La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: ActivismeSource: Viles i Gents
Source: Família | L’esmolet
Source: Onomàstica i literatura popular | Lo Finestró
(Publicat al Diario de Teruel)
Les recopilacions d’onomàstica i de literatura popular es complementen, tanmateix no sempre d’igual manera. Als reculls de literatura popular es troben molts materials onomàstics, que a més dels noms ofereixen també útils informacions addicionals per als investigadors de l‘onomàstica, els quals no solen prendre-les en consideració, i massa sovint les titllen olímpicament de vulgars o populars. A l’inrevés els investigadors de la literatura popular només troben comptats materials, o cap, de la seua temàtica als estudis onomàstics, malgrat que als onomasiòlegs els hauria estat ben fàcil d’obtenir materials de literatura popular en el moment de demanar noms als seus informants; l’arreplega, especialment de llegendes i tradicions, enteses aquestes segons la definició de na Ramona Violant, n‘hi ha sortit perdent. Els reculls i estudis onomàstics comencen realment a la Franja amb els treballs d’en Joan Coromines iniciats després de la Guerra –i prescindeixo d’unes comptades i magres mostres anteriors–, treballs que han anat prenent una immensa volada, però no han trobat seguidors fins fa escassament vint anys amb el magne recull de Toponímia de la Ribagorça que dirigeix en Xavier Terrado, ara a punt de concloure’s. Cal afegir-hi el projecte tot just començat de recollir la toponímia del Matarranya. Pel que n’he vist ambdós projectes donen poques dades de literatura popular, contràriament al que solia fer en Coromines, que no menyspreava pas la informació literària que li oferien els informants. Solament els reculls d’en Xavier Terrado i na Glòria Francino tenen algunes referències a la literatura popular, els altres autors citen només el que han trobat a la bibliografia o ni això. Acabo presentant una facècia que vaig recollir a la primavera al Pont de Suert que mostra la forta relació entre onomàstica i literatura, i també amb socio-, psico- i politico-lingüística: Els noms de Senet i Aneto vinen de quan es dones baixaven a rentar al riu que passe entre es dos pobles. Es dones d‘un costat preguntaven as atres : “Sé net, Sé net?”. I es de l’atre cantó contestaven: “É neto!, É neto!” Raons d’espai m’obliguen a prescindir del necessari comentari.
Artur Quintana i Font
// J.A. Carrégalo
Un dia de matí, a punta de sol,
van dir els més vells del nostre territori:
«amunt i crits»,
i en la punta dels dits
d’ungles ben esmolades,
senyalaven les costes i les moles
als jóvens que escoltaven.
«Amunt i crits», fills nostres.
[…]
Va ser un matí de la primavera de 1987 quan, per un d’aquells capritxos del destí, va arribar a les meues mans el número zero (1986) de la revista Desperta Ferro!, editada pels Consells Locals de la Franja. No n’havia tingut notícia, de la publicació. Ni tampoc del col·lectiu editor. I que algú, en aquella època, s’haguere atrevit a publicar una revista en català a l’Aragó, ere una novetat sense precedents. Mogut per la curiositat, i una mica escèptic, aquella mateixa vesprada em vaig posar a fullejar-la. No sabria dir el motiu però la vaig obrir per la radera pàgina. I al girar la primera plana em va xocar trobar el poema “A la conquesta de la Roca”, d’un desconegut Desideri “Lombarde” Arrufat de “Pena-Roja (Matarranya)”. Sorprès pel descobriment, en vaig fer una lectura ràpida. Ara bé, tal com anava avançant, allò… Mare meua! Allò ere increïble! Ho vaig tornar a llegir, ara detingudament, però… ¿Com podie ser que algú, amb aquell “chapurreau” nostre d’anar per casa, amb un llenguatge tan pròxim i familiar com el que emprave, haguere pogut compondre una cosa tan bella i suggeridora?
Continuar llegint… A la conquesta de la Roca* » Temps de Franja
// Carles Sancho Meix
Quan vaig començar a estudiar a Terol magisteri, el curs 1974-1975, vam coincidir un grup d’estudiants del Matarranya que ens coneixíem i teníem amistat perquè havíem fet el batxillerat a l’Institut d’Alcanyís. A primer curs, en l’especialitat de Ciències Socials, vam trobar-nos amb la presència a l’aula de tres estudiants valencianes que eren amigues i sempre anaven juntes i entre elles parlaven la seua llengua. Nosaltres estàvem sorpresos perquè les enteníem perfectament, així que, quan coincidíem, parlàvem elles en valencià i nosaltres en allò que en dèiem xapurreau, sense cap problema de comunicació. Que això passés a Terol, un territori de parla castellana, significava per a nosaltres una agradable novetat respecte a la nostra llengua. En un altre curs de primer de magisteri, en l’especialitat de Llengües, també hi havia un estudiant valencià que tocava la guitarra i interpretava cançons de Lluís Llac, Serrat i Raimon i, que les lletres dels temes, els matarranyencs enteníem. No sé si mai vam arribar a associar que el valencià dels companys, les cançons catalanes interpretades i la nostra llengua formaven part d’un mateix idioma. En aquells anys que coincidien en la mort de Franco i les primeres eleccions democràtiques alguns de nosaltres, ideològicament, ens identificàvem amb els partits polítics aragonesistes i progressistes. A la revista Andalán apareixien, de tant en tant, articles en aragonès que llegia i on hi veia algunes similituds amb la nostra llengua materna que, en aquells moments, pocs s’atrevien a escriure a la premsa aragonesa. En aquella època a l’Aragó hi havia un cert sentiment d’anticatalanisme a conseqüència del conflicte produït pel projecte del transvasament de l’Ebre a Catalunya durant la dècada dels setanta. La lletra de les jotes de la Bullonera enregistrades el 1976 es fan ressò del problema territorial: “A estos yermos de Aragón / sólo el olvido los riega / mientras el agua del Ebro / a otra tierra se la llevan” i “La Virgen del Pilar dice / dice que no dice nada / dice que por más que diga / que se nos llevan el agua. Continuar llegint… Històries de la mili* » Temps de Franja
/ Roberto Albiac
Potser és un dels meus primers records d’infància: uns tres anyets, mirant per davall de tomateres emparralades i bellugant fulles d’enciam per a organitzar carreres de caragols. Segurament, d’eixa manera, vaig descobrir què ere un hort. Gràcies a açò, dècades més tard, vaig viure un moment proustià al Parque del Agua-Luis Buñuel de Saragossa: passejava pel “Recorrido de los Alimentos” del jardí botànic quan un xiquet i la seua mare se van aturar davant d’un cartell, en veu de lector inicial vaig escoltar “TO-MA-TE-RA… ¡mamá, eso de ahí es una tomatera!”. “Poques competicions de caragols haurà fet este pobre crio”, vaig pensar.
Continuar llegint… Source: A l’hort, un home mort » Temps de Franja
Source: Jo no parlo chapurriau » Temps de Franja
// Ana Soriano Barberán
Vaig nàixer a Vall-de-roures el 1955 i vaig anar al col.legi de les monges fins els 12 anys, que vaig anar interna a Alcanyís. En aquella època, estave mal vist parlar la nostra llengua; sovint, si mos sentien, aquelles santes dones saltaven: “¡Hablad cristiano!”. Jo, innocent, pensava que els que parlaven castellà eren més cultes, més educats, més distingits, més rics…
Una vegada, a mitjans dels 60, no recordo com ni perquè, vaig copsar que una de les monges mos entenie quan les xiquetes parlàvem entre natres en el que anomenàvem “chapurriau”, i a més no mos renegave. La sorpresa va poder més que la timidesa: “vostè mos entén!”, li vaig dir un dia, i ella, rient: “És clar!, sóc catalana”. Així que allò que parlàvem no ere ‘chapurriau’, ni ‘balbuciau’, ni ‘susurrau’… ere català!
Aquella monja, que es deie Gertrudis Castells i ere de Vilassar de Mar, mai més va voler parlar català en mi; ni Déu la lliurave de tindre por. Però en va haver prou, perquè vaig comprendre que aquell parlar nostre no ere el que mos volien fer creure, un costum estrany de gent inculta, i mai més em vaig avergonyir de la meua llengua materna. Més tard, a Barcelona, la vaig estudiar i vaig saber que és extensa i variada. I ara, si viatjo a qualsevol lloc on es parle català, no puc evitar escoltar les converses de la gent gran, només fixant-me en les paraules; en trobo de noves, de conegudes que deien los meus iaios i feie temps que no sentia, algunes que no volen dir lo que pareix i em fan buscar al diccionari… I és que estimar és conèixer, no?
Source: Efecte led | L’esmolet
Incandescències obsoletes. / ©C. Terès 2008
Los de la nostra fornada (nascuda als 60 del segle passat) potser som los darrers que havíem de retornar l’envàs quan anàvem a comprar lleit o Xibeca. Si te’l descuidaves, l’havies de pagar o baixar-lo al “colmado” sense gaire demora. A les cases hi havia bombetes de poc voltatge, complementades per la veu de pares i avis advertint-nos d’apagar-les quan eixíem de l’estança. Als pobles, les escombraries orgàniques anaven cap al femer per a recomençar el cicle alimentari. La resta de residus (pocs) acabaven a l’escombrera, on los xiquets ens ho passàvem d’allò més bé buscant-hi objectes que reconvertíem en joguets. La roba es recosia i apedaçava fins al límit del seu ús, i els estris de tall, ben esmolats, podien durar tota una vida. I així tantes altres coses.
Avui dia pareix que s’intenta reconduir la cultura de l’usar i llençar cap al reciclatge i el consum mínim indispensable. Precisament los de la meua generació som los que, quan ens vam emancipar als feliços 80, fèiem gala de deixar-nos els llums encesos, quasi com a forma de rebel·lió contra els “fes lo favor d’apagar la llum!!” que vam haver d’aguantar. I ara ens toca inculcar als fills la necessitat de no malbaratar els recursos.
En això de l’estalvi energètic em fa l’efecte que hem entrat en una paradoxa que batejaria com a “efecte led”. El seu equivalent en nutrició seria “l’efecte light”, que fa que quan consumim productes catalogats com a baixos en calories, en mengem més i, al capdavall, acabem amb la mateixa aportació calòrica escampant-se pel nostre organisme —això sí, amb la consciència ben tranquil·la. L’efecte led, doncs, consisteix en què, atès que els llums d’aquesta tecnologia consumeixen molt poca electricitat, ens els deixem encesos sense mirar-nos-hi gaire. I vet aquí que acabem gastant una quantitat d’energia similar a la de quan teníem les bombetes incandescents, que enceníem només quan calia.
En fi. No sé si anem per bon camí, però vull creure que ens hi esforcem.
La Comarca, columna «Viles i gents», 7 de setembre de 2018
Source: Lletania del bon barbut » Temps de Franja
// Patrici Barquín
Publicat al Viles i gents de La Comarca (14/9/2018)
Festes que s’entenen sense «Reines»
Natxo Sorolla
Fa uns dies a La Comarca (14/8/2018) es publicave l’article «Luchar contra los estereotipos en las patronales». El signaven diferents periodistes del diari. I la tesi principal és que «las fiestas patronales no se entienden sin sus reinas», però «los pueblos introducen tímidamente la figura del hombre aunque tienen que luchar contra la falta de implicación masculina». Se considere que «les reines» són una figura irrenunciable de les festes dels nostres pobles, però cal actualitzar-lo, sobretot per a que no sigue una figura només femenina. Però els intents per incorporar els xics a la cerimònia solen trobar-se en la seua indiferència.
Entenc que a alguns pobles la figura de les «reines de festes» és molt important per a molta gent. Fins i tot per a les xiques jóvens, per a les quals es una cerimònia d’iniciació a la vida adulta, i és un reconeixement del seu paper social. De fet, alguns consideren que és un moment de la vida per a sentir-se «princeses». La qual cosa em fa patir (Princeses: «bonita como mamá»), igual que els missatges masclistes del reggeaton (Despoblació, xiques i reggaeton).
Lo problema que veig en les Reines (i els esporàdics equivalents masculins) està en la seua estética, i sobretot en lo seu contingut. És completament subjectiu, però la veig rància. És una cerimònia d’iniciació excessivament tutelada, per al meu gust massa estètica, i amb poc component real d’iniciació a la vida adulta. Però deixeu-me negar la màxima: molts pobles no han tingut mai Reines, o hi han renunciat. I de fet, alguns han recuperat la festa dels Quintos/es. La del Quinto és una figura tant arcaïca com la de la Reina. Una al voltant de la militarització dels xics jóvens, i l’altra al voltant de l’exposició de la xica jove en edat per a poder-se casar. Però una vegada ha desaparegut lo servei militar i la tutela familiar dels matrimonis, lo problema no és l’origen de les dues cerimònies. Crec que la diferència està en què la reinterpretació que actualment fem dels Quintos/es és molt més adequada que la de les Reines.
La figura (actual) dels les Quintes/os me pareix més edificant, especialment perquè alterne la ruptura de les normes (joventut) i la responsabilitat (adulta). És una festa que, posant lo verb de moda, empodere la joventut. Li done capacitat (i responsabilitat) d’organitzar una festa que tingue música que els ha d’agradar, però també ha d’agradar al poble, han de gestionar molts diners, contactar i coordinar diferents actors. I evidentment, la cerimònia els done la capacitat de trencar normes, de no dormir una nit perquè han d’assegurar-se una plega lúdica, de fer soroll en hores de migdiada per a arreplegar diners… Als Quintos/es hi ha participació masculina i femenina per igual perquè és una iniciació a la vida adulta atractiva. I de fet, moltes vegades les xiques mostren la seua capacitat organitzativa. La Quinta/o no està tutelat, s’autogestione, organitze una festa per al poble.
Crec que si no es conseguix la masculinització de les Reines, però sí la feminització de les Quintes/os, en part és perquè el xic no creu que eixa exposició pública merament estètica i formal de «Rei» lo situo bé al «mercat» (social, de parelles, d’amics…). Però per a la xica és atractiva eixa opció a iniciar-se la vida adulta trencant normes i prenent responsabilitats com a «Quinta».
Source: Narcís Lloveras, defensor de la República | Lo Finestró
(Article publicat al Diario de Teruel)
La Sedició del juliol del 1936 triomfà a gairebé tot l‘Aragó, però aviat es va recuperar la meitat del territori per l’arribada de voluntaris catalans i valencians, entre els quals diversos escriptors, Pere Calders, Lluís Capdevila, Joan Sales, que poc o molt han estat recordats entre nosaltres darrerament. Res no sabíem del periodista empordanès Narcís Lloveras i Plaja (La Bisbal d’Empordà 1876 – Ceret 1947) que des del setembre del 1936 fins a l’agost del 1937 va publicar cròniques del nostre front, principalment des d’Alcanyís i també des de primera línia –Blesa, Portalrubio, Huesa del Común, Muniesa, Azuara, …, de les quals se n’han recuperat fins ara 18 del diari L’Autonomista de La Bisbal, i una del diari del front Catalunya Antifeixista, i que es poden llegir senceres al llibre Narcís Lloveras. Cronista republicà d’en Jaume Guillamet (Barcelona: Fundació Irla 2017). Anteriorment havia treballat com periodista a L‘Autonomista de la seua vila natal i a d’altres diaris catalans des del 1922. En esclatar la Sedició en Lloveras, que tenia força experiència militar adquirida en quatre anys de guerra contra els sobiranistes filipins a finals del XIX, s’allistà voluntari al front i fou destinat a la columna Macià-Companys amb seu a Alcanyís. Participà en diverses accions bèl·liques fins que, segurament vista la seua edat –tenia 60 anys-, passà a actuar de corresponsal al front. Amb el triomf dels sediciosos, que li havien requisat els béns i engarjolat el fill en no trobar-lo a ell, en Lloveras es va refugiar a Ceret on va viure per sempre més, sense poder reveure mai la família. A les cròniques descriu amb detall la vida al front, tant a la reraguarda a Alcanyís, com als pobles no lluny de primera línia, sense estalviar escenes macabres com en preguntar qui tenia cura d’enterrar els molts cadàvers que veia en terra de ningú, un milicià aragonès ens contestà ràpidament: “Aquí de enterradores se encargan los buitres”. Esmenta sovint la germanor entre aragonesos i catalans en defensa de la República, o, quan cal, canta –tenia bona veu- una jota alcanyissana a unes infermeres que en romangueren astorades.
Artur Quintana