La panaderia (II)
Lo temps es va encarregar de confirmar que la decisió dels meus pares d’obrir una panaderia a Mont-roig com a complement de la tenda va ser encertada.
La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: Activisme// Joaquim Monclús
Durant els dies 3, 4 i 5 de maig a la vila de Calaceit, capital cultural de la comarca del Matarranya, es van celebrar unes jornades d’arqueologia per commemorar el centenari de les excavacions realitzades per l’Institut d’Estudis Catalans. Continuar llegint… La història de les Jornades d’Arqueologia de Calaceit » Temps de Franja
// Glòria Francino
El diumenge 12 de maig un fet insòlit es va viure al poble de Sopeira, va arribar la carreta del reciclatge, conduïda pel Francesc, amb dos cavalls de raça pirinenca, l’un català i l’altre francès, de noms amb significat ecològic, SAM, Servei d’Atenció Medioambiental, i SON, Servei d’Ocupació i Neteja, on van descansar durant la nit després del trajecte des del Pallars Jussà.
Continuar llegint… La carreta del reciclatge pernocta a Sopeira » Temps de Franja
Source: Àngel Villalba XII Premi Franja. Llengua i territori » Temps de Franja
// Carles Sancho
Iniciativa Cultural de la Franja –entitat integrada per l’Institut d’Estudis del Baix Cinca i l’Associació Cultural del Matarranya– ha decidit atorgar el XII Premi Franja. Cultura i territori corresponent a l’any 2018 al cantautor favarol pels més de cinquanta anys de trajectòria musical i cultural.
ÀNGEL VILLALBA DAMIAN
Àngel Villalba Damian, nasqué a Favara el 1945, on va estudiar a l’escola del seu poble fins el batxillerat, des de menut va formar part de la rondalla de jota local on també hi va participar el seu pare. A continuació seguí la seua formació a les Escoles de l’Exèrcit de l’Aire a Logronyo i a Canàries, on va participar com a músic en el grup pop-folk Los Buchones que intentava recuperar el folklore popular canari. Aquí va aprendre a tocar el timple canari el seu fidel amic en totes les seues actuacions musicals i que alternarà amb la guitarra per acompanyar la seua veu. Després de la seua etapa de formació a les illes residirà a Catalunya definitivament des del 1968, encara que continuarà visitant Favara freqüentment. És l’etapa en què comença a compondre cançons reivindicatives de classe i altres dedicades a la seua terra d’origen: “Lo Matarranya i l’estiu”, “Les sabates del burguès”, “Lo llaurador”… Més tard, militant en el moviment àcrata, i com a cantautor actuarà compartint escenari amb Quico Pi de la Serra, Quintín Cabrera, Marina Rossell i Ovidi Montllor, entre altres, durant el final del franquisme i primers anys de la transició, amb concerts compromesos i reivindicatius contra els poders polítics i econòmics. En totes les actuacions en el seu repertori incorporarà cançons de la Franja interpretades en la seua llengua. En el 1983, es donarà de baixa de la CNT desencantat de la política i deixarà d’actuar com a cantautor. Dos anys després participarà en el Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana 1986, dins de la Comissió Territorial d’Aragó, i amb el cantautor de Saidí, Anton Abad i el rapsode calaceità Antoni Bengochea recorreran tota la Franja amb recitals poètico-musicals per a difondre la literatura i la llengua catalana del país. El 2002 enregistra el seu primer CD “Àngel Villalba. 30 anys de cançons” amb la col·laboració de l’Associació Cultural del Matarranya i l’Ajuntament de Favara entre altres. Amb vint-i-un temes seleccionats pel músic, una antologia de les tres dècades d’activitat artística. Participa, des del 2000, en el Projecte d’Animació Cultural Jesús Moncada que organitza el Departament d’Educació del Govern d’Aragó i visita diferents centres escolars franjolins. “Olivera d’Aragó” és el seu segon treball discogràfic enregistrat el 2012 amb la selecció de 13 cançons que va presentar en el teatre de Favara com a recital de comiat. I recentment “Àngel Villalba. Cançons i poemes”(2018) va ser el volum que va recopilar tot el treball del cantautor favarol i que va publicar la Comarca del Baix Aragó-Casp com a homenatge a la seua activitat artística i de compromís social. Més de cinquanta anys d’activisme cultural i una vuitantena de composicions, entre cançons i poemes.
Àngel Villalba, en una actuació al centre cívic de Can Basté (Barcelona) l'any 2007. / Carles Sancho
(Publicat el 19/4/2019 a Viles i gents, La Comarca. )
Natxo Sorolla
Durant una excursió, dos amigues que no arriben als 10 anys, aconsegueixen un mòbil. De seguida una proposa jugar a fer un vídeo com els que veuen a Internet, en un canal sobre joguets. I els apareix lo primer debat. En quina llengua ho faran? Lo dubte apareix per part d’una d’elles, criada a Catalunya. L’altra, criada al Matarranya, no té cap dubte sobre el tema. Finalment prenen una decisió: fan “El rincón de los juguetes de María y Laura”. I és que els referents que tenen a Youtube són clars: castellà, castellà, i castellà. En un bon domini de l’anglès també tindrien a l’abast tot el món anglòfon. Però les noves generacions continuen en les mateixes dinàmiques de poc coneixement de l’anglès, i per tant, la “internacionalització” passe pel castellà. Veient este reportatge de 30 minuts es veu l’aclaparament de catalanoparlants que s’han fet Youtubers en castellà.
I és que el camp dels influencers és molt paregut al que Vila i Boix descrivien sobre les tries lingüístiques en el camp de la música juvenil de finals dels anys 90: són camps on regna un discurs de llibertat, espontaneïtat, i trencament de l’establishment. Però els discursos sobre les tries lingüístiques que hi circulen no fan més que ratificar l’homogeneïtzació cultural.
Tinc la sensació, però, que al món youtuber hi ha més hegemonia del castellà que no al món de la música. I em falten fonaments per a entendre per què entre els youtubers impera el castellà. Es a dir, per què les tries lingüístiques no són equivalents exactament equiparables a les del món de la música? Penso que en part pot ser perquè és un camp que encara no ha entrat en una etapa de maduresa, on s’obren els nínxols, també els lingüístics. També m’apunta Xavier Vila que la quantitat de seguidors ha de ser superior en el món dels youtubers: és un sector econòmicament més precari, perquè un seguidor genera molt menys que un comprador de CD / assistent al concert (en aquell moment). Per tant, se’n necessiten moltíssims més per fer calaix (fins i tot en això les noves generacions apunten a feines precàries…). I fer-ho en castellà, pot assegurar este volum de seguidors. En tot cas, són dos hipòtesis, en les que caldria aprofundir. I mentre, aquí teniu bons youtubers en català:
Source: Viles i gents – La Comarca
Sorolla’t
l passat 23 de febrer, en la celebració del Dia Internacional de la Llengua Materna a Pena-roja, el grup Ya babé va estrenar una nova cançó
Fa 80 anys
Fa 80 anys mig milió d’espanyols van travessar la frontera francesa per escapar de les sarpes de les tropes franquistes, que liquidaven la II República amb la conquesta de Catalunya a sang i foc
Matarranya: de l’anarcosindicalisme militant al conservadorisme popular
Venen temps d’eleccions. Lo vot conservador segurament que creixerà. En part, perquè es diversifique l’oferta. Lo Matarranya és un feu conservador.
Ensòmic o premonició
Un home pinxo en posició de mascle alfa, muntat sobre un cavall, recorre al galop tirat els pobles del Mesquí, Matarranya i Bergantes, ficant per davall de les portes de la gent
Pau
He tingut el privilegi de fer la traducció a la nostra llengua del llibre Records per a la pau, d’en José-Ramon Bada, editat per la comarca del Baix Aragó-Casp
Source: Cloenda de l’Any Fabra | Lo Finestró
(Publicat al Diario de Teruel)
L’Any Fabra fa un mes que es va acabar, però com que Tots els aniversaris tenen capvuitada, encara en podem parlar. Fabra establí les normes del català. Podia haver tornat a la llengua medieval, o centrar-se en la variant barcelonina, i no ho va fer, sinó que establí una normativa on qualsevol parlant català s’hi sabés retrobar. Quan Fabra començà a estudiar el català no li calgué partir del no-res: el català havia deixat de ser oficial des de feia uns dos-cents anys, però continuava sent-ho a Andorra, i el Registre Civil, que sempre havia estat dut per l’Església, i en moltes diòcesis en català, havia passat a l’Estat només el 1871. Existia una considerable praxi administrativa d’escriure en català, i en literatura. A l’escola fins a la Llei Moyano de 1857 que només permetia l’ensenyament en castellà, aquest era als primers nivells en català per a passar al llatí als nivells superiors. No faltaven gramàtiques o diccionaris catalans. Resumint: la tan divulgada mistificació segons la qual Fabra s’inventà un català artificial, no té més fonament que la catalanofòbia de tants filòlegs i comunicadors. Fabra, com tot normativitzador d’una llengua, hagué de triar entre diverses variants, i ho va fer considerant-ne l’ús en la llengua parlada i en els clàssics, com ho havien fet molts altres normativitzadors, i entre ells els castellans. Mentre els normativitzadors castellans no foren mai perseguits com a tals pels governs, Fabra ho fou pels dos dictadors sota els quals malvisqué: en Primo l’expulsà de la Càtedra de Català, que recuperaria a la República, i que tornaria a perdre quan els franquistes ocuparen Barcelona. Fabra s’hagué de refugiar a Prada a la Catalunya Nord. Decisió necessària, perquè podia esperar el pitjor, que l’afusellessen o condemnessen a cadena perpètua. Prova que això podria haver passat és que una de les primeres accions dels franquistes a Badalona fou anar a la casa de Fabra i saquejar-la escampant pel carrer els seus llibres i materials . El 1948 Fabra morí a Prada i hi és enterrat. No em consta que Pedro Sánchez hi anés en el recent viatge seu per Catalunya i Occitània a recordar els republicans.
Artur Quintana
// Mario Sasot
Dilluns, 25 de febrer, es celebrà un any més, a la sala Pilar Sinués del Paranimf saragossà rebotida de gent, el dia de la Llengua Materna. L’activitat principal d’aquest acte, patrocinat per la Direcció General de Política Lingüística i la Universitat de Saragossa, va ser la projecció de la pel·lícula “Llum de setembre”, de la realitzadora ribagorçana Lola Gràcia. Es tracta d’un mig metratge ambientat en diferents punts de la Ribagorça aragonesa a finals de la Guerra Civil, parlat, sense traducció ni subtítols, en aragonès baix ribagorçà, benasquès i català d’Areny de Noguera. Una historia emotiva, gens maniquea, on entren en joc los matisos, les contradiccions, los sentiments, les traïcions, l’amor, la religió i la política. I tot això desenvolupat en uns paisatges pirinencs i prepirinencs bellíssims.
Abans de la projecció parlà el director general de Política Lingüística López Susín.
Continuar llegint… Celebració del Dia de la Llengua Materna a Saragossa » Temps de Franja