Source: La salema » Temps de Franja
La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: ActivismeSource: Àngel Villalba. Cançons i poemes
Carles Sancho
La comarca del Baix Aragó-Casp/Bajo Aragón-Caspe ha creat recentment una nova col·lecció de llibres titulada “Mangrana” que, segons ens explica el conseller de cultura de l’entitat en la presentació del volum, el maellà Víctor Prats, “neix amb la vocació de donar veu a l’obra d’aquells escriptors de la nostra comarca la qualitat i producció dels quals així ens ho demanin”. En el primer títol de la col·lecció, escrit en català, presenten el recull de les cançons i poemes del cantautor favarol Àngel Villalba que compta amb una llarga trajectòria musical creativa i dos treballs enregistrats: Àngel Villalba, 30 anys de cançons (2002) i Olivera d’Aragó (2012). La col·lecció “Mangrana”, promoguda per la comarca saragossana, editarà materials tant en castellà com en català perquè en el seu territori agrupa municipis on es parlen les dos llengües aragoneses. Este primer volum l’inicien amb una biografia del cantautor de Favara, vinculat i compromès amb el seu territori i a la seua cultura malgrat viure des de ben jove a L’Hospitalet i Barcelona. A la vila del Matarranya hi té casa i hi va molt a sovint. José Bada, ex conseller del Govern d’Aragó, ha fet el pròleg del llibre i el doctor Artur Quintana l’anàlisi poètic.
Durant el final del franquisme i la transició democràtica Villalba va militar en el moviment àcrata i compartí escenari amb els cantautors de la Nova Cançó Catalana Quico Pi de la Serra, Ovidi Montllor, Quintin Cabrera i Marina Rossell. Després va participar a l’Aragó en concerts per les viles de la Franja, amb el cantautor de Saidí Anton Abad i amb el calaceità Antoni Bengochea, durant el Segon Congrés Internacional de Llengua Catalana del 1986 i, posteriorment, en el Programa d’Animació a la Lectura en català del Govern d’Aragó. En el treball publicat es presenten una setantena llarga de textos entre cançons i poemes que és el fruit de la seua intensa activitat artística i literària en estos cinquanta anys del cantautor favarol. En l’edició del llibre també hi col·labora el Govern d’Aragó.
Publicat al Viles i gents de La Comarca, 3/8/2018.
Natxo Sorolla
Són dies de descans. Potser estàs passant uns dies al Matarranya. I el territori té unes normes d’ús. No són obligatòries. Però si recomanables per al turista.
Norma 1: La vida en contacte en la natura és bucòlica. Los masos. Les vaques. Les pistes que només se transiten en 4×4. Però posar-se a viure a un mas, no tindre aigua corrent, o bona part de l’estiu no tindre aigua, que el jornal te depengue de les gelades i de la sequera, quedar-te tancat a un mas durant uns dies per una nevada, etc. no és tant bucòlic si et passe sovint. Per aquí en passen molts que fantasegen en tornar als origens. I és lo que finalment fan. Tornar al seu origen: urbà.
Norma 2: Parlant cridem molt. Sobretot los xics adolescents. Com totes les classes populars del món. Aquí, a l’Hospitalet de Llobregat i a Belfast. Si et mous entre classes mitjanes, possiblement hauràs pensat que és cosa de la ruralidat :)
Norma 3: Encara que alguna vegada haigues pensat que les cabres se passegen pel carrer, lo wifi ha arribat fa temps. Qualsevol jove rural depèn molt més que tu d’Amazon i de Zalando. Millor que no et faigues lo modern.
Norma 4: No comparos tot lo que veigues en coses que tens allà d’a on vens. Que sí, les Roques de Masmut són paregudes a Montserrat. Però si tot ho compares en coses d’allà, algú pensara que no té sentit que vingues.
Norma 5: Tot lo que necessites ho tens a 15 minuts de cotxes. Comprar el diari, un caixer, un supermercat per a comprar sal de l’Himalaia, una Farmàcia, o un Hospital. Pam més, pam menos, com lo temps que passaràs a la ciudat entre embotellament, andana de metro, arribar a la botiga que buscaves al Centre Comercial, o a l’Hospital, i tornar. L’única diferència és que aquí el cotxe és bàsic. I només substituïble, a vegades, per Amazon.
Norma 6: Si vols sorprendre a un rural, de nit és bastant fàcil. Mirant al cel, exclama «guau! Es veuen els estels». Ell no entendrà res. Et pot arribar a dir: «sí, clar, és de nit». Fins que li explicaràs que allà, a ciutat, la llum i la contaminació no te’ls deixen veure.
En definitiva, porta una conversa natural amb algú de la zona. Sense destacar l’excepcional que et pareix tot. Amb respecte. Sense intentar donar-li una lliçó, ni que et dono una lliçó ell. Tracta temes polítics, o lingüístics, amb humor i alegria. Sense comprometre’t. La ruralitat t’ensenye que si no coneixes a l’altre, hi hauràs de conviure, i per tant, millor no suposar què pense ell, ni que ell suposo massa fàcilment què penses tu.
Este article està inspirat en «Menorca, normes d’ús», de Llúcia Ramis (La Vanguardia, 24/7/2018). Hi ha una altra versió a “Ser de una isla en verano“.
Source: Filologia infusa | L’esmolet
Primeres provatures del meu idioma carlesteresbellesià amb ma cosineta Núria, de Barcelona. Pareix que ja m’entenia.
Havent llegit les declaracions d’algunes persones més o menys públiques sobre la llengua que parlem a les nostres viles, he decidit declarar-me jo també filòleg per infusió divina i, per tant, competent per a anomenar el meu idioma, que batejaré en este mateix moment com carlesteresbellesià. Ja veuen, distingides lectores, que les faig partícips d’una primícia mundial: l’aparició d’una nova llengua. Com que no sóc càrrec polític ni tinc notorietat més enllà del meu cercle familiar —i encara gràcies—, no m’atreveixo a pontificar sobre el que parlen los meus veïns, i, si m’apureu, ni tan sols em veig en cor de dir què parla la meua dona. Ens entenem de categoria, però déu-mos-en-guard d’afirmar que parlem lo mateix… no vull que se m’acusi d’imperialista! En els quasi cinquanta-sis anys que duc pel món m’he adonat que el meu carlesteresbellesià em serveix per comunicar-me sense canviar d’idioma amb persones de llocs tan allunyats com Crevillent, Sa Pobla o Santa Eugènia de Ter. Potser de menut un colom va visitar-me mentre dormia i va dipositar sobre el meu cap un do de llengües d’estar per casa, restringit a les terres que hi ha d’Aiguaviva de Bergantes a l’Alguer i de Salses a Guardamar.
M’estic plantejant de muntar una acadèmia on, a preu mòdic, la gent interessada pugui aprendre el carlesteresbellesià. A mi m’ha estat força útil per a escoltar els consells dels iaios, comunicar-me amb mons pares i fins i tot per a enamorar la meua esposa i formar una família. També m’ha permès fer amics, tenir estudis i treballar en diversos oficis. He intentat que les filles l’aprenguin, però cadascuna ha creat lo seu idioma propi. Què hi farem.
Per acabar, em pregunto què hauria passat si estes persones que esmentava al principi, en comptes d’estar per damunt dels filòlegs de carrera gràcies a la infusió divina, s’haguessin sentit imbuïts d’una ciència mèdica superior a la dels metges titulats. Potser ja seríem tots a l’altre barri. Com diuen los meus amics castellans: Dios aprieta però no ahoga.
La Comarca, columna «Viles i gents», 27 de luliol de 2018
Source: Toponímia del Matarranya
Carles Sancho
La setmana passada La Comarca donava noticia, en les seues dos primeres pàgines, de la comunicació del Govern d’Aragó als ajuntaments del Matarranya per fer-los arribar la proposta dels noms de lloc més significatius de les nostres viles que havia elaborat la Comissió de Toponímia, formada per experts en la matèria. Celebrem que esta entitat, el Govern d’Aragó i la Comarca del Matarranya prenguen interès pels nostres noms de llocs i passon ara la proposta als ajuntaments per saber el seu parer. Per altra banda la bibliografia sobre el tema és bastant interessant en el cas del Matarranya, molt més que en altres comarques on s’hi ha treballat molt poc. Desideri Lombarte va publicar ‘600 anys de toponímia a la vila de Pena-roja’ (1990), jo mateix ‘Toponímia de la Vall del Tormo’ (1994) i ‘Aproximació a la toponímia del Mas de Llaurador’ (1994) antic barri, ara despoblat, de Valljunquera, Enric Puch i servidor ‘Toponímia i antroponímia de Vall-de-roures’ (2000) i Sergi Mulet va publicar un gran mapa amb la situació dels topònims de Calaceit. A més, els últims anys, la Comarca del Matarranya i l’Associació Cultural del Matarranya van iniciar un projecte de recollida de la toponímia, fruit d’este treball ha segut la recuperació de la de Queretes que va presentar-se a la vila l’any passat amb una exposició pública per incorporar-hi possibles rectificacions i a la que li seguiran altres poblacions matarranyenques on ja fa temps que s’hi treballa. Sobre altres municipis franjolins del sud també s’han fet diferents treballs. Artur Quintana en la seua obra ‘El català de la Codonyera’ (2012) recull els noms de lloc de la seua vila, el prolífic escriptor pena-rogí Desideri Lombarte va escriure la ‘Toponímia d’Aiguaviva. Primera aproximació (Aiguaviva de Bergantes)’ (1990) i Marc Martínez ‘Aproximació a la toponímia rural de Nonasp'(2001).
Source: Fórnols i Vall-de-roures
Tomàs Bosque
En l’aprovació de la “Ley del Patrimonio Cultural Aragonés”, (març de 1999) per un Govern presidit per Santiago Lanzuela, del PP, es reconeixien definitivament les llengües antigues d’Aragó: l’Aragonès i el Català. Reconeiximent oficial que, per unes o altres raons, s’ha tardat en activar des dels propis Governs d’Aragó; però ara pareix que ja es camine més de pressa perquè és urgent, molt urgent, que es prenguen mesures de protecció efectives si no volem que en poc temps la presència de les nostres llengües històriques sigue un record llunyà i només les puguem reviure i sentir als llibres i gravacions que s’han publicat des dels anys seixanta fins ara. Qui cregue que exagero, només ha de llegir les respostes que han donat alguns ajuntaments del Matarranya quan els han demanat de la DGA que s’han de fer oficials els topònims de cada població.
Quan es plantegen polèmiques tant irracionals com les que llegim de Fórnols i Vall-de-roures, on volen eliminar, sense més ni més, els noms de sempre d’eixos pobles, és que alguna cosa hi va malament a nivell social i cultural. Per lo vist, les autoritats actuals no li donen cap valor històric ni sentimental al nom de Vall-de-roures, que s’ha escrit exactament així i s’ha escoltat d’eixa manera des de fa mil anys? Igual és que tampoc s’han enterat de la recent publicació, per la Universitat de Saragossa, del llibre “El català del segle XIV, en textos notarials del Matarranya” on s’hi repleguen documents del mateix Vall-de-roures. Un llibre que es pot comprar fàcilment a la llibreria Serret. Per això ara podem saber que al batlle (alcait) de l’any 1359 l’hi digueven Roy Péreç de Baçtan, i al notari públich Sancho Cervelló.
A Fórnols i la Mare de Déu del Santuari de la carretera de Morella els dedicarem, un altre divendres, una tira especial, perquè recordem molt bé com era, fa seixanta anys, la festa de la romeria del 4 de maig a Santa Mónica.
Source: Dialecte i txapurriat – La Comarca
Lluis Rajadell
L’excel·lent novel·la ‘El viaje del anarquista’, d’Elifio Feliz de Vargas, conta la història d’un llibertari barceloní, Francesc Casals, que degut al rebombori que es produeix a Barcelona el juliol de 1909 per l’embarcament de les tropes que van a lluitar a l’Àfrica, la coneguda com Setmana Tràgica, ha de fugir a les quatre soles i amagar-se a un poblet aïllat del Maestrat, Villarluengo. Ajudat per un parent farmacèutic, Casals escapa de la repressió i de la incorporació a les files de l’Exèrcit. De fons es dibuixa també l’aparició de l’Escola Moderna, promoguda pel pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, executat poc després per la seua suposada vinculació amb la revolta.
Durant la fugida, el protagonista té la desgràcia de topetar-se amb una emboscada al passar per Valljunquera, on una suposada partida anarquista intercepta el carro on Francesc Casals viatja d’amagat. L’autor descriu, per boca del fugitiu, la parla de la gent d’aquell poble per a ell desconegut com “un confús dialecte del català” que no pot entendre del tot. Encara que llavors la llengua de Valljunquera estave molt menys castellanitzada que ara i, per tant, ere més pareguda al català estàndard que, suposadament, parla Casals.
Més endavant, per boca d’un comerciant d’oli d’Alcanyís, el fugitiu esbrina que l’emboscada ha estat a Valljunquera, un poble que, com altres pròxims al riu Matarranya, “txapurreja una llengua pareguda al català”.
Les aventures i desventures de Casals tiren per avant fins arribar a Villarluengo, on es relaciona amb la gent del poble fins al seu tràgic final. Feliz de Vargas reprodueix el parlar dels veïns del poble del Maestrat, i en particular el d’un camperol analfabet, Raidera. Al recrear la parla de Raidera es multipliquen les paraules en cursiva per mostrar la divergència, molt substancial, respecte de l’espanyol estàndard, fins al punt que podrie dir-se, sense exagerar, que parla un “dialecte” del castellà o, també, que “xapurreja” el castellà.
Lo Català a la Franja és una web que recopila informació sobre la Franja i les seues comarques. Conté informacions sobre llengua, activisme, lleis de llengües, literatura, recerca, i evidentment, sobre el propi territori del Matarranya, Baix Cinca, Llitera i Ribagorça, a més de les relacions de la Franja amb Aragó, amb Catalunya o amb el País Valencià. Lo català a la Franja s’ha consolidat com a projecte independent i central de l’actualitat de la Franja. Des d’aquí es difon i es promou la recerca sobre estes comarques catalanoparlants.
Fa 15 anys (2003) Lo Català a la Franja iniciava el seu recorregut. El projecte va nàixer amb lo propòsit de recopilar informacions sobre la Franja de cara a la meua formació de doctorat, i vaig aprofitar la proposta per a compartir-les a Internet. La web va iniciar el seu recorregut com Catalarago al servidor gratuït Mallorcaweb, mitjançant una web estàtica feta en html manualment, i que per tant, costava de mantenir al dia. A més, inicialment es volia redactar les notícies, així que el cost de manteniment era molt alt. El moment dels primers passos era de màxima efervescència, i així ho demostren les dues primeres notícies redactades [4/7/2003]: Marcelino Iglesias es compromet per segona vegada a tirar endavant la llei de llengües i Apareix lo web de FACAO. Poc temps més tard les notícies es van passar a gestionar des d’un bloc de Blogspot, i al poc temps tot el sistema es consolida, el 4 de novembre de 2004, amb Balearweb (ja no funciona), i l’any 2009 migra per complet al sistema WordPress i amb domini propi, que és com el coneixeu en l’actualitat: lafranja.net.
Actualment podeu seguir les notícies de lafranja.net a Twitter i a Facebook, subscrivint-tos al Grup de difusió de la ICF, i/o seguint lo Feed.
Voldríem destacar-tos alguns espais especials de lafranja.net:Continuem apostant (sense èxit :) per un projecte col·laboratiu, amb l’aportació de diferents persones del territori. El fet de no aconseguir-ho fa que el projecte siga matarranyocèntric. En tot cas, tot indica que el projecte de lafranja.net espera complir moltes dècades més!
Natxo Sorolla
Source: Lo tio Rafel | Viles i Gents
(Publicat a La Comarca el 18 de maig del 2018)
Lo tio Rafel ha passat a convertir-se en un home centenari. La seua família, originària de Ràfels, va emigrar a la Vall del Tormo en acabar la guerra civil i, des d’aquell moment, sempre ha viscut a la nostra vila. Dels tres germans de la família Antolín Delmar és l’únic que ja no va canviar mai la residència de la nostra població. L’Antònio va marxar a Barcelona on va treballar a una fàbrica de licors i va mantindre la seua vinculació en Ràfels on hi anava tots els estius a casa la família, i, més tard, va comprar-se una casa. A la Vall també hi viu l’altre germà Hilàrio, enguany va celebrar els seus noranta-set anys amb bona salut, i que va treballar molts anys a la Renfe. Quan l’any 1973 van suprimir la línia de ferrocarril de Val de Zafán a Tortosa el van destinar a l’Hospitalet de l’Infant fins que es va jubilar i, després, va tornar a la Vall on encara va conservar la casa familiar. Lo tio Rafel fa anys que es va quedar vidu per la mort de la seua dona; la tia Luisa. Ell va treballar sempre com a llaurador però li va passar ja de gran la mecanització agrícola i mai va tindre tractor ni cap altre vehicle. Va seguir sempre anant al tros ben acompanyat pels seus animals de llaurança i del carro que ha quedat abandonat des de fa molts anys a l’Hostal Vell esperant una mula per arrossegar-lo. El seu únic fill va deixar l’agricultura per a treballar com a mecànic, primer al taller de la Vall i després a Calaceit. Lo tio Rafel, com tota la seua generació, va patir les conseqüències de la dura guerra civil i la postguerra i va tirar endavant a pesar de les moltes dificultats. Però sobretot és un home senzill i bo, d’aquells que és difícil oblidar i per això el recordem per estos cent anys viscuts.
Carles Sancho Meix