EL TEMPS 25 anys

A. Quintana Categoria: Article Viles i Gents, Lo Cresol

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 18 de juliol del 20099

De vegades les coses, quan menys ho esperes, ixen bé. I aquest és el cas amb la revista EL TEMPS, setmanari d’informació general dirigit a tot el territori de la llengua, publicat a València des del maig del 1984 i que enguany ha complert vint-i-cinc anys. Quan va sortir el primer número, ningú no en donava un duro, i en Joan Fuster, el gran maître à penser del valencianisme, ni això: conta la llegenda que només hi va arriscar una pesseta. Tothom deia: “Un setmanari des de València i en català no pot durar”, “Serà flor d’estiu, o ni tan sols hi arribarà”, “No trigaran ni un mes a plegar”, “Faran figa!”. Certament l’editor, n’Eliseu Climent, se la jugava perquè gairebé no hi havia infraestructura quan va començar, ni les enquestes de mercat no eren necessàriament favorables, a més s’havia de crear no només la seu a València, sinó també delegacions a Palma i a Barcelona, i corresponsals a altres indrets. I tot això quasi del no-res, amb pocs periodistes que dominessin l’ofici —en català. Però la revista va seguir i segueix endavant, i enfila ara cap als cinquanta anys, i això que ha hagut d’haure-se-les no només contra les inevitables dificultats inicials, ans també, i sobretot, contra l’assetjament permanent a què és troba sotmesa la llengua i la cultura catalanes tant a Espanya com a França per part de molts governs i organismes d’estat —en la lluita contra aquest patrimoni espanyol que és la llengua catalana s’emporta la palma la Generalitat Valenciana. En aqueixes circumstàncies portar endavant els 1302 números dels darrers vint-i-cinc anys de la revista no ha estat gens fàcil, i potser sí que, si Sant Vicent ho pogués veure, s’exclamaria: “Vejats miracle!”. I potser que també ho diria d’aquest fillol d’EL TEMPS que és la revista mensual TEMPS DE FRANJA, subtitulada “Revista de les Comarques Catalanoparlants de l’Aragó”, que, també amb moltíssimes i paregudes dificultats, ja fa deu anys que es publica i s’acosta als cent números. Certament de vegades, contra tots els malaveranys, les coses ixen bé. Vejats miracle!

Artur Quintana i Font

mitjançantViles i Gents :: EL TEMPS 25 anys :: July :: 2009.

Viles i Gents

11 July, 2009

Jurament hipòcrita

S. Hernández Categoria: Article Viles i Gents, Lo Cresol

(Publicat al Diario de Teruel, el disabte 11 de juliol del 2009)

La recent mort de Michael Jackson torna a plantejar-nos la situació de la Salut. Ens porta a la memòria que, a vegades, aquesta cau en les mans de falsos curanderos i de metges faltats de titulació que persegueixen els diners dels seus confiats pacients encara a risc de danyar-la-hi per sempre, fins i tot inventant malalties imaginàries que curaran miraculosament per augmentar la seva fama i el seu caché. Clar que a més del món del mercantilisme urgent no sols hi ha els abans esmentats, sinó els perseguidors legals de la salut, en forma de multinacionals de l’estètica o de col•legiats que, sota el pretext de la salut física o mental, presten la seva imatge i la seva influència a grossers anuncis televisius, amb la finalitat d’incrementar el nombre de pacients i el seu volum de vendes. Però ara hem donat una passa més i assistim, amb escàndol, a la proliferació de metges privats que són capaços de receptar a la carta, qualsevol demanda dels seus rics pacients abans que perdre’ls, trist cas de Michael Jackson; metges titulats que al seu dia van realitzar el jurament hipocràtic; metges amb titulació legal a què últimament s’estan sumant altres que, argüint la seva fugida de la medicina al•lopàtica, presumeixen de passar-se a les teràpies alternatives, com la publicitada per un famós oncòleg italià que assegura que és capaç de desfer tumors cancerígens mitjançant simples injeccions de solució de bicarbonat sòdic, sí, aquest, el de tota la vida, el de l’acidesa i les dents més blanques; tractaments que, al costat dels habituals i altres, més o menys miraculosos, han donat lloc al naixement de la denominada medicina integrativa.

Recentment alguns especialistes de la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica han advertit que alguns tractaments naturals no tenen res d’innocus i que altres no haurien d’emprar-se fins a ser degudament comprovats.

Fa poques setmanes, uns dies abans de la mort de Michael Jackson, mentre rebia una injecció intravenosa de l’ara miraculós bicarbonat de sodi, moria J.M.A, confiat i en silenci, en una consulta de medicina alternativa de Barcelona.

A més d’evitar els perills de xarlatans i falsos metges, em temo que caldrà ser previnguts amb alguns terapeutes als qui fan més peça els diners que el fi últim de la seva professió: la curació dels malalts.

Silvestre Hernàndez

mitjançantViles i Gents :: Jurament hipòcrita :: July :: 2009.

8 July, 2009

Arrels fondes

Viles i Gents :: Arrels fondes :: July :: 2009.

Viles i Gents

8 July, 2009

Wirberto Delso, rector de Favara

Viles i Gents :: Wirberto Delso, rector de Favara :: July :: 2009.

mitjançantTDT (Terrible Desert Televisiu) « L’esmolet.

(Temps de Franja núm.87, columna «L’Esmolet», juny de 2009)
Em va fer gràcia l’article d’en Ramon Sistac del darrer TdF. La veritat és que, mirant-ho fredament, és difícil sentir-se còmode en una societat tan mediatitzada pel futbol. I suposo que a Catalunya el Barça deu ser omnipresent.
Jo em confesso culer, malgrat ser conscient de tota la irracionalitat que això suposa. De fet, ara fa dos anys, vaig escriure un Viles i Gents sobre el tema tot intentant esbrinar el perquè d’un sentiment tan inexplicable.
Les raons d’en Sistac per a no combregar amb la secta barcelonista són molt semblants a les que tinc jo per just el contrari. Quan tenia 15 anys el Madrid era totpoderós. Al meu barri els madridistes eren els més pinxos i prepotents. Recordo que a l’hora del pati fèiem disputadíssimes partides de futbolí on els del Barça sí que guanyàvem els “merengues”. Fou aleshores que l’afició se’m va ficar ben endins, quan més mal dades anaven. Per això dic que, en certa manera, la meua conversió a la religió barcelonista té un origen similar a l’ateisme culer d’en Sistac: va ser una reacció a la dolorosa dictadura blanca. Podríem discutir sobre què significa el Madrid i què el Barça, però no acabaríem mai perquè cadascú té les seues íntimes raons.
Ara tot són barcelonistes, fins i tot aquí a Alcanyís –on hi he patit les desfilades “rojigualdas” de la “sétima” la “otava” i la “novena”– les samarretes blaugranes proliferen pertot. Qui m’ho havia de dir!

Armaris futbolísitcs « L’esmolet.

Sobre cuixots no hi ha res escrit – Viles i gents

Moltes famílies d’aquí han crescut en dietes basades en allò que es fa a casa: cuixot, xoriç, llenguanissa i botifarra. Hi ha vegades que tire més la simplicitat de la sal, lo fred i el temps que porte un cuixot. Altres los sabors artificial del xoriç a la brasa. I quan toque, l’energia i vivesa d’una llenguanisseta en devalent pebre. Diuen que sobre gustos no hi ha res escrit. I no és cert. Perquè hi ha molt escrit, però lo fotut és posar-se d’acord.

Un estudi molt recent dirigit per Pedro Roncalés, de la Universitat de Saragossa, anunciave que consumidors, tastadors professionals i gerents experts dels assecadors no es posaven d’acord en definir què té un bon cuixot de Denominació d’Origen de Terol. Ja se sap que les ciències socials mai són una matèria fàcil.

Per a tastadors i experts és positiu lo greix infiltrat i subcutani, lo sabor, l’aroma, la suavitat i si és trossejable. Però als experts los agrade cert toc de ranci, que els tastadors consideren negatiu. I els experts preferixen color intens, mentre que als tastadors los agradave els colors homogenis. Per als dos grups és negatiu lo sabor salat intens i la pastositat. Però només los experts detectaven punts negatius en la fibrositat i la duresa.

Però el que interessa és saber què els agrade als consumidors i què compraran si s’ajuste al seu pressupost? Com és previsible, no hi ha cap tipus d’acord. La meitat dels consumidors coincidix en les avaluacions dels tastadors (35%) o en les dels experts (13%). Però una quinta part (21%) té gustos clars i consistents, encara que oposats a la dels professionals: los agrade un salat intens i aprecien positivament la duresa. En suma, poc més de dos terceres parts dels consumidors tenen clar què comprar, encara que a un los agrado més salat i dur que a altres. Però encara queden una quarta part de consumidors (27%) que fa avaluacions poc consistents, i unes vegades troben un cuixot salat, i si li donen poc després lo mateix, diu que és dolç. A estos qualsevol los ven magre.

Concloent. Qui té raó sobre el què és un bon cuixot? Poc importe per als productors. Importe saber la qualitat que es pot traure del que tenim, conèixer a fons lo mercat dels consumidors, explorar els forats de mercat no saturats de producció i introduir el producte a on toca per a traure-hi el màxim rendiment. I a casa, al Matarranya, cadaú que trio si preferix lo magre saladet o una panxeta de xoriç a les brases.

Sobre cuixots no hi ha res escrit

Nota: aprofito per a agrair aquí les facilitats que Pedro Roncalés m’ha donat per a accedir a la presentació en format digital de l’estudi.

Sobre cuixots no hi ha res escrit – Viles i gents « Xarxes socials i llengües.

Invertim en natros

M. Martí Categoria: Article Viles i Gents, Lo Cresol

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 20 de juny del 2009)

Los dies cada volta son més llargs, la roba va desapareixen dels nostres cossos conforme puja la temperatura, i es que ja tornem a estar a les portes del estiu. No se si serà per la calor, o per quina estranya raó, les àrees de cultura d’ajuntaments de tots los colors polítics es desperten.

Setmanes culturals, concerts, conferències, xerrades, tallers… el pobles s’omplen d’activitats destinades als veïns y als visitants estiuencs que cada any tornen cap a la segona residència. Així, casi tots els actes culturals es concentren en estos dos mesos, i per què? El responsables ho diuen clarament i sense cap tipus de vergonya; “ara hi ha gent al poble, i a més els que estan de vacances tenen una oferta d’activitats més amplia”.

Sincerament, no ho entenc. Em pareix una gran tontería concentrar tots els recursos personals i econòmics a satisfer els turistes que, per a més inri, tenen més interès en passejar per la vora del riu Matarranya que en anar a qualsevol xerrada. No ho veig lògic. I en això no em manifesto contra el turisme, encara no tenim clar que els visitants venen als nostres pobles pel patrimoni, les tradicions, el paisatge, la tranquil•litat i altres valors que no tenen res a veure en projeccions de cine, tallers, o altres activitats que la majoria d’ells tenen al abast cada dia a les seues respectives ciutats.

No serie més raonable invertir tots estos esforços en mantenir una oferta cultural i d’oci estable durant tot l’any. Unes activitats destinades als veïns, a la gent que fa que els pobles estiguen vius, cosa que no se si els polítics locals tenen clara. Es que després del estiu, arribe l’hivern i llavors que… L’oferta es torna erma, encara sort d’associacions i col•lectius no vinculats a les administracions que en los últims anys han anat incrementant l’oferta. I es que la gent cada dia necessita tenir més i millors opcions culturals i d’oci, i si no hi són, tots sabem que este no es un bon puesto per a viure.

Marc Martí

mitjançantViles i Gents :: Invertim en natros :: June :: 2009.

Viles i Gents

18 June, 2009

Un bonic dia de primavera

Carles Terès Categoria: Article Viles i Gents

El passat 16 de maig vam assistir a la manifestació per reclamar una llei de llengües digna. La veritat és que hi anàvem amb totes les incògnites obertes. Quanta gent hi aniria? Hi hauria algun incident? Saragossa no pareixia una plaça molt propícia per les minories lingüístiques aragoneses. Especialment si la minoria majoritària –o sigui, la catalanoparlant– comparteix llengua amb els catalans, font de tots els mals d’Aragó.

Tanmateix, en arribar davant del Corte Inglés i veure aquella gentada alegre i colorista, van desaparèixer tots els temors. El dia era propici i l’ànim assolellat. Tot de joves i xiquets encapçalaven la marxa. Els companys de l’ASCUMA i de la resta d’associacions d’ICF ens miràvem satisfets. Hi érem els del català, però també, i en gran nombre, els de l’aragonès. Dues llengües i un mateix problema: la manca de reconeixement institucional. La qual cosa significa la condemna a llur desaparició.

Les alumnes de l’institut de Vall-de-roures cridaven amb força que volien tenir el dret d’estudiar la seua llengua. Però la cantarella més ben trobada va ser allò de: “Mi tierra tiene tres lenguas, tres lenguas tiene mi tierra. Si no tuviera tres lenguas, ya no sería mi tierra”. Aquest va ser un dels punts que reivindicaren els manifestants: són tan aragonesos els que parlen aragonès i català com el monolingües castellans.

Hi ha altres cròniques més ben trobades que aquesta, i amb fotografies. Podeu consultar-les a “ramonmur.blogspot.com” i a “finestro.wordpress.com”, entre d’altres.

Com a representació de les tesis contràries, un senyor solitari, entrat en anys i amb ulleres obscures, aguantava un cartró retolat a bolígraf on s’hi llegia “NO catalán. SI inglés”. Per a totes les llengües sempre hi ha d’haver un sí majúscul. Especialment si es tracta de les del propi territori.

mitjançantViles i Gents :: Un bonic dia de primavera :: June :: 2009.

Viles i Gents

18 June, 2009

“Als del Matarranya”

L. Rajadell Categoria: Article Viles i Gents

La campanya de les eleccions europees ha passat, una vegada més, sense pena ni glòria amb la seua càrrega de mítings, conferències, taules informatives i demés “parafernàlia”. Com les eleccions, a l’hora de publicar-se esta columna ja hauran passat, ningú em podrà acusar de parcialitat en la darrera confrontació electoral.

Una de les poques sorpreses de la campanya –com deia, pel general bastant avorrida– per un observador catalanoparlant la va protagonitzar el president de la DGA, Marcel·lí Iglesias, també catalanoparlant. En un multitudinari dinar-míting celebrat a la castellanoparlant Terol va començar la seua intervenció en català. Va dirigir-se als assistents “del Matarranya” en un gest de deferència perque havien fer el viatge més llarg per a acudir a l’acte. Els passa el mateix, segons va contar, que li ocorria a ell quan participava en actes polítics a la capital aragonesa i venia del seu poble, Bonansa.

I no hi va haver-hi ningú que xiulare des d’algún racó d’aquell gran menjador, on hi havia cinc-centes persones arribades de tots els cantons de la província. Ningú va manifestar, al menys obertament, el seu malestar per aquella improvisada i inesperada presència del català en l’intervenció del principal orador. Pot ser que alguna cosa estiga canviant en la societat aragonesa, tradicionalment intolerant respecte al català? Ja seria hora.

mitjançantViles i Gents :: “Als del Matarranya” :: June :: 2009.

Viles i Gents

18 June, 2009

Informe per a l’ACADEMIA

Viles i Gents :: Informe per a l’ACADEMIA :: June :: 2009.

Viles i Gents

18 June, 2009

Informe per a l’ACADEMIA

Viles i Gents :: Informe per a l’ACADEMIA :: June :: 2009.

Viles i Gents

14 June, 2009

Capiscol

Viles i Gents :: Capiscol :: June :: 2009.

Viles i Gents

14 June, 2009

Labordeta a Barcelona

C. Sancho Categoria: Article Viles i Gents

Al Canal 33 de Televisió de Catalunya, en el programa ‘L’hora del lector’, dirigit per Emili Manzano va entrevistar fa unes quantes setmanes a José Antonio Labordeta. El polifacètic personatge parlà del seu últim llibre ‘Un beduino en el Congreso de los Diputados’, de la seua formació i trajectòria personal. Repassà passatges de la seva vida: l’escola del seu pare a Saragossa i on precisament va estudiar el novel•lista mequinensà Jesús Moncada, del pas per l’escola alemanya a Saragossa d’ideologia feixista –ell, fill d’un intel•lectual d’esquerres-, de l’excel•lent obra poètica del seu germà Miguel Labordeta, de l’època com a cantautor, de l’estança a Madrid com a diputat de la CHA… I l’entrevista Manzano la hi fa en català amb una comprensió total de la llengua per part de Labordeta on se’l veia lúcid, espontani, irònic i intel•ligent. Una conversa distesa, fluida, en què es notà una total complicitat i sintonia entre entrevistat i entrevistador. Després de la llarga i interessant xerrada el conductor del programa va presentar a dos crítics literaris convidants per a l’ocasió: Xavier Lloveras, amb arrels a la Ribagorça aragonesa, i Víctor Amela, originari del Forcall. Aquest últim va explicar en la tertúlia les seues dos últimes lectures: ‘Memòries d’una desmemoriada mula vella’ del pena-rogí Desideri Lombarte reeditada l’any passat i ‘La vida de Pedro Saputo’ de Braulio Foz. Havia fet aquestes lectures d’escriptors aragonesos per aprofitar l’estança en el programa de Labordeta. Entre la conversa un error d’Amela que cità Braulio Foz com a novel•lista castellanoparlant. L’obra del matarranyenc evidentment està escrita en castellà però a la vila on va nàixer Fórnols, es parla català. I ben satisfet que estava Braulio Foz de la seua llengua materna. Labordeta, com home culte, coneixia l’obra dels dos escriptors matarranyencs. Quan debatien, al final del col•loqui, de les tres llengües que es parlen a l’Aragó, Labordeta argumentava que ell ho tenia clar però que era massa gran i estava cansat per a lluitar a favor d’aquesta evidència que molts aragonesos, encara avui, es neguen a acceptar. Quina pena i quina desgràcia!

mitjançantViles i Gents :: Labordeta a Barcelona :: June :: 2009.

Viles i Gents

8 June, 2009

El negre no és el color