Origen: Sobre noms i pronunciacions | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 14 de gener del 2017)

Los mitjans de comunicació parlen cada dia de llocs i protagonistes de procedències diverses, una Babel de noms que posa en evidència les competències lingüístiques dels periodistes que els han de pronunciar. Se generen sovint adaptacions a la llengua de locució, lògica quan provenen de sistemes tan diferents com los eslaus o els orientals, per exemple el rus Vladimir Putin o el coreà Ban Ki Moon. Però resulta menys comprensible amb llengües de la mateixa família i inclús del mateix país. Entre els casos peninsulars, hem sentit diferents variants del segon cognom del sindicalista gallec Fernández Toxo; i al català és habitual l’accentuació aguda, a l’anglesa, del nom de l’expresident Artur —Àrtur— Mas, quan és una llengua de prosòdia aguda, la incorrecta interdentalització de la grafia “c” —Francesc Homs o Cesc Fàbregas— o la transformació de la “j” de Jordi en una mena de “y” o “i”. Del francès, que va ser durant segles la llengua de cultura europea, no queden nocions, i al president François Hollande li destrossen nom i cognom sistemàticament. Es podria pensar que l’anglès té més sort, però no, en especial amb fonemes com les lleugeres “h” aspirades, que es convertissen en la velar fricativa sorda corresponent a la “j” castellana. Això s’encomana a l’idioma matern: fa uns dies, un “hombre del tiempo” de Telecinco va anunciar les baixes temperatures de “Aljama de Aragón”, fent anglosaxona la “h” sorda d’etimologia àrab; i amb criteri similar, Bertín Osborne parlava a la mateixa cadena de “El Buli”, simplificant la palatal “ll” del famós restaurant amb tres estrelles Michelin. Podríem considerar també casos del portuguès i l’alemany, les peculiars adaptacions d’esdeveniments com la “Champions League”, les frases fetes o els noms de marques. Desconec si els futurs locutors estudien nocions elementals de pronunciació onomàstica ni si s’avaluen a les entrevistes de treball, però alguna preocupació hi ha: la Fundéu (Fundació del Español Urgente) va editar al 2014 una guia multimèdia per a periodistes amb 700 noms de jugadors, entrenadors, àrbitres i estadis de futbol del Mundial de Brasil, en 16 idiomes. Caldria fer-ne més

María Dolores Gimeno

X Premi Franja: Cultura i Territori 2016

Iniciativa Cultural de la Franja, a través de l’Associació Cultural del Matarranya, ha atorgat a Teresa Maria Ballester Bielsa a títol pòstum el X Premi Franja: Cultura i Territori 2016 pels seus mèrits en defensa del català a la Franja com activista cultural i professora de secundària en diferents centres del territori i per la seua actitud personal envers la llengua, malgrat les hostilitats. El Premi es lliurarà durant els actes de la 28a Trobada Cultural del Matarranya i es fa públic el 17 de gener, coincidint amb la festivitat de Sant Antoni de gran tradició a tot el nostre territori.

Teresa Maria Ballester Bielsa (1969-2015)

Teresa Maria Ballester Bielsa va nàixer a Barcelona el 1960, on estudià batxillerat a l’Institut Jaume Balmes i es llicencià en Belles Arts. Vinculada des de sempre amb Mont-roig perquè part de la família procedia de la vila del Matarranya i on hi estiuejava. Finalment s’hi quedà en casar-se amb Rodrigo Morera, un matrimoni del qual nasqueren tres fills Maria, Jorge i Judit. Resident a Mont-roig, obtingué el Títol Superior de Valencià a Vinaròs, que la capacitava per a donar classes també de català. Activista cultural matarranyenca molt destacada principalment en la defensa de la llengua pròpia del territori als centres d’ensenyament de l’Aragó. Començà la seua tasca com a docent a Secundària a la capital de la província, Terol, als col·legis de La Salle i Las Viñas a mitjans de la dècada dels 90.  Després exercí com a professora de  Secundària als instituts d’Andorra, Alcorisa, Vall-de-roures, Alcanyís, Calanda i Maella com a especialista d’educació plàstica i artística i de català.

Va ser vocal de la Junta de l’Associació Cultural del Matarranya, sòcia fundadora de l’Associació de Mares i Pares en Defensa del Català a les Escoles del Matarranya “Clarió” i sòcia molt activa de l’Associació Cultural Sucarrats de Mont-roig. Participà també de la vida política de la vila, d’on va ser regidora municipal pel PSOE.

Exercint a l’Institut de Vall-de-roures va organitzar al 2002, juntament amb d’altres professors i l’associació de mares i pares del centre, un gran homenatge a l’escriptor   Desideri Lombarte amb xerrades, exposicions, actuacions musicals i poètiques, que van culminar amb l’assignació del nom del pena-rogí a la biblioteca de l’institut. També hi va organitzar les activitats del Programa d’Animació Cultural “Jesús Moncada” –trobades amb escriptors, xerrades, actuacions musicals i poètiques…- que va iniciar el Govern d’Aragó el curs 2000-2001 amb l’objectiu de reforçar i promocionar les classes de català als centres de la Franja.

Al SIES Mar d’Aragó de Maella, amb els seus alumnes de Secundària, va ser la coordinadora  durant els cursos 2010 i 2012 del Projecte ARCE del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte “Poesia oral improvisada. Cant improvisat”, activitats programades que va compartir amb altres tres instituts de secundària de Catalunya, les Illes i el País Valencià. En definitiva la Teresa Maria Ballester va lluitar perquè fos possible que els alumnes del Matarranya pogueren aprendre la llengua pròpia del territori transmesa pels seus avantpassats i sovint oblidada i desprestigiada al llarg de la història.

De la mateixa manera col·laborava habitualment amb articles en català a la revista local Plana Rasa editada per l’Associació Cultural Sucarrats i participava molt activament en la vida local de la seua vila. Va col·laborar en dos llibres del seu amic José Antonio Carrégalo: Monroyo. El hàbitat disperso (las masias) (2003) on apareixen diverses il·lustracions de la vida al mas i Mont-roig. Patrimoni immaterial (literatura oral)(2007). Va esculpir la imatge de la Mare de Déu de l’Assumpció que presideix l’atri de l’església de Mont-roig.

El 2011 se li diagnosticà una greu malaltia i va morir el 26 de setembre del 2015, massa jove. L’enterrament fou multitudinari i el record de la seua vitalitat i lideratge serà permanent per a tots aquells que ens sentim identificats amb els seus ideals i projectes.

​​INICIATIVA CULTURAL DE LA FRANJA

Facebook: Associació ASCUMA​

Institut d’Estudis del Baix Cinca

Origen: X Premi Franja. Cultura i Territori 2016 | Lo Finestró

X Premi Franja. Cultura i Territori 2016

Natxo Sorolla En estos temps convulsos de Trump, l’emergència de l’extremadreta europea, la redefinició de l’esquerra al sud d’Europa o el sobiranisme a Catalunya, les enquestes i el mètode tradici…

Origen: Dir, fer, i l’efecte Netflix | Viles i Gents

Origen: Literatura fotogràfica | La Comarca

L’espai digital està essent víctima d’una invasió colossal de fotos i vídeos. Confesso que jo també hi contribueixo, a aquesta infecció. Com no tinc temps per a escriure (a banda dels articles que alguns teniu la paciència de llegir), em dedico a copsar les imatges que em sorprenen, generalment detalls minúsculs, banals, transfigurats per una llum insòlita. La llum, ho sap tothom, és la base de la fotografia. Podem passar cent vegades per un lloc i, un dia, la posició del sol o uns núvols oportuns ens ho mostrarà d’una manera nova, excitant, evocadora. Evocació, vet aquí el poder principal de les imatges. No calen paraules —eixes paraules que no tinc temps d’escriure— perquè davant d’allò es desencadenen certes sensacions que produeixen el mateix efecte que la literatura. Però n’hi ha tantes, de fotos, que han perdut la força que podrien tenir. Res de nou en aquesta civilització nostra: l’excés d’oferta n’anul·la l’interès. Malgrat saber que és absurd, no puc estar-me’n de compartir-les. Mai falten amics o “seguidors” (quina paraula més escruixidora) que posen un “m’agrada”, igual que jo procuro fer amb ells. Afortunadament, de tant en tant, entremig de la saturació de les xarxes, hi trobo l’obra de grans fotògrafs, la majoria desconeguts per a mi. Ombres violentes, paisatges urbans, horitzons desolats, rostres que expliquen més que una novel·la de mil pàgines. És aleshores que entenc el que significa tenir talent.

Com he dit al principi, fer fotos és una manera d’escriure. Es pot fer per a consum propi, per a aixecar acta de les cabòries de cada moment i, si s’escau, poder revisar-les més avant. Però quan s’escriu amb el desig de comunicar, d’expressar, de crear alguna cosa que rosega per dins, aleshores no es pot negar que hi ha la voluntat de ser llegit.

O sigui que possiblement continuaré engreixant el ciberespai amb les fotos que omplen els meus calaixos. Ho sento.

Carles Terès

Origen: Un lector alcanyissà | La Comarca

Durant los vint-i-dos anys de vida d’esta columna no m’haig prodigat massa en escriure sobre els lectors. Si de cas un parell d’articles explicant que, quan escrivia, no em podia traure del cap la sensació que solament ho llegirien los companys de columna i uns pocs amics benevolents. Tal suposició la va rebatre immediatament un lector, informant-mos que mos seguie, setmana rere setmana, des dels Estats Units. Més endavant vaig tindre la satisfacció de parlar d’una jove pena-rogina que durant la sobretaula d’una multitudinària cena al poliesportiu del seu poble es va manifestar puntual seguidora del “Viles i gents”. Però ara, per a sorpresa i satisfacció meues, em correspon fer-ho d’un lector alcanyissà.

No fa molt, un dissabte al matí em va sonar el mòbil. No tenia enregistrat aquell número però vaig decidir acceptar la trucada. I l’interlocutor, que va resultar ser un home jovial i atent, donant per feta la meua estranyesa, com a primera mesura es va donar a conèixer; i a continuació es va presentar com un entusiasta lector de les meues columnes i em va informar que teníem amics comuns i que eren ells los que li havien facilitat lo meu telèfon. I sense solució de continuïtat, fent gala d’una memòria privilegiada, aquella persona va fer un ràpid però encertat repàs de les meues cinc o sis darreres columnes. La qual cosa no dixe de ser admirable si tenim en compte que en publico una cada sis setmanes i que, quan les escric ni jo mateix me’n recordo de l’anterior. I va afegir que, tot i ser castellanoparlant, a base de practicar havie acabat llegint amb desimboltura en català, encara que, per si les mosques, tenie sempre el diccionari a mà.

Quina sorpresa! Quina emoció! Un fidel lector castellanoparlant. Una persona que s’ha esforçat en llegir en un idioma, que no és lo seu habitual i que disfrute fent-ho… Malauradament, i voldria equivocâ’m, una “rara avis“ a n·esta beneïda terra nostra.

Encara no haig tengut ocasió de conèixê’l. Però un dia o altre, quan jo estiga per Mont-roig, quedarem per a trobar-mos.

J.A. Carrégalo

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 de desembre del 2016)

Com en els darrers anys durant el pont de la Puríssima es van desenvolupar a Queretes unes interessants jornades sobre la història local del segle passat. Són unes xerrades properes a la gent i a les situacions de la vida quotidiana.  Tenen objectius divulgadors i també de recollir informació gràfica (fotos) i informació directa tot recollint la memòria personal històrica d’alguns veïns que van viure aquells períodes passats.

Aquest any tocava investigar sobre la dècada dels anys 50. Un dels successos més importants d’aquells temps fou la terrible gelada del febrer de 1956. Millor dit, de tot un seguit de gelades i inclemències atmosfèriques que és van succeir durant l’esmentat mes. El fred va ser terrible i se’l va culpabilitzar de vàries conseqüències entre elles la d’accelerar el procés d’emigració que havia començat als anys 20 del passat segle.

Desprès de les jornades la meva idea del que va significar la gelada han canviat. I això reforça la dita que la història és una construcció permanent, d’acord amb la informació que anem rebent. Així ara crec que la mecanització del camp i els baixos preus, no ajustats a costos, de les dècades següents tenen molt més impacte i són molt més determinants que la catàstrofe puntual d’aquell mes de febrer.Enumeraré unes quantes premisses necessàries per entendre el que va passar: L’efecte va ser sobre diferents cultius, no solament sobre l’olivar. Es va generar una nova activitat amb l’aprofitament de la llenya morta de les oliveres. La vinya i ametllers van tenir un impuls importat en els anys següents. Es van perdre molts jornals de treball durant el 1956 i en els anys següents. Els veïns més afectats van ser els jornalers i petits propietaris. La sensació de ruïna va fer que s’arrancaren més oliveres de les realment mortes. De les soques de moltes oliveres serrades van sorgir part del olivers actuals.

Tot i això, dos anys desprès de la gelada els molins d’oli ja tornaven a funcionar de manera similar als anys anteriors. Per tant l’efecte de la gelada sobre l’emigració i despoblament dels nostres pobles s’ha de relativitzar.

Juan Luís Camps

Origen: Qüestió de noms | Lo Finestró

Qüestió de noms

Origen: Llengua llemosina | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 17 de desembre del 2016)

(Publicada a La Comarca el 9 de desembre del 2016) L’Associació Cultural del Matarranya i la Comarca del Matarranya han engegat un ambiciós projecte per a recuperar i posar en valor la toponímia de…

Origen: Toponímia urbana | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 11 de desembre del 2015)

Tinc una relació complicada amb els concursos. Potser hi pesa el meu escàs instint competitiu, que m’ha fet allunyar, per exemple, de la pràctica dels esports amb guanyadors i perdedors i preferir els reptes personals, sovint solitaris.

Tant se val. Suposo que, al capdavall, la vida ve a ser un ‘concurs’ continu entre diverses opcions en què nosaltres en som els jutges i els jutjats.
Ara vull parlar, però, dels concursos del meu ram, el disseny. No em refereixo tant a alguns concursos de cartells on es busca un producte vistós per a un esdeveniment puntual, sinó als que es convoquen per a decidir una cosa tan transcendent com una identitat visual corporativa, coneguda popularment com a “logo”.
El problema ve del concepte equivocat que es té del disseny. Es considera una disciplina més o menys artística, on l’únic que cal és triar el dibuixet que més gràcia fa. Però el disseny gràfic és, en realitat, una solució visual a un problema comunicatiu; per tant, ha d’estar basat en una estratègia. Comunicar és la funció principal del disseny gràfic. Quan l’únic que es busca és una imatge ‘bonica’, ja no parlem de disseny, sinó d’un maquillatge que rarament compleix els objectius de comunicació.
Naturalment, en tots els meus anys de dissenyador, he participat en concursos, ja sigui perquè m’interessava el projecte, perquè s’adreçaven només a professionals, perquè eren remunerats (sí, existeixen) o perquè el tribunal estava qualificat. O tot alhora. També he estat jurat, tot i que en algun cas m’he trobat que jo era l’únic professional i m’ha calgut batallar per a què en el veredicte es tingués en compte la funció comunicativa o, com a mínim, la correcció gràfica (a voltes sense èxit, què hi farem).

Carles Terès

Origen: Concursos | Viles i Gents

Origen: Toponímia urbana

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 3 desembre de 2016)

Mozart tenia 30 anys  al 1786. Estava en plena maduresa creativa. Tothom està d’acord en que aquesta data inaugura les últimes grans creacions del geni de Salsburg: les tres darreres simfonies, les últimes peces camerístiques, els últims concerts per piano, les peces mesòniques, el Rèquiem, l’Ave verum, el concert per clarinet o les cinc grans òperes finals.

Tothom està d’acord en que els millors concerts per piano són el últims, però en la seva època Mozart va anar perdent clientela un darrere l’altre, res a veure amb els èxits dels concerts anteriors. Les òperes finals van evolucionar de l’èxit de les Noces de Fígaro (malgrat que “tenia massa notes”) al desconcert que produí  Don Giovanni, al fracàs (com ara) de La Scuola degli amanti, més coneguda com Cosí fan tutte, o a l’oblit i incomprensió (com ara) de La Clemenza di Tito. És cert que La Flauta Màgica va ser un èxit, però a un teatre popular, diguem-ne de barriada.

El públic de la època il·lustrada i pre-revolucionaria no va comprendre massa bé les innovacions mozartianes.

El públic d’ara tampoc. Tant els auditoris simfònics com els grans teatres d’òpera estan pensats per al repertori romàntic. Els millors concertistes de piano i violí no toquen Mozart. Els grans directors no dirigeixen Mozart. Les estrelles del cant (Flòrez, Kauffman, Netrebko, Garanca) no canten Mozart. El públic operístic espera molt més (i és molt més crític) del “bel canto”, de Verdi, Puccini, Wagner o Richard Strauss, que del geni austríac. Les òperes de Mozart no apassionen massa als països mediterranis. Gairebé mai venen amb repartiments de luxe. Fins i tot una abonada del Liceu les va definir com “operetes”. Curiosament el públic tampoc se molesta gaire si el “cast” és mediocre. Mozart és el millor només de boca. Com en la seva època, ni l’òpera de la Llibertat (Don Giovanni), ni la de la Igualtat (Les Noces), ni la de la Fraternitat (Flauta Màgica), ni la de la posada en solfa de les tres coses (Cosí) troben el seu lloc entre el públic. Caldrà esperar millors temps per donar la raó als saberuts musicòlegs o al Salieri d’Amadeus.

Antoni Bengochea

Origen: La difícil relació entre Mozart i el públic | Viles i Gents

Origen: Avionetes fantasma | Viles i Gents