// Carles Sancho

L’acte central del Dia de la Llengua Materna al Matarranya va ser el que es va celebrar a Pena-roja, dissabte 23 de febrer, durant tota la tarda. Convocatòria organitzada per l’activa Associació de Pares del Matarranya per la Llengua ‘Clarió’ i on hi van participar i col·laborar diverses entitats de la comarca. A partir de les 17 hores hi va haver una gimcana de jocs tradicionals per a tothom, pares, iaios i fills: saltar corda, birles, xanques, rodanxa, patacons… i exposició de la comarca de jocs populars del Matarranya. Com a música de fons sonaven les cançons infantils interpretades pels xiquets de l’escola de Vall-de-roures del projecte educatiu ‘Cantem junts’. Per descansar dels jocs es va donar brenar de xocolata desfeta a tots els participants i acompanyants. En acabat, l’acte més institucional, la presentació del Dia de la Llengua Materna a càrrec d’Ignacio López Susín, director de la Direcció General de Política Lingüística del Govern d’Aragó, Rafael Martí, president de la Comarca del Matarranya, Francisco Esteve, alcalde de Pena-roja, Iñaqui Belanche, director de l’IES Matarranya de Vall-de-roures, i José Manuel Aragonés, president de Clarió. Tots els participants de la taula van apostar per continuar recolzant la llengua del territori i buscar la necessària col·laboració entre les diferents institucions per facilitar la seua promoció i valoració.

Continuar llegint…  Dia de la Llengua Materna a Pena-roja » Temps de Franja

// Arnau Timoneda

El novembre del 2017 es presentava el primer mapa toponímic de la comarca del Matarranya a Queretes, treball coordinat per Juan Luis Camps, iniciativa promoguda per l’Associació Cultural del Matarranya i la Comarca del Matarranya, amb el suport del Govern d’Aragó. El passat diumenge, 24 de febrer, dins de la programació del Dia de la Llengua Materna, es va presentar a la població la toponímia de la Vall del Tormo. Iniciaren l’acte Rafael Martí, president de la comarca del Matarranya, i José Miguel Timoneda, alcalde de la població, que agraïen al públic la seua presència a l’acte i el seu permanent compromís amb la cultura. Continuaren la presentació Olga Ric, del Departament de Medi Ambient de la comarca del Matarranya, i Ana Casasús, del Departament de Patrimoni, que comentaren breument el projecte ‘Recuperant la toponímia del Matarranya’, argumentaren que “ASCUMA disposa de mitjans personals, voluntaris de diferents punts de la comarca i l’administració comarcal disposa de personal i mitjans tècnics”, d’aquí la necessària col·laboració de les dos entitats comarcals en els projectes culturals comuns. Continuar llegint…  La toponímia de la Vall del Tormo » Temps de Franja

Continuar llegint…  No als macroescorxadors! » Temps de Franja

// Carles Sancho

El Departament de Patrimoni de la Comarca del Matarranya ha treballat durant els últims anys en un projecte per a la recuperació i difusió dels oficis tradicionals del territori, investigació que va rebre l’ajut del Grup d’Acció Local Baix Aragó-Matarranya. Fruit d’este treball són el llibre digital i l’exposició itinerant que comparteixen títol: “Faenes d’abans”.

Continuar llegint… Faenes d’abans » Temps de Franja

Feminisme

Escrit per Marina d’Algars al 8 de març de 2019. Publicat a Entre dos aigües

Source: Les “Heroides” d’en Guillem Nicolau | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 19 de gener)

El proppassat desembre l’editorial Barcino ha presentat als Amics dels Clàssics, a Barcelona, la primera edició de les Heroides de Publi Ovidi Nasó  en traducció catalana d’en Guillem  Nicolau, conegut també  com el Rector de Maella, el màxim representant de les lletres aragoneses medievals en català i un dels primers autors del nostre incipient humanisme. Un escriptor el nom del qual ha servit per a batejar l’únic premi que s’atorga al nostre país a obres literàries en llengua catalana d’autors aragonesos, o que se senten  vinculats a nosaltres –com és ben sabut es tracta d’un premi guadianesc, o sia sotmès als aires polítics que bufen un dia o un altre. No sabem on havia nascut en Guillem Nicolau,  ni tampoc on va morir. Però sí  sabem que era rector de Sant Esteve de Maella almenys des del 1375 i que seguia essent-ne quan va morir el juliol del 1392 o poc abans.  Malgrat que l’autoria de les Heroides i de la Crònica de Sicília per part d’en Guillem Nicolau és ben establerta des de fa més d’un segle, fins al passat desembre no se n’havia imprès cap d’aquestes obres. L’edició aquesta és, doncs, el primer text d’en Guillem Nicolau que podem llegir sencer sense que hàgim de recórrer als manuscrits originals –fins ara només n’existien alguns fragments impresos. Aquesta, a cura d’en Josep Pujol, és també la primera edició crítica que se n’ha fet. I no es tracta només de comparar els dos originals que s’han conservat de la traducció d’en Nicolau, el de París, sencer, i els pocs fragments del de Barcelona. En Pujol hi publica també les nombrosíssimes glosses que havia versionat en Nicolau, i que en la còpia de la seua traducció que ha arribat fins a nosaltres no s’han conservat,  per més que han quedat evidències que el text era glossat per en Nicolau. L’original glossat de les Heroides va ser traduït sencer al castellà, i una part de les glosses s’integraren en el Tirant lo Blanc. A partir d’aquestes dues fonts en Pujol ha pogut reconstruir el text original glossat d’en Nicolau.

Artur Quintana

Source: Lo Baix Aragó deprimit | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca l’1 de febrer del 2019)

Fa temps que no hi ha notícies bones, lo que se’n diu bones, pel Baix Aragó Històric. Quan no se cuquen les olives, com ha passat enguany, dels préssecs que als supermercats costen dos i tres euros el quilo, los agricultors reben la misèria de trenta o quaranta cèntims; i els cultius del secà per damunt dels sis-cents metres prompte seran territori exclusiu de les cabres salvatges i els jabalins; qui sap si en possibilitats futures de fer un parc d´animals a un costat i altre de la carretera de Morella, on viu tan poca gent. Perquè s´hauran de fer coses més originals si volem que el turisme sigue un sector que atragui fortes inversions o, com a mínim, un complement segur d´altres activitats econòmiques.

Parlant d´atraure visitants al BAH, vegem el cas de la famosa “nit del foc” de Castellseràs. A veure qui endevine quants autobusos plens de turistes van vindre a vore la Foguera Monumental? Estem parlant de la foguera més gran i coneguda de totes les festes d´hivern de la Comunitat. Una festa, si no ho sabíeu, declarada d’interès turístic, on mai falten al balcó de l´Ajuntament, a l´hora de calar-li foc, el President del Govern d´Aragó o algun conseller. Voleu saber quants autobusos? cap. Lo que vol dir que no s´han de plantejar les coses de qualquer manera, ni acabar la funció en notícies dolentes que espanten a la gent. Canviant de poble però no de tema: algú sap en quin punt està el projecte de la Tirolina més llarga d´Europa, que ficaria Fondespatla en la primera divisió del turisme d´aventura?.

Però encara pitjor que no tenir notícies bones, és tenir-les tant rematadament dolentes, com la parada total i definitiva de la Tèrmica d´ací al juny del 2020. O la terrible mort d´Iranzo i els dos GC que, en més bona voluntat que coneiximent del perill, perseguien al criminal ells solets, sense cap cobertura aèria ni terrestre de les poderoses forces de l´Estat.

Tomàs Bosque

Source: Jóvens rurals: invisibles? | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de febrer del 2019)

Acaba de publicar-se a França Les invisibles de la République (París, Robert Laffont, 2018), un assaig de 224 pàgines escrit per Salomé Berlioux i Erkki Maillard. Ara els  autors, membres de l’associació Chemins d’avenirs —Camins de futurs—, estan fent l’habitual promoció editorial als principals programes televisius francesos. Però el seu contingut va més enllà, perquè l’obra té la intenció de conscienciar d’un problema i apunta a l’acció immediata. I és que tracten dels “invisibles” francesos: 2.3 milions que ara tenen de 15 a 19 anys d’edat, un 60% de la joventut francesa, que viuen a viles o pobles i ciutats xiconines, lluny dels centres de decisió política i econòmica. Estan preparats, i no obstant, la seua ubicació a la “perifèria” suposa una sèrie d’obstacles al seu futur professional en una etapa vital crucial. Falta d’informació en l’orientació escolar, exclusió de les xarxes econòmiques, mitjans de transport difícils, fractura digital, etc., són los temes que es revisen per concloure que estos jóvens queden fora del debat públic. Sense les mateixes possibilitats de poder realitzar lo seu potencial que els que viuen a les grans ciutats, patissen un “determinisme social” injust, contrari a la igualtat d’oportunitats, a la qual tots haurien de tindre el dret. En este sentit, l’associació Chemins d’avenirs (www.cheminsdavenirs.fr), fundada per la jove Berlioux, coautora del llibre, realitza xerrades orientatives i d’acompanyament entre els adolescents rurals que, amb la figura de “padrins” o tutors, miren d’extreure el potencial dels jóvens de la França perifèrica: reprendre l’explotació agrícola dels pares, crear la pròpia empresa o també la simple voluntat d’emergir sense encara ninguna vocació concreta. Després d’un primer any pilot, en què han acompanyat 300 jóvens, enguany ho ampliaran a 500, dins d’un projecte de tres anys per crear un “ecosistema d’èxit”. Sempre a l’avantguarda de les idees, l’actual França de les armilles grogues vol fer visibles i iguals los invisibles. Perquè la pèrdua de les seues oportunitats és també la de bona part del país. Encetarem també nosaltres este debat tan necessari?

María Dolores Gimeno

Source: Un fang enganxós | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 8 de febrer del 2019)

És com si s’haguere aixecat la templadora i del fons de la sèquia eixire una solada marró, espessa, enganxosa i pudenta. Sempre havie estat allí, però fins que no s’ha aixecat la templadora no havie eixit a la llum. Estave amagada sota una aigua clara, tranquil·la i profitosa per a tots.

L’emergència de Vox, la gran sorpresa de les eleccions andaluses -i qui sap a on arribarà a les properes eleccions municipals i autonòmiques-, ha destapat els sentiments de molts ciutadans que fins ara estaven dissimulats davall d’una capa de prudència i racionalitat. La sensació que les opinions més radicals i agressives estan recolzades per una formació política amb cara i ulls i que creix imparable ha animat a persones que creiem raonables, sensates, moderades i progressistes a exterioritzar discursos reaccionaris, extremistes i intolerants. Sempre havien estat allí, al sòl de les seues ànimes, però ara ja els poden airejar sense avergonyir-se’n. Alguns diuen que s’acabe el temps del “políticament correcte”, però caldrie dir que potser s’acabe el temps de la convivència, de la tolerància i de la solidaritat.

Persones que teníem per centrades i tolerants parlen a cara descoberta que les feminazis volen oprimir i humiliar els barons -ve al cap aquella cançó del “lobito bueno al que maltrataban todos los corderos”- o com els immigrants només venen a aprofitar-se’n de les ajudes que tan esforç coste de mantenir als espanyols de profit o de com els catalans, que es creuen superiors, es mereixen un bon “repàs” o que la clau del progrés del país està en suprimir totes les comunitats autònomes -tot al contrari d’aquella vella aspiració d’apropar l’administració als administrats- i en fomentar la caça i els bous.

Tot estave amagat sota el corrent superficial de les aigües tranquil·les de la convivència i la tolerància. I ara el fangutxeral acumulat al fons de la sèquia ix a plena llum. Si alguna cosa té de positiu este aflorament és que ens ajuda a conèixer les verdaderes opinions de la gent que ens envolta. Les verdaderes, no les que imposave la correcció política. I fan por.

Lluís Rajadell

Source: La lenta carrera de Javier Camarena | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 26 de gener del 2019)

Fa poc debutava a la Comunitat Aragonesa (amb èxit anunciat) l’aclamat tenor mexicà Javier Camarena. Es presentava com el tenor del moment i es parlava de la seva “carrera meteòrica”. És cert que és el tenor del moment, el més mediàtic (amb Jonas Kaufmann), però això de la “carrera meteòrica” és molt, molt discutible. Als 25 anys, quan va debutar Pavarotti, el senyor Camarena encara estava estudiant i es presentà a un concurs de cant on no va passar de la primera eliminatòria. Als 29 (edat en la que Fleta estrenà la Turandot a la Scala essent considerat un dels millors tenors del món) guanyà el concurs de Cant de Mèxic, que només el va capacitar per anar a estudiar a Zurich. En aquesta edat Pavarotti, Carreras, Domingo o Juan Diego Flórez ja havien cantat als millors teatres del món (aquests dos últims varies vegades).  Finalment pogué debutar a Zurich als 31 anys, quan Alfredo Kraus (ell mateix considerava que l’hi havia costat d’arrencar) ja havia cantat amb la Callas. Mentre el seu compatriota Rolando Villazón feia una veritable carrera meteòrica arreu del món, Camarena va romandre cinc anys a Zurich perfeccionant el seu art i actuant fora en teatres de segona fila. Després de molta disciplina i estudi, i de molta, molta feina, finalment debutava amb un paper secundari a les “Noces de Figaro” d’en Mozart al Metropolitan de Nova York. Tenia 35 anys. Poc després faria una substitució d’un primer paper en aquest mateix teatre i debutava a Salzburg. Per fi la seva carrera es llençava. Malgrat tot hauríem d’esperar 2013 (36 anys) per gaudir-lo en el Liceu en el segon repartiment, a l’ombra d’un Villazón en franca decadència. L’any següent debutaria triomfalment a Madrid. Ara, als 42 anys, se’ns presenta en una forma òptima. Darrere d’ell, molt treball i molta paciència. Que el futur sigui fructífer per a aquest extraordinari belcantista que mai ha cantat la majoria de les òperes més conegudes i que quan tenia 20 anys, no hagués passat ni la primera fase de Got Talent.

Antoni Bengochea

Source: La panaderia | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 15 de febrer del 2019)

Va ser al desembre de 1951 quan mon pare, a l’edat de trenta-i-tres anys, es va llicenciar voluntàriament de la Guàrdia Civil. Ell i la mare s’havien casat a Mont-roig sis anys abans, i en lo moment de tornar a la vida civil tenien dos fills, l’Elenita i el Tonyin, tan menuts que cabíem los dos en un cornaló de sària. I es van establir a Mont-roig i van obrir una tenda d’ultramarins a casa Sastrón, al carrer Gigantes, alhora que regentaven un café situat al mateix edifici.

Pero, emprenedors com eren, a les raderies dels anys cinquanta van pensar en obrir una panaderia com a complement de la tenda. A Mont-roig no n’hi havie hagut mai, i la viabilitat del nou negoci ere una incògnita, ja que la pràctica totalitat de les famílies elaboraven lo seu pa a casa i el portaven a coure al forn de la Vila. Finalment es van decidir i en poc temps ja produïen un centenar de pans cada dia. Ara, el procés ere molt laboriós i complicat: primer pastar a mans, a casa Sastrón, en una gran pastera; después pujar la massa al muscle, embolicada amb manils i en grans canastes, al forn municipal; allí tallar, pesar, arredonir i enfornar; i, una vegada cuit lo pa, baixâ’l una atra volta a casa Sastrón per a vendre’l.

Clar que allò comportave un tràfec inacabable. Pero els dubtes inicials es van esbargir pronte. I en vista del constant increment del volum de les amassades van comprar una màquina de segona mà. Ara bé, degut al volum i al pes de la pastadora, es van vore obligats a canviar la ubicació del pastador a la planta baixa de l’hostal de la Placeta, la casa de mons iaios, que estave més lluny del forn que l’atra.

Tal circumstància va vindre a complicar novament la labor. I van haver de trobar una alternativa al trasllat de les canastes de la pasta hasta el forn. I és en este punt quan entre en escena el burret propietat de mon iaio, ja que el pare va idear uns argadells especials per a carrejar dos canastes cada viatge, sense més esforç per a les persones que carregar, descarregar i conduir l’animalet pels empinats carrers. Una solució rudimentària pero molt pràctica en aquella época.

José A. Carrégalo

Source: Pau | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 22 de febrer del 2019)

He tingut el privilegi de fer la traducció a la nostra llengua del llibre Records per a la pau, d’en José-Ramon Bada, editat per la comarca del Baix Aragó-Casp dins la col·lecció Mangrana. L’autor ha volgut que estes memòries d’un xiquet de la guerra —com ell mateix es defineix— estiguessin a l’abast dels lectors en l’idioma amb què, a Favara, va «aprendre a parlar i a escoltar per primera vegada». Aquell xiquet esdevindria, anys a venir, una de les ments més lúcides del nostre país. Va ser el primer conseller de cultura del govern d’Aragó i a qui hem d’agrair que s’imparteixin classes de català a les nostres viles.

En Pepe Bada, Pepito en aquells temps, va viure en pròpia pell els desastres de la guerra: van assassinar son pare pel sol fet de ser «de missa» i van deixar la mare sola, a càrrec de quatre criatures. No puc imaginar el dolor d’aquella dona, la desesperació, la impotència. Quin mal havia fet en Josep, el seu marit, per merèixer aquella fi? I, malgrat eixa catàstrofe, en Pepito es va convertir en una persona d’esquerres i, sobretot, en un militant radical per la pau i per la reconciliació. Al llibre hi llegim les vicissituds de la seua família, dels veïns, de les persones que passen per la seua vida, i les reflexions que tot plegat li suscita. No hi ha bons ni dolents, sinó una gamma de grisos infinita. Hi ha l’assassinat del pare i de tots els seus germans, però també l’afusellament brutal dels segadors favarols a Saragossa o les humiliacions a les famílies dels vençuts durant la llarga postguerra. Fets que cal recordar per què no tornin a passar. Al capdavall, diu l’autor, la guerra la van perdre tots i no hi ha vencedors ni vençuts, sinó només víctimes. I a totes les víctimes de la guerra els devem la pau. No la pau de l’oblit —la drecera més curta per a repetir les errades— sinó la de la reconciliació.

Potser perquè als líders actuals, tan joves, els queda molt lluny tot això, els seus discursos estan buits de raons i plens d’arengues per carregar contra qui no pensa com ells, si cal a cop de bandera. Els aconsellaria de llegir el llibre, però si els fa mandra, només els caldria una conversa amb en Pepe Bada.

Carles Terès

Source: Viles i gents archivos – La Comarca

Matarranya: de l’anarcosindicalisme militant al conservadorisme popular

La Comarca | Mar 2, 2019 | Independiente, Viles i gents

Natxo Sorolla

---

Venen temps d’eleccions. Lo vot conservador segurament que creixerà. En part, perquè es diversifique l’oferta. Lo Matarranya és un feu conservador. I serà interessant com a camp de proves, a on PP, PAR, Ciutadans i Vox se repartiran lo vot conservador. Serà genial comparar el vot a les eleccions locals, autonòmiques, estatals i europees.

Quan fa un temps se mirave el vot dels territoris que envolten al Matarranya, molt clarament se podie identificar un vot valencià molt accentuat al PP, i el Matarranya no ere res més que una continuació d’eixe espai conservador. Esta continuïtat electoral se trencave més al nord, a l’altura del Baix Cinca, a on regnave un bipartidisme més dominat pels socialistes.

Esta fotografia política té tots los ets i tots los uts que vulgueu. Perquè al Matarranya hi ha divisió del vot entre PP i PAR, i al nord lo PAR és més testimonial. Perquè han aparegut nous partits, perquè el vot socialista dels Ports trenque l’homogeneïtat valenciana….

Però mirant mapes del vot municipal a la Segona República, se pot veure que el Matarranya als anys 30 tenie un moviment d’esquerres molt potent. De fet, lo nostre moviment anarcosindicalista està relacionat en fets cabdals: presa de la caserna de la Guàrdia Civil a Vall-de-roures durant la República, revoltes a Beseit, la presa del poder pels anarquistes durant la Guerra Civil…

Però la Guerra va acabar en excessos, i són especialment recordats los excessos de l’esquerra. I la història la va escriure la dreta que va quedar. Perquè els republicans van perdre la guerra, i es van exiliar. És intuïtiu que eixe exili de les elits progressistes pot explicar el canvi de color polític al Matarranya, i per què ham passat de l’anarcosindicalisme popular a una dreta quasi hegemònica. Este és un camp interessantíssim per a entendre el que mos passarà d’aquí poques setmanes.

Source: El Dia de la Llengua Materna a la comarca del Matarranya » Temps de Franja

// Carles Sancho

A la comarca del Matarranya se celebra el Dia de la Llengua Materna, el 21 de febrer, amb actes i convocatòries durant les dos últimes setmanes de mes. Per tercer any consecutiu el Govern d’Aragó, a través de la Direcció General de Política Lingüística, impulsa i difon la commemoració que promou internacionalment la UNESCO. L’acte central, la festa, té lloc a Pena-roja, la vila on va nàixer l’escriptor franjolí Desideri Lombarte Arrufat, i està organitzada per l’Associació de Pares i Mares del Matarranya per la Llengua Catalana ‘Clarió’ i on també hi col·labora l’Ajuntament, les associacions de Pena-roja, la Comarca del Matarranya, l’IES Matarranya i l’Associació Cultural del Matarranya La jornada festiva comença a les 17 hores amb un ampli programa: una ‘Gimcana de jocs tradicionals’, jocs per a totes les edats, exposició de jocs tradicionals i una xocolatada per a tothom. A les 18,15 hores presentació del Dia de la Llengua Materna i del projecte ‘Lo bres’. Més tard una lectura poètica a càrrec dels alumnes de l’IES Matarraña i de l’escola de Pena-roja. Els actes finalitzaran amb una actuació musical del grup Ya babé i la presentació de la cançó ‘Únics’, enregistrada pels alumnes de català de l’IES Matarraña que s’ha inclòs en el Calendari Musical d’Aragó 2019.

En altres viles de la comarca, per celebrar el Dia de la Llengua Materna s’ha programat una interessant activitat literària a les biblioteques municipals: ‘Conta-mos un qüento, una historieta o canta-mos una cançó en la teua llengua’. Convocatòria organitzada pels centres de lectura amb col·laboració de Clarió, de la Comarca del Matarranya i altres entitats depenent de les viles. Per a participar en l’acte cal inscriure’s a les mateixes biblioteques. A la major part de les viles l’activitat es fa el mateix dia de la celebració, el 21 de febrer a la tarda: Fórnols, la Portellada, Mont-roig, Pena-roja, la Torre del Comte i Vall-de-roures. A Beseit es fa el 26.

A la Vall del Tormo el Dia de la Llengua Materna se celebra el diumenge 24 amb la presentació del mapa de la toponímia de la vila, a les 6 de la tarda en el saló de d’ajuntament. Acte està organitzat per la Comarca del Matarranya amb la col·laboració del consistori de la Vall del Tormo i de l’Associació Cultural del Matarranya. Recordem que la primera toponímia presentada a la comarca va ser la de la vila de Queretes el novembre del 2017 com a fruit d’un projecte de recollida de toponímia iniciat pel Govern d’Aragó al que ens vam incorporar l’Associació Cultural del Matarranya i la Comarca del Matarranya.

PROGRAMA:

Dijous, 21 de febrer
Biblioteques municipals de la comarca

Conta-mos un qüento!

(Si voleu participar-hi explicant un conte en la vostra llengua materna inscriviu-tos a la Biblioteca del vostre poble i consulteu els horaris)

Dissabte, 23 de febrer
Pena-roja, Edifici Multiusos
17.00 h Gimcana de jocs tradicionals
Jocs per a totes les edats i exposició cedida per la Comarca del Matarraña/Matarranya.
Xocolatada
18.15 h Introducció al Dia Internacional de la llengua materna
Presentació del projecte “Lo Bres de la llengua materna”, la motxilla de la llengua per als nou nascuts.
Lectura poètica amb sorpreses. A càrrec d’alumnes de l’IES Matarraña i de l’escola de Pena-roja. Amb la participació de les guanyadores del
Concurs de Lectura en Públic Escolar 2018 del Govern d’Aragó en la categoria de català nivell ESO.
Actuació musical: Yababé en acústic i presentació de la cançó: “Únics” d’Alejandro Ibázar, traduïda i cantada per alumnes de l’IES Matarraña.

Cartell DIA DE LA LLENGUA MATERNA 2019

Organitza: Associació de Pares del Matarranya per la Llengua
Activitat organitzada en el marc de la Celebració del Dia Internacional de la Llengua Materna declarat per la Unesco que promou la Direcció General de Política Lingüística del Govern d’Aragó.

Cartell DIA DE LA LLENGUA MATERNA 2019