Source: Optimisme crònic | Viles i Gents
La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: ActivismeUn any més, l’Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC), centre col·laborador de l’Instituto de Estudios Altoaragoneses (IEA), celebra la seua gala anual, que tindrà lloc enguany el dissabte 11 de desembre al Cine Avenida de Saidí a les 18:00 hores.
En el transcurs de la gala es lliurarà el premi Galan a la normalització lingüística 2021, que ha recaigut en aquesta ocasió en el projecte “Fem memòria” de Saidí, integrat pel saidinenc Sergio Rivas i la fragatina Sonia Ezquerra, que a més d’haver portat a terme un valuosíssim treball d’investigació basat en la història oral de Saidí (reconegut amb una beca Amanda Llebot), mantenen la pàgina de Facebook “Fem memòria”, que dinamitza el diàleg sobre la memòria i la parla locals. Es farà entrega també del premi Galan 2020, que va recaure en el programa de ràdio i televisió “Astí estem” dirigit i conduït per Emilio Rubio i Adrián Soler, i que no va poder ser entregat públicament per motiu de la pandèmia.
A més, es donarà a conèixer el projecte mereixedor de les beques Amanda Llebot d’enguany, que arriben ja a la XXXII edició.
El grup matarranyenc Ya babé clourà l’acte amb un concert en acústic de poemes musicats d’autors franjolins.
L’entrada a l’acte serà lliure fins a completar aforament.
Organitza: IEBC-IEA Col·labora: Ajuntament de Saidí
Institut d’Estudis del Baix Cinca – IEA
Publicat a Viles i gents, de La Comarca, el 12/11/2021
Natxo Sorolla
Fa més d’una dècada escrivia a esta columna que tots tenim les mateixes hores al relonge. I que per a gestionar bé el temps va bé agilitzar la resolució del que és urgent, i aixina prioritzar el que és important. Uns anys més tard tornava a parlar aquí de la gestió del temps, explicant com de bé va distingir allò que té dia i hora (calendari), d’allò que està a la cua de pendents (tasques), i d’allò que només són idees que en algun moment podran entrar a la cua (notes). Estes ferramentes m’han anat molt bé per a gestionar les meues hores, i ser eficient de manera assossegada.
Però el sistema té falles. Importants. I avui més que de coses que funcionen, vull parlar de metes incomplides per a gestionar millor el temps. Tinc una carpeta que denomino «Il·lusions». Són projectes que no només m’interessen, si no que en la major part d’ells estic embrancat, a ritmes diferents. Però sovint los compromisos que haig anat sumant se convertixen en urgències i retards. I este és un dels principals problemes: no aprendre a dir que «no». Qualsevol projecte sol ser un repte interessant, que també ajude a formar una carrera. Però arribe un punt que si no es prioritze (i es diu que no), la saturació se sobrepose. Però a més, s’hi ha de sumar la mala programació del temps: moltes vegades penso que una cosa són poques hores i acabo arrastrant-la durant dies. És la confusió habitual entre el temps que «voldríem» que una cosa duro i el temps real que «sabem» que dure.
Però encara falte el pitjor enemic del meu temps. Escric la columna fora d’hores, i ja és tard. Demà a primera hora vull enviar-la, abans que no me a reclamon. Però un problemeta que m’està donant lo processador de textos acabe en una reinstal·lació del programa, buscar la traducció del menú… Tot a costa de les hores de son. Una tasca necessària, però que en este moment no ere ni urgent ni important. Ara ja està feta. I això done plaer, perquè quan superem un repte hi ha un mecanisme mental que mos fa un «guau!». Encara que aparentment sigue tan gris com un processador de textos. Procrastinar. Fer allò que mos motive i mos done minidosis de plaer, però que se superpose a allò urgent i important, perquè sovint és més tediós. Lo pitjor enemic de la gestió del nostre propi temps som natres.
1
d’octubre de 1931
La II República va ficar en marxa un ambiciós projecte per transformar Espanya en un país democràtic on los homes i les dones tinguessen los mateixos drets
Els
casalicis de l’èxit
Les vores del riu Matarranya i del seu afluent el Pena estan esquitxades a Vall-de-roures d’una sèrie de grans casalicis assolats
L
es naus i lo toll
Ara s’ha tornat a posar de moda l’etern debat de si realment s’ha de celebrar lo 12 d’octubre, de si Colom va ser un explorador o un genocida
Tor
rocella i la Codonyera / Entre oliveres
El passat 26 de setembre es va celebrar al Rodigacho, partida d’oliveres centenàries de la Torrocella d’Alcanyís
Source: Fum | Viles i Gents
Raquel Llop
Source: Sant tornem-hi… | Viles i Gents
(Publicat al Diario de Teruel)
Els sociolingüístics solen dir que quan una llengua se situa davall del 30% de parlants al seu territori, ja no es pot recuperar i va a l’extinció. És una afirmació gratuïta, que no falten llengües que no eren parlades per ningú i ara són majoritàries al territori on es parlen, com el cas ben conegut de l’hebreu, o van en camí de ser-ho, com passa amb l’àrab clàssic, entre d’altres. Però per què ho diuen aquests savis abans esmentats? Potser per a advertir als que ja es troben prop del fatídic 30% –és el cas del català que a Catalunya és a un 34/35%– perquè no badin tant i prenguen mesures efectives de recuperació, però també pot ser que ho advertesquen als que ja són davall del 30% perquè no malgasten energies per a un procés suposadament irreversible, o aneu a saber –tot depèn del tarannà o del color polític del sociolingüista. Molts parlants de llengües discriminades no fan gens de cas del 30% i –si poden!– continuen desenvolupant mesures de foment de la llengua. El plat fort n’és la immersió, que permet de crear neo-parlants de la llengua perseguida en el breu període de temps que cal perquè els humans aprenguem de parlar. I és per això que els wertarrimadascasadoabascals de torn s’esforcen amb gran fermesa a combatre-la, o millor dit: s’hi esforçaven, perquè s’han adonat que la immersió cal que tingui continuïtat a l’escola primària, secundària, universitària, etc., ja que altrament els seus efectes positius per a les llengües sotmeses, desapareixen quasi sense deixar rastre. Com que la continuïtat de la immersió en llengües sotmeses baixa molt a primària, secundària i universitària i la llengua dominant –el castellà– s’imposa, com passa a Catalunya, ja no cal gastar gaires energies als wertarrimadascasadoabascals en combatre-la, i poden esmerçar esforços en mesures coercitives de més profit. Entre nosaltres la immersió en aragonès o en català encara no s’aplica. Quan ho serà, sabent el que passa a Catalunya, no hauríem de cometre els seus errors, i donar a la nostra immersió la continuïtat necessària.
Artur Quintana
L’Operació Chapurriau es va posar en marxa fa un temps, en la participació destacada del PAR, los Amics del Cha…, torredans de la capital ajudats per l’actor català Ferran Ranyé, la Comarca del Bajo Aragón, que posa los diners. Fins ara ha resultat un combat dialèctic prou intens i entretengut, on els convidats a escriure declaracions contraries al Català d’Aragó, han explicat de totes les maneres possibles que no els agrada gens lo nom «català», i no tenen cap interès ni volen saber-ne res d’escriure’l ni de parlar-lo en públic. I qui haurà guanyat en eixe combat? Pos ja veurem si els negacionistes tenen aguant per defensar les seues fluixes posicions molt més temps perquè, de moment, els comentaris de centenars de lectors de la Comarca digital, majoritàriament són favorables als que defensem el nom i la unitat de la llengua, que és el que diuen les Acadèmies, la Universitat i la pròpia Llei del Patrimoni Cultural Aragonès.
Continuar llegint… El PAR, ara diu «Aragonés Oriental»