Origen: De milions i urnes | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 13 de maig del 2017)

A mesura que corre el temps entenc menys aquest país anomenat Espanya. D’exemples, en tinc un cabàs ben ple, tot i que amb un parell de molt recents en tinc prou per omplir la columna. Començaré pels milions d’euros: els pressupostos de l’Estat espanyol han pogut tirar endavant gràcies al suport del grup parlamentari basc (PNV) al Congrés, la qual cosa no seria res de l’altre món si no fos perquè ens costarà als ciutadans, no als bascos, esclar, 1.400 milions per començar i al voltant de 500 cada any en el futur. Bona venta de vots han fet els bascos, de debò! Qui gosa criticar la seva astúcia i pragmatisme enfront d’un PP necessitat de suport? No entenc com no s’ha produït un terrabastall en la resta de l’Estat espanyol davant d’aquell munt de milions que sortiran de la Hisenda Pública espanyola i passaran a la basca. Heu escoltat cap protesta ferma? Més encara, qui assenyala com a no solidaris, el Concert Econòmic del País Basc i el de Navarra?

Una altre exemple que no va de milions d’euros, si no d’unes caixes de metacrilat anomenades urnes. La Generalitat de Catalunya ha anunciat un concurs públic per a la compra d’unes 8.000 urnes –“instruments de destrucció massiva per consultar l’opinió del poble”– en breu. El Govern espanyol no ha trigat ni un sol dia en fer por amb l’aplicació de tot el pes de la llei, davant la seqüela d’un conflicte polític. L’amenaça no s’ha centrat només en els representants polítics, si no que s’ha estès als funcionaris i administradors de qualsevol nivell i condició. I encara més –i això entra dins del surrealisme– l’amenaça s’ha dirigit també a les empreses o qualsevol institució privada que hi col·labori en la construcció dels artefactes. Fixi-s’hi el lector en l’elegància que hagués pogut demostrar el Govern espanyol en reaccionar d’aquesta manera: senyors de la Generalitat no us gasteu els diners en comprar urnes, el Ministeri de l’Interior, com sempre, us les pot cedir per a un bon ús. L’elegància en el comportament és una característica dels veritables demòcrates, als autoritaris els hi surt l’amenaça sense adonar-se’n. I als ciutadans espanyols els hi passa per sobre el dèficit democràtic del seu país.

José Miguel Gràcia

Origen: Política Lingüística redacta el reglament de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua. | Mas de Bringuè

Origen: Somnis obscens | L’esmolet

No sé a casa vostra, però a la nostra, per Nadal, s’acumulen com per art de màgia un feix de participacions de loteria. Fins i tot, entre les butlletes multicolors, hi treu el nas algun dècim autèntic, comprat sense vergonya en una administració oficial. I posats a confessar, us diré que de tant en tant apareix sobre la taula algun numeret dels cecs, que és una rifa, diuen, els guanys de la qual són per a una bona causa, cosa que ens amoroseix la mala consciència.

Tot plegat no evita que estigui convençut que la loteria és una estafa consentida. Una de les contradiccions amb les que visc, com quan menjo un producte amb ingredients impresentables o acompanyo les filles de rebaixes perquè “no tenen res per a posar-se” —malgrat l’armari ple de roba.

Tanmateix, molts matins, una falca publicitària m’agreja l’esmorzar. Un paio amb veu de setciències (ara en diríem ‘cunyat’) m’explica què farà si li toca la loteria: que si dissenyar la seua línia de moda, que si esdevenir un gran advocat… però al final resulta que —oh sorpresa!— l’únic que desitja és “forrar-se” per a viure sense fotre brot, tenir un jet i una mansió. L’eslògan és demolidor: “por muy distintos que empiecen los sueños, siempre acaban igual”, perquè “no tenenos sueños baratos”. Segons el ‘cunyat’ perdonavides tots som uns egoistes ganduls, per molt que ho dissimulem sota el vernís de voler realitzar-nos com a persones.

L’anunci m’arriba a la cuina d’Alcanyís, a punta de dia, tot escoltant les notícies d’una emissora que emet en català via internet. (Què voleu que hi faça! M’agrada sentir el meu idioma en les hores primerenques.) Haureu notat que he transcrit els fragments de la falca en castellà, tot i ser emesos en una ràdio amb tota la programació en català. I és que, al contrari del que fan la immensa majoria d’anunciants, l’empresa “Loterías y Apuestas del Estado” no troba oportú traduir el missatge a l’idioma dels espanyols que escolten la cadena. Com a estratègia publicitària no és gaire eficaç, si tenim en compte que els oïdors que trien aquell dial és possible que ho facin també per la llengua. Si l’empresa fos privada, allà ells; però resulta que la corporació que ens empeny a jugar per a “forrar-nos” és adscrita al ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques, és a dir, que forma part del patrimoni de tots els espanyolets independentment de l’idioma que parlem. No sé què pensar. Si ho fan per desconeixement, malament. Si ho fan per desídia, pitjor. No vull creure que ho facin per menyspreu de les llengües no castellanes d’Espanya… A no ser que l’objectiu sigui promoure el separatisme.

Segurament pensareu que el tema de l’idioma és menor, que el dolent d’aquests anuncis és que fomenten la cobdícia, la insolidaritat, l’obtenció de riquesa sense el mínim esforç. I tindreu tota la raó. Però la qüestió lingüística és un element que acaba de dibuixar el model de ciutadà que s’estimula des de l’ens públic: els altres no importen, només jo i el meu propi plaer. Obscenitat pura i dura.

Publicat a El Salto Aragón, n.1, maig de 2017

‘Der Losverkäufer’ (Els venedors de bitllets), de Philipp Schmitz (Düsseldorf 1824-1887)

Origen: La vinya plora | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 28 d’abril del 2017)

El progressiu, continuat i imparable allunyament de la societat respecte dels seus arrels agraris ha convertit en notícia activitats o fenòmens que, fins fa mig segle, eren quotidians i rutinaris per a la gran majoria de la població. Els grans mitjans de comunicació, cada vegada més identificats amb la vida urbana, ignoren tot el que passa més enllà dels suburbis de la ciutat, llevat quan es produeix un fet luctuós o estrambòtic.

Així, fa unes setmanes es podia veure com a una notícia destacada de la televisió pública que la vinya plora a l’apropar-se la primavera. Després de la parada vegetativa de l’hivern, la saba torna a circular i vessa per les ferides que ha deixat la poda dels sarments. Una autèntica obvietat, similar a altres del món rural com que les gallines posen ous, les oliveres floreixen o que les ametlles tenen clofolles. Obvietats, quotidianetats, la vida al camp invariable estació rera estació. Però aquesta rutina s’ha convertit en notícia per obra i gràcia de la creixent distància entre el món rural i l’urbà, l’únic que compta a l’hora de determinar que és i que no és notícia.

Sí, la vinya plora. Com passa cada primavera des de fa 5.000 anys.

Lluís Rajadell

Origen: 100 Viles i Gents 100 | Viles i Gents

Origen: Contestadors | Viles i Gents

Origen: Un brogit impetuós | Viles i Gents

Pel aragonés: dixaz vivir la nuestra voz (Manifest de Fonz)

Origen: Contestadors | L’esmolet

Fa uns anys vaig aconseguir convertir a format MP3 els missatges d’un casset del contestador dels anys 1993-94. Se’m van incorporar de manera automàtica a la biblioteca de l’Itunes, de manera que, de tant en tant, entremig de les cançons que van sonant aleatòriament, apareixen les paraules enregistrades d’aquells dies. Torno a sentir els missatges de festeig de la que ara és la meua dona i els dels amics i familiars que ens feliciten pel naixement de la nostra primera filla. És colpidor també escoltar algunes veus de persones que ja no hi són; veus plenes de salut que ens desitgen llarga vida sense sospitar la brevetat de la pròpia. Em pregunto què deu passar amb els contestadors virtuals dels nostres telèfons. “Bústies de veu”, en diuen ara, però en realitat són forats negres que xuclen els missatges cap al no-res. Els que no som nadius digitals ens hem acomodat a aquesta realitat tan fràgil precisament per això, per què és confortable. Tanmateix hi ha moments en què m’envaeix el vertigen: l’ordinador que no s’engega, internet que no va… I la prestatgeria que s’enfila fins al sostre atapeïda de discos magnetoòptics i CDs als arxius dels quals ja no hi puc accedir.
Al cap de casa, en canvi, hi tenim capses plenes de fotos, de cartes, carpetes amb documents que fa dècades van perdre la vigència. I en les lleixes més altes hi dormen quaderns amb escrits que mai tornaran a la vida, mòmies polsoses que, malgrat tot, mantenen l’esperança vana que seran llegides per nosaltres abans la mort no se’ns endugui.
Molts experts vaticinen que, en pocs anys, tot el sistema de dades digitals esdevindrà obsolet. Fotos, música, pel·lícules, escrits, revistes, llibres… tot plegat engolit per la virtualitat, una assassina meticulosa que ens esborra el record amb contundència i traïdoria. Però no cal patir: també auguren que un dia o altre desapareixerem com a espècie. Em treuen un pes de sobre.
La Comarca, columna «Viles i gents», 12 de maig de 2017

Origen: · EL 22 DE MAIG, HOMENATGE EN FRAGA A JOSEP GALÁN – Lenguas de Aragón

Origen: Planters de frontera | Viles i Gents

Origen: La llengua al ras – Mari Zapater en Patrimonio en mp3(28/04 a las 13:22:07) 07:08 18390795 – iVoox

Origen: I ha res més autèntic que una llengua viva? | Viles i Gents

Aquestes vacances de la Setmana Santa he pogut constatar una vegada més l’ambient cada cop més turístic de la comarca del Matarranya. Si fa trenta o quaranta anys era visitada gairebé exclusivament per catalans, ara és més nombrosa la concurrència de gent del País Valencià o de l’Aragó, fins i tot de visitants d’altres comunitats de parla castellana. Als visitants els agrada tastar les coses típiques que ofereix la comarca: els paisatges dels rius i de la muntanya o dels camps d’oliveres i ametllers; l’arquitectura pròpia tan homogènia i característica, de vegades rústica, però també monumental i que compta amb esplèndids conjunts urbanístics, o la gastronomia i la rebosteria. Però també la cultura, la història, la etnologia o el folklore.

Però res hi ha més típic, més característic i més autèntic que la llengua que es parla des de gairebé mil anys a la zona. Només els elements de la natura són més antics que la nostra maltractada i fuetejada llengua. Paradoxalment a una bona part d’aquests turistes que ens visiten (cada cop menys, tot s’ha de dir) no els agrada tastar aquest element tan propi de la nostra terra, amb el que fan una excepció, i suposo que és perquè li troben dos defectes: formar part de la llengua catalana i estar viu (si fos una peça de museu etnològic, com un aladre de fusta, una sàrria o un trill de pedrenyera, molts es mostrarien més interessats). Fa poques setmanes que la Institució Comarcal del Matarranya ha demanat al Govern d’Aragó que reconegui com pròpia la llengua catalana i que reconegui que forma part del seu Patrimoni (del Matarranya i de l’Aragó). Aquesta declaració hauria de ser fonamental per reconèixer el nostre patrimoni lingüístic i començar a fer realitat aquell apartat de la Constitució Espanyola que diu que les llengües seran “oficials als territoris on es parlen”. De moment la pilota és al Govern d’Aragó i la nostra llengua té nom i aquest no és  LAPAO (espero que no sigui només de moment). Què ens falta per a què la Constitució es pugui complir? Podrem ser finalment parlants “normals”?

Antoni  Bengochea

Origen: Moviment Franjolí per la Llengua: Decàleg per la conscienciació lingüística del català a la Franja

Decàleg per la conscienciació lingüística del català a la Franja.

La situació de la llengua catalana a la Franja de Ponent és molt precària. El trencament generacional de la llengua per via familiar és un fet a molts indrets del territori. L’escassa presència del català a l’escola, a les institucions públiques o als mitjans de comunicació fa d’agreujant.

Des del Moviment Franjolí per la Llengua i el Casal Jaume I de Fraga_ACPV llancem conjuntament una campanya per a fomentar l’ús social  i la dignificació del català, així com la conscienciació lingüística dels catalanoparlants de la Franja.

El català és la llengua pròpia de la Franja, un patrimoni cultural a preservar i un vehicle de comunicació vàlid per a qualsevol afer de la nostra vida. Les nostres actituds i usos lingüístics són bàsiques per mantenir viva la flama de la llengua.

Aquest decàleg està emmarcat dins dels actes de la campanya de Sant Jordi d’Enllaçats per la Llengua: “Llengua normalitzada, literatura sense fronteres”.