Origen: Trump, i entendre la @masaenfurecida | Viles i Gents

L’Institut d’Estudis del Baix Cinca, centre col·laborador de l’Instituto de Estudios Altoaragoneses, celebrarà la seua gala anual el proper dissabte 3 de desembre, a les 19:00 hores al Castell de Fraga, en què atorgarà els «Premis Galan a la normalització cultural i lingüística» i el «Premi Franja: cultura i territori», i es farà públic el projecte mereixedor de les «Beques d’investigació Amanda Llebot». L’acte és obert al públic en general i compta amb la col·laboració de l’Ajuntament de Fraga.

El «Premi Galan» ha recaigut enguany en l’associació fragatina Amics del cine. Amics del cine va nàixer l’any 2013 per col·laborar amb el moviment cultural de Fraga oferint la projecció comunitària de pel·lícules davant la manca d’oferta a la ciutat. Des de llavors, els veïns de Fraga han vingut gaudint d’una programació estable de cintes d’actualitat en cicles de tardor i hivern. Sensibles a la realitat lingüística de Fraga i comarca, programen títols en castellà i en català, motiu pel qual reben aquest premi.

El Premi Franja 2015, que atorga la Iniciativa Cultural de la Franja, vol premiar la trajectòria de la Carme Alcover i Pinós. Alcover és nascuda a Massalió (1952) i va exercir com a mestra de català a Fraga en els difícils primers anys d’ensenyament de la matèria en les escoles i instituts de la Franja d’Aragó. Actualment treballa com a tècnica lingüística del Govern d’Aragó i ha publicat diversos estudis sobre l’ensenyament del català a l’Aragó. També té publicats narracions i poemes en volums col·lectius. Va ser membre del Consell Superior de les Llengües d’Aragó.

La nota musical correrà en aquesta ocasió a càrrec de Pau Elias, que oferirà un original concert d’ampolles de colors.

L’Institut d’Estudis del Baix Cinca, gràcies al suport de totes les persones que integren l’associació, treballa des dels anys 70 per posar en valor el patrimoni cultural de la comarca.

Origen: Verins enverinats | L’ esmolet

La fruita… la podem menjar? (© Carles Terès 2015)

No passa dia sense la notícia que un aliment, que fins aleshores hem considerat nutritiu, és molt perjudicial per a la salut, per al medi ambient o per a tots dos. Amb l’ús de les xarxes socials, la cosa ja se n’ha eixit de mare. Vídeos curts (avui dia tot ha de durar un o dos minut com a màxim) però contundents, amb imatges i infografies esgarrifoses, reforçades per textos i subtítols per si de cas tenim el dispositiu en silenci o no entenem l’idioma. També hi ha eixes amistats que disparen l’alarma quan, enmig d’un dinar, et miren seriosos mentre t’informen que allò que amb tant de plaer estàs assaborint és un bitllet segur cap a una malaltia horrible.

Puc afirmar que a casa mengem de manera saludable, fins i tot, si alguna volta em permeto una incursió pel món dels aliments precuinats, el meu cos protesta. Però ni així estem estalvis: el pa és dolent; el sucre, verí; la sacarina, pitjor encara; l’arròs i la farina, si són blancs, són tòxics; i són perjudicials (si els comprem a un preu assequible en un establiment normal) el pollastre, la vedella, el peix, el porc, les fruites i verdures… Podria omplir un parell d’articles només amb l’enumeració.

Si ens ho prenem a la valenta, acabem deprimits i amb la sensació d’estar desfent-nos per dins, com si aquestes substàncies ens roseguessin les entranyes. Hi ha moments que, en llegir una d’estes notícies, estic temptat de cridar “morim-nos d’una punyetera vegada! tot és tòxic!” i, tot seguit, devorar totes estes coses amb afany suïcida.

No intento banalitzar el fet que hi ha aliments que no són saludables, però penso que tanta insistència acaba tenint l’efecte contrari. Potser la saturació de missatges té aquesta funció: com que tot és roín, no ve d’aquí, i ja no destriem el gra de la palla. És el mateix que quan ens volen fer creure que tots els polítics són iguals: com que tots són corruptes o corruptibles, tant hi fa a qui votis. És una manera d’assegurar-se que tot seguirà si fa no fa com sempre.

La Comarca, columna «Viles i gents», 25 de novembre de 2016

Gentilicis

Posted on 28 Novembre, 2016 by graciaz

(Publicat al Diario de Teruel)

Gentilici és definit al diccionari com pertanyent a un poble, a una família; denota la nació o pàtria d’una persona. I sí, tots sabem passablement bé què vol dir “anglès”, “alemany”, “francès”, …, però no tant quan diem “català”, “curd”, “occità”, “sard”, .., i menys encara quan parlem de “roma/romani/gitano” o “jueu/hebreu/israelí” etc.. Les  coses es compliquen més perquè molts gentilicis designen no només la pàtria d’una persona, sinó també la llengua: “italià” tant vol dir “ciutadà d’Itàlia” com “parlant d’italià”. Sembla prou clar què vol dir “llengua alemanya, anglesa, francesa, rusa, aragonesa, arpitana, …”, i les enciclopèdies ens informen bastant bé dels indrets on aquestes llengües es parlen. El mateix passa amb “literatura alemanya, búlgara, anglesa, italiana, asturiana, basca, polonesa, albanesa…”, perquè les enciclopèdies diuen sempre el mateix: “literatura polonesa és l’escrita en llengua polonesa, literatura persa es l’escrita en llengua persa, literatura curda és l’escrita en llengua curda, …” sempre igual, repetitivament. El consensus omnium és total. I tanmateix, quan fa no gaires anys Catalunya va ser el convidat especial de la Fira del Llibre de Francfurt els escriptors catalans en castellà van muntar un sagramental perquè no els hi van convidar. Argumentaven que ells eren catalans i que per tant els seus escrits en castellà eren literatura catalana. El sidral segueix durant. En el cas del gentilici “aragonès” encara és complica més tot plegat, perquè si bé a Catalunya hi ha catalans, com acabem de veure, que afirmen que la literatura castellana és literatura catalana a Catalunya, no afirmen, ara com ara, que la llengua castellana sigui llengua catalana a Catalunya, mentre que al nostre país, seguint l’exemple d’en Juan Moneva, s’afirma que tota llengua parlada a l’Aragó és llengua aragonesa: ergo el català d’Aragó no és tal sinó aragonès oriental. Del castellà d’Aragó encara no en diuen que siga aragonès meridional, però tot arribarà. No en dubteu pas: tindran més glorious days les manipulacions i mixtificacions al nostre país. Ja en tenim  tradició: “polaco” vol dir “ciutadà polonès” i “parlant de polonès”. com també significa, en versió infamant, “ciutadà català” i “persona parlant de català”.

Artur Quintana

Origen: Gentilicis | Lo Finestró

Tos combidamos a l’omenache a o Profesor Brian Mott que le fará o Departamento de Filolochía Romanica d’a Universitat de Barcelona iste chuebes.

Colla de Charradors O Corrinche http://ocorrinche.blogspot.com.es/

Brian Leonard Mott

Filologo britanico naixiu en Londres en 1946. Estudioso de l’aragonés, ye profesor en a Universidat de Barcelona y miembro d’honor de l’Academia de l’Aragonés. Entre os suyos intreses investigadors destaca a fonetica y fonolochía, a traducción y a dialectolochía. Entre 1969 y 1972 estió profesor en a Universidat de Zaragoza. Dende 1968ha estudiau l’aragonés chistabín sobre lo que ha publicau quantos libros y articlos, destancando o Diccionario chistavino-castellano (1984), o Diccionario etimológico chistabino-castellano, castellano-chistabino (2000) y El Habla de Gistaín (1989). Tamién ha publicau una antolochía de textos en as modalidatz linguisticas d’Aragón (tetulada Voces de Aragón (2005)). Actualment ye embrecau en o estudeo d’a entonación de l’aragonés.

Chuebes 24 de nobiembre, 13:00 oras. 

Universitat de Barcelona

Gran Vía de les Corts Catalanes, 585

Aula Capella.
gistan_fd93bf53.jpg

Origen: Comunicat de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca | Lo Finestró

“Amb el suport de les persones que formem l’associació, l’Institut d’Estudis del Baix Cinca treballa des dels anys 70 per posar en valor el patrimoni cultural de la comarca. Per això us convoquem a assistir un any més a la gala anual de la nostra entitat –que enguany tindrà lloc al Castell de Fraga dissabte 3 de desembre a les 19:00–, en què tradicionalment venim atorgant el «Premi Josep Galan a la normalització cultural i lingüística», el «Premi Franja: cultura i territori» i les «Beques d’investigació Amanda Llebot».

Enguany, el Premi Galan ha recaigut en l’associació fragatina Amics del cine. Amics del cine va nàixer l’any 2013 per col·laborar amb el moviment cultural de Fraga oferint la projecció comunitària de pel·lícules davant la manca d’oferta a la ciutat. Des de llavors, els veïns de Fraga han vingut gaudint d’una programació estable de cintes d’actualitat en cicles de tardor i hivern. Sensibles a la realitat lingüística de Fraga i comarca, programen títols en castellà i en català, motiu pel qual reben aquest premi.

El Premi Franja 2015 vol premiar la trajectòria de la Carme Alcover i Pinós. Alcover és nascuda a Massalió (1952) i va exercir com a mestra de català a Fraga en els difícils primers anys d’ensenyament de la matèria en les escoles i instituts de la Franja d’Aragó. Actualment treballa com a tècnica lingüística del Govern d’Aragó i ha publicat diversos estudis sobre l’ensenyament del català a l’Aragó. També té publicats narracions i poemes en volums col·lectius. Va ser membre del Consell Superior de les Llengües d’Aragó.

La nota musical correrà en aquesta ocasió a càrrec de Pau Elias, que oferirà un original concert d’ampolles de colors. Finalment podrem degustar un aperitiu a peu dret.

Esperant comptar amb la vostra assistència, us saludem ben cordialment.

La Junta de l’IEBC-IEA”

Origen: Los quintos

Origen: Les fogueres del Pilar | Viles i Gents

Origen: L’olivera del Barranc Fondo

Lo català a la Franja va començar l’arreplega sistemàtica de notícies de la Franja fa 12 anys, el novembre de 2004, iniciant el camí del que posteriorment seria lafranja.net. Un camí que en esta última etapa de 7 anys (des del 2009) porta 9.386 notícies publicades, amb una mitjana de 30.000 visites anuals (100 visites diàries!). El moment de major activitat va ser amb l’aprovació de la llei del LAPAO, el maig de 2013. Si vols rebre un resum setmanal, dóna’t d’alta a aquesta llista.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 29 d’0ctubre del 2016) Enguany es compleixen vint anys de la desaparició de la gran Pilar Lorengar, la soprano saragossana que va triar Berlín per  d…

Origen: Pilar Lorengar, la Cendrolina aragonesa de Berlín | Viles i Gents

Origen: Una exposició que cal veure | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel)

Ramon Llull va morir fa 700 anys. Amb aquest motiu hi han hagut molts d’actes a França, Itàlia, el Nord d’Àfrica, …, i sobretot a Catalunya, Mallorca i València. S’hi ha tractat del Llull que per primera vegada escriu en una llengua popular, el català, de tots els temes que fins aleshores eren reservats al llatí; en conseqüència, doncs, del Llull fundador de la literatura catalana; del Llull que en ple segle de les Croades contraposa la tolerància i el diàleg a la guerra, o la raó al fanatisme; del Llull traductor de l’àrab, del català, del llatí; del Llull pedagog, teòleg, filòsof, … . Tot això i molt més –els punts suspensius no són pas buits de contingut– trobareu a l’exposició que des del setembre i fins a l’onze de desembre es pot visitar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona amb el títol La màquina de pensar: Ramon Llull i l’ars combinatoria. Us en ben recomano la visita –encara en queden dies. Només entrar ja quedareu corpresos a la vista de les dotze imatges a tot color del Breviculum, manuscrit del segle XIV on es descriu la vida d’en Llull i que ara se’ns ofereixen en moviment: així veureu en Ramon aprenent la llengua àrab, peregrí a Sant Jaume i Rocamador,  escrivint l’Ars combinatoria, navegant per la nostra mar, encarcerat a Tunis o apedregat a Bugia, … . Les nombroses altres sales de l’exposició presenten la lògica combinatòria de l’ Ars Magna que Llull va estudiar en profunditat, maldant per aconseguir una descripció total del món, i que, divulgada per en Nicolau de Cusa al Renaixement i en Wilhelm Leibniz a la Il·lustració, fa d’en Ramon Llull el pare dels ordinadors. En paral·lel a la descripció i comentari a aquesta màquina lul·liana de pensar per tot el curs de l’exposició,  s’ofereixen també múltiples exemples dels camps on Llull ha influit: pintures, esculptures, músiques, altres màquines de càlcul i pensament, prosa, poesia, teatre, i el tot acompanyat d’ una bona bibliografia –manuscrits, primers impresos, la Moguntina i llibres actuals- i documentació lul·liana.

Artur Quintana i Font

Publicat a Viles i gents, de La Comarca, 22/10/2016

Natxo Sorolla

“Creo que mi casa está lo más en el campo que puede estar, seguida de cerca en la categoría de estar muy en el campo por una cueva de ermitaño en lo alto de una montaña. Para llegar hay que dejar el coche en lo alto del valle y bajar andando durante media hora por caminos de jabalí. Tengo varios vecinos cerca, todo gente bastante particular que ha decidido vivir con pocas cosas y alimentándose de sus propios huertos”.  Aixina expliquen l’experiència de deixar la vida urbana a Traveler, una revista de viatges (¿Cómo es -de verdad- irse a vivir al campo?). No em deixa de sorprendre la frivolitat d’anar a viure a un mas. L’exotisme d’eixir del sistema.

Lo sistema és la forma en què mos organitzem. Sistema va associat a ordre i estructura. I s’opose al canvi o la revolució d’un sistema per un altre. Però el sistema s’opose especialment al caos, que és la falta de sistema.

Imatge de El Periódico

Si busquem una mica sobre neorurals, prompte trobarem articles dirigits a urbanites consumidors d’experiències, als que canten les mil meravelles de la ruralitat, en la petulància del teletreball, dels nòmades digitals, del coworking, i del moviment slow. I acompanyades d’imatges idíl·liques de gent al sol, que en un portàtil a les cames, contemple els seus col·legues banyant-se al riu. Tot molt cool, però que pot acabar la jornada en una insolació i un mal de coll important. Com a experiència no està mal. Com a sistema, és un frau.

Tant fraudulent com la nostra amiga de dalt, la de la categoria estar muy en el campo. Que si d’aquí 10 anys li pregunten què tal allò d’“estar lo más en el campo que puede estar”, segur que explicarà que va ser una experiència super xula. Però no és. Va ser. Perquè ja serà passat. Per molt desagradable que sigue el soroll de la ciutat, lo sistema alternatiu no és buscar-se un gatipau a hora i mitja de l’hospital, l’escola i el super. I al final, això d’anar a un mas en estes condicions se convertix en consum(isme) d’experiències. Sumar experiències superxules. Com qui col·leccione països a visitar, se compre la samarreta de moda del Che, o creu que enguany se porte el mocador palestí. Al final, eixir del sistema se convertix en una experiència més del sistema. I l’espai a on s’experimente (lo món rural), més que un sistema millor (benvingut!), pot acabar assemellant-se més al caos. I el que mos fa falta és crear un nou sistema. Treballem-ho!

Origen: Tot esperant la pluja | L’ esmolet

Cada vespre, com un regal, el Sol declina enllà de les planes que hi ha per la banda de Calanda, per amagar-se finalment rere les serres terolenques. La finestra que tinc vora l’ordinador és encarada cap al sud-est, per tant no hi puc veure l’espectacle de la posta; però el moment me l’anuncia un raig de llum, una flamerada que travessa la casa per incendiar la paret de l’estudi. No puc estar-me de desviar els ulls per mirar aquell roig impossible. Invariablement abandono la cadira i, amb la Canon a les mans, segueixo el rastre lluminós fins al balcó que s’obre a ponent. Del carrer m’arriben veus, fressa, enrenou de motors diversos, però també la piuladissa frenètica dels pardals que cada matí i cada capvespre es reuneixen als arbres que hi ha a la vorera del davant. Piulen tots alhora, amb entusiasme, com si el cor estigués a punt d’eixir-los del pit. Però el Sol no s’espera, llisca cel avall, i haig d’apressar-me a fer-ne fotografies. Sé que és inútil, que aquella lluentor, aquella amplitud tibant que s’estén al meu davant mai no podrà ser capturada per mi. Malgrat tot, persisteixo a prémer el disparador.

Haig de confessar que espero la pluja, l’espero desesperadament. Que les fonts revisquin i els ametllers deixin de patir; i que torni l’olor de terra humida, el respir del bosc amerat. M’exaspera quan les dones i els homes del temps (quin nom tan estimulant) em diuen, sense dissimular el somriure d’urbanita pixapins, que el “bon temps” continuarà encara un dies, que no es veu cap “empitjorament” de la meteorologia en l’horitzó. Per a ells, “bon temps” significa que podran anar de cap de setmana al camp, quan el que passa en realitat és que la sequera es perllongarà més i més dies.

Tanmateix, aquests minuts en què el sol és una bola vermella i el cel una làmina roent, no puc evitar d’extasiar-me. El desig de pluja s’evapora uns instants.

(El cor i el cap sempre en contradicció. Carpe diem, que deia Horaci.)

La Comarca, columna «Viles i gents», 14 d’octubre de 2016

(Publicat al diari “La Comarca”) Cuando la mayoría de los habitantes de un país se sienten protegidos por sus normas constitucionales, y cuando las acepten y las defienden, tanto si par…

Origen: ¿Es la constitución el problema? | Lo Finestró