La Franja

(Pubicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de juny del 2018)

Ha tornat a ser esta una primavera com les d’abans: canvis de temps, del calor al fred, i aigua, molta aigua, per fi, a la nostra terra seca que mira al cel. Tot està verd, camps, bancals i tossals, i enmig, ufanes, flors de molts colors. Fa goi! No em sé los seus noms. “Ni el nom dels arbres del teu paisatge,/ ni el nom de les flors que veies,/ ni el nom dels ocells del teu món, ni la teua pròpia llengua”, diu Raimon, lo cantautor de Xàtiva. Justet lo romer —‘romaní’ en oriental—, lila clar, i el timonsell —‘timó’, ‘timonet’ o ‘farigola’, al diccionari Alcover-Moll—, d’un rosa blanquinós, que encara s’usen a casa per aromatitzar o en infusió. Als camins predominen les grogues: una grogor esplendorosa i desafiant d’arbustos alts i fulles ben pites, que han de ser argilagues. Són molt diferents a l’humil crespinell que volia ser Desideri Lombarte, “entre els buscalls,/ ben amagats i groga la floreta”. I a altres floretes més senzilles sense mata, que semellen les margarites domèstiques d’horts, jardins i balcons. Les flors estan a la terra i l’aigua als rius. L’Ebre baixa poderós per Saragossa i per Móra, d’ample a ample. I salten los tolls a l’Algars, d’una aigua més verda que mai, mentres arriba cabal al baix Matarranya, desaparegut entre basses i el pantà, que ara fa renàixer salts i badines seques. A dalt l’aire unfla les bromes, com diu un vell refrany: “Lo garbí, l’aigua ací”. Vent de l’Est, vent de l’Oest, en la Franja al mig: “Lo cerç la mou, lo garbí la plou”. Al Palau de la Música de Barcelona, fa un any, Raimon preguntava per radera volta: “Qui portarà la pluja a escola?”. Cirros, estratos i cúmulos a la pissarra. Al carrer la pluja primaveral i l’arc, lo pare o la mare aguardant en un paraigua a la porta de l’escola, i els xiquets cantant: “plou i fa sol, les bruixes se pentinen; plou i fa sol, les bruixes lleven dol”. Records.

María Dolores Gimeno

(Pubicat al Diario de Teruel el dissabte 5 de maig del 2018)

El passat dia 28 d’abril, el president Puigdemont –els presidents de la Generalitat no perden mai el títol– va fer unes declaracions, en una entrevista al diari anglès The  Times, de caire tant personal com polític. Està convençut que la lluita per la independència “segueix endavant”. Aquest diari anglès considera que Puigdemont és l’enemic “number one” d’Espanya, destacant la força política de l’independentisme català i el paper important de Puigdemont en el procés. En una de les respostes, el president sentencia que no esperaven la reacció tan contundent del Govern espanyol, i diu: “Esperàvem que després de 40 anys de democràcia i essent membres de la Unió Europea hi hauria una nova generació [de polítics]. Estàvem equivocats”. Pronostica que “mai hi haurà diàleg amb l’Estat Espanyol”. Puigdemont manifesta que no ha pensat d’entregar-se a la Justícia espanyola, perquè “es convertiria en un ostatge sense llibertat d’expressió ni moviment”. Envers la situació personal emergeix la seva preocupació quan diu: “No puc fer petons a les filles, no els puc explicar contes… És impossible acostumar-se a aquesta situació. Parlo amb elles per FaceTime, però les veig espantades, ho puc veure als seus ulls”. La seva incertesa es fa més patent quan diu: “Sent realistes no tinc plans de futur. En el pitjor dels casos seré extradit a Espanya, que voldria dir dècades de presó. Si no és així, passaré molts anys a l’exili”.

No puc creuré que la situació de Puigdemont i dels altres exiliats, i més encara els empresonats, s’hagi de perllongar sine die, vull dir, molts anys. Una ferida oberta d’aquestes dimensions no la tancarà l’oblit. Si el poble espanyol no és capaç de col·laborar en el tancament d’aquesta ferida sagnant, mal futur li espera. Tot i que d’algunes coses n’estic ben segur: la justícia, amb la seva embranzida, no pot ser l’agent col·laborador en el desllorigament del conflicte, tot al contrari, a més empresonats més conflicte i més difícil de superar. Fora de la política no hi ha solució. La justícia hauria de poder jutjar als més de dos milions de catalans que van votar independència. Per què només als col·laboradors i inductors? Qui és més culpable, l’inductor d’un acte o el que el realitza? L’opressió és a la dictadura allò que la seducció és a la democràcia.

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 12 de meig del 2018)

Clar que Teruel existeix, i lo Matarranya i lo Baix Aragó, i Cuenca i Sòria. Lo tema és si han de ser uns territoris amb possibilitats de desenvolupar-se o uns territoris agonitzants als que se’ls té que subvencionar i anar donant almoines per a que morin dignament. Natros, i ara parlo del Matarranya, no volem morir ni ser una reserva per a fer turisme solament. Lo que demanem es comptar amb una estructura administrativa, sanitària i de comunicacions real i adequada al segle XXI. Fa dos-cents anys que es va establir la divisió en províncies de l’Estat espanyol. A finals del segle passat, sense eliminar les províncies, es van crear les autonomies i també es va procedir a la comarcalització de l’Aragó. Totes estes reformes han fracassat perquè el model final, o no lo coneixem o no ens l’hem cregut i no s’ha descentralitzat pràcticament res. La prova contundent del fracàs és la despoblació galopant del territori. Ara no podem partir del que s’hagués tingut que fer en lo seu dia. Tenim lo que tenim i hem de tocar de peus a terra per endreçar lo mal fet. S’han d’abandonar localismes i defensar conjuntament lo bé del territori. L’Espanya radial, centralista, ha comportat la ruïna de molts territoris de l’Estat. I això també passa amb les autonomies que han propiciat les grans capitals en front de la resta del territori. Si això no s’entén crec que no hi ha res a fer, perquè estos territoris seguiran sacrificant-se en favor de les grans conurbacions de l’estat o de les actuals autonomies. L’acció s’ha de portar a terme fonamentalment a nivell comarcal, on la creació de llocs de treball pot estar per sobre de localismes. Per tant la millora de les comunicacions locals és bàsica, i no em refereixo solament a les carreteres. Es necessita recuperar lo transport col·lectiu aprofitant i complementat la cobertura de les necessitats sanitàries i d’ensenyament. Alhora és urgent la millora de les comunicacions telemàtiques que afavoreixi lo treball a distància. En definitiva hi ha que tornar a escoltar i donar protagonisme als ciutadans del territori. Ens interessa a tots.

Juan Luis Camps

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 28 d’abril del 2018)

La festa doble de Sant Jordi i la celebració dels llibres del 23 d’abril ha inaugurat esta setmana. Des de fa uns quants anys lo dia d’Aragó coincidís en la commemoració de l’aniversari de mort de Cervantes. I podríem dir que este guanya simbòlicament al sant llegendari, patró de l’estament nobiliari de l’antiua corona aragonesa i ara de la comunitat autònoma. Ací van unes quantes dades pròximes. Organitzat per la comarca, Mont-roig va acollir la VII Lectura continuada d’obres literàries del Matarranya a càrrec de xiquets i adults, seguida de la presentació de dos publicacions: Qüentos encadenats i El arca de Moret, de David Albesa (traducció al castellà de Quin món més bèstia, Ascuma/IEBC, 2003). A Saragossa, lo passeig de la Independència se va omplir de paradetes de llibreries, igual que els carrers principals de les poblacions catalanes, a on conviuen la tradició de comprar llibres i la de regalar roses. A la Fira del Llibre de Fraga, Mario Sasot, escriptor de Saidí, signava la seua novel·la Espills trencats, premi Guillem Nicolau 2017 en llengua catalana del Govern d’Aragó. I una mica més lluny, al paranimf de la Universidad de Alcalá de Henares, ciutat natal de l’autor del Quixot, l’escriptor nicaragüenc Sergio Ramírez rebia amb solemnitat lo prestigiós Premi Cervantes. Com a preliminars de la celebració llibresca, a Saragossa lo passat dissabte 21, Diago Lezaun presentava En os bandiadors, finalista del Premio Arnal Cavero 2017 en llengua aragonesa, al Museu Pablo Serrano; i el diumenge 22, a la plaça del Pilar, se celebrava el Dia de la Cultura Aragonesa. Continuant la festa, l’endemà 24 Merche Llop, poeta de Nonasp, presentava al Museu de Saragossa el poemari Esclat, finalista del rader Guillem Nicolau, acompanyada pel director general de Política Lingúística, Ignacio López Susín; per Chusé Aragüés, de Gara d’Edizions; i pel rapsoda Luis Felipe Alegre. Tots estos esdeveniments culturals, ben presents als mitjans de comunicació i xarxes socials, mos transporten sobre lluites quotidianes i grans problemes insolubles als mons millors de la ficció literària.

María Dolores Gimeno

(Publicada a La Comarca el 23 de març del 2018)

Estic immers en la lectura de ‘Vida i destí’, de Vasili Grossman, una obra monumental en tots els aspectes. Avanço lentament perquè disposo de poc temps de qualitat per a esmerçar-hi l’atenció que mereix, ja que a cada paràgraf hi ha motiu per a la reflexió.

Grossman se m’apareix lúcid i precís en les seues definicions del feixisme, de la llibertat o del fanatisme. Afirma que l’assoliment del bé és l’objectiu últim de la humanitat. Un concepte tan ampli, però, li suscita moltes preguntes: “Existeix un bé aplicable a tots els éssers, a totes les tribus, a totes les circumstàncies? O potser el meu bé és el mal per a tu i el bé del meu poble, el mal per al teu?”. També hi ha l’evolució del concepte ‘bé’ al llarg de la història, atès que coses que abans eren vicis, ara són virtuts i viceversa. En els seus inicis, les religions i els sistemes polítics tenien el bé com a finalitat, però han acabat produint grans mals en milions de persones. I és que Grossman va viure la Revolució Russa, l’evolució del règim comunista, la Segona Guerra Mundial i els grans moviments de masses del segle XX.

‘Vida i destí’ no es va poder publicar fins el 1980, a Suïssa (feia vint anys de la mort de l’autor), després d’haver eixit clandestinament de la Unió Soviètica en forma de microfilm. M’esgarrifa pensar què hauria significat per a la literatura i el pensament la pèrdua d’aquesta obra.

Els meus avis, coetanis de Grossman, van viure el flagell de dues dictadures i l’ensorrament del somni democràtic de la República. Els pares van patir els anys de plom del franquisme fins ben entrada la trentena. Quan per fi va morir el dictador, la meua generació eixia de la infantesa… Ara, tinc la sensació que rebroten comportaments que creia superats pel progrés moral de la humanitat. Torna la intolerància contra col·lectius de persones, s’apliquen les lleis per a retallar la llibertat d’expressió… Em fa por que les meues filles no acabin vivint en un món pitjor que el d’avui. Diuen que la humanitat fa dues passes endavant i una enrere. Em temo que ara estem en retrocés. Només espero que la passa no sigui massa llarga.

Carles Terès