(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 25 de novembre del 2017) Franco ha estat un governant molt especial. Pràcticament l’únic dictador europeu dels darrers anys que s’en ha sortit amb la sev…
Source: Franquisme i transició
La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: Activisme(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 de novembre del 2017) A Noruega no cal ucrònia, a Aragó sí. És sabut que entre Aragó i Noruega existeixen forts paral·lelismes històrico-lingüístics. Va…
Source: Ucrònia
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de novembre del 2017) Tenia escrita la columna des d’ahir, però m’assabento ara de l’empresonament de vuit consellers i del vicepresident de la Generalit…
Source: No és l’Espanya que volguí
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 14 d’octubre del 2017) Van ser de les primeres dones, o les primeres del tot, que van recollir cançons populars al nostre país. Palmira Jaquetti, en …
Source: Dues dones pioneres
Aquest darrers mesos, Temps de Franja, les associacions que la sustenten, els seus socis i col·laboradors i les persones que defensen la nostra cultura, estem rebent atacs des de mitjans com ABC, El Español o El Mundo, als quals, al marge de la seua tendència política, se’ls suposa un mínim de professionalitat. Aquests periòdics donen crèdit de manera sistemàtica i acrítica a les notes de premsa que, amb persistència, els envia la Plataforma No Hablamos Catalán (sempre m’ha cridat l’atenció aquest nom que pregona la ignorància en comptes de dissimular-la). No culparé als de la plataforma: ells fan la seua feina que és no parlar català ni deixar que els altres ho fem, però sí que demanaria una miqueta de periodisme del de debò a uns mitjans que han d’informar de manera contrastada. No estic parlant d’articles d’opinió, sinó de notícies.
Tots sabem, i si no us ho dic ara, que tant a les associacions com a Temps de Franja hi ha persones de totes les tendències, amb la defensa i dignificació de la cultura de les comarques aragoneses de parla catalana com a únic vincle. La revista és dels lectors, i és oberta a totes les opinions, sempre dins els límits del respecte.
L’objectiu d’aquests atacs és perjudicar els rivals polítics (en aquest cas el nostre president Javier Lambán i el seu equip) i, de pas, estroncar qualsevol ajut que se’ls acudís concedir-nos. Però la pitjor conseqüència és que fomenta la desil·lusió, el cansament i el desànim entre els que estimen Aragó i la seua diversitat.
També és trist comprovar la indiferència o la incomprensió (que a voltes degenera en rebuig) per part d’una part considerable de la societat aragonesa; especialment la monolingüe, però també dels catalanoparlants que no accepten l’evidència que la Terra gira al voltant del Sol, és a dir, que el que parlem a les nostres comarques és el que els filòlegs anomenen català.
Aquesta actitud poc o gens amable ha anat allunyant del país persones molt vàlides i compromeses amb la nostra cultura. Alguns han marxat a viure a Catalunya o el País Valencià; d’altres es queden en aquesta mena d’exili interior que suposa saber-se poc estimat pel sol fet de voler emprar la llengua del territori en tots els àmbits de la vida.
Un exemple d’aquesta indiferència és que aquesta revista, tot i ser un mitjà 100% aragonès, fa anys que no compta en els plans publicitaris del nostre Govern autonòmic, quan precisament, i segons es pot llegir en el nostre web, “els nostres subscriptors són un target molt interessant: actius, informats i participatius; compromesos amb la cultura, l’entorn i el progrés del territori”.
M’adono que l’article ha avançat en espiral descendent. Disculpeu-me. Els que em coneixeu sabeu que tendeixo a l’optimisme (quina altra opció hi ha?). El problema d’escriure és que en comptes de fondre’s, les idees s’entrellacen i acumulen, deixant-nos davant els nostres fantasmes. Tot anirà bé, no passeu pena; els atacs s’esvairan (tenim la pell dura) i les generacions que pugen faran servir sense manies l’idioma que parlem a casa —sempre que el parlem, és clar.
Columna «L’esmolet». Publicada a tempsdefranja.org l’octubre de 2017
Source: En defensa pròpia
Un any més, l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, centre col·laborador de l’Instituto de Estudios Altoaragoneses, convoca la seua gala anual, que enguany tindrà lloc el dissabte 2 de desembre a Mequinensa, en l’espai Jesús Moncada del Museu de Mequinensa, a partir de les 20:30. L’acte comptarà amb un aperitiu musical, a càrrec de la Rondalla de Mequinensa, per passar tot seguit al lliurament del Premi Josep Galan a la normalització lingüística 2017 i el lliurament de la XXVIII Beca Amanda Llebot.Els Premis Galan reconeixen les persones o entitats de la comarca que fan un ús habitual de la nostra llengua en les seues activitats públiques i en aquesta ocasió han merescut aquest reconeixement els Museus de Mequinensa, que integren el Museu d’Història i de Prehistòria, el Museu de la Mina, així com el recinte museïtzat del Poble Vell de Mequinensa, per fer un ús inclusiu del català tant en la retolació com en l’atenció al visitant.Les Beques Amanda Llebot, que atorguen l’Institut d’Estudis del Baix Cinca i la Fundació Jordi Cases i Llebot, compten amb una dotació de 1.000 euros i tenen per objectiu fomentar estudis de qualsevol àmbit que tinguen com a marc de referència la comarca natural del Baix Cinca.
Natxo Sorolla
Foto de Dolce Bar, via TripAdvisor
Un bar universitari, entre jóvens universitaris. Lo súmmum de la innovació social. Si alguna nova tendència té punts per a difondre’s al llarg de la societat, segurament que els cracks ja li han posat lo cunyo abans que ningú n’haigue sentit parlar. Anem a fer un cafè. M’encarrego de prendre nota. Vaig al del bar i em trobo recitant les demandes: «dos tallats en lleit de soja, un te verd, un tallat descafeïnat i descremat en sacarina…» i em toque el meu, que encara no l’havia pensat: «…i un tallat. Un tallat-normal». Sí. En aquell moment me veig tant en minoria, que inconscientment dic que el meu tallat ha de ser «normal». No és un «tallat» i au. No. És un «tallat-normal».
L’anècdota és cada dia més hegemònica. Faig de voluntari en un acte esportiu i em munten un pollastre per no tindre en compte que hi podie haver un que no menjave carn de gorrino. Encara que no hagueren avisat de l’espeficitat. Organitzem una cena i s’especifique que no hi ha vegans ni vegetarians i que tots podrem menjar carn, peix i ous. I mil «anècdotes» que són cada vegada més part del sistema. Ser «normal» ja no és normal,
És evident que mengem diferent. I cada vegada ho farem més. Vam escomençar en si l’oli d’oliva no ere bo (ara pareix que sí ho és), que si vigilem la carn de gorrino, que si l’oli de palma, que si el sucre refinat, que si… Evidentment, lo menjar sa no només és una qüestió de salut: s’ha convertit en un distintiu de classe. L’alvocat serie lo superaliment preferit als nostres instagrams. Lo posem com a mostra d’estil de vida, com posem la nostra foto de runners.
I d’una cosa ham de «felicitar» l’activisme gastronòmic (i de classe): ha aconseguit trencar la «normalitat» gastronòmica. Suposo que d’aquí un temps ja no podrem dir que som «normals». Perquè serem ja minoritaris. Haurem de demanar «un tallat en lleit de vaca tancada en granja, en altes quantitats de grassa, en bastant sucre refinat, i sobretot, cafeïna, que és per esta droga que jo prenc cafè». A pesar de la meua «normalitat» a vegades me feu sentir ultraconservador. Ho séntigo ?
(Publicat a Viles i gents, de La Comarca 17/11/2017)
A Noruega no cal ucrònia, a Aragó sí.
És sabut que entre Aragó i Noruega existeixen forts paral·lelismes històrico-lingüístics. Vaig tractar aquest tema no fa gaires anys en un col·loqui a Graus. Ara hi torno amb més detalls. Allà, com ací, parlen tres llengües. Fins a Kalmar (1397), quan Noruega fou incorporada a Dinamarca, parlaven noruec al sud i sami (lapó) al nord, després s’imposà el danès com a llengua escrita oficial i aviat també parlada, mentre noruec i sami sobrevivien en l’oralitat dialectal. Quan les guerres napoleòniques Noruega s’independitzà de la tutela danesa. Aleshores consideraren que per molt danitzada que fos la llengua oficial, calia canviar-li el nom: se’n diria noruec i se li donaria uns canvis mínims per a fer veure que no era danès. Quedava un problema: als territoris on seguia viva en l’oralitat dialectal la llengua noruega, aquesta s’unificà, i des d’aleshores hi ha dos noruecs que cal diferenciar. Al noruec danitzat se li diu llengua escrita (bokmal) i al noruec unificat neo-noruec (nynorsk), que s’ha anat introduint a l’escola i a l’administració. El sami començà a ensenyar-se tímidament el 1959 amb progressos actualment. La situació noruega és força pareguda a la nostra: fins a Casp (1412) aragonès i català eren oficials. Amb els Trastàmares s’imposà el castellà, i l’aragonès quedà a l’oralitat dialectal. El català continuà en precària oficialitat. Fins que el 1707 tots els aragonesos fórem sotmesos a la llengua i lleis borbòniques de Castella. La victòria austriacista del 1713 a Açuara i l’avenç cap a Madrid de les nostres tropes portà a la pau de Nimega: els Borbons mantenien Castella i Carles d’Àustria era proclamat rei d’Aragó, com tots sabem. Aleshores consideràrem que per molt castellanitzada que fos la llengua oficial calia canviar-li el nom: en diguérem aragonès i li vam fer uns canvis mínims per a fer veure que no era castellà –allò de la “ny” i “ç”, i fora “ch”!. Per la unificació dels dialectes aragonesos calia fer diferenciació: a l’aragonès castellanitzat li diem baix-aragonès, a l’unificat alt-aragonès. El català tornà a ser oficial. Els paral·lelismes amb Noruega són veritablement impressionants. Tant ací com allà la tendència és d’unificar ambdues llengües.
Artur Quintana
//Júlia Llambert
El dissabte 27 d’octubre es va commemorar a Barcelona, a l’Auditori Meier del MACBA, els quaranta anys de la fundació a Palma de l’AELC el 1977. Els escriptors, que venien de tot arreu: de l’Aragó, les Balears, Catalunya i el País Valencià, van omplir de gom a gom l’auditori. Hi va haver nombrosos parlaments, tant de l’actual presidenta de l’AELC, Bel Olid, com de diversos associats per motius variats –anteriors presidents, socis des de primera hora… S’hi sumaren molts dirigents d’institucions, ja siga per vídeo, lletra o presencialment, com ara els consellers de cultura de les Balears, Catalunya i el País Valencià, o na Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, que va parlar també en nom del Govern Català, entre altres. No ho van poder fer en Jordi Sànchez ni en Jordi Cuixart presidents, respectivament, de l’Assemblea Nacional Catalana i d’Òmnium Cultural, ja que es troben encarcerats a Castella per pacifistes i tenir opinions no concordes amb les del Govern Espanyol. Foren ovacionats emocionadament in absentia. No hi va haver cap parlament de part aragonesa. Es van honorar els socis que van ser fundadors de l’AELC i que en bona part hi eren presents, i es va presentar el nou logo de l’AELC. Després d’una fotografia de tots els socis assistents es va acabar l’acte amb una reunió festiva al bar del MACBA. Continuar llegint… 40 anys de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) » Temps de Franja
Una tesi doctoral sobre l’«Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón», a la URV » Temps de Franja
nov. 12//M. D. Gimeno
Raül González Devís va defensar el dia 2 de novembre la tesi doctoral titulada “Entre la resistencia y la supervivencia: Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón (1946-1952)”. Dirigida pel professor Josep Sánchez Cervelló, degà de la Facultat de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili, és fruit de set anys de recerca, entre l’exhaustiva revisió bibliogràfica, visita dels llocs d’actuació i entrevistes als encara supervivents. Com a resultat, més de 800 pàgines, dividides en quatre parts, on en ordre cronològic es fa per primera vegada un estudi particular de l’AGLA, una rellevant agrupació de guerrilla rural que va actuar durant sis anys contra el franquisme a cavall entre l’est de Terol i el nord-oest de Castelló, a les muntanyes del Sistema Ibèric. Continuar llegint… Una tesi doctoral sobre l’«Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón», a la URV » Temps de Franja
Els alumnes del CRA La Llitera des de 1r fins a 6è de primària (79 alumnes) i amb motiu de la celebració del Dia Internacional de la Llengua Materna, van buscar i es van aprendre de memòria 2 dites o refranys per poder-los dir a les sessions de l’àrea de català a manera de contrasenya i explicar el seu significat als companys. Continuar llegint… “La dita dita” » Temps de Franja
Origen: Eixint del niu | Viles i Gents
(Publicat a La Comarca el 3 de novembre del 2017)
Tinc clar que el meu pas per l’escola de Mont-roig va ser més bé discret. El mestre ere de l’opinió que tenia capacitat per a l’estudi i que, si volia, podia. És de suposar que això ho die de totes les criatures però estem parlant de finals dels anys cinquanta i principis dels sixanta, i en aquella època no ere fàcil donar estudis als fills ja que, en general, les possibilitats econòmiques no ho permetien. Una opció més assequible per a les famílies ere portâ’ls al seminari. I en eixa línia, a l’edat de nou anys els pares van decidir enviâ’m intern a les Escoles Pies de Morella. Es tractave d’un calassanciat, lo primer escaló en la formació dels futurs pares escolapis. I la major part dels interns érem dels pobles de la contornada. Ara, per a tristor nostra, durant l’any només podíem anar a casa uns pocs dies per Nadal i per Setmana Santa i alguns més a l’estiu. L’invent dels caps de setmana encara estave per descobrir i les comunicacions eren molt escasses i feixugues. I encara que ja corrien algunes motos, al poble pràcticament ningú tenie cotxe.
Jo m’anyorava moltíssim. I algun domenge, molt de tant en tant, pujave mon pare al mercat de Morella. L’esperava amb deler. Em comprave pa de figues, que m’agradave i alimentave molt, i passàvem junts lo matí. Però ere pitjor el remei que la enfermedat, perquè quan marxave la soledat se’m fee immensa i molt dolorosa. I durant uns dies la tristor em dominave.
Vaig estar cinc anys als “escolapios”. I la vida no m’ha anat malament. Però n’haig passat de tots los colors. Ara, mai no haig pogut oblidar les llargues i tristes nits en blanc dels primers mesos als enormes dormitoris del “colegio”: allí quiet, arrupidet al meu llit, plorant en silenci d’anyorança de la família i particularment de la càlida paraula i les dolces carícies de la mare.
Evidentment, les circumstàncies manaven, però la meua nostàlgia ere comprensible: acabava d’eixir del niu i començava a volar sol; la reconfortant protecció dels pares s’anave allunyant.
José A. Carrégalo
Origen: Independistes en la nostra història | Viles i Gents
(Publicat a La Comarca el 20 d’octubre del 2017)
A poc que regirem en el passat de cada poble, estat, regió o ciutat de l’ample món, veurem que els conflictes socials, les lluites, inclús guerres fratricides, per aconseguir l’emancipació, l’autonomia, l’alliberament o la independència, s’han repetit de manera general en totes les èpoques de la humanitat. I no sempre han guanyat les forces renovadores.
Veiem sinó el final que va tindre el nostre Justícia (1591) per defensar els Furs i les Llibertats d’Aragó fins a les raderes conseqüències, enfront de la Monarquia Absoluta, que lo va portar al patíbul de la decapitació. Ara, a Juan de Lanuza el tenim com exemple de patriota aragonès en alt pedestal a la Plaça d’Aragó, precisament on acaba el Passeig de la Independència, carrer designat així per honrar el valor i els sacrificis dels herois d’aquella gesta: Palafox, Agustina d’Aragó, Casta Álvarez, Basilio Boggiero… i de tota una ciutat aixecada en armes contra les tropes de Napoleó. Guerra terrible -1808-1809- de la que encara en queden senyals de les bombes a una cantonada del Pilar i per alguna casa del barri de la Madalena, acostat a l’Ebre.
Santiago Vidiella (1860-1929 ) escriptor calaceità, advocat, regeneracionista i bon coneixedor de la història del Baix Aragó, ens ha fet crònica certa i detallada de les lluites i sacrificis dels nostres pobles i del propi Alcanyís, per aconseguir l’emancipació dels senyors i de l’ordre de Calatrava, que no deixaven respirar al pobles, mantenint el control absolut del territori i les poblacions, que no tenien autonomia ni per a moldre el blat als seus molins, xafar les olives a les seves lliures o replegar llenya del tossal per calentar-se.
Alguns dels episodis del nostre passat de lluites per l’emancipació, actualment s’hi recorden al Baix Aragó Històric en festes i teatralitzacions, en la intenció de no oblidar la nostra rica història. Les festes de la Independència d’Alcorisa respecte d’Alcanyís, al segle XVII, és el primer que em ve a la memòria.
Tomàs Bosque