Source: Bèlgica i Flandes: Prou! Lo francès se parle fins aquí | Xarxes socials i llengües

Natxo Sorolla

Quina llengua parlen a Bèlgica? Algú dirà: «belga». Un altre el corregirà: «francès, no?». Bèlgica és una mica més complexa. És considerat un Estat-coixí, que amortigüe la frontera cultural entre l’Europa germànica i l’Europa llatina: los parlants de neerlandès a Flandes, que representen aproximadament 6 de cada 10 belgues, i els parlants de francès a Valònia, que representen aproximadament 3 de cada 10 belgues. I també tenen un coixí intern, Brussel·les, considerada una regió bilingüe, que aplegue 1 de cada 10 belgues, i fa de capital de Bèlgica i d’Europa. Una àrea originàriament neerlandòfona, però que a efectes pràctics actualment té una majoria francòfona.

Però en realitat la delimitació actual de Bèlgica té la seua història: múltiples guerres entre les grans potències europees com França i Anglaterra pel control dels Països Baixos, i les tensions internes entre catòlics i protestants, acaben per desembocar en la creació d’un estat belga de nova creació l’any 1830. Lo nou rei belga situe el francès com a llengua de Bèlgica i de l’elit. Lo neerlandès, tot i ser la llengua majoritària de la població, quede relegat a llengua popular i rural.

I les tensions no es fan esperar, perquè els flamencs exigeixen més reconeixement del neerlandès. Los censos incorporen preguntes lingüístiques des de 1846 fins 1947. I després de la segona guerra mundial lo conflicte intern creix, les fronteres entre flamencs i valons se mouen a cop de resultat censal, fins lo punt que hi ha qui considere que el cens, més que una estadística objectiva, s’està convertint en un referèndum subjectiu. La sensació dels flamencs que el seu territori es va aprimant per l’expansió de la conurbació bilingüe de Brussel·les fa augmentar les tensions. I finalment, l’any 1962 arriben a un pacte tàcit de deixar com estan los límits entre francòfons (Valònia) i neerlandòfons (Flandes), i decidiran no fer mai més cap cens lingüístic. Lo que alguns han definit com un bàlsam de la ignorància. I que ha anat desembocant en un Estat que té dos comunitats lingüístiques que viuen d’esquena, cada una en la seua llengua.

Source: De dignitate | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 21 de setembre del 2024)

L’agost del 2021 Vox va entrar a les Corts d’Aragó una Proposició no de Llei per a suprimir la Direcció General de Política Lingüística i els Instituts de l’Aragonès i del Català de  l’Academia Aragonesa de la Lengua. Vox ho feia per a destruir les nostres llengües pròpies i històriques, uns dels més ferms puntals de la identitat aragonesa. Aleshores aquesta Proposició no prosperà però sí ara –juny del 2024– amb Vox al Govern aquest desficaci és a punt de consumar-se, o ja s’haurà consumat del tot en el moment de publicar-se aquest text. Tanmateix els aragonesos amb  dignitat no han quedat de braços caiguts, han –i hem– denunciat l’afany de Vox i del Partit Popular, el seu soci al Govern, de anorrear-nos. Uns 300 professors de la Universitat de Saragossa ho han fet, moltes acadèmies i associacions d’estudi i  foment de les nostres llengües s’hi han afegit, partits polítics, mitjans, grups musicals, poetes, assagistes …, que d’aragonesos amb dignitat, encara  que no ho parega prou, també n’hi ha força. I ja el juny del 2023 en José Ignacio López Susín havia publicat El Valle de las Brujas/A Val d’as Broixas una breu i impactant, profunda novel·la ambientada en el darrer terç del segle XVI a la Vall de Tena quan les autoritats, reunides el 1582 al Caxicar de l’Artica, decidiren d’aplicar el Contrafur, passant per damunt dels Pactes, ço que va provocar aquell mateix any les tortures i assassinats de tres dones tensines: Orosia, Graziana i Narbona, i en aquest darrer cas també del seu fill nonat. La justícia i els jurats tensins ho decidiren per molt que sabesssen que Aragón serà o que siga o suyo dreito, un dreito que ells trepitjaven amb els peus. Com a  contrapunt a la farsa d’aquell judici i al cru realisme dels maltractes i tortures de les acusades, us recomano que llegiu la cançó de bres de na Narbona (pàgina 155). En aquesta novel·la també podeu llegir en transparència l’afany de l’actual Govern Aragonès per destruir aquests trets tan característics de la nostra identitat aragonesa: la llengua catalana i l’aragonesa.

Artur Quintana i Font

(Publicat a La Comarca el 27 de setembre del 2024) A les terres del Mesquí sempre ha faltat l’aigua a tots los pobles. Fa cinquanta o seixanta anys, quan plovia més que ara, entre les sèquies del Molí, els açuts de la riera i les fontetes de les valls de més caiguda, s’anave apanyant la necessitat d’aigua per mantindre els animalets, poder cultivar alguns fruiters i tindre fato suficient per anar passant la gent llauradora. I si ere l’any prou bo es regaven, després de replegar la collida ja en primavera,

Source: Qui desfà les tronades de l’estiu? | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 28 d’agost del 2024) Any 2014: cop d’estat contra el president electe d’Ucraïna Yanukovich, a causa de la política prorussa que duia a terme. Aquest senyor era anti-OTAN i la oposició pro-OTAN. No cal ser un superdotat per ataüllar qui hi havia al darrera del cop, els de sempre. En aquell moment els russos ucraïnesos eren el 30 %, la majoria concentrats en les regions properes al mar Negre. Moltes d’aquestes regions romangueren fidels al president derrocat, i van fer referè

Source: Ucraïna, una  democràcia  exemplar? | Viles i Gents

Espitlleres (Publicat a La Comarca el 4 d’octubre del 2024) Un dels elements més inquietants que es troben a les construccions rurals són les espitlleres, unes obertures estretes i allargades, fetes en un mur d’una fortificació o en una altra construcció, per exemple, una masia, per la qual es podia mirar a l’exterior i llançar projectils de diversos tipus sense tenir gaire perill de ser ferit pels que els llencen des de fora. Al llarg del terme existeixen masies que demostren que va haver un passat bel•

Source: Espitlleres | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 11 d’octubre del 2024) Existeix, de forma general, la creença que la història és una matèria avorrida i sense sentit. Una assignatura que no cal estudiar, ja que no té cap finalitat. La culpa no és dels estudiants. Tots sabem què porta el riu quan sona. Són els professors, i especialment l’Estat, qui s’haurien d’encarregar de proporcionar una formació més pràctica i activa. De res val forçar als sagals a memoritzar tones de dades i nombres, si porten tots a la butxaca un mòbil do

Source: Alumnes alienats | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 18 d’octubre del 2024)

Pos, a la Societat», «quan estave la Societat», «lo ball de la Societat», «a la biblioteca de la Societat»… La Societat, un referent permanent a la memòria dels nostres iaios i una referència ineludible per a qualsevol historiador del Vall-de-roures contemporani, particularment del primer terç del segle XX.

La Societat, oficialment la Unión Valderrobrense, era un organisme que es va crear l’any 1916 i que va arribar a aglutinar la major part del poble. Va tindre un màxim de socis superior als 500. Només podien associar-se els hòmens de més de 14 anys, el que suposa que la massa social representava, com a poc, unes 2.000 persones, dos terceres parts del total d’habitants del poble, uns 3.000 llavors.

Però la definició de la Societat no és fàcil ni ho era per als propis socis. Estava a mig camí de la cooperativa, el centre recreatiu, l’ateneu cultural i la societat d’auxilis mutus —d’aquí el nom popular, probablement—. Tenia cafeteria, ball, biblioteca, cooperativa de consum, mestre d’escola i societats d’auxilis mutus per a les baixes laborals i per a la mort de les cavalleries de la llaurança.

Era, en tot cas, la clau de la supervivència de les classes menys afavorides, els jornalers, els petits propietaris i els artesans. A més, era un focus de promoció cultural i educativa.

Quan, durant la Guerra Civil, la CNT-FAI se’n va apoderar, la Societat va rebre la primera ferida i, al arribar les tropes franquistes la primavera de 1938, va patir una mort traumàtica. L’edifici que n’era la seu i els seus bens es van espoliar sense miraments per a repartir-se’ls entre els guanyadors a punta de pistola. Va acabar així una experiència de progrés i benestar autogestionada, però va quedar per a sempre el seu record inesborrable a utopia realitzada.
«Quan estave la Societat»…

Lluís Rajadell.

Source: La Societat utópica | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 25 d’octubre del 2024) L’any 2022, quan ja pareixie que havíem dixat enrere la pandèmia, l’associació Amics de Nonasp vam iniciar una nova «aventura». Es tractave de la Trobada de Cultura Rural, una jornada que, des d’aquell moment, celebram anualment i que està dedicada a la cultura, convidant a Nonasp a entitats i projectes per a compartir la seua manera de fer i la seua trajectòria. Enguany, la vam fer lo diumenge 6 d’octubre i vam comptar amb la participació de nou entitats,

Source: III Trobada de Cultura Rural | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca l’1 de novembre del 2024) A la columna anterior explicava els motius pels quals, malgrat la important dosi de creativitat que necessito en el meu ofici, no em considero un artista. Haig de confessar, però, que hi va haver una època en què vaig exercir-ne, d’artista, quan vaig escriure (ep! per encàrrec!) la novel·la Licantropia, l’èxit de la qual, tot i la seua modèstia, em va sorprendre gratament: de cop i volta em vaig trobar que em cridaven de molts indrets per presentar-la. Va se

Source: Art i artistes (i 2) | Viles i Gents

Publicat a La Comarca, el 20/9/2024

Natxo Sorolla

Quina llengua parlen a Canadà? Algú dirà: «canadenc». Un altre el corregirà: «anglès!». Canadà és una mica més complex. Damunt d’un substrat de centenars de llengües aborígens van desembarcar els colons francesos i britànics. Durant dècades van lluitar i lluiten pel control del territori. Quebec, la província en més concentració de francòfons, estave davall lo domini de l’imperi britànic. I Canadà rebie des dels Estats Units, recentment independitzats, onades de colons britànics fidels a l’imperi. En conjunt, la dinàmica històrica ha donat com a resultat un Canadà contemporani de domini anglòfon (més de la meitat de la població), però en una minoria francòfona que ha pogut preservar la seua presència i reconeixement a Canadà (una cinquena part de la població), una important immigració contemporània, i unes llengües aborígens perifèriques en la política lingüística canadenca. La població francòfona se concentre sobretot a la província de Quebec, en més de tres quartes parts de la població que té el francès com a llengua primera, i una de les principals aglomeracions francòfones del món a Montreal.

L’any 1969 se va aprovar la Llei sobre les Llengües Oficials, que feie oficials lo francès i l’anglès a Canadà, basada en lo principi de personalitat. Això permetie rebre serveis federals en una de les dues llengües oficials en qualsevol lloc de Canadà, a condició que la demanda fore suficient. I ha fet que censos lingüístics siguen cabdals per a establir a on hi ha «suficient població» parlant d’una llengua o una altra per a assegurar l’adequació lingüística dels funcionaris. En paral·lel, l’any 1977 lo parlament Quebequès va aprovar la Llei 101, coneguda com Carta de la Llengua Francesa, que desplegue polítiques en consciència de la potència de cada llengua: l’anglès és una hiper-llengua global, i majoritària a Canadà, mentre que el francès és una llengua minoritzada durant anys a nord-amèrica. Una política bilingüista de deixar fer portarà a la reculada de la llengua minoritària a Canadà, i fins i tot del francès al propi Quebec. Per això estableixen algunes regulacions que promouen la immigració francòfona, que la llengua d’integració de la immigració sigue el francès, o la promoció del francès com a llengua al món del treball.

En l’anterior Viles proposava que a Suïssa els límits clars entre cantons havien fet bons veïns (principi de territorialitat). A Canadà una política de reconeixement de la diversitat lingüística a nivell individual (principi de personalitat) no ha aconseguit reduir el conflicte i la tensió entre anglòfons i francòfons. Però no penseu que les solucions són màgiques. Al proper Viles veurem que la mateixa recepta no sempre funciona arreu.

(Publicat a La Comarca el 12 de juliol del 2024)

Vall-de-roures ha passat de tindre quatre carnisseries obertes al mateix temps a no tindre’n cap, un canvi operat entre els primers anys vuitanta del segle XX i l’actualitat, al mateix temps que la seua població passava de 1.900 habitants a 2.500. Mentre la demanda de carn i dels seus derivats creixia per damunt del 25%, d’acord amb l’augment de la població, l’oferta tradicional d’estos productes ha caigut un 100%. A començaments dels anys vuitanta, els supermercats no existien o existien en una versió embrionària, mentre que ara son la principal forma d’omplir la cistella del consumidor.Continuar llegint…Sense carnisseries | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 28 de juny del 2024)

En un món cada vegada més connectat i divers, les festes locals reflecteixen la riquesa cultural que ens envolta. Amb una població que abraça diverses tradicions, creences i costums, les celebracions festives esdevenen punts de trobada on les diferències es converteixen en oportunitats d’enriquiment i comprensió.Continuar llegint…Un viatge cultural a través de les festes | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 14 de juny del 2024)

Matí de Sant Joan / abans que eixire el sol, / mos vam alçar del llit / i vam anar a la Font. Mos vam rentar la cara / com un bateig d’amor. Aquell ventet fresquet / i aquell raig d’aigua clara / van trencar la dolçor / d’aquella nit sagrada».

Així comença el poema d’amor que Desideri Lombarte va escriure l’estiu de 1981 quan només tenie 44 anys i ja estave abocat a la màxima intensitat creativa perquè ere ben conscient del seu delicat estat de salut. Havie d’aprofitar el temps i ho va fer tan bé que quan la mort el va enxampar, el 1989, ens va deixar un munt de llibres i de treballs de poesia, investigació, teatre, etnografia… que en fan un referent essencial de la cultura aragonesa en català.Continuar llegint…Matí de Sant Joan, 2024 | Viles i Gents