Skip to content

Archive

Category: Activisme

Fa 13 anys, lo 4 de novembre de 2004, naixie esta web, Lo català a la Franja. Un aniversari sempre és un bon moment per a recordar, revisar, millorar, criticar, matisar… Però portem una velocitat que mos impedeix aturar-mos i dedicar-hi este temps necessari. En projectes unipersonals i autofinançats, allò urgent sempre supere allò important. I per no trencar en la tradició, continuarem en esta dinàmica, sense aturar-mos per a agarrar impuls. Si anem per mal camí, o voleu col·laborar, sereu benvinguts. I podeu escriure-mos comentaris.

Mentres, però, dos recomanacions si encara no les teniu en ment. Mos està quedant una secció bastant interessants als Avals per al nom de la llengua, a on revisem les denominacions de la llengua, i el territori, que ham usat històricament. I també, com mos han vist los de fora. I segon, si voleu rebre el butlletí de notícies de la Franja, en còmodes setmanades, inscriviu-tos al grup de la ICF.

Salut, i llengua!

Natxo Sorolla

Origen: Lo vent que mou la bandera | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 28 d’0ctubre del 2017)

Ser franjolina és una sort a la vida. Zona de pas, reps les influències de l’Est i de l’Oest. Amb Catalunya compartim tradicions com lo Dilluns de Pasqua i la mona i el tronc de Nadal —per qui encara el recorda i fa—, i una gastronomia popular que comprèn les coques al forn —de mançana, de primentò—, los panellets, caragols en salsa, pa en tomàquet… Però no celebram ni Sant Esteve ni la castanyada ni la revetlla de Sant Joan. I entre els dos costats, a pesar d’algunes variacions legals a la nostra autonomia aragonesa, vivim en la diglòssia de reservar als àmbits familiars i orals lo català autòcton, mentre la llengua oficial i escrita és la castellana, que és la utilitzada a l’escola en sistema d’immersió lingüística, i així anam fent, acostumats a variar àgilment de llengua en funció de l’àmbit i l’interlocutor.

Immigrant professional des de fa anys, passo i traspasso de la meua vila franjolina d’origen a la meua ciutat catalana de residència. Lo camí, a poc a poc, estos raders anys s’ha anat poblant de banderes. Al costat català les estelades pengen als balcons de les cases o entrant o eixint a les poblacions del camí —les adherides a la Associació de Municipis per la Independència (AMI)—, amb algunes rareses com Batea, que a un cantó de la rotonda té l’estelada i a l’altre, al mateix pal, la senyera i l’espanyola constitucional. En solitari unes quantes d’estes ondegen a la part aragonesa ara, fora d’època de competicions futbolístiques de la selecció, i més lluny, Saragossa s’ha convertit este mes d’octubre en una exhibició “rojigualda” mai vista, sense espai per a la bandera aragonesa quadribarrada, que es podria confondre en la catalana, quasi igual. Un nacionalisme ha feit despertar l’altre. També les converses s’han “abanderat” a qualsevol reunió d’amics, a on los que venim de l’actual Catalunya tan convulsa miram d’oferir matisos sense cap garantia de fer-mos entendre; però tampoc en alguns altres al viatge de tornada. Barres, franges, diàlegs?

María Dolores Gimeno 

Origen: Espanya, potser la història d’un fracàs | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 21 d’0ctubre del 2017)

Malgrat l’esforç dels adoctrinadors espanyolistes, que ens han intentat convèncer amb bastant d’èxit d’una Espanya unida de més de cinc cents anys, la veritat és que l’Estat Espanyol neix l’any 1716 quan el primer rei Borbó Felip V de Castella promulga el Decret de Nova Planta, després de derrotar militarment el  Principat de Catalunya, al que li treu les seves lleis i administració i, imitant el model centralista francès, l’imposa les de Castella, així com la oficialitat de la llengua d’eixe regne. També es confirma oficialment la numeració ordinal dels reis de Castella com a reis d’Espanya. Aquests fets van ser el principi del projecte de la futura i utòpica nació espanyola. Curiosament pel que fa a la numeració dels reis tot continua igual. L’actual rei Felipe, que només va tindre quatre antecessors amb el seu nom com a reis d’Espanya, regna com Felipe VI, i gairebé tothom ho troba normal, però a molts catalans els costa de pair-ho.

Molts avatars han passat des d’allavons.  Raons d’espai m’obliguen a esmentar-ne nomes alguns : prohibició de l’ús públic del català per part de Carlos III; afusellament de Lluis Companys, l’únic cas d’assassinat d’un governant europeu elegit democràticament; franquisme ; reinstauració de la monarquia  (a més a més borbònica) per part del dictador i genocida que és acceptada per la Constitució del 78, constitució que es va votar com un nou projecte de nació sota l’espasa de Damocles del soroll de sables (moltes vegades qualificada com “exemplar” i que jo anomeno “possibilista”);    gran castellanització de Catalunya des de l’emigració dels cinquanta, amb una integració variable i que accepta el model lingüístic català amb aparença de normalitat fins al segle XXI i a l’ascens d’un partit polític anomenat “Ciutadans”; rebuig de l’Estatut de Catalunya el 2010; multiplicació de l´independentisme quan governa el PP; crisi econòmica i retallades generals en paral·lel a la recerca del “Dret a decidir”; 1-O: insurrecció catalana, represió i 155.

Gràcies, senyor Rajoy (i companyia) per ser l’últim responsable del fracàs d’aquest projecte nacional i que els darrers anys ens ha conduit del fi de l´estat del benestar a l´estat del malestar.

Antoni Bengochea

//Carles Terès El ball del Poll és una dansa molt antiga que es ballava, que nosaltres sapiguem, en molts pobles de les comarques aragoneses, valencianes i catalanes de la zona dels Ports-Matarranya-Maestrat. L’origen és boirós, com tantes tradicions que venen d’antic. El pena-rogí Maties Pallarès en parla a l’article “Costums que es perden”, publicat al Butlletí del Centre excursionista de Catalunya, vol. 24 (Barcelona, 1914)*. Especula que, per la seua naturalesa de dansa individual,  potser cal cercar l’origen en temps ‘protohistòrics’ dels ibers, «de més de tres o quatre segles abans de Jesucrist».

 

 


 

Continuar llegint… 20 anys del ball del Poll a Torredarques » Temps de Franja

//Redacció  El 28 d’octubre, el President d’Aragó, Javier Lambán va assistir a la XXVII Trobada Comarcal de Persones Grans de la Comarca del Baix Cinca, que va tindre lloc a Saidí. També hi van acudir el president de la Comarca del Baix Cinca, Evaristo Cabistañ; l’alcalde de la localitat amfitriona, Marco Antonio Ibarz , així com alcaldes, regidors i consellers comarcals.Continuar llegint… Serveis socials de qualitat per lluitar contra la despoblació » Temps de Franja

Origen: Màrio Sasot premi Guillem Nicolau 2017 | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 13 d’octubre del 2017)

La novel·la ‘Licantropia’, del nostre company de columna Carles Terès, va ser l’últim premi Guillem Nicolau convocat el 2011. Durant els sis anys posteriors va estar suspès. Ara, reprès el guardó concedit pel Govern d’Aragó per a treballs escrits en català, el professor i periodista Màrio Sasot Escuer (Saidí 1951) amb l’obra ‘Espills Trencats’ acaba de guanyar el premi Guillem Nicolau convocat enguany. La novel·la, segons el jurat, “és un relat en el què juga un paper decisiu la memòria i la xarxa de relacions familiars i de veïnatge, tant en l’entorn rural com en l’urbà -amb especial presència de Saragossa i Barcelona- a la fructífera època de la Transició. El llenguatge emprat recull la riquesa i les peculiaritats del català parlat a les comarques orientals d’Aragó”.

Màrio Sasot ja va guanyar este mateix premi el 1995 amb l’assaig ‘Joglars de frontera. La cançó d’autor a l’Aragó catalanòfon’. Estos guardons van instaurar-se el 1986 amb motiu del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana i el lliterà Josep Anton Chauvell va tindre l’honor de ser el primer premiat amb la novel·la ‘L’home de França’. El guanyador d’enguany, Màrio Sasot, a més d’escriptor, també posa la música als poemes recitats pel calaceità Antoni Bengochea en el ‘Duo Recapte’, escampant pel territori l’obra poètica escrita en la nostra llengua. Com a periodista és corresponsal de la Vanguardia a l’Aragó i director de Temps de Franja durant la seua primera dècada de vida. Ha publicat ‘Així s’escriu a la Franja, antologia i guia didàctica d’autors aragonesos en català’ (1995), ‘Aproximació Descriptiva a la Llengua de Saidí’, amb Hèctor Moret (2013), ‘Cobles d’anar i tornar. Dotze anys del Concurs de Cobles Aragoneseses en Llengua catalana de l’Ajuntament de Saragossa’ (2009), ‘Guia de lectura de “El cafè de la granota”, de Jesús Moncada'(1993) i ‘Guía turística de Fraga y Bajo Cinca'(2004). El premi atorga 3.000 euros al guanyador i el compromís de la publicació de l’obra.

Carles Sancho Meix

Origen: Records del Mas de Llaurador | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 6 d’octubre del 2017)

Fa uns dies a l’ajuntament de Valljunquera li ha arribat una comunicació de la DGA que tenen la intenció de fer obres a l’església del Mas per consolidar l’edificació. Quina bona notícia!

De seguida en vénen al record unes imatges de quan era menut. Acabada la missa del domenge a la Vall del Tormo, els dos escolanets vam acompanyar a mossèn León a casa per a engegar la vespa i pujar al Mas. Era el ritual de cada setmana del capellà: a dos quarts de deu missa a la Vall i a les dotze al Mas. Un al seient del darrere i l’altre, el més menut, encaixat entre el frontal de la moto i el conductor. Es tractava de fer un trajecte curt per la carretera, uns tres quilòmetres que separaven les dos viles. A la plaça de l’església vam baixar de la vespa i vam anar a buscar la clau a l’única casa que encara quedava habitada al carrer del Cobert on hi vivien Benigno Serrano, Leonor Fuster, i Pilar, la filla. En aquell moment arribava amb la bicicleta Jesús des de Valljunquera, on residia el carter, per a escoltar missa i portar la correspondència. Oberta l’església, vaig agarrar la campaneta de mà, per a eixir a tocar el primer toc, cinc minuts més tard, el segon i passats deu, el tercer. En eixe moment un cotxe aparcava al costat de l’església, dins un matrimoni i dos xiquetes que també venien a missa al Mas. Entràrem tots a l’interior de recinte religiós i començà la celebració. A l’altar el mossèn i els dos escolanets i en els bancs: la família del cotxe, el tio Jesús i la família del Cobert. Acabada la missa, davant de l’església ens esperàvem com cada diumenge per conversar una estona, el matrimoni del cotxe eren catalans que estaven estiuejant a la Vall i com que quan havien anat a l’església se l’havien trobat tancada, el veïns els hi havien dit que podien anar a missa al Mas. L’animada conversa tenia lloc a l’ombra que donava la paret de l’antiga escola-residència del capellà valldesgorfà José Pellicer que va tancar a l’inici de la República. A conseqüència del bombardeig italià durant la guerra civil, ara només hi quedava la frontera, per l’interior encara es veia part de la pissarra escrita amb guix com si no haguera passat el temps.

Carles Sancho Meix

Origen: L’origen de la denominació “Franja”: Barcelona, RAE o la Revista de Filologia Española? (REVISAT) | Xarxes socials i llengües

Revisant l’origen de la denominació “Franja” per al territori on se superposen la llengua catalana i Aragó, m’haig trobat amb algunes inconcrecions. Moret (1998:12) apuntava al seu magnífic llibre que la denominació té el seu origen en la transició, en cercles de jóvens de la Franja i catalans que es trobaven al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona, cap a 1977-78. Això seria coherent amb que la primera referència escrita que es troba és Camps (1976), que parla de franja aragonesa (de fet, parla dels catalans de la franja aragonesa), i en una resposta de Pons, Sistac (1977), que citen la denominació.

Però també és cert que la denominació apareix en la ratificació que membres de la RAE fan del valencià dins el seu àmbit lingüístic, referint-s’hi com “franja de Aragón”. El document aparentment és de 1975, anterior al citat aquí de Camps, però el document està ratificat l’any 1980. Desconeixem si en la redacció inicial apareix la denominació, o és incorporada posteriorment. Algun arqueòleg de documents que ho puga resoldre? ;)

Atenció! L’investigador Max Wheeler m’avisa que hi ha referències escrites de la denominació “Franja” anteriors a les que jo citava. És de 1968, a l’annex de la Revista de Filología Española “… Lérida ciudad (es sabido que los pueblos, especialmente los mas aislados, mantienen fases lingüísticas superadas en las ciudades) y sólo han sobrevivido en algunas comarcas conservadoras, como la franja aragonesa, el Maestrat, etc” Revista de Filología Española, Anejo, 1968 p. 1025. L’annex no es pot consultar en línia.

Camps, F. (1976, desembre 1). Els catalans en terres d’Aragó. Canigó, (478). https://web.ua.es/va/revista-canigo/setmanari-canigo-1975-1983.html

Moret i Coso, H. (1998). Indagacions sobre llengua i literatura catalanes a l’Aragó. Fraga: IEBC. Recuperat de http://books.google.es/books?hl=en&lr=&id=9C0J3omPM18C&oi=fnd&pg=PA5&dq=indagacions+moret&ots=g09iwa5qZZ&sig=gpIRTt_AeGMm0VWet114Z3gu5RI&redir_esc=y

Pons, J. M., & Sistac, R. (1977). Per uns límits oficials i reals entre Catalunya i Aragó. Canigó (Número 482, pag. 15. 1/1/1977). Republicat per Enllaçats no acatem. Recuperat de http://noacatem.blogspot.com.es/2016/04/article-historic-per-uns-limits.html

Real Academia de la Lengua Española: de la franja de Aragón (La lengua de los valencianos, 1975).

 

 

L’Institut d’Estudis del Baix Cinca, centre col·laborador de l’Instituto de Estudios Altoaragoneses, obre un període de proposta de candidatures al Premi Galan a la normalització lingüística. Continuar llegint… Convocatòria de candidatures al Premi Galan de Normalització Lingüística » Temps de Franja

Al final, la ‘primavera catalana’, que ha durat tants anys, ha resultat ser una primavera d’hivern, una tardor que presagia un hivern llòbrec de repressió i retallada de competències i llibertats. I no solament per als catalans, açò rai, sinó per a la resta d’espanyols que havíem pensat que este país nostre, este Estat de les autonomies, evolucionaria cap a millor. Continuar llegint… Primavera d’hivern » Temps de Franja

Origen: Els propers ‘Styli locus’ » Temps de Franja

El proper dia 13 d’octubre a les 20 h., a la seu de l’associació tindrà lloc la 2ª tertúlia sobre personatges importants en la historia moderna del Matarranya. A més a més aprofitarem per a donar-li la benvinguda al nou President d’ASCUMA en Joaquim Montclús i Esteban.
ASCUMA ASSOCIACIÓ CULTURAL DEL MATARRANYA
C/ Major, 4
44610 CALACEIT
Tel. i Fax: 978851521
Facebook: Associació ASCUMA

(Publicat al Diario de Teruel el 23 de setembre del 2017)

L’escola de Sorita del Maestrat acabava el curs passat amb una festa de tancament. Situada a la comarca dels Ports, limítrof amb Aiguaviva, la Ginebrosa, Torredarques i Las Parras de Castellote, la població ha patit un progressiu descens demogràfic dels 1200 habitants a principis de segle als poc més de cent actuals. Una exposició de fotografies del centre des de la seua fundació als anys 40 oferia una crònica gràfica d’esta història trista i coneguda. Això a la Comunitat Valenciana veïna, que obre el nou curs a la comarca en qüestió amb 462 xiquets i xiquetes, la majoria concentrats als nuclis de Morella i Vilafranca, segons informa comarquesnord.cat. Una mica més al nord, al Matarranya, l’Escola Sagalets, que reunís set aules de sis pobles —Mont-roig de Tastavins, La Freixneda, Queretes, Massalió, Valjunquera i la Vall del Tormo—, comença amb 50 alumnes, una xifra similar al curs anterior, i les mateixes vuit professores, que continuaran fent projectes de centre ja iniciats. Enguany a Aragó 31 escoles rurals se mantindran obertes amb sis alumnes o inclús menys: un compromís del govern autonòmic amb l’àmbit rural i una mesura contra la despoblació, va afirmar lo president Lambán a la inauguració oficial del curs escolar a Osca lo dia 7 de setembre. És la retòrica d’una vella batalla, compartida per les autoritats locals i els habitants dels pobles, que xifren en l’escola l’esperança de futur, lluitant contra l’evidència del present, pa per avui i qui sap demà. Són d’agrair tots los esforços, alguns titànics, però potser caldria invertir l’ordre dels factors i preguntar-se si no s’ha d’impulsar primer l’economia del territori, assentant-hi mà d’obra diversificada, per damunt de les contingències i les inèrcies, perquè així, al mateix temps, s’hauran i es podran oferir serveis de tot tipus (infraestructures dignes, atenció mèdica, oci i cultura …, a part d’escoles), que són los factors que fan lo món habitable i més estable i possible la seua població. Tenen los nostres polítics la fórmula correcta, la intel·ligència i les ganes per impulsar este gran repte?

María Dolores Gimeno

Origen: Escoles rurals o l’equilibri inestable | Viles i Gents

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.