(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de febrer del 2021)

Obro el diccionari il·lustrat VOX de llatí –el coneixem bé els que vam estudiar llatí a l’antic batxillerat– i puc llegir com a primera accepció de, vox, vocis f: veu (de l`home i dels animals). I ara em referiré al partit polític Vox, ultradretà, homòfob, xenòfob, neofranquista i antiindependentista i fins i tot antiautonomista. Ningú podrà qualificar aquests adjectius com a voces contumeliosae (paraules injurioses), ells mateixos es qualifiquen. Aquest partit va obtenir onze diputats del Parlament de Catalunya en les recents eleccions del dia 14 de febrer. No cal ser un experimentat analista sociòleg o polític per concloure que els vots li van venir abundantment dels antics votants de Ciudadanos –reduït ara a la mínima expressió– i algun vot del PP. Tothom ara es posa les mans al cap. Què faran al Parlament? Seguiran amb el seus exabruptes? Certament és preocupant la “veu” i el possible comportament d’aquests onze diputats, però encara són més preocupants els 217.000 vots que van tenir, provinents de 217.000 persones, abans amagades en els vots de Ciudadanos. Qui no es consola perquè no vol: ara en tot cas, sortits de l’armari, sabem quina és la seva veritable ideologia. Dels altres resultats de les eleccions catalanes podríem escriure unes quantes columnes, tot i que, jo només vull fer palès qui ha estat el veritable guanyador de les eleccions catalanes, no confondre amb el partir més votat –amb els mateixos diputats que el següent, Esquerra Republicana– que ha estat el PSC. Si afirmem que han guanyat les esquerres és que entenem que el PSC actualment és un partit d’esquerres. A més, també vol dir que fiquem en el mateix sac al PSC i la CUP. Com es menja això? El més clar i precís és asserir que els veritables guanyadors han estat els independentistes amb un 52 per cent dels vots i 74 diputats dels 135. Per primer cop l’independentisme ha ultrapassat la barrera del 50 per cent. Malgrat aquestes xifres no cauré en la temptació en pensar que la formació de govern serà fàcil. A sota “veu” us dic que serà força difícil.

José Miguel Gràcia  

(Publicat a La Comarca el 26 de febrer del 2021)

Lo meu nebot no ho sap, que a casa tinc un sac on guardo les paraules que alguns mai han parlat. Les pillo i les replego cosint bé les costures, i si són de mudar ajusto les cintures. De cànem bo és lo sac i lo tinc sempre a mà, per si en trobo d’antigües i les haig de guardar. Los verbs els embolico en roba de cotó, mirant que no es trencon d’un golp o un tossoló. Lo mateix que els pronoms, adverbis i adjectius, que sempre han sigut nostres i els volem tindre vius. Les paraules del forn les fico en les de cendre (ciandre), les del molí en lo blat, la farina i pa tendre. De matar lo gorrino en sabem més de mil: ensúndia menut morca, cuixot bufa i pernil. Del camp en tenim tantes d’animalets i plantes, que quan fem una llista mo’n deixem unes quantes. Les culles de les roques les posem als toçals, justet a dalt del cingle, eixes són les senyals. Les de llaurar i sembrar en guareit jou i rella, les llavors espargides per damunt de la terra. Paraules de xiquets i de la jovenalla, al parador més alt damunt de la tenalla. Paraules del voler i amors de primavera, millor en taleca nova que no els toco la quera. Los noms de l’olivera tenen les bragues catxes, los impialts del Comú les pardavalls ben altes. Brosta crosta i benambre, regit cimal tarranc, ara que hi ha tractors de collir no costa tant. Siguen los noms de Fórnols, com si són de Bellmunt, penseu que en saben molt perquè estan més amunt. Noms bonics del Mesquí com per omplir un cabàs, des de la Vall de Lluna fins a Castellseràs. Paraules de les fonts, dels tolls i de les basses, dels carrers dels cinc pobles dels termes i les casses. I anirem acabant per avui, d’escriure paraules del Mesquí i del Matarranya. Paraules que son nostres… i alguna gent s’estranya.

Tomàs Bosque

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 20 de febrer del 2021)

Valle Inclán va representar molt poc el seu teatre, que era titllat d’irrepresentable. El teatre va ser sempre el gènere que més li agradà i en el que menys va poder sobresortir, però passats cent anys de les seves millors creacions Divinas palabras i Luces de Bohemia, la tasca teatral ha estat el més important llegat de la seva producció. Divinas Palabras és una visió duríssima de la veritable Espanya negra, però també una visió global de tot el que de negre té l’ésser humà en general. Menys intel·lectual i poètica que Luces de Bohèmia, aquesta “tragicomèdia de aldea” ens mostra una societat primitiva on els personatges funcionen instintivament i de qualsevol manera menys racional. Aquest comportament ja no és característic de les societats avançades actuals, però encara ens mostren moments idèntics al retrat de Valle Inclán, com poden ser els excessos del futbol, l’assalt al Capitoli de Washington, o les multitudinàries festes il·legals en plena pandèmia. Divinas Palabras res té a veure amb els drames burgesos o els drames rurals del moment, i s’inclou en una estètica radicalment literària, però al mateix temps molt visual, que parteix de la obra gràfica de Goya (i les pintures negres) i ens du amb els monstres del “somni de la raó” goyesc  a l’expressionisme internacional de Munch, Nolde, Kirchner o Ensor, o al cinema alemany (Wiene, Lang, Murnau, etc.). Espanya és representada per Regoyos (també pintor del l’impressionisme) i molts aspectes de Picasso, però sobre tot per Gutièrrez Solana. Per això cal destacar el teatralisme de la proposta, perquè aquest món visual és l’essència del teatre (paraula que vol dir “allò que es veu”). En aquest cas a les accions, vistes des de molts espais diferents, cal afegir-hi uns textos extremadament literaris, tot al contrari del drama burgés o del drama rural realista. Aquesta literatura visual serà la base principal del teatre contemporani, amb influències en el teatre de la crueltat, el teatre èpic brechtià (social, objetiu i no emotiu) o el teatre de l’absurd. Aquestes aportacions converteixen a Valle Inclán en el dramaturg més influent del teatre contemporani espanyol, i possiblement el millor.

Antoni  Bengochea