En un any la humanitat ha estat capaç de crear vacunes per a sufocar una epidèmia global. I això que vacunar és una innovació popularitzada fa només dos segles. Tots intuïm la idea contraintuïtiva que té a la base: al cos li posem una miqueta d’allò roín. Això és suficient per a estimular-li que creo anticossos, i aixina evito, o reduïsque, el contagi real. Però ara ja parlem d’ARNm i altres paraulotes. Este salt per a la humanitat ha sigut possible per l’aplicació del mètode científic. Un mètode que pot ser aplicat a qualsevol camp: físic, social… I és que la ciència sempre veu més lluny perquè estem als muscles de gegants, és a dir, sempre partix de la muntanya de coneixement anterior. Comprove les noves hipòtesis. I és transparent en divulgar mètodes i resultats, per a que puguen ser replicats.
Per tant, bona part de la potència científica està en revisar el que s’ha publicat i divulgar els resultats propis. De fet, habitualment se parle de «publish or perish», és a dir, o es publique, o es mor (acadèmicament parlant). I la cita és la moneda de canvi bàsica entre científics. La publicació també és una manera de poder avaluar objectivament lo treball dels científics: sempre passe el filtre d’almenys dos experts anònims, perquè els iguals són la millor forma de filtrar la qualitat del que s’està publicant.
Però el món de la publicació científica no és tan transparent com haurie de ser. Bona part de la investigació la paguem entre tots en diners públics, però es publique a les millors revistes científiques privades, que poden cobrar molt per llegir un article, o per publicar-lo en obert. De fet, l’avaluació de quines són les millors revistes també es fa en uns rànquings dominats per dues grans editorials privades, en un mètode d’inclusió que ni és públic, ni és transparent, i és anglocèntric: per exemple poden excloure revistes perquè no són en anglès, per més qualitat o cites internacionals que tinguen. Cal dir que cada vegada és més intens lo debat per a millorar la transparència i el servei públic de la publicació científica, i també els mètodes d’avaluació. Però no serà fàcil. De moment és lo millor dels pitjors sistemes. I alguna pandèmia anem resolent. Poc a poc…
Enguany l’Associació Amics de Nonasp celebre el seu 25 aniversari, i este fet m’anime a parlar d’un record lligat al què és lo seu projecte més important: lo Museu.
Mos permitix conèixer més enllà de les paraules perdudes entre los records dels vells, i aventurar-nos en mons boirosos que no hem viscut, però que, d’alguna manera, formen part de la nostra herència; i segueixen bategant amb lo present, modelant…
En çagueries dels anys seixanta, al juliol, la gent del territori, encara solia parlar de la collida del gra, de si ja es veien forasters per les carreres
Quan vaig tornar del meu primer viatge a l’estranger, mirant les fotos que havia fet, me vaig quedar pensant en la gran quantitat de persones desconegudes que hi apareixien. Moltes d’elles, fent fotos. Tot seguit me va assaltar lo pensament invers: a quantes fotos de gent desconeguda deuria d’estar jo?
Suposo que en aquell moment de fer la foto me va deure d’importar poc que la Fontana di Trevi estès a rebentar de turistes, que igual que jo, volien fer-se una foto davant del monument. L’objectiu no ere aconseguir una estampa idíl·lica i sense gent pel voltant com la d’Anita Ekberg i Marcello Mastroianni a La Dolce Vita. En absolut. L’única finalitat ere poder fer la foto i ensenyar-la a l’arribar a casa o ficar-la a Instagram… (però això ja és un altre tema).
Estant ficats de ple en lo paper de turistes, mos fem i fem (a seques) fotos davant de qualsevol cosa: paisatges, monuments, places… tot val. Disparam vint-i-cinc, cinquanta fotos en poc temps. Que més done, són gratis, i si alguna no la volem ja la «borrarem», no? És curiós que, a voltes, quan anem a fer turisme, perdem una mica lo control i el sentit sobre les coses. Per fer una foto, mos oblidam de mirar sense cap pantalla pel mig i de «disfrutar» lo que tenim davant nostre.
Però com dic, lo del turista no és més que un paper que assumim inconscientment en estes ocasions perquè, pensant-ho fredament, mos faríem, sense més ni més, una foto davant de la missa o de la plaça del nostre poble?
Lo turisme és una indústria de creació d’imatges que entén la fotografia com l’instrument perfecte per donar forma al discurs del desig, i per tant, lo destí turístic és una imatge construïda per generar la necessitat d’anar-hi. I anar-hi sense fotografiar-se a tot arreu no té gràcia… Mira, aquí hi ha poca gent! Mos fem una foto?
Fa molts anys, allà pel 1800, va tindre lloc lo que passarie a la història com a Revolució Industrial. Van aparèixer lo Big Ben, les gorres planes de pana, Oliver Twist i, sobretot, les fàbriques, a on treballarie la major part de la població urbana (que ere la major part de la població del país). Poc abans havie tingut lloc la Revolució Francesa, que va causar la implantació d’una educació pública i gratuïta, a la que tingueren accés los alumnes de tot lo món.
La conjunció de les dos revolucions van donar pas a un sistema educatiu públic basat en la utilitat i la producció industrial: s’educave als sagals intentant que foren útils treballant, i les assignatures que tenien més importància eren les científiques, ja que eren aquelles les que impulsaven la innovació tecnològica. Per lo tant, la literatura, la història, la música i les arts van quedar relegades a la inutilitat més absoluta.
Lo sistema funcionave de manera laboral, evaluant els alumnes en una sola prova igual per a tots. Qui estave capacitat, podie continuar, qui no «valie pa estudiar» ere «despedit» de l’escola. Si ho pensem bé, podie tindre sentit, per lo fet de que lo número de fàbriques ere limitat, i sols uns pocs aconseguirien faena com a tècnics i mecànics. Però van cometre un error: van avaluar igual les arts i les humanitats, sense tindre en compte que no hi havie un mercat laboral restringit per a poca gent: tot lo món podie escriure poemes i pintar paisatges, però los sagals van creure que no, i van ensenyar als seus fills que no, i los fills van ensenyar als seus fills que no.
Ho cregueu o no, aquell sistema educatiu segueix actiu avui en dia. Es com si s’haguere fossilitzat, i puguere seguir invariable als canvis que han tingut lloc al món (que no són pocs, des de 1800). A voltes pareix que estem educant als sagals per un passat millor.
Al febrer de 2020 comentàvem la proposta de «Capital Energy » per plantar una renglera de 84 aerogeneradors, entre Calaceit i Fórnols. Un projecte gran de parc eòlic que la gent del territori no ho veïa gens clar. I en va haver prou en les primeres mostres d’organitzar la lluita en contra, perquè el parc en qüestió quedés en suspens. Encara que dita empresa segueix intentant posar aerogeneradors als tossals que ja cauen al Guadalop. Mentrestant, Endesa-ENEL que van saber entendre la postura de la gent del Matarranya, han acabat fent una mica el que naltros escrivíem de recular els monstres del ventilador a una línia més propera al Guadalop. En tanta agilitat que, al dia d’avui ja tenen pràcticament tancat l’acord en los quatre pobles del Mesquí (Codonyera, Torrocella, Bellmunt i la Torre) per muntar un parc eòlic de 21 aerogeneradors de 110 m d’alçada. Totes les torres es posaran a tossal de propietat municipal. Tampoc estaran tan lluny de la carretera de Morella, i la gent d’estos pobles i els ajuntaments respectius, de moment contents com unes pasqües.
Enguany han mort quatre representants de l’estudi i foment d’aquest patrimoni tan íntimament aragonès que és la llengua catalana: el 20 de gener Maria Rosa Fort, el 19 de febrer Vicent de Melchor, el 20 de març José Antonio Carrégalo i l’1 d’abril Pasqual Vidal –confiem que s’ature aquesta maltempsada. Vidal tenia 75 anys i feia temps que estava malalt. Era escriptor, il·lustrador i investigador de la història, la llengua, la literatura oral i l’etnografia del seu poble –Massalió– i comarca –Matarranya. Vidal, llaurador d’ofici, coneixia molt bé la cultura tradicional. Ignorem molt del seu lo primer camí, aqueixes Forques Caudines per on hem de passar els que parlem català. Alguna cosa n’ha escrit Carme Alcover, amiga seua de Massalió: inicia la recollida de materials cap als anys setanta amb una fecunditat extraordinària. Fou ella qui el va posar en contacte amb els que el 1988 preparaven Lo Molinar, el recull de la literatura oral del Matarranya, i en fou prolífic col·laborador. D’aleshores ençà Vidal ja no parà de treballar en l’estudi i foment de la llengua catalana i la cultura que conforma. Com a escriptor publicà A la falda de la iaia (2005), contes recollits de l’oralitat del seu poble, a l’estil del que Tomàs Riba, Jordi Moners o Pep Coll han fet per a altres viles o comarques franjatines. Fou soci d’ASCUMA i membre de la Junta del 1991-1994. Publicà un devessall d’articles a revistes franjatines, saragossaness i barcelonines. Escrigué un bon puial de llibres, molts dels qual il·lustrà i ho feu també a obres de Rovira, Ferrer, Bengochea, etc. Muntà exposicions etnogràfiques, i en dirigí tallers informatius, també d’història de Massalió. No li faltaren decepcions com quan el Jurat del Premi-Guillem-Nicolau preferí declarar-lo desert que atorgar-lo a un llibre seu, rebutjat per no ajustar-se a pretesos formalismes. El Museu Lo Masmut de Pena-roja li encarregà les il·lustracions per als materials exposats, però n’esborrà els textos catalans, i només quan en Pasqual Vidal va protestar restituïren els textos originals catalans. M’asseguren que segueixen sent-hi.
a fa un temps que em va passar, que vaig rebre una trucada d’aquelles, diguem, inoportunes i, sobretot, desafortunades. La qüestió é que una veu harmoniosa i educada, però alhora alarmada i preocupada, em volia advertir de que al meu carrer, raderament, s’havien produït un seguit de robatoris.
Jo, en la meua inseguretat que em caracteritza, vaig apartar la cortina i mirar a través de la finestra per a comprovar que no ens havíem traslladat a una megalòpolis d’aquelles que expliquen estan tan plenes de perills com de misèria.
Sóc d’un poble de la Franja, nascuda a l’Aragó i parlo català. Bé, sóc moltes més coses, però últimament sembla que cal presentar-se amb aquesta rutina cada volta que alguna persona desconeguda em pregunta o he de parlar en públic. Això ja em passava de joveneta quan vaig començar a estudiar fora de les escoles del poble per qüestió d’edat. Aquí (a Aragó) i allà (a Catalunya), en escoltar la meua fonètica, la pregunta estava servida: D’on ets? Parles com els de Tortosa…
Ara que ve Sant Jordi és bon moment per a recordar un curiós llibre d’història local publicat l’any passat a la Llitera, que aporta dades i reflexions de molt interès per a la història de la comarca i sobre el funcionament d’aquell món rural del segle XIX. El llibre es titula “Manuel María Coll. Una vida de compromiso entre Binéfar y América”, escrit per Silvia Isábal Mallén i editat per l’Instituto de Estudios Altoaragoneses. L’autora de Binèfar ha publicat ja diversos treballs d’història local, estudis rigorosos i amb molt bona repercussió popular, i actualment és la responsable de publicacions del Centre d’Estudis Lliterans.
Recentment s’ha publicat un nou número de Littera, la revista editada pel Centre d’Estudis Lliterans (CELLIT). Es tracta del número 6 i aporta informació especialitzada i inèdita sobre la comarca, referent a art religiós, història, sociologia, personatges, sense faltar estudis en profunditat d’actualitat. El nou número conté temes i autors de molt interès, cadascun d’ells tractat amb una extensió adequada i amb tota mena de detalls.
Sabeu què és un “forat de l’altre món”? Es tracta d’una esquerda a la roca de la serra que envolta Albelda, i diuen que, si hi tires una moneda, no sents com arriba al fons. És, de fet, el lloc mitològic de les albeldeses: totes sabem que estos forats existeixen, molts no n’han vist mai cap, i només qui és més expert sap quants n’hi ha i on són.
Amb al títol “Joventut díscola a Albelda al segle XVIII”, els investigadors del Centre d’Estudis Lliterans Silvia Isábal Mallén i Victor Bayona Vila han publicat un escrit a la secció “Historia de nuestra historia” de la revista comarcal Somos Litera, basat en documentació d’aquell temps.
Les veus del deep state i també del govern no paren de repetir “Espanya és una democràcia plena”, però la dita diu “Mira de què es vanta i sabràs què li falta”. Si Espanya fos una democràcia com cal a què venen totes aquestes lloances? No discutiré la formalitat democràtica de l’Estat espanyol, tot i que en la pràctica cada vegada les escletxes se li evidencien més i més. És un fet que el poder judicial està usurpant funcions del legislatiu i comença a fer-ho també de l’executiu. Posarem exemples dels retalls a la llibertat de expressió: empresonament dels titellaires de Madrid, el raper Pablo Hasél en el mateix cas, Valtònyc exiliat i més gent condemnada per delits d’odi. Què em dieu de la sentència del Constitucional –minvat i caducat– quan va anul·lar els articles més importants de l’Estatut català, havent-hi estat aprovat en referèndum? És normal en una democràcia que la justícia pugui decidir d’allò que poden aprovar els Parlaments, inclús d’allò que poden parlar? Prestigiosos juristes i professors nacionals i internacionals han posat en evidència les irregularitats o tibament fins a trencar les costures en el procés català. Més que justícia hi ha venjança i repressió. Es pot repetir fins l’extenuació que a Espanya no hi ha presos polítics ni exiliats, però hi són. Què hi pensa la resta del món: una rebel·lió inventada, una sedició sense actes violents i uns activistes i la presidenta del Parlament i gairebé tot el govern a la presó o a l’exili. Cada vegada són més les veus que posen de manifest la deficiència democràtica espanyola: el 22/03/2021 el Consell d’Europa alerta Espanya per les condemnes a presó a artistes i la Comissió de Venècia critica Espanya per la llei mordassa i vol que la reformi. El 27/03/2021 toc d’atenció del Consell d’Europa a Espanya perquè Cuixart i els presos polítics pateixen “intimidació”. El 31/03/2021 el govern dels Estats Units ha alertat Espanya de les escletxes que hi ha a la democràcia espanyola i ha advertit de la vulneració d’alguns drets humans al país. Fa pocs dies una jutgessa obliga Marlaska a restituir Pérez de los Cobos, etc, etc. El Suprem censura la llibertat ideològica de la Universitat. Un tuf ultradretà es va escampant. Llegiu els informes d’Amnistia Internacional. Espanya és una democràcia plena, sí, però d’escletxes per on s’evapora la democràcia.
Sergio del Molino publica l’any 2016 “La España vacía”. Se considere que l’impacte del llibre va posar en l’agenda pública el problema de la despoblació rural
Sergio del Molino publica l’any 2016 «La España vacía». Se considere que l’impacte del llibre va posar en l’agenda pública el problema de la despoblació rural. I de fet, se va fer habitual lo lema de «la España vaciada». Però, atents! Perquè hi ha un matís important. Mentres del Molino parle d’un territori forro, buit («vacia»), lo lema posterior parle d’un territori buidat («vaciada»). La diferència és tan important que Fundéu (una fundació assessorada per la RAE) destacave que els dos lemes són vàlids, però els diferencie la intenció de qui comunique. L’»España vacia» és un territori sense població, i, de fet, no sabem si abans n’hi havie, de població. L’»España vaciada» no només indique que abans n’hi havie i ara no, si no que indique que «algú» ha fet l’acció de buidar-la. Perquè hi ha un procés. I des del Matarranya no cal més que mirar les cases abandonades per a comprovar que abans l’»España vacíada» estave plena.
En les cultures passe una cosa pareguda. Alguns parlen de cultures o llengües «minoritàries», perquè s’enfoquen en lo seu volum (actual). Però les llengües no només són minoritàries, si no que han estat «minoritzades». Perquè si una llengua perd hasta els espais centrals de la societat, és que el poder ha hagut per a traure-la d’allà. I els Estats han acumulat cada vegada més poder per a apartar i arraconar allò que es considere «perifèric». Hasta tal punt que alguns ciutadans consideraran que allà mai havie existit cap altra llengua que la de l’Estat.
Hasta el punt que el mateix Sergio del Molino, de la «España vacia», pot publicar que «El aragonés tiene gramática, un instituto, horas de enseñanza en algunos centros escolares, un progama en la tele y, pronto, al parecer, será oficial. El día que tenga hablantes no le faltará ya de nada.». O Daniel Gascón, autor d’»Un hipster en la España vacía», diu que se «considera bilingües lugares donde la lengua minoritaria no ha tenido presencia». Sí. La minorització d’una cultura, com l’aragonesa, pot fer veure que el català i l’aragonès no estaven aquí quan lo castellà es va imposar com a llengua del poder. Buidats. Però també minoritzats. Aixina estem.
(Publicat al Diario de Teruel el 20 de març del 2021)
“A ell li devem una nova manera de pintar… les seves obres són la vida, la veritat i la natura mateixa”. Aquestes paraules les hi dedicava Giorgio Vasari, el primer historiador de la pintura. Va ser pintor de culte per a Filippo Lippi, Piero della Francesca, Mantegna, Leonardo, Rafael o el mateix Miquel Àngel. Va pintar poc més de cinc anys i va morir acabat de complir els vint-i-set. Si mireu alguna llista dels millors pintors de tota la història, no surt gairebé mai. Les grans pinacoteques mundials (Metropolitan, Prado, Louvre, Ermitage, Viena, Vaticà) no tenen res de la seva obra. Amic dels grans teòrics i artistes del primer renaixement com Alberti, Ghiberti, i sobre tot Brunelleschi i Donatello, va aplicar la ciència de l’arquitecte i l’audàcia i expressivitat de l’escultor, i als vint-i-cinc anys va tancar la porta al gòtic per a crear de cop la primera pintura renaixentista. Autèntic revolucionari, va ser el primer en aplicar a la pintura la perspectiva geomètrica, però també una nova manera de crear corporeïtat a les figures, amb forta volumetria i un treball molt innovador de la llum i el clarobscur. A les seves obres mestres pintades entre el 1426 i 1428, el gòtic (que encara viurà cent anys més a molts llocs) és ja història. Les seves innovacions seran el futur de la gran pintura i perviuran fins al segle XX. Amb ell, doncs, neix el renaixement pictòric, la pintura moderna. Les seves composicions deixen de ser exquisits i decoratius dibuixos animats, per a ser, com diu Vasari, vida, veritat i realitat. Les obres mestres es troben a Florència, una: “La Trinitat”, és el primer “trompe-d´oeil” de la historia, i la més important, els frescos de la capella Brancacci. Aquesta obra la va fer amb col·laboració amb Masolino (Tomaset). Si tenim en compte la seva prematura mort, i que només va treballar tres anys en plena maduresa, ens trobem davant del pintor més important de la història lliura per lliura, utilitzant el vocabulari de la boxa. Aquest prodigi és conegut com MASACCIO (Tomassàs).
La Diputació Provincial de Terol retrà homenatge al que era el seu president quan, al juliol de 1936, va esclatar la Guerra Civil, Ramón Segura Ferrer, regidor a Vall-de-roures per Izquierda Republicana, el partit d’Azaña. Segura va morir executat extrajudicialment a les primeres setmanes de la sublevació reaccionària. L’escriptor Ildefonso Manuel Gil conta magistralment aquell funest episodi al seu llibre ‘Concierto al atardecer’. El president de la Diputació va ser víctima d’una de les extraccions de presos republicans tancats al Seminari de Terol per a ser executat en un lloc, data i per persones encara avui desconeguts. El seu fill, Joaquín, va visitar molts anys després Terol per esbrinar les circumstàncies de la mort de son pare sense poder aclarir gaire cosa. Ildefonso Manuel Gil va ser testimoni de la guerra bruta de la reraguarda franquista que va costar la vida de Segura i de molts altres com a pres del Seminari, encara que ell va poder salvar la pell i va emigrar als Estats Units, on va coincidir amb Joaquín Segura.
L’homenatge de la Diputació al president assassinat l’any 1936 estava previst per al passat 3 de març, però es va ajornar degut a les limitacions a les reunions socials imposades per la pandèmia. Encara no hi ha una data fixada, però des de la institució provincial confirmen que l’acte es farà. L’historiador Serafín Aldecoa, el primer que va reivindicar la figura de Ramón Segura quan tothom l’havia oblidat i amagat sota la catifa del passat més incòmode, serà l’encarregat de repassar la vida del polític matarranyenc. La decisió no té marxa enrere. Només cal posar-li data, una data que serà històrica per a la Diputació, per a la memòria democràtica i per a Vall-de-roures.
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 6 de març del 2021)
Algun tema mos quede pendent si la única manifestació que moleste, de totes les que s’han fet en l’últim any, és la del 8 de març. En mig d’una pandèmia tot és complicat, més encara defensar lo feminisme, lluita molt complicada des d’abans d’este nou panorama. I, vaja, les casualitats (lo patriarcat), que és l’única que es vol aturar. Tanta por tenen? Tant moleste que part de la societat reclamo allò que és necessari i coherent per a la vida? No hem aprés res. Los mesos que vam estar confinaes van ser clau per a entendre que la cura de les persones i la vida són conceptes que s’han de ficar al centre i que no es poden moure d’allà. La vida, que és la salut, la educació, la cultura, tot això ha d’estar necessàriament al mig de la taula de qualsevol debat. Però no, evidenciar això sèrie mostrar una societat més humana, més empàtica, que no fique al mateix nivell l’economia que la vida, que s’allunye del pare Capitalisme i aposte per democratitzar lo que és de totes. Prou. Fem que qualsevol dia de l’any sigue 8 de març, cada moviment, cada acció, fem-la en clau feminista, en peu d’igualtat, horitzontal. Xafam este espill on tan sols hi cap una persona i eixim a les places de nou, reconciliam-mos en la col·lectivitat, que és la clau del canvi social que necessitam. Recuperam les històries de les nostres iaies perquè arribon a les nostres netes, en la mateixa llengua, en lo mateix sentiment, de cor a cor. Prenem consciència del poder que tenim, canviam lo foco, arrimam los fanals allà on imperen les ombres. Tenim un món sencer per descobrir, escrit per les que mai van poder explicar-se. Donam-li veu a les silenciades, ara i per sempre, i param a escoltar les infinites coses que tenen a dir.
Un dia, de repent, et trobes malament. Sents que no pots respirar bé, i tens febre. Recordes que fa uns dies vas quedar amb los amics per anar a prendre una cerveseta… o quatre. Però no cal ficar-mos en lo pitjor. Vas a fer-te una prova i et quedaràs tranquil. De moment estaràs uns dies a casa.
Dones positiu. T’hauràs de confinar durant un temps indefinit, també los teus amics i familiars. Passes los dies minjant coses sense sabor, tenint fred tot lo temps, ofegant-te al caminar. Només esperes curar-te per poder tornar a tindre una vida normal, com la d’abans. Però, encara que no ho vols vore, saps que estàs anant a pitjor. Al remat no pots aguantar, i decideixes anar a l’hospital.
T’ingressen. Et porten a un pavelló molt gran, on ni la llum del sol s’atreveix a entrar. Dotzenes de llits com el teu s’estenen per la estança. A cada un d’ells hi ha algú tossint. De tant en tant, un home vestit amb una granota blanca i triple mascareta, al que només li veus los ulls, passe a vore com estàs i apunte quatre coses a una llibreta. Et regala un somriure brillant, un somriure d’ànims, que tu no veus.
Los dies engendren setmanes, o això creus, perquè no hi ha ningú que et digue quina hora és, i la llum sempre està encesa. Ja has aprés a distingir als metges pels ulls i per la veu, però no tens forces per a dir-los més que «gràcies» de tant en tant. Et preguntes quants dies portes sense vore la teua família, ni els teus amics. Estaran bé, o estaran al pavelló de la vora?
Esta història no té final, perquè encara hi ha cents de persones lluitant contra l’enemic invisible, encara hi ha cents d’històries sense un final escrit. Quan una abraçada és un arma, i un allunyament una prova d’amor, les regles del joc canvien.
