(Publicat a La Comarca, Viles i Gents, 8/1/2021)
Natxo Sorolla
Fa temps que corre per tot arreu aquella idea que 2020 només és lo tràiler de 2021. Que 2020 va ser simplement una introducció simpàtica al germà gran, 2021. Que vigileu com serà el 2021! Però és una idea gracioseta. Perquè jugue una mica en l’esperança, que tots tenim, que 2021 només pot anar a millor. Perquè 2020 ha sigut fatídic, en termes sanitaris, econòmics, emocionals i molts altres. «Vigileu lo que ve». Però «jiji, jaja», perquè això no pot anar a pitjor.
Fa uns mesos, havent passat una nevada molt dura al Matarranya (Glòria), i confinats a casa, parlàvem de «fragilitat» humana. En lo nostre confort i desenvolupament tecnològic havíem oblidat que som molt dèbils. No només tenim desastres naturals, com tota la història, si no que pati(re)m les conseqüències del que els propis humans fem: dependència completa del petroli, escalfament global, desbordament del desenvolupament tecnològic… La «societat del risc», li diu Ulrich Beck.
Però és que només portem una setmana de 2021, i ja estem a punt de caramel per a una quarta onada COVID, no sabem a quin nivell de confinament arribarem després del Nadal «celebrat», no sabem quants morts suportarem, no sabem si la vacuna-express mos ho resoldrà… I sense tindre això resolt, anuncien que Filomena portarà al Matarranya nevades i gelades, qui sap si com les de Glòria. I per si és poc, lo president de la primera potència militar mundial provoque l’entrada de masses populars al Capitoli per a evitar el reconeixement del president electe, decretant un toc de queda. I evidentment, les galtades que tot això portarà en la geostratègia mundial. Com acabarà 2021?
Diu un altre pensador contemporani, Zygmunt Bauman, que el punt distintiu de la nova societat està en fluxos que van molt ràpid: directius, avions, virus, notícies, paquets d’Amazon, pobres… Tots, molts, i molt ràpid. Tan ràpid que, en termes personals, fa difícil trobar sentit i estructura a la pròpia vida quotidiana. No som capaços d’interpretar a temps a on estem ni què fem aquí. Societat líquida, li diu. «I si 2020 va ser el tràiler de 2021?» Ni «jiji, ni jaja». Volem l’espòiler de 2021! (I si pot ser, lo del segle XXI al complet).
Source: «L’Helicòpter Money» de la DPT
Si bé l’emergència sanitària actual no ens ha permès la celebració de la gala anual, hem decidit igualment fer públics els «Premis Galan a la normalització lingüística» i el «Premi Franja: cultura i territori», així com l’atorgament de la Beca Amanda Llebot.
El premi Franja corresponent a l’any 2019 vol reconèixer la trajectòria del músic i poeta Tomàs Bosque (La Codonyera, 1948). El cantautor matarranyenc, professor de música i actualment resident a Saragossa, va donar a conèixer la llengua de les nostres comarques en diversos recitals en què va participar durant la dècada dels 70, per continuar després i fins a l’actualitat conreant la poesia i l’articulisme en la premsa comarcal, sempre en defensa de la terra i de la dignitat de la llengua catalana a l’Aragó
El premi Galan 2020 ha recaigut en el programa de ràdio Astí estem codirigit per Emilio Rubio i Adrià Soler. El programa va començar emetent-se diàriament per la televisió local Digital Fraga i a través de les xarxes socials durant els mesos de confinament més estricte, per passar a emetre’s actualment a través de les ones de Ràdio Fraga i l’emissora local de Vallobar. És un magazine cultural que es nodreix del talent local, i on les llengües catalana i castellana s’integren amb naturalitat en les diverses seccions del programa en funció de la llengua materna de cada col·laborador.
La Beca Amanda Llebot d’aquest any ha estat atorgada al projecte “Proyecto de trabajo sobre la documentación presente en el Archivo Histórico de Fraga referente a los pozos de hielo: construcción y uso”, presentat per Aránzazu Montanter Satorres, per ésser un treball d’investigació de temàtica actual que contribuirà al coneixement i la difusió de la història de Fraga i per la interessant combinació entre Arqueologia i fonts històriques.
El lliurament efectiu dels premis i de la Beca Amanda Llebot es farà de seguida que la situació sanitària ho permeta.
Aprofitem per a fer-vos saber que hem continuat editant el calendari de paret, aquest any dedicat a la pagesia, i el de butxaca amb la cançó del Tronc de Nadal, malgrat que no podrem fer l’activitat de tots els anys. Els distribuirem gratuïtament per als socis, també podreu trobar-los a Ocio y Servicios i a Llibreria Badía de Fraga.
Finalment, comunicar-vos que hem reflectit les “Paraules boniques” del Dia de la Llengua Materna en una bossa de roba per a la compra, que distribuirem també en breu.
Institut d’Estudis del Baix Cinca – IEA
Fraga
Source: “Treballar en pijama” (Viles i Gents) | Xarxes socials i llengües
(Publicat al «Viles i gents» de La Comarca, de 20/11/2020)
Natxo Sorolla
Hau imaginat mai treballar en pijama? Poder descansar al llit si esteu sobrepassats per la jornada laboral? Estalviar-tos hores de cotxe? Potser sou uns dels afortunats a qui l’alerta sanitària tos ha fotut a treballar des de casa. O potser esteu vivint com una penitència no fer el cafè en los companys. Sigue un miracle o una plaga, el cert és que el teletreball cada vegada tindrà més presència. I «treballar a distància», en la major part dels casos, serà treballar des de casa. Treballar des del kilòmetre 0 de les nostres vides privades. La realitat del teletreball tampoc és tan idíl·lica i lliure com se sol dibuixar.
Si hau aulorat una de les múltiples «guies bàsiques del teletreball» que ofereix la premsa, veureu una idea repetitiva: posa’t un horari per a treballar, i vesteix-te com si anares a l’oficina. Se-pa-ra mentalment la vida privada de la vida laboral. Encara que treballos en l’ordinador des de casa. Però la realitat és una altra. Les videoconferències a vegades tenen un attrezzo singular de criatures, parelles, iaies, gats i gossos. Hi ha discussió sobre la paradoxa de si és moral fumar o menjar en reunions a distància. Hi ha crisis sobre què fer quan toquen a la porta de casa en meitat d’una exposició. I tantes altres coses que mostren un canvi de temps, en què els límits entre «producció» i «reproducció» tornen a diluir-se.
Hi va haver una època en què la «producció» (el treball) i la unitat familiar (la «reproducció» social) anaven de la mà. Al Matarranya això no és una llegenda vella: els masos eren una unitat familiar de producció, i cada un col·laborave segons la seua funció. La industrialització va traure els tallers de les cases, i els va posar en fàbriques. Per tant, lo treball se produie a un espai públic i controlat per l’empresari, completament aliè a les nostres vides personals. Però la confluència entre un i l’altre mai ha desaparegut. Les granges familiars, los negocis a la part baixa de casa o la conciliació familiar al treball han mantingut viu l’impacte real que té allò personal sobre les nostres hores laborals. I ja veníem avisats que les societats postindustrials trencaven novament la separació entre món personal i laboral. Però per favor, no arribeu mai al límit de fer vídeoreunions en pijama. Vatres guanyareu en salut mental, i natres guanyarem en estètica.
Dos notícies complementàries:
Twitter ha criticat molt que el Mundo publicare «Ibai Llanos. el vasco de 25 años que gana 1,3 millones al año enseñando a tus hijos cómo juega al ordenador». El Mundo no comprèn com un gamer des de la seua habitació pot guanyar xifres equiparables a la facturació mensual que ells fan en publicitat. No han comprès la manera en què ha canviat lo consum d’entreteniment, los formats, i per tant, la «producció». Qui entengue millor els desitjos, s’emportarà els euros.
Fa un temps una diputada, Bescansa, va fer un acte simbòlic portant lo seu fill de mesos a l’acte de constitució del Congrés. En una entrevista explicave el transfons de l’acte simbòlic: «mi forma de entender la crianza y la maternidad no pasa por compartimentar los espacios, sino por hacerlos más porosos». Un debat postmodern que cada dia serà més present. Encara que sigue per la força.
Source: Centenari d’Antoni M. Badia i Margarit | Lo Finestró
(Publicat al Diario de Teruel)
Enguany en Badia hauria fet cent anys. Havia nascut a Barcelona i hi visqué fins a la mort el novembre de 2014. El 1939 ingressà a la universitat de Barcelona per a estudiar-hi Filología Románica, i el 1942 ho feu als clandestins Estudis Universitaris Catalans per a poder estudiar-hi Filologia Catalana, una branca de la Romanística que la Universitat franquista havia prohibit. Acabada la carrera decidí professionalitzar-se en la investigació i l’ensenyament universitaris. El 1948 va guanyar la càtedra de Gramática histórica Española de la Universitat de Barcelona, i des del 1944 quan s’hi va permetre l’ensenyament de l’assignatura de Filología Catalana en feu les classes , en castellà –ves si no! El 1977 va guanyar la càtedra de Gramàtica Històrica Catalana i a partir d’aleshores va poder fer les classes en català. Fou rector de la Universitat de Barcelona de 1978 a 1986, i contribuí eficaçment a recatalanitzar-la. Treballà sobre totes les llengües romàniques, molt especialment sobre les nostres tres llengües, primer en temes de gramàtica històrica i fonètica experimental, més endavant en sociolingüística, on la seua influència ha estat molt intensa, en estructuralisme, dialectologia –va posar en marxa l’Atles Lingüístic del Domini Català-, toponímia, tres grans manuals de gramàtica històrica i contemporània catalanes, … . Retornant sempre a la gramàtica històrica inicial. L’interès per l’aragonès li venia ja dels seus anys d’estudiant, amb la tesina del 1943 on havia investigat els pronoms aragonesos medievals derivats de ibi i inde que ampliaria a l’època moderna i afegint-hi el castellà i al català per a doctorar-s’hi. Li calia aprofundir en l’estudi de l’aragonès modern, i així fou com l’estiu del 1944 recollí materials per catorze llocs –onze d’aragonès i tres de català fronterer- de tot l’Alt Aragó. El 1945 es doctorà a Madrid, l’única vila on aleshores es podia doctorar. El 1947 tornà a Bielsa, i hi aprofundí en l’estudi de l’aragonès, publicant-ne una primerenca i molt completa monografia. Publicà alguns estudis sobre Heredia i es proposava d’editar-ne la Crónica de los Conquiridores. En Badia era un gran patriota, i per ser-ho va patir persecució i presó.
Source: Les notícies de Temps de Franja 120
|
Source: Ben fet
Escriure no és fàcil, especialment -en contra del que pot parèixer- per als que ho fem amb regularitat.
Acabo aquest article i no em queda esma de saber si està gaire, poc o gens bé. L’he construït, empeltat, esporgat i l’hi he passat lo trill pel damunt per provar de separar-ne tanta palla com pugués. Finalment he perdut la perspectiva i ja no sé si en resta res d’aprofitable. Ja em perdonareu: escriure no és fàcil.
Carles Terès – Viles i gents
Source: Bielorússia | Viles i Gents
// Patrici Barquín
La catxipanda é un plat molt popular a la cuina fragatina i a d’altres cuines del voltant, com correspon a la cuina popular, que, bàsicament, consisteix a collir les verdures més abundants de l’hort i fer un bon estofat. Ja sé que ara, que som persones més cartesianes, la catxipanda queda una mica més limitada quant als ingredients, però aquelles que inventaren eix plat no eren tan mirades a l’hora d’establir los canons del bon menjar. Així podem dir que los ingredients més ortodoxes serien: una bona ració d’albergines, pebrots, cebes, tomates, alls i, depenent de les possibilitats, un tall d’abadejo, o bé un tros de llonganissa, o bé una mica de conill, o bé uns cargols… Però queda clar que lo principal de la recepta ve donat per l’abundància de determinats ingredients que serien les verdures de l’hort, ja que, com tothom sap, l’abadejo i la llonganissa no són massa propicis a brotar per estes terres, sigue per que són massa argiloses, per la falta de precipitacions o perquè se planten massa fondos. Continuar llegint… La Catxipanda » Temps de Franja
(Publicat al Viles i gents de La Comarca de 11/9/2020)
Natxo Sorolla
«50 sombras de Grey» va tindre un èxit brutal entre les lectores d’aquí, i va despertar uns quants debats iniciats per ells: com podeu llegir això, si és pornografia i dominació sexual!? Però per què cony va tindre tant d’èxit? La resposta pot ser complicada, per als estudiosos. Però no és gens difícil plantejar la pregunta i buscar la manera de respondre-la: s’agarren los llibres d’èxit i es comparen en les novel·les que no el tenen.
Aixina ho fan estudiosos com Jockers, Blatt o Archer. I expliquen que el sexe és un tema molt poc tractat a la literatura. Tampoc hi ha massa drogues ni rock’n’roll. La clau de l’èxit de Fifty Shades of Grey no va per aquí. Si no que enganxe perquè el relat se centre en lo conflicte intern que viu una xica pels desitjos de dominació sexual que li impose la relació en un alt executiu. Trenque aquella estructura bàsica d’introducció, nugo i desenllaç, i fa respirar l’obra entre onades emocionals, que pugen i baixen. És un conflicte intern que debat a la protagonista contínuament, i això enganxe.
L’enigma, la trama i el ritme és allò que manté viva una sèrie, una pel·lícula o un llibre. Per això el més vist a la tele són futbol i reallities. Mantenen lo cuquet del «què passarà ara?». Perquè si ho mireu al cap d’uns mesos i sabent lo resultat, és ben insípid. Quan esteu enganxats a una sèrie americana arribe un moment que, perduts entre tant personatge i històries, feu memòria per a reprendre el fil. És l’instant per a escoltar-se i pensar el ridícula i inversemblant que és la trama. Tan ridícula com Doña Adelaida explicant Cristal. Però els mateixos estudiosos proposen que eixos debats íntims, que formen un tema, són la segona clau del llibre. En les 50 ombres de Grey, bona part del text són converses íntimes, i ésta és la temàtica clau que els investigadors detecten a tots los èxits de vendes. Tots tenen moooolta conversa íntima entre els protagonistes, i així mos fa intimar en ells.
L’última clau que destaquen los estudiosos és l’estil. Diuen que cada persona té una forma d’escriure, tant identificativa com l’ADN. I per l’estil d’escriure es va descobrir l’autor de les cartes explosives d’Unabomber (tos recomano la sèrie Manhunt). Aixina, l’estil que identifique els llibres d’èxit és simple i clar. Cada vegada s’escriu en menys paraules i en paraules més simples. Se narre la història sense floritures. Poques exclamacions, pocs adjectius, pocs adverbis. Sense sobreactuació. La intensitat recau en la història. Punt.
Social Widgets powered by AB-WebLog.com.
