Source: Temps de Franja

Escrit per Josep Espluga al 11 de febrer de 2019. Publicat a Vinyetes al vent

Source: Les notícies de Temps de Franja 40

Temps de Franja Revista aragonesa en català d’actualitat i reflexió 30 de gener de 2019

Tres joves artistes nonaspins orgullosos del seu art Entrevista a Estela Rius, Santiago Ráfales i Marc Borràs // Merche Llop Estela, Santiago i Marc són tres joves artistes fills i filla de Nonasp que el dia 22 d’agost ens van mostrar alguns dels seus projectes de creació, interessants i originals, al centre cultural del poble, amb un èxit total d’assistència. El cinema i el dibuix van omplir d’art la pantalla de projecció al Centre Cultural de Nonasp l’estiu passat. Llegir-ne més.

Priorat mig matarranyenc // Roberto Albiac Isco de casa a primera hora, sols se sinten moixons i el “bon dia” en l’agüeleta que agrane lo pedrís de ca seua i en lo jubilat que va camí de l’hort en la galleta. Passo entre les diferents parades del mercat que van prenent forma mentres lo pregó anuncie d’on han vingut i què mos oferiran. Avanço pel Carrer Major, respiro eixa oloreta de pastisseria de forn de llenya i la carnissera de la cantonada va emparellant lo seu repertori d’embotits. Llegir-ne més.

Les Festes de Sant Blas i Santa Águeda de Mequinensa es presenten a FITUR com a Festa d’Interès Turístic d’Aragó // Rosa Arqué Les activitats de les Festes de Sant Blas i Santa Àgueda van ser declarades Festa d’Interès Turístic d’Aragó i la seva presentació s’ha aprofitat per a donar a conèixer un atractiu turístic de la localitat, una tradició de més de 300 anys d’història. Llegir-ne més.

Saidí fa memòria // Redacció El passat diumenge 20 de gener, en el marc de les festes de Sant Antoni de Saidí, es va presentar el projecte “Fem memòria”. Aquesta iniciativa pretén recuperar, mitjançant entrevistes a la gent gran, la memòria històrica d’aquest municipi utilitzant el format audiovisual. Llegir-ne més.

Un Sant Antoni participatiu i musical // Màrio Sasot Les festes de Sant Antoni a Saidí van començar lo passat dimecres amb l’encesa de xera per part de la directora i els alumnes de l’escola del poble, el CEIP “San Juan Bautista” i a la nit amb una foguera al Poliesportiu, on la comissió de festes i los mossos i les mosses d’enguany repartiren entre els assistents nombrosos entrepans de llonganissa i sardines. A les dotze de la nit començà a l’interior de recinte esportiu un recital de tres grups de música rock entre els que se trobaven el conjunt local ”Andrajos”. Llegir-ne més.

Calendari musical aragonès 2019 // Carles Sancho La web Lenguas de Aragón, de la Direcció General de Políti​_ca Lingüística del Govern d’Aragó, ha publicat un calendari trilingüe i musical per a l’any que iniciem. A cada mes de l’any li ha dedicat dos cançons: una en català i una altra en aragonès. Sobre les interpretades en la nostra llengua tenim temes ben diversos. Algunes fan referència i homenatgen els llegendaris cantautors franjolins que van iniciar la seua lluita contra la dictadura durant el franquisme. Llegir-ne més.

El “provocador” llibre de José Bada ‘Recuerdos para la Paz’, presentat al Centro Pignatelli de Zaragoza // Ramón Mur Recuerdos para la paz, l’últim llibre de José Bada (Favara del Matarranya, 1929), fou presentat el passat 16 de gener al Centre Pignatelli de Saragossa, seu de la Fundación Seminario de Investigación para la paz (SIP). De les paraules de José Alemany, president d’honor de la Fundació, del filòsof Andrés Ortiz Osés i del alcalde de Favara, Francisco Doménech en l’acte de presentació, podem deduir que Bada ha escrit un llibre “provocador”, que pretén provocar la pau. Llegir-ne més.

Llegenda del Cossant del Monestir de Santa Maria d’Alaó de Sopeira // Glòria Francino Aquestes festes nadalenques la canalla i joves de Sopeira van representar la Llegenda del Cossant, en l’acte de la benvinguda als Reis d’Orient. La celebració va començar amb una xocolatada, acompanyada de coca, i després es va passar a escenificar la llegenda. Els més xics van cantar una cançó nadalenca, i també, entre tota la colla van fer una cançó per a celebrar la victòria de Sopeira en el concursMenudo es mi pueblo. Llegir-ne més.

Pokemon Go // Patrici Barquin Ja sé que fa dies que ha passat de moda lo joc “Pokemon Go” i que ja no jugue ni Ash, l’entrenador més famós de l’univers “pokemon”, però es que heu de tenir en compte que ja sóc una persona madura (per edat física, que lo del cap encara no ho tenim apamat) Llegir-ne més.

Source: Llegenda del Cossant del Monestir de Santa Maria d’Alaó de Sopeira » Temps de Franja

Source: El “provocador” llibre de José Bada » Temps de Franja

Source: Un Sant Antoni participatiu i musical » Temps de Franja

LA BARRACA DE QUERETESJuan Luís Camps

LA VALL DE BALAT José Miguel Gràcia

REGALS I FESTESMaría Dolores Gimeno

PRADO I MNACAntoni Bengochea

LA MIDA ÉS IMPORTANT (PER A LA POBRESA)? (VILES I GENTS)Natxo Sorolla

(Publicat a La Comarca, Viles i gents, 7/12/2018)

COMENTARISDEIXA UN COMENTARI

ALTRUISTESJuan Luís Camps

QÜENTO VA, QÜENTO VINGUECarles Sancho Meix

Trenta anys de dignitat

Ene 13, 2019 | 2 Comments

Viles i gents (Carles Terès). 
Enguany fa trenta anys que un grup de persones sensibles a la cultura de les nostres terres, van decidir unir els seus esforços i crear una associació.

Un tresor

Ene 6, 2019 | 0 Comments

Viles i gents (J. A. Carrégalo). 
A Mont-roig, a finals dels anys cinquanta i principis del sixanta, eren comptades les cases que disposaven de teléfon.

Qüento va, qüento vingue

Dic 16, 2018 | 0 Comments

Viles i gents (Carles Sancho). 
Al Centre Social de la Portellada va celebrar-se, el cap de setmana passat, el III Concurs de Contes Tradicionals “Qüento va, qüento vingue”

Del Matarranya a Nova York

Dic 31, 2018 | 0 Comments

Viles i gents (Lluís Rajadell). 
Al primer terç del segle XX un potent corrent migratori va portar a un miler de naixcuts a la província de Terol a embarcar-se a distints ports espanyols i francesos

La mida és important (per a la pobresa)?

Dic 9, 2018 | 0 Comments

Viles i gents(Natxo Sorolla). 
Fa uns dies escrivia aquí que els pobles del Matarranya i la Franja que ixen a les estadístiques no són los més pobres d’Aragó

Una bomba sense explotar

Dic 24, 2018 | 0 Comments

Viles i gents (Tomàs Bosque). 
Ere un dia d’agost de 1964. Tenia ja setze anys i estava en mon pare i les dos mules mantornant la Plana del Calderer, just a la vora de l’antic camí de Fórnols

Reduccions

Dic 3, 2018 | 0 Comments

Viles i gents (Carles Terès). 
He anat reduint la mida de les llibretes que solc portar al damunt. De fet, he arribat a prescindir-ne.

Source: Trenta anys de dignitat | L’esmolet

Enguany fa trenta anys que un grup de persones sensibles a la cultura de les nostres terres, van decidir unir els seus esforços i crear una associació. Així va néixer l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA). Molts d’aquells fundadors ja tenien una trajectòria en l’activisme a les seues viles, per això van considerar que calia fer un pas més i treballar pel conjunt de poblacions que compartien llengua en esta part d’Aragó.

La faena no era fàcil. Lo territori no estava articulat (les comarques no existien) i la cultura, entesa com la manera d’interpretar el món que ens envolta, no sol ser un tema gaire popular —tret de les activitats d’etnografia «nostàlgica»—. La cultura és una matèria que abasta tots los àmbits de la nostra existència, la connexió amb lo passat que ens permet entendre el present i projectar-nos cap al futur. Es tractava d’evitar que passés allò que deia Raimon de “qui perd els orígens perd la identitat”. L’aspecte més precari de la cultura a les nostres terres era precisament aquell que les definia: l’idioma. Tot i ser parlat per la immensa majoria dels habitants, no tenia cap reconeixement oficial i no s’aprenia a les escoles. Los que tenien inquietuds literàries no coneixien lo registre culte de la llengua catalana que havien mamat a casa. Per a elaborar cultura escrita, només los havien ensenyat lo castellà. Però a l’hora d’expressar aquelles inquietuds, esta llengua els era insuficient, perquè el món que els envoltava venia definit per uns noms que no eren castellans. Així van començar a treballar per portar l’idioma que parlaven a casa i al carrer a tots los aspectes de la vida. Des d’allavons han editat llibres de múltiples temàtiques, publicat discos, revistes, fullets; han muntat exposicions; han organitzat trobades, concerts, cursos i conferències…

Han sigut trenta anys de dedicar temps i esforç a la cultura col·lectiva, sense fer cas de la incomprensió ni de les dificultats. Trenta anys de dignitat. Llarga vida a la cultura. Llarga vida a l’ASCUMA.

La Comarca, columna «Viles i gents», 11 de gener de 2019

Source: Gegants i capgrossos | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 2 de novembre del 2018)

En unes fotografies de Vall-de-roures, del 1926, apareixen a la plaça, per a la festa major, els personatges més populars per als xiquets que participaven en les animades cercaviles per la població. Eren els tradicionals gegants i capgrossos que s’acompanyaven de la banda de música municipal vestida de rigorós uniforme i gorra de plat. En una d’estes fotos, al centre i davant dels gegants, es veuen un grup de set dones jóvens, vestides elegantment, que pareixen les probables amfitriones dels actes festius organitzats per l’ajuntament. En una altra instantània, els capgrossos, d’aspecte poc agradable i simpàtic, estan acompanyats per la canalla. En altres dos fotos la comitiva festiva està a casa Pallarés, esperant el pas de la processó religiosa, amb creu i peanyes, que passa pel carrer Pla en direcció al carrer del Carme. Els gegants representen el rei i la reina, amb capa i corona, i els capgrossos en són sis: un senyor amb barret de copa, un baturro amb mocador al cap, una dona guerxa, un personatge desdentegat i dos més, un d’ells pareix una dona. Tota la gent que acompanya la comparsa va ben mudada, els hòmens amb camisa blanca, ajustador i, alguns, el cap amb gorra, uns pocs amb mocador. Segons ham escoltat a la gent més gran els gegants i els capgrossos van desaparèixer de les festes patronals durant la revolució del desembre del 1933. Els revoltats, profundament antimonàrquics, van llançar els reis al riu des del pont de pedra i, després, els hi van seguir els capgrossos. Els xiquets, en córrer la notícia per la vila, van anar a veure com baixaven els seus personatges populars arrossegats per la corrent d’aigua del Matarranya sense que ningú s’atrevire ha salvar-los de morir ofegats. I pareix que els nostres transmissors, que durant els fets revolucionaris eren menuts, conservaven una bona memòria perquè els aquells tradicionals personatges mai més van formar part dels actes festius.

Carles Sancho Meix

Source: Anna | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 3 de novembre del 2018)

Anna Heller, la besàvia dels meus fills, va néixer a Leipzig l’any 1861, ciutat del regne de Saxònia, un dels molts estats en què es trobaven aleshores dividits els Països Alemanys. Quan tenia 10  anys, el 1871, després de la Guerra Franco-Prussiana, una gran part dels Països Alemanys s’unificaren i fundaren Alemanya; en quedaren fora un muntó  de països, i encara ara no s’ha aconseguit la unificació de tots els alemanys. Això últim no afectà gens l’Anna que des del 1871 passà a ser ciutadana alemanya d’Alemanya i ho fou fins a la seua mort el 1930. Va tenir sort de morir aquell any perquè només que hagués viscut cinc anys més, fins al  1935, s’hauria trobat que per les Lleis de Raça de Nuremberg –que no eren lleis sinó un muntó d’ignomínies decretades pel nou Estat Nacional-Socialista Alemany– li haurien arrabassat la nacionalitat alemanya, perquè un avi seu era gitano. L’honor i la puresa de la raça ària alemanya no permetia que en formés part algú que era quarteró gitano, com la besàvia dels meus fills. D’haver viscut encara més anys, fins a la Segona Guerra Mundial, hauria estat internada en un camp de concentració i molt probablement assassinada. Son fill, l’Erich, avi dels meus, com que només tenia un besavi gitano gaudia de l’honor i la puresa de la raça ària alemanya, i així va poder fer de funcionari alemany de justícia dins de la Polònia ocupada durant la Guerra. L’Erich no responia gaire bé al tipus alemany suposadament ari: sí que era prou alt i tenia els ulls blaus, però era més aviat fosc de pell i amb uns cabells molt negres. I és així que mentre caminava per la voravia  d’una  ciutat polonesa li van venir de cara dos oficials de les SS, que en veure que ell no s’apartava per a deixar-los passar, li van etzibar una bufetada que de poc si no cau, perquè es pensaven que era polonès. Quan van saber que era funcionari alemany de justícia, li van presentar excuses. De tota manera va tenir sort que no sabessen res del seu besavi gitano.

Artur Quintana

Source: L’amenaça estàndard | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 16 de novembre del 2018)

Los defensors del xapurriau a ultrança estan molt preocupats pel perill de desaparició de la llengua del Matarranya desnaturalitzada per la imposició del català estàndard. Però los exemples de convivència d’una llengua normalitzada en les variants dialectals se poden trobar per tot el món, de fet són la norma. Només cal mirar a la potència i vitalitat de l’andalús encara que a Andalusia la normalització del castellà se remunta a la Reconquesta. La normalització comporta l’ensenyament de l’estàndard castellà i la seua utilització en les relacions en l’Administració i en totes les comunicacions escrites de caràcter oficial així com als mitjans de comunicació. Però, al carrer, viu i perviu en força l’andalús. No ha desaparegut ni desapareixerà. No se l’ha menjat l’estàndard. No entenc perquè haurie de passar lo contrari en lo català i lo xapurriau. Per cert, determinar l’àmbit geogràfic d’este suposat dialecte xapurriau no serà fàcil. Els defensors de la seua existència afirmen que se parle a Aiguaviva (Baix Aragó) però n’exclouen Arnes (Terra Alta), encara que la parla del primer poble està molt més diferenciada que la del segon respecte del parlar de la capital del Matarranya, Vall-de-roures, per posar un exemple.

Però, acceptant que l’estàndard català és una amenaça per al xapurriau -o dit d’una altra manera, la parla de la comarca del Matarranya-, corre perill lo 10% de característiques que lo diferencien del català normatiu. Respecte del vocabulari, no n’hi ha cap discrepància. Tan catalanes son ‘granera’ i ‘espill’ com ‘escombra’ i ‘mirall’, les dos primeres del català matarranyenc i les dos segones del barceloní. Per tant, consumada l’assimilació de la nostra forma de parlar per l’estàndard català s’haurà perdut el 10% de la nostra llengua. Però els defensors del xapurraiu no estan preocupats, o no ho manifesten, per l’evident i comprovable substitució del que s’ha parlat al Matarranya des de l’Edat Mitjana pel castellà, un procés que, a la llarga, eliminarà el 100% del nostre patrimoni lingüístic. Preocupa més una dubtosa retallada del 10% que una segura desaparició.

Lluís Rajadell

Source: Llengües minoritàries, l’espanyol en perill! | Viles i Gents

(Publicat al diario de Teruel el dissabte 17 de novembre del 2018)

Les llengües minoritàries molesten a molta gent, que les considera inútils, si més no perilloses. Per a què hem de conèixer el català, el basc, el gallec o el “bable”, si ja tenim l’espanyol? quina pèrdua de temps! Això deuen de pensar molts europeus: per a què conèixer l’espanyol, si ja tenim les nostres de primera categoria: anglès, francès i alemany? Molts espanyols presumeixen de que la llengua nacional és la segona  més parlada del món. Però només cal anar a qualsevol país europeu per adonar-te’n de la poca importància que té a Europa, on gairebé res hi ha escrit en espanyol en els seus monuments patrimonials o en els seus museus. Tot és en anglès que, curiosament, quan el Regne Unit faci efectiu el “Brexit”, no serà la llengua nativa de cap país europeu (amb l’excepció d’Irlanda, que el considera constitucionalment llengua secundària). També es dona la paradoxa de la UEFA, que, malgrat que la lliga espanyola és la més potent d’Europa i els equips espanyols els més presents en els campionats europeus, té com a llengües oficials el francès, l’anglès i l’alemany. També en el mercat dels discos està tot escrit en les llengües anteriors a les que cal afegir l’italià. Però no, el gran enemic de la llengua espanyola són sempre les llengües minoritàries hispàniques, sobre tot el català (especialment a l’Aragó i a València, es nega la seva existència), però també l’apregonés, el basc o l’asturià. Curiosament anomenades “conservadores”, aquestes persones consideren que les llengües minoritàries són com els animals en perill d’extinció, que el que haurien de fer és seguir la seva tendència, és a dir, extingir-se (o conservar-se engabiats, com a peces de museu). Perquè aquestes llengües són inútils i molestes, com els óssos formiguers, panda,  polars o pirinencs, els ornitorincs, els orangutans o la tonyina roja; o perilloses com el tauró blanc (el català). Però aquests que menyspreen o maltracten les llengües minoritàries, també són els principals llepaculs dels poderosos, i mai voldran admetre que el principal problema de la llengua espanyola no hi és a Espanya, si no a Europa, sotmesa a la anorreadora força de la llengua de l’imperi ianqui.

Antoni Bengochea

Source: Classes de literatura comparada | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 de novembre del 2018)

Per un tuit del passat dia 13 ham sabut que a Javier Lambán li agrada la darrera novel·la d’Eduardo Mendoza “que como casi todos los grandes autores catalanes, escribe en español”: lo nostre president, expert en la literatura comparada a Catalunya. Des de Tweeter, aparador de la imatge pública, comprimida i a l’instant, se presenta: “Doctor en historia. Lector entusiasta”, i no para de piular miniressenyes (Patricia Highsmith, Pérez-Reverte, etc.), més d’un llibre alhora, viatges de curta i llarga distància, fragments de premsa afí i una agenda política ben plena. Tants desplaçaments dixen bastant temps per llegir! Una altra piulada seua l’endemà troba l’excepció per haver nascut a un costat de la ratlla: “el mejor novelista en catalán, Jesús Moncada, era aragonés orgulloso de serlo”. ¿Ho deu de dir al Camí de sirga, que Lambán afirma haver llegit en català? Tres dies més tard, beneït per Juan Bolea a El Periódico de Aragón, se ressitua a la casella de partida: “Que decir eso no denigra ni a la hermosa lengua catalana ni a la gran comunidad de Cataluña, también”. Xufla, xufla… Eixe escriptor gadità resident a Saragossa (Premio de Novela Corta Alcalá de Henares i II Premio Abogados de Novela) explica la fórmula conjunta de la quantitat i la qualitat literària dels escriptors catalans en castellà: per vendre més. Des dels Mendoza i Marsé, als germans Moix, Cristina Fallarás i Idelfonso Falcones, o l’estereotip del català pesseter compartit per tutti quanti. Este embolicat argumentari, que dispara a discreció (los escriptors menors “apesebrados” de la Generalitat i els que fora de Catalunya, oh sorpresa, responen entrevistes en castellà), pretén edificar un cànon literari sobre criteris extraliteraris, igual que els tuits presidencials. Perquè si és cert que hi ha literatures amb més escriptors i lectors o més ressò acadèmic i crític, convertir-ho en orgull nacional per coincidència amb la llengua pròpia resulta mesquí i absurd, i evidencia lo mateix supremacisme —o “fascismo pancatalanista”— que critica. A l’autonomia de l’estètica i no a la pàtria dels 26 autors seleccionats, invoca El canon occidental de Harold Bloom.

María Dolores Gimeno

Source: Prestigi d’Espanya | Lo Finestró

 

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte u de desembre))

Recordo que quan viatjava per motius de treball fora d’Espanya, ja fa uns quants anys, les persones amb les que tenia relació em preguntaven per el desenvolupament democràtic espanyol i mostraven sempre el seu reconeixement a l’evolució tan positiva. És més, algunes miraven envers Espanya com a exemple de democràcia, convivència i estabilitat. Ara, que també viatgem, encara que sigui per motius ben diferents, les preguntes i les manifestacions que ens fan són també ben diferents, altrament dit, són del tot oposades a les de fa uns anys. Tot de cop surt la pregunta: què passa amb la justícia espanyola i les seves sentències? La de la Manada, per exemple, va transcendir les fronteres més del que pot semblar. Saben del raper exiliat. Per què el TS es va desdir de la sentència sobre les despeses de les hipoteques? No saben massa bé de l’elecció dels seus membres però la consideren com a una maniobra política. En quant a la Monarquia la veuen desacreditada. D’on prové la seva fortuna? Corrupció? Per què Felip VI  pren decisions polítiques? Tot i que, en saber que som catalans –català és qui viu i treballa a Catalunya o es sent català­– el tema preferit és el procés d’independència català. I surten els comentaris: no entenem perquè la policia va atonyinar als que anaven a votar l’u d’octubre. Per què el Govern espanyol no convoca un referèndum a Catalunya? Per què estan empresonats líders polítics i socials? On és la rebel·lió o la sedició? Des de fora no s’entén el que passa a Catalunya, tot i que expliciten la baixa qualitat de la democràcia espanyola. El prestigi internacional d’Espanya ha encetat una caiguda vers lo desconegut. L’esperit del 78 s’estroncà fa uns anys i el descrèdit de les institucions va en augment. La llibertat d’expressió s’està fen miques. El lector pot pensar que són especulacions meves i que extrec conclusions generals d’alguns casos particulars. En qualsevol cas recomano a tothom la lectura del recent Baròmetre de la Imatge d’Espanya del Real Instituto Elcano, on es conclou que l’Estat espanyol és molt poc dialogant, que el seu autoritarisme  va in crescendo i que el grau d’antipatia envers Espanya creix cada dia. El prestigi d’Espanya se’n va en orris dia rere dia.

José Miguel Gràcia

Source: Chusé Aragües recibió el Premi Franja Cultura i Territori El Institut d’Estudis del Baix Cinca

FRAGA.– El Institut d”Estudis del Baix Cinca hizo entrega este sábado, de los Premis Josep Galán a la Normalització Lingüística 2018, que recayeron en el director de Fraga Digital Televisión, Jordi Larroya, y el colectivo feminista Lo Perkal de Les Faldetes. Con estos premios el IEBC reconoce cada año, el trabajo de personas o entidades en favor de la plena normalización de la lengua catalana en Aragón.

La gala se celebró lugar en el centro cultural Casa Ferrabrás, de Torrente de Cinca y en el transcurso de la misma, el editor aragonés Chusé Aragués, recibió el Premio Franja Cultura i Territori que convoca Iniciativa Cultural de la Franja, entidad que agrupa al propio Institut d”Estudis del Baix Cinca, al Centre d”Estudis de la Ribagorza y a la Asociació Cultural del Matarranya. Al acto asistió el director general de Política Lingüística del Gobierno de Aragón, Ignacio López Susín.

El presidente del Institut d”Estudis del Baix Cinca, Pep Labat, y los hijos de Josep Galán, fueron los encargados de hacer entrega de los premios. En el caso de Jordi Larroya, se valoró el hecho de que “utiliza con total normalidad la lengua propia en sus emisiones, lo que ayuda a prestigiar nuestra lengua”. Larroya agradeció el premio asegurando que se limitaba a “hablar nuestra lengua con normalidad, como he hecho siempre desde pequeño. No considero haber hecho nada especial”. Utilizar la lengua propia con total normalidad en sus actos, también fue el valor que se reconoció a la asociación Lo Perkal de les Faldetes, “usan la lengua y lo hacer con un mensaje valiente contra la desigualdad de género”. Varias de sus integrantes recibieron el premio y animaron a “usar nuestra lengua y hacerlo de una manera inclusiva y no machista y que no excluya a nadie”.

El presidente de Iniciativa Cultural de la Franja, Artur Quintana destacó el trabajo de dinamización cultural de Chusé Aragüés y su trabajo por editar obras en aragonés y en catalán, “el suyo es el único caso de editorial privada que edita en aragonés o en catalán en Aragón”, señaló Quintana. Chusé Aragüés ha traducido y ha editado obras de escritores de la Franja como Jesús Moncada, Mercé Llop, o Ramón Terés. Agradeció el reconocimiento y aseguró quelas lenguas son riqueza, “quiero el castellano, estoy enamorado del catalán y amo el aragonés”, y animó a normalizar la situación de aragonés y catalán, “los escritores aragoneses en aragonés y en catalán parece que no existen en las listas privadas de ventas. Hay que seguir insistiendo para defender nuestras lenguas aragonesas“, insistió Aragüés.

Pep Labat insistió en la defensa del catalán, en la necesidad de su normalización y volvió a reivindicar la cooficialidad del catalán en Aragón, ante el peligro que corre esta lengua, “hace años que reclamamos esa cooficialidad, pero ahora lo que denunciamos es el proceso de sustitución del catalán por el castellano que hace peligrar la continuación generacional de nuestra lengua.Tenemos que insistir porque está en peligro una parte fundamental de nuestra cultura”, insistió Labat.

El director general de Política Lingüística del Gobierno de Aragón, López Susín, valoró el trabajo desarrollado por los premiados y por las asociaciones que libraban los premios, “que son fundamentales para conservar el catalán que se habla en Aragón”. López Susín recordó que “la cooficialidad es una cuestión que deben aprobar las Cortes, no el Gobierno de Aragón” y defendió lo que se ha avanzado desde su departamento, “en esta legislatura hemos recuperado el nombre de la lengua, el catalán, los premios de literatura y los programas de animación a la lectura en catalán y el Seminario de Profesores de Catalán en Aragón, lo que ha hecho que un ochenta por ciento de los alumnos de este territorio estudie catalán”. Considera el director general de Política Lingüística que “hemos sentado unas bases fuertes para consolidar las lenguas definitivamente en la próxima legislatura.

En el transcurso de la gala también se dio a a conocer también los proyectos ganadores de la 29ª edición de las becas de investigación Amanda Llebot, que recayó en un proyecto para recoger en formato audiovisual los testimonios y la memoria de las personas mayores de la comarca del Bajo Cinca. La gala se cerró con la actuación del grupo de música tradicional aragonesa La Chaminera, que interpretó canciones en las tres lenguas de Aragón.