(Publicada a La Comarca, 1 setembre 2017)

Fa algun temps, els chapurrianistes de la dreta rància aragonesa, van escriure a la Real Academia Española de la Lengua, demanant que el nom de la nostra llengua sigue CHAPURRIAU. I els acadèmics de Madrit, en bones paraules se’ls van treure de davant.

Vergonya se n’haurien de donar persones en aparença educades de dir que quan parlen xampurregen, perquè xampurrejar és parlar mal. Es verdat que la gent dels nostres pobles, especialment el més joves, ja no tenen el ric vocabulari ni enraonen en la traça que es feia abans. Però jo que parlo a sovint en amics i coneguts de diferents pobles de la Franja, mai he notat que ningú s’embolico al parlar ni faigue cap cosa rara que es pugue identificar com xampurrejar .

Quina mania en voler que la llengua del Matarranya i altres trossos del Baix Aragó tingue un nom tant dolent i denigrant com CHAPURRIAU. Tanta mania, que eixe grupet incansable de defensa del nom miserable, fa un parell de mesos, es van cansar de replegar firmes en la intenció de rebentar la decisió del Govern d’Aragó de posar en marxa l’Academia Aragonesa de la Lengua (Català i Aragonés), per donar compliment, d’una volta, al que diu i obliga la Llei del Patrimoni Cultural Aragonès de 1999. Llei que, per cert, es va aprovar a les Corts d’Aragó governant el PP junt en lo PAR. Els firmants que vulguen saber la contestació del Govern d’Aragó, la poden llegir per internet: BOA 14-08-17 ANUNCIO de la Dirección General de Política Lingüística.

El debat entre Català (nom científic i oficial) i eixe insult castellà (Chapurriau) que molts parlants inconscientment han agafat com a propi, afortunadament s’està superant, salvat alguns racons com la Codonyera, on no accepten que els mestres de català de la DGA, ensenyon als xiquets lo més bàsic de la nostra llengua, com es fa a la resta dels pobles d’Aragó que parlen com naltros.

Tomàs Bosque

(Publicat al Diario de Teruel el 2 de setembre del 2017)

Entre altres funcions que tenim encomanades los membres de l’Associació Cultural Medievo de Queretes està la de fer de punt d’informació de la vila. Ho fem en horari de 10h30m fins les 13h30m, los dissabtes, diumenges i festius, des del mes d’abril al de setembre ambdós inclosos. De manera sistemàtica apuntem la procedència de les persones que demanen lo nostre suport i d’estes relacions de dades podem extreure una interessant informació estadística.  Com tot en la vida lo turisme també evoluciona i avui vull referir-me a la tendència de la procedència dels turistes que ens visiten. Son dades de Queretes però crec que es poden fer extensibles al conjunt de la comarca del Matarranya. Fa no molts anys teníem una procedència majoritària de visitants originaris de Catalunya, desprès de la banda de Castelló i València i en molta menor quantia de l’Aragó. De la resta d’Espanya eren visites a comptagotes. Estos tres, quatre anys últims les dades registrades ens marquen una tendència de canvi important. Los visitants catalans segueixen sent los majoritaris però la proporció ha canviat radicalment. Hi ha un augment significatiu del valencians, però sobre tot destaca un increment notable dels visitants aragonesos de les tres províncies. Se veu que, ja sigui pel conflicte català o per la propaganda que ens fa la televisió aragonesa, los nostres conciutadans han descobert que hi ha alguna cosa més que los Pirineus per a gaudir de vacances o fer turisme de cap de setmana sense sortir del nostre estimat Aragó. Més val tard que mai. També hi ha un increment notable de visitants de la resta d’Espanya. Molts de Logroño, probablement per ser lo poble de naixement del cardenal Juan José Omella, i cada dia més de Madrid i del País Basc. Fins i tot de llocs més allunyats d’Andalusia i Galícia.  Sembla que lo radi de la circumferència que marcaria la procedència dels nostres visitants es va eixamplant de manera progressiva. Qui ho fa possible? Aquesta dada no la tenim recollida, però jo al menys ho pregunto. Lo boca a boca i les xarxes socials són los principals elements de difusió i propaganda. Per a la zona d’Aragó, a més, seria la televisió autonòmica amb los seus programes divulgatius. Per part catalana, si bé el Matarranya surt diàriament en la predicció del temps, crec que el canvi de denominació de “Els Ports” en compte dels “Ports de Tortosa – Beseit” no ens ha anat gens bé. En tot cas l’increment de visitants es espectacular i, si no m’equivoco, serà una de les principals fonts d’ingressos dels nostres pobles.

Juan Luís Camps  

(Publicat al Diario de Teruel el 26 d’agost del 2017)

Segur que el lector estarà ben informat dels atemptats terroristes del dijous dia 17 d’aquest mes. Només vull fer esment a un parell de fets que es van produir. En primer lloc vull destacar l’acurada actuació dels Mossos d’Esquadra. Van desarticular en un temps record una organització terrorista que anava molt més enllà d’allò que en un principi es va suposar. La informació als mitjans sempre va ser concreta i clara, sense ultrapassar els límits del que es podia fer públic. El cap dels mossos donava confiança i seguretat amb les paraules precises. La posta en escena del president de la Generalitat, del conseller d’Interior i del major dels Mossos, en les diferents rodes de premsa en català, castellà i anglès, donava la impressió d’una informació d’un Estat Català independent. Cal no oblidar les guàrdies urbanes i els serveis auxiliars. Poca o cap coordinació  amb la Policia Nacional i la Guardia Civil, les dues institucions ho diuen. No oblidem pas que fins a data d’avui els Mossos d’Esquadra no tenen informació directa d’Interpol –mai no ho ha volgut el Govern Espanyol– tot i que la té l’Ertzaintza. Si algú vol trobar alguna fallada en l’actuació del Mossos, que es contesti primer aquesta “irrellevant” pregunta: i si el cos dels Mossos hagués disposat de 500 unitats més i dels 688 milions d’euros que el govern de l’Estat els deu?

L’altre fet que vull destacar és la gran reacció de la comunitat musulmana de Catalunya en contra dels atemptats. A més de la gran quantitat de manifestacions individuals i de representants de les comunitats locals o de associacions d’àmbit més gran; va tenir lloc la manifestació des de la plaça de Catalunya i per la Rambla on les entitats organitzadores van voler deixar clar que l’islam no té res a veure amb els atemptats i van demanar que es faci una autocrítica i es treballi per ajudar a integrar els joves: “Que puguin sentir que Catalunya és la seva terra”. S’ha d’aprofitar aquesta rebelió per integrar les comunitats musulmanes als plans educatius, d’assistència i formació dels joves musulmans catalans i dels nouvinguts, en comptes de estigmatitzar-los, però cal no oblidar qui finança el terrorisme. De l’actitud de la ciutadania catalana qualsevol lloança que es faci serà poca. El Govern Espanyol s’esforça per fer-se visible.

 José Miguel Gràcia   

(Publicat al Diario de Teruel el 19 d’agost del 2017)

A l’agost les vacances alcancen lo seu punt culminant. Molta gent se mou cap a diverses destinacions, entre les quals lo medi rural, que rep la visita de turistes ocasionals i, sobretot, de viatgers que tornen a les viles de les quals són originaris ells mateixos o els seus avantpassats i a on encara molts conserven la casa familiar. Allí es troben en parents, amics i records, i poden disfrutar tant de la tranquil·litat pròpia de l’entorn com del tràfec de les festes patronals, habituals d’este mes. Viles i pobles d’Aragó dupliquen la seua població i inclús les que no arriben ni al centenar d’habitants en època laborable poden multiplicar-se per deu, omplint cases i hotels com als bons temps, abans dels grans èxodes del segle XX i del degoteig continu dels raders anys. Este trasbals demogràfic, puntual i periòdic, afecta les persones i, alhora, les infraestructures i els serveis locals: los espais d’oci estan plens i les tendes, bars o restaurants treballen més que cap altra època de l’any. Segurament la majoria dels visitants que tenen raïls a estes zones despoblades no voldrien residir allí més temps del que dura l’esbarjo estiuenc: lo poble està bé com a destinació de duració controlada. No hi ha treball, la vida a l’hivern és dura, l’àmbit rural implica dinàmiques particulars i ritmes diferents als urbans, i ells ja formen part d’un altre món personal i laboral. Tot i que alguns potser lamenten no poder quedar-se més enllà de la temporada. També resulta difícil endevinar la sensació que patissen los que hi viuen tot l’any: alegria pels retrobaments i pel revifament humà?, ofec per l’alteració de la tranquil·litat diària?, pena quan este esclat s’apaga i tornen a quedar-se buits los carrers? Més difícil encara és la predicció de quantes generacions durarà este moviment d’anar i tornar estacional, i si la presència permanent al territori rural, ara tan dèbil, decreixent i envellida, podrà mantindre les estructures que permeten fer-lo habitable a ells i als residents passatgers.

María Dolores Gimeno

(Publicada a La Comarca el 25 d’agost del 2017)

El passat 19 d’agost moria a l’Hospital d’Alcanyís l’artista calaceità d’adopció Ferran Blanco. Nascut a Lleida el 1930 i, després d’haver treballat en diferents faenes, és a finals de la dècada dels cinquanta del segle passat quan va decidir dedicar-se plenament a la pintura i al gravat. Amb vint-i-cinc anys se’n va anar a París per formar-se i allà aprengué l’ofici i la passió per la creativitat artística, a través de la seua adscripció al moviment surrealista, molt de moda a la capital de França en aquella època. Cap al 1971 va descobrir Calaceit i la Fonda Alcalà on hi passava amb la dona llargues temporades, fins que es comprà l’actual casa al carrer Maella, el més singular de la població. El 1992 va jubilar-se i s’instal·la definitivament a Calaceit on participà activament en la vida cultural de la vila. A la Fundació Noesis, obra del francès Didier Coste, serà l’encarregat del taller de gravat i col·laborarà en les seues publicacions i també amb l’escriptor i amic Ángel Crespo, resident també a Calaceit, per a qui il·lustrarà amb gravats alguns dels seus treballs literaris. Serà dels primers socis de l’Associació Cultural del Matarranya i vicepresident del 1994 al 1996 i des d’esta coincidència en l’entitat que hem mantingut una llarga amistat. El 2008 l’Ajuntament de Calaceit va organitzar una gran exposició dedicada al lleidatà amb una selecció de gravats, pintures, collages i escultures on es podia seguir l’evolució de l’artista a través de la seua producció. L’última exposició col·lectiva en què va participar Ferran Blanco amb gravats va ser el 2015, a la sala Art&mes a la capital cultural del Matarranya, en la mostra ‘Calaceit referent d’artistes’. El bar del Raconet de la Plaça té exposats una bona mostra permanent dels seus gravats. Ferran me’ls va mostrar en una trobada casual amb el personatge el passat mes de febrer.

Carles Sancho Meix

(Publicada a La Comarca el 21 de juliol del 2017)

José Antonio Benavente. El conegut arqueòleg, historiador i polític baixaragonès actualment regidor de l’Ajuntament d’Alcanyís, en la seva columna de la Comarca del divendres passat, entre altres arguments de gran interès mos recordava que des de fa alguns anys es desvien del FITE entre 7 i 8 milions d’euros -uns 20000 € al dia- per eixugar les pèrdugues de Motorland. De tal manera que els nostres governants i les seves majories, fan d’una estropada dos barbaritats: la primera, desviant diners d’un fons que s’haurie de dedicar a projectes fiables d’inversió productiva per tota la província; i la segona, per emprar eixos diners que ja són de la gent de Terol, en pagar la festa de la motoGP i el dèficit crònic de Motorland. Quan la Ciutat del Motor és una societat pública del Govern d’Aragó, i si és veritat que ompli uns pocs dies a l’any els negocis d’hostaleria de la Terra Baixa, també és cert que Motorland fa d’aparador i passarel·la de la fama de les autoritats regionals i els seus convidats.

Alejo Lorén. Intel·lectual destacat de la generació d’Andalán, actor i director cinematogràfic, historiador, cronista de Casp, lo seu poble, i col·laborador setmanal de la Comarca. Per atrevir-se a publicar (30-06-17) el manifest “Nadie se atreve a hablar de esto” on reflexiona de manera crua sobre els problemes que ja planteja la integració en la societat caspolina dels milers de treballadors estrangers que han fixat la residència al poble. Casp s’ha omplit fonamentalment de marroquins, pakistanesos, romanesos i grups diversos de subsaharians, afavorint clarament el manteniment de la població. Però tenint en compte que el grup majoritari i els que més creixen demogràficament són els de cultura i religió islàmica, on la integració és mínima o nul·la, s’obren molts interrogants de cara a un futur no tan llunyà, sobre el manteniment de la nostra cultura i la identitat i forma de vida del Casp actual.

Cal llegir el manifest de Lorén. A tots ens convé que la integració dels nouvinguts es faci de manera respectuosa, però sense perdre ni un gram de les conquestes socials i drets personals que tanta suor i sang mos han costat.

Tomàs Bosque