(Publicat al Diario de Teruel el 30 de setembre del 2017)

Demà serà u d’octubre, dia del referèndum a Catalunya. A mesura que han anat passant els dies s’ha fet més palesa la mancança de sentit comú per entendre el problema de Catalunya amb Espanya. Ni el PP, ni el PSOE, ni C’s han entès ni entenen el que passa a Catalunya; més i tot, ni ho volen entendre. Tot sembla increïble per molt real que sigui. Obriran el col·legis electorals? N’obriran molts o n’obriran pocs? Votarà la gent? La jutgessa del TSJC, desautoritzant la Fiscalia, ha ordenat al mossos i als altres cossos policials, entre altres coses, impedir l’obertura dels col·legis electorals i requisar els materials per portar a terme la votació, però, “sense afectar la normal convivència ciutadana” Una gran massa de ciutadans volen votar. Qualsevol especulació sobre el que pot passar demà, només és això, una especulació. Passi el que passi, els dies 2, 3, 4 i següents, sorgirà la pregunta: i ara què? Ara tot, poden contestar un munió de catalans. En política està gairebé tot inventat. Algú em pot indicar l’existència d’algun instrument més eficaç que el referèndum per resoldre el greu problema en qüestió? Qui digui que no és pot aplicar perquè no ho permet la Constitució m’està sumant un altre problema al que ja existeix. La política hauria de ser sempre l’art de l’impossible. Però ara som on som: milers i milers d’agents de la guàrdia civil i de la policia nacional són a Catalunya provinents de tota Espanya,  acomiadats als llocs d’origen amb crits d’“a por ellos”; el govern d’Espanya insistint que s’ha de complir la Constitució i les lleis, “somos prisioneros de la leyes”, diuen; una gran majoria de catalans manifesten que a Catalunya hi ha repressió, que no es respecta la llibertat d’expressió i es conculquen drets civils fonamentals; i al voltant d’un 70 per cent de catalans volen exercir el dret a decidir per sortir o quedar-se a Espanya. Tan de bo la justícia en aquest cas fossi bòrnia i no cega. El procés català ja s’ha estès per tot el món. I tot per un error, que immens error! Potser el recent gran error històric d’Espanya. Si algun dia, tard o d’hora, s’hi acceptés el fet que el ritme de desconnexió sentimental de Catalunya amb relació a Espanya va creixent inexorablement, tot seria més fàcil. Sóc molt pessimista envers que això pugui succeir.

José Miguel Gràcia

(Publicada a La Comarca, 8 de setembre del 2017)

Una reacció, no sé si natural però si molt freqüent, a les xarxes socials en front dels atacs jihadistes ha estat la de clamar pel tancament de fronteres als refugiats que venen de països desmanegats per guerres civils i per l’expansió de l’Estat Islàmic, Al Qaeda i similars. Però els radicals que escridassen contra els exiliats per la guerra obliden, o tan se’ls en fot, que també els espanyols vam fugir d’una guerra que havie dividit el país i vam haver de passar la frontera per a demanar auxili a França. Mig milió de persones van travessar els Pirineus l’any 1939 fugint de la despietada repressió dels victoriosos exèrcits franquistes. Van anar a parar als famosos -i terrorífics- camps de concentració improvisats pel govern francès. Vam demanar ajuda i ens la van donar. Poca, tard i a contracor, però la vam rebre. Bo serie recordar-ho ara quan són altres els que piquen a les portes de casa nostra.

Argumenten els xenòfobs que entre els que arriben n’hi ha fanàtics i terroristes. Pot ser. Però també entre els cents de milers d’espanyols exiliats a França i altres països n’hi havie de violents i gent de gallet fàcil. L’any 1951 una banda d’exsoldats espanyols -algun d’ells baixaragonés- va intentar atracar un banc a Lyon a punta de pistola amb el balanç de dos morts i nou ferits. Per aquells pistolers s’havia de tancar la frontera a mig milió d’hòmens, dones i xiquets que fugien de la mort i la presó i que no havien fet ni farien mal a ningú? No dic que no calgue vigilar al delinqüent, dic que la immensa majoria de gent de bé que malviu als camps de refugiats de Grècia i Pròxim Orient no ha de pagar les culpes d’una insignificant minoria d’indesitjables infiltrats -per altra banda, minories de malfactors n’hi ha entre els baixaragonesos, els espanyols, els xinesos…-. Es miro com es miro no és just, ni ara ni al 1939.

Lluís Rajadell

(Publicada a La Comarca, 15 de setembre del 2017)

I el gran dia va arribar. Jo comptava sis anys però la resta de combregants en tenie vuit de fets. I em veig caminant de casa a la iglésia, vestit de mariner a la usança de l’època i encapçalant la il·lusionada comitiva familiar. Ere una jornada d’alegria i felicitat, i allí, amb la casa de Déu atapeïda de gent expectant i amb el cerimonial propi de tan gran celebració, vam prendre la Primera Comunió. A l’única foto de grup dels xiquets i xiquetes protagonistes de la festa que tinc i que es va fer a l’eixida de missa es note molt la diferència d’edat. Se’m veu menut i molt formal (les circumstàncies ho requerien), i amb una expressió entre tímida i innocent. Però pel que fa a la roba no desentono gens.

Lo banquet de celebració el vam fer al menjador de casa Sastron, i per a l’ocasió em van preparar una gratíssima sorpresa. Va ser a l’hora del vi ranci i de les pastes quan van sintonitzar la ràdio d’Alcanyís per a escoltar la cançó “Mi primera comunión” d’Antonio Molina dedicada especialment. Quan es va sentir la dedicatòria i el meu nom els grans es van emocionar molt. I a mi em va quedar un record molt dolç d’aquell moment. Un record que m’ha acompanyat tota la vida.

Però en acabar de dinar els menuts no tartíem i mos van enviar a jugar al carrer mentre els adults continuaven la festa entaulats. I estant a la plaça de Baix van arribar alguns mossos amb la intenció d’encendre uns coets borratxos. A la canalleta mos dominave la curiositat. Per tal causa, sense calcular el risc, vam optar per presenciar el divertit espectacle dels perillosos explosius corrent entre les cames d’aquells imprudents. Amb tan mala fortuna que en l’anar i vindre dels maleïts petards, un d’ells em va sorprendre per la reraguarda i es va apalancar justament al sofrage de la meua cama dreta. I bufant com un condemnat em va fer una dolorosa cremada que em va dixar fora de joc dos o tres setmanes. Aquella feta va representar el contrapunt trist d’un dia que havie de ser feliç, i que, a pesar de tot, vist en la distància, realment ho va ser.

J. Antonio Carrégalo

(Publicada a La Comarca el 22 de setembre del 2017)

Ha passat l’estiu a la velocitat de sempre, és a dir, més ràpid que l’any passat -que ja va ser més fugaç que l’anterior. Afortunadament el sol ja no s’enfila tan amunt, les ombres s’allargassen, les fotos ixen millor i les nits fan acollidora la llar. La tardor em reconforta, ho reconec. Potser perquè hi vaig nàixer o perquè s’acaba l’atabalamenta dels estius d’autònom, on no acabes de tenir vacances però et toca fer com si les tinguessis. Passades les festes d’Alcanyís, doncs, és hora de refer horaris i recuperar rutines. Rutines que, contra el pensament general, em permeten conquerir espais de reflexió -no gaires, però més que en èpoques a priori consagrades al lleure. Permeteu-me, doncs, una petita divagació tardoral.

Cada volta tenim menys temps per pensar, per badar, per conversar en silenci amb nosaltres mateixos. El temps que definim com a ‘lliure’ el solem malbaratar. En el millor dels casos ens enganxarem a la lectura d’un llibre, però sovint caiem en la trampa del “a veure què hi ha a Twitter”. Abans que ens n’adonem, haurà passat una estona massa llarga sense res de substanciós. Hi ha també l’ànsia de fer activitats espaterrants, viatges insòlits, fets a mida per a compartir-los a les xarxes socials amb l’esperança d’arreplegar un cabasset de “likes”. Sé que sóc peix bullit, però per mi no hi ha res com una passejada per camins coneguts i calms. És en aquestes circumstàncies que el cervell pot descabdellar pensaments que, a voltes, ens porten a conclusions sorprenents. L’altre dia precisament sentia algú per la ràdio que defensava la pèrdua el temps. Deia que si ningú hagués pogut estar ajagut hores i hores sota un arbre, no existiria la filosofia ni les grans preguntes que ens eixamplen el coneixement.

Entretant pugen les audiències de programes per a no pensar, d’humor gruixut, insult i cridòria (fins i tot són mereixedors d’un ‘Premio Nacional de Cultura’!). Una estratagema per a gestionar aquesta democràcia esmunyedissa, una versió barroera del “soma” que Aldous Huxley descrivia a Un món feliç. Una pèrdua de temps. Una pèrdua de vida.

J. Antonio Carrégalo

(Publicat a La Comarca el 29/9/2017)

Natxo Sorolla

Imatge de simbolics.cat

La FACAO promou lo seu premi anual, dient-li a la nostra llengua «aragonès oriental» [sic]. Un premi que sol guanyar la seua junta directiva. Però la curiositat més tenebrosa és que el premi porte el nom de «Roberto G. Bayod», un ultradretà de Bellmunt que es va situar entre els més reaccionaris durant lo propi franquisme, involucrant-se fins i tot en los fets de Montejurra. Però el que més mos interesse aquí és que, pel puesto a on va nàixer, i l’època a on va viure, Bayod ja ere llicenciat en dret! I professionalment va ser tresorer a la delegació del Ministeri de Hisenda a Saragossa, advocat i professor universitari. De fet, lo personatge té un article extens a la Wikipedia. I una de les coses que algunes webs destaquen és que algun descendent de Bayod ha fet de Canceller de Consolat, Secretari de l’Ambaixada o ha treballat per a l’Oficina de la DGA a l’exterior.

I aquí entrem en un tema central per a la ciència: les classes socials se reproduixen. No és que els fills no s’ho mereixquen, o no s’ho guanyon. Però els fills de grangers i agricultors en molta probabilitat continuaran ocupant les posicions baixes de la piràmide social. I els fills de directius de multinacional, ho tindran bastant més fàcil per a fer bons contactes, tindran bons consells, alguns amics informats los avisaran que han eixit places laborals interessants, i altres coses que els permetran mantenir-se en una bona posició social. Evidentment, hi ha excepcions. I l’esforç individual compte per a situar-nos en l‘escala social. Però una bona part del que tenim mos ve per herència familiar dels nostres avantpassats.

I en tota esta qüestió de la reproducció social reprenc unes notes de quan vaig escomençar a escriure al Viles i gents (ViG), fa 12 anys (!) A més de pensar en una «plataforma» web on arxivar i difondre els continguts (ja la tenim, eh! vilesigents.wordpress.com), hi ha una nota que m’ha remogut: «Falten dones al ViG». I és cert! De fet, mos falten xiques! Perquè tenint en compte que jo sóc lo més jove, tampoc tenim cap jove. Si la meitat dels parlants són dones, natres no tenim una sola dona entre els 6 col·laboradors. Si sumem la columna germana Lo Cresol, al Diario de Teruel, només tenim M. D. Gimeno, maellana valenta entre tanta testosterona. Los que estudiem comportaments humans, observem que mos fem amics dels que se mos pareixen: per això els hòmens tenim més amics, i les dones més amigues. Los que estudien la divisió de la societat per gènere, parlen d’homoreproduccio del poder. Los directius busquen lo seu propi relleu en algú paregut a ells. I si el directiu és un home, és bastant difícil que acabo triant a una dona. Pareix que entre els cagabandúrries que escriuen columnes per amor a l’art també tenim homoreproducció. I és hora de trencar-la. Voluntàries?