacs carlistes a la població de Gandesa ocorreguda el 1874. L’informador que mos va cantar la composició, una tarde d’estiu del 1980, va ser Julio Sancho Dilla, nascut a la Vall del Tormo el 1902, casat amb Loreto Gómez Timoneda, també present durant la gravació perquè l’entrevista va ser a casa seua. Lo tio Julio, amb quasi vuitanta anys encara conservava una sorprenent memòria i un bon domini narratiu. Va anar molt poc a escola perquè als onze anys va morir el seu pare i ja va haver de posar-se a treballar com a llaurador, l’ofici de la seua vida. Mos va explicar en l’entrevista que li vam fer que segurament havia aprés la cançó de sa mare que va morir als 101 anys. La composició és una barreja de jota i cant carlista. Comença per una de les músiques més populars de la comarca de la que se n’han fet moltes versions. Allà ne pugen quatre/ los quatre del gorro roig/ los quatre contrabandistes/ és la ronda de Mont-roig. Lo tio Julio, iaio d’un company amb qui feem la recopilació, com que va observar el nostre interès per les seues contalles mos va agrair el gest i mos va cantar també unes quantes jotes en català. Van ser, en el meu cas, les primeres que vaig escoltar interpretades en la nostra llengua. Quinze anys després, en acabar el treball del Molinar, ja en teníem una bona representació de lletres i músiques de jotes. Després del pas del temps la major part dels informants del recull ja han mort, degut a l’edat avançada dels mateixos. Lo Molinar significa inici de la recuperació de la memòria col·lectiva del Matarranya.

Carles Sancho Meix

(Publicada a La Comarca el 19 d’agost del 2016) El perspicaç lector se n’haurà acatat que després d’alguns anys de “quasi-ignomínia” dels familiars apel·latius “…

Origen: Tractament de respecte | Viles i Gents

Tractament de respecte

(Publicada a La Comarca el 19 d’agost del 2016)

El perspicaç lector se n’haurà acatat que després d’alguns anys de “quasi-ignomínia” dels familiars apel·latius “tio/tia”, últimament los “realities” televisius els han posat de nou a la palestra. Així, expressions com ara “Si, tio; t’ho dic de veres, tio” van que volen pels platós. I se n’abuse fins a l’avorriment.

Però no vull parlar d’eixos “tios” desprestigiats, fills d’un vocabulari absolutament elemental. M’estimo més fer-ho d’aquells altres de tractament de respecte i consideració que es donaven, no fa molts anys, al sogre i a la sogra, i també a les persones d’edat avançada de l’estament humil, encara que no foren parents de qui els anomenave. I en parlo perquè este tractament corre greu perill de desaparició a l’haver entrat en decliu.
Esta clar que la societat i els seus valors han evolucionat molt en los raders anys, i que l’expectativa de vida s’ha allargat fins a extrems inimaginables fa unes poques dècades. Això ha motivat que les persones anhelem que es fage realitat el somni de l’eterna joventut. Per tal causa n’hi ha moltes que detesten el tractament de tio/tia anteposat al nom propi, en considerâ’l una antigalla, un atribut reservat exclusivament a les persones d’edat més avançada. I com que elles no s’hi senten, velles, tenim lo cas de venerables nonagenaris que rebutgen amb contundència eixe tractament. La qual cosa provoque que es vage perdent tan secular costum.
Evidentment, acceptar o no els tractaments de respecte i consideració és una qüestió molt personal. Però a mi, i a la meua generació, i a les anteriors, se mos va educar en el respecte als majors. I una forma de mostrar-los-ho ere tractant-los sempre de vosté i anteposant al nom el tractament tio/tia.
Serie una pena que desapareguere per a sempre una altra de les actituds amb la qual manifestem la nostra mentalitat i la nostra manera de ser com a poble, com a cultura. Ara, està clar que si els propis majors no ho accepten, per molt que mos esforcem no hi haurà res a fer.

José A. Carrégalo

26ª Trobada Cultural del Matarranya. Dissabte 24 de setembre de 2016 a Queretes

A les 11 h.:      Benvinguda de l’Alcalde de Queretes.

Presentació de l’ASCUMA, a càrrec del President.

Lloc: Centre Cultural

 

A les 11:30 h.: Conferència sobre la verema.

Lloc: Centre Cultural

 

Seguidament: Cata de vins de la Comarca amenitzada amb jotes de la Rondalla.

Lloc: Centre Cultural i Bar del Centre Cultural

 

A les 14:30 h.: Dinar de germanor al Restaurant la Era de Queretes. Menú de 15 €. Reservar trucant al 978 85 15 21-628 69 77 51 abans del dia 18 de setembre.

 

A les 17:00 h.: Visita guiada pel poble amb parada al Centre d’interpretació de la Llengua Ibèrica. Ruta artístic literària per bodegues de Queretes.

 

A les 20:00 h.: Cloenda de la Jornada amb una actuació musical que comunicarem.

Rebeu una cordial salutació,

ASCUMA

ASSOCIACIÓ CULTURAL DEL MATARRANYA
Declarada Entidad de Utilitat Pública O.M. 12/09/2006
C/ Major, 4
44610 CALACEIT
Tel. i Fax: 978851521


Facebook: Associació ASCUMA

Web: ascuma.org

A principis dels setanta es va fer molt popular el grup la Trinca; potser els primers que van fer música ‘comercial’ en la nostra llengua. Recordo Festa Major, una cançó que va esdevenir un èxit i …

Origen: Festa major | L’ esmolet

Origen: Tractament de respecte

Tractament de respecte

  • J.A. Carrégalo

El perspicaç lector se n’haurà acatat que després d’alguns anys de “quasi-ignomínia” dels familiars apel·latius “tio/tia”, últimament los “realities” televisius els han posat de nou a la palestra. Així, expressions com ara “Si, tio; t’ho dic de veres, tio” van que volen pels platós. I se n’abuse fins a l’avorriment.

Però no vull parlar d’eixos “tios” desprestigiats, fills d’un vocabulari absolutament elemental. M’estimo més fer-ho d’aquells altres de tractament de respecte i consideració que es donaven, no fa molts anys, al sogre i a la sogra, i també a les persones d’edat avançada de l’estament humil, encara que no foren parents de qui els anomenave. I en parlo perquè este tractament corre greu perill de desaparició a l’haver entrat en decliu.
Esta clar que la societat i els seus valors han evolucionat molt en los raders anys, i que l’expectativa de vida s’ha allargat fins a extrems inimaginables fa unes poques dècades. Això ha motivat que les persones anhelem que es fage realitat el somni de l’eterna joventut. Per tal causa n’hi ha moltes que detesten el tractament de tio/tia anteposat al nom propi, en considerâ’l una antigalla, un atribut reservat exclusivament a les persones d’edat més avançada. I com que elles no s’hi senten, velles, tenim lo cas de venerables nonagenaris que rebutgen amb contundència eixe tractament. La qual cosa provoque que es vage perdent tan secular costum.
Evidentment, acceptar o no els tractaments de respecte i consideració és una qüestió molt personal. Però a mi, i a la meua generació, i a les anteriors, se mos va educar en el respecte als majors. I una forma de mostrar-los-ho ere tractant-los sempre de vosté i anteposant al nom el tractament tio/tia.
Serie una pena que desapareguere per a sempre una altra de les actituds amb la qual manifestem la nostra mentalitat i la nostra manera de ser com a poble, com a cultura. Ara, està clar que si els propis majors no ho accepten, per molt que mos esforcem no hi haurà res a fer.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.