Skip to content

Archive

Category: Llengua

Source: Les notícies de Temps de Franja 95

Temps de Franja

Revista aragonesa en català d’actualitat i reflexió

N. 95 • 13 d’abril de 2020

Esperem que hores d’ara hàgiu rebut la revista en paper Temps de Franja 145, amb el suplement Temps d’escola 8. Sabem que hi ha poblacions on el servei de correus està limitat.

Música confinada de Joan Artigas i Àngel Villalba

// Carles Sancho

Estes últimes setmanes, d’obligat confinament davant de l’estat d’emergència al nostre país, alguns cantautors i grups han tingut el temps suficient i la tranquil·litat necessària per crear, enregistrar i mostrat al públic les seues produccions musicals a través del Youtube. Entre ells, voldríem fer referència, a Joan Artigas Arpal i Àngel Villalba Damián per la seua vinculació al Matarranya i a la Franja.

Llegir-ne més.

En la mort de Jordi Estruga i Estruga

// Hèctor Moret

Obituari. El dimecres 8 d’abril va morir a Barcelona Jordi Estruga i Estruga als 85 anys víctima del coronavirus Covid-19. Nascut el 1934 a Barcelona, al barri de Gràcia —una exvila plena llavors de mequinensans, com ara els seus pares. En esclatar la Guerra Civil, en Jordi, amb dos anys, i la mare van anar a viure a Mequinensa, però el 1938 retornaren a Gràcia on, en la dècada de 1940 i en els primers anys de la de 1950, va continuar formant-se i hi va estudiar el peritatge i el professorat mercantil.

Llegir-ne més.

Tasques escolars

// Marina d’Algars

Estam vivim la pitjor crisi des de la II Guerra Mundial, en paraules del secretari general de l’ONU, amb mesures excepcionals en tots els sentits. Però les classes per als xiquets, xiquetes i adolescents han de continuar per a donar una aparença de normalitat, avaluació inclosa.

Llegir-ne més.

La biga d’Ángel Ganivet

// Artur Quintana

Ganivet fou nomenat cònsol espanyol a Helsingfors, capital del Gran Ducat de Finlàndia a Rússia, el 1895 i hi visqué fins al juny del 1898, quan el destinaren al Consolat d’Espanya a Riga, capital de Letònia, a Rússia, on se suïcidà el novembre del mateix any.

Llegir-ne més.

Source: BOA

2  SECCIÓN III. Otras Disposiciones y Acuerdos
Fecha de Publicación: 17/12/18
Número de boletín: 242
Organo emisor: DEPARTAMENTO DE PRESIDENCIA
Título: ORDEN PRE/1996/2018, de 5 de noviembre, por la que se dispone la publicación del convenio de colaboración entre el Gobierno de Aragón y la Comarca de La Ribagorza, por el que se concede una subvención para la implementación de medidas a favor de la lengua (aragonés y catalán de Aragón) y sus variedades dialectales.

Ver documento RegistrosAbrir este documento utilizando el ReadSpeaker docReaderFirma Registros

3  SECCIÓN III. Otras Disposiciones y Acuerdos
Fecha de Publicación: 10/12/18
Número de boletín: 237
Organo emisor: DEPARTAMENTO DE PRESIDENCIA
Título: ORDEN PRE/1937/2018, de 5 de noviembre, por la que se dispone la publicación del convenio de colaboración entre el Gobierno de Aragón y la Comarca de Bajo Cinca/Baix Cinca, por el que se concede una subvención para la implementación de medidas a favor de la lengua catalana y sus variedades dialectales.

Ver documento RegistrosAbrir este documento utilizando el ReadSpeaker docReaderFirma Registros

4  SECCIÓN III. Otras Disposiciones y Acuerdos
Fecha de Publicación: 10/12/18
Número de boletín: 237
Organo emisor: DEPARTAMENTO DE PRESIDENCIA
Título: ORDEN PRE/1942/2018, de 26 de noviembre, por la que se dispone la publicación del convenio de colaboración entre el Gobierno de Aragón y la Comarca de La Litera / La Llitera, por el que se concede una subvención para la implementación de medidas a favor de la lengua catalana y sus variedades dialectales.

Ver documento RegistrosAbrir este documento utilizando el ReadSpeaker docReaderFirma Registros

5  SECCIÓN III. Otras Disposiciones y Acuerdos
Fecha de Publicación: 9/08/18
Número de boletín: 154
Organo emisor: DEPARTAMENTO DE PRESIDENCIA
Título: ORDEN PRE/1319/2018, de 16 de julio, por la que se dispone la publicación del convenio de colaboración entre el Gobierno de Aragón y la Comarca de Matarraña/Matarranya por el que se concede una subvención para la implementación de medidas a favor de la lengua catalana y sus variedades dialectales.

Ver documento RegistrosAbrir este documento utilizando el ReadSpeaker docReaderFirma Registros

 

8  SECCIÓN I. Disposiciones Generales
Fecha de Publicación: 20/04/18
Número de boletín: 77
Organo emisor: DEPARTAMENTO DE EDUCACIÓN, CULTURA Y DEPORTE
Título: DECRETO 56/2018, de 10 de abril, del Gobierno de Aragón, por el que se aprueban los Estatutos de la Academia Aragonesa de la Lengua.

Ver documento RegistrosAbrir este documento utilizando el ReadSpeaker docReaderFirma Registros

11  SECCIÓN III. Otras Disposiciones y Acuerdos
Fecha de Publicación: 27/09/16
Número de boletín: 187
Organo emisor: DEPARTAMENTO DE EDUCACIÓN, CULTURA Y DEPORTE
Título: ORDEN ECD/1204/2016, de 1 de septiembre, por la que se convocan las ayudas a proyectos editoriales en las lenguas propias de Aragón (aragonés y catalán de Aragón) para el año 2016.

Source: Una Franja cada vegada més castellana – El Temps

Davant els posicionaments anticatalanistes del secessionisme lingüístic aragonès, un estudi del lingüista Esteve Valls demostra que la pèrdua dels trets dialectals de la Franja es deu a la progressiva castellanització dels seus parlants, que avancen cap a un perillós procés de substitució lingüística.

Comarques de Ponent, zona catalana d’Aragó, Aragó català, Franja de Ponent o, senzillament, la Franja. Tots aquests i més noms s’han fet servir per anomenar els territoris de parla catalana sota administració aragonesa i, per tant, plenament castellana. Fins no fa molt, tanmateix, la Franja era el territori amb el coneixement oral del català més universalitzat entre la població, a pesar de no ser llengua oficial i tenir una presència quasi nul·la en l’àmbit públic. El caràcter rural de la zona, caracteritzada pel despoblament i l’escassa immigració, mantingué durant anys el català —pejorativament anomenat xapurriau— com la llengua única de comunicació entre franjolins. Ara, la pressió de l’estàndard castellà i el desprestigi dels parlars autòctons encenen les alarmes davant un risc real de substitució lingüística.

Així ho evidencia Esteve Valls, lingüista de la Universitat Internacional de Catalunya, a La llengua escapçada, un treball sobre el grau de manteniment de les formes dialectals nord-occidentals a les quatre comarques de la Franja i les vuit comarques frontereres de Catalunya. Els resultats, premiats amb la cinquena beca Joan Veny,  il·lustren com l’efecte frontera afavoreix un procés d’anivellament amb la llengua espanyola i, en conseqüència, una progressiva pèrdua de parlants en favor del que és considerat l’estàndard de prestigi. És a dir, el castellà.

L’Enquesta d’Usos Lingüístics a la Franja, elaborada per la Generalitat de Catalunya, reflectia que l’any 2004 el 71,1 % de la població manifestava tenir el català com a llengua inicial o primera llengua apresa. Aquesta tranquil·litzadora xifra va reduir-se més de 18 punts en els deu anys següents: l’any 2014, només el 52,8 % dels enquestats afirmava que era la seua llengua principal. Segons Valls, aquestes xifres no són tan greus si s’observen en conjunt, ja que “hi ha zones del País Valencià o d’Eivissa on la situació és encara pitjor”. L’alarmisme, tanmateix, sorgeix quan analitzem la distribució per edats. Les persones més grans, de 65 anys en endavant, són les que mantenen el català en major mesura, amb un 68,4 % de parlants. En canvi, a l’extrem contrari de la piràmide poblacional, només el 34 % dels informants d’entre 15 i 29 anys conserven el català com a llengua materna.

La pèrdua de catalanoparlants joves pot amenaçar una transmissió generacional que ara com ara es manté estable, amb petites alteracions. El 89,2 % dels habitants de la Franja que parlen català amb els progenitors transmeten la llengua als fills, mentre que entre els castellanoparlants aquest indicador es queda en un 87,5 %. A més, en un 63,9 % dels casos de bilingüisme familiar, es tendeix a privilegiar l’ús del català amb les generacions posteriors. Malgrat tot, també són diverses les llums d’alarma en observar que la intensitat d’aquest manteniment familiar s’ha reduït, encara que de forma molt matisada, mentre que el castellà ha recuperat algunes pèrdues de la dècada anterior.

Valls conclou que, més enllà dels habituals indicadors estadístics, hi ha canvis de normes i actituds que esdevenen símptomes de la malaltia d’una llengua. D’acord amb els resultats de l’estudi, el 25,4 % dels preadolescents que usen el català amb els pares parlen castellà entre ells. A més, el 67,6 % dels joves que utilitzen les dues llengües amb els progenitors també desenvolupen els anomenats rols castellanoparlants. En aquest sentit, el procés de substitució lingüística no es produiria per un trencament de la transmissió intergeneracional, sinó que s’estaria iniciant en les interaccions entre iguals.

Esteve Valls, lingüista a la Universitat Internacional de Catalunya i autor de La llengua escapçada | UIC

Així mateix, hi ha una tercera via que permet detectar aquesta progressiva decadència: el grau de castellanització dels parlars dialectals de la Franja. Quan les varietats d’un bloc dialectal es troben dividides per una frontera que les situa sota la influència de varietats estàndard diferents, el més habitual és que a cada banda es convergisca amb els respectius models de prestigi. D’acord amb els resultats de la investigació, la majoria dels trets diferencials dels parlars nord-occidentals han reculat de manera molt notable al llarg de les quatre generacions de parlants estudiades. A més, arreu de la Franja, molts parlants tendeixen a pronunciar amb fonètica castellana, un fenomen que també s’observa a unes altres àrees de l’àmbit lingüístic català, com ara la comarca de l’Alacantí. L’adopció de mots procedents de la llengua espanyola ha estat massiva entre els parlants de les noves generacions.

Subscripció al butlletí

Rep les novetats d’El Temps al teu correu:

Així doncs, allà on la vitalitat de la llengua és menor, l’erosió dels trets autòctons és superior. I, per contra, com més viva és la llengua en una comunitat i menors són els símptomes de substitució lingüística, menys interferida es troba aquesta varietat. En paraules de Valls, “la castellanització no hauria de comportar necessàriament un procés de substitució lingüística”, però, en el cas de la Franja, s’afegeix a la precarietat funcional i el desprestigi secular que històricament han caracteritzat el català a l’Aragó.

El marc legal

Un cop alliberats de l’intent d’espoli lingüístic del franquisme, la Declaració de Mequinensa, signada l’any 1984, va ser el primer pas cap a la protecció legal del català a la Franja, amb la creació d’una assignatura voluntària per al seu aprenentatge a nivell escolar. L’any 1999, la Llei de Patrimoni Cultural de l’Aragó dotà al català d’un cert reconeixement oficial i explícit. Deu anys més tard, la Llei de Llengües consensuada pel PSOE i la Chunta Aragonesista (CHA) va passar a definir l’aragonès i el català com a “llengües pròpies originals i històriques” de l’Aragó, encara que no va declarar explícitament la seua cooficialitat. La normativa fou aprovada amb els vots en contra del Partit Popular i el Partit Aragonès Regionalista (PAR), que s’oposaven a la denominació de català per a la llengua que es parla a les quatre comarques de l’Aragó oriental.

La negació de la unitat de la llengua portà al posterior Govern conservador a modificar la legislació l’any 2013. Invertint posicions, aquesta vegada tant el Partit Popular com el Partit Aragonés votaren a favor d’una normativa que evitava qualsevol referència a la catalanitat i que es referia als parlars propis de la Franja amb el terme Lengua aragonesa propia del área oriental, popularitzat amb l’acrònim LAPAO.

El propi Valls planteja com a objectiu del seu estudi “neutralitzar els postulats del moribund secessionisme lingüístic aragonès”, que concep l’estandardització del català com una amenaça per a l’autenticitat i la pervivència de les varietats de la Franja. Contràriament, l’evidència empírica d’aquesta investigació demostra que “la pràctica totalitat dels canvis detectats a la Franja —sempre en detriment de les formes patrimonials dels parlars autòctons— s’han produït per convergir sistemàticament amb les solucions pròpies de la llengua espanyola, mai —llevat d’algun cas anecdòtic— amb l’estàndard de la llengua catalana”.

Una senyal a 12 quilòmetres de Mequinensa, a la comarca del Baix Cinca | EL TEMPS

L’any 2015, després de l’ascens a la presidència aragonesa del socialista Javier Lambán, es va anunciar la recuperació de la legislació de 2009. El propi Esteve Valls confessa que des d’aleshores “se n’està fent molt més, malgrat que continua sent insuficient”. Des del seu punt de vista, “cal actuar políticament per dignificar la llengua a la Franja” i “treballar de manera urgent perquè la gent jove senti la necessitat d’aprendre-la”. Ja fa més de trenta anys que a les escoles franjolines s’ofereix el català com a matèria optativa. Aproximadament el 70 % de l’alumnat de la Franja de primària i l’ESO l’estudia i en algunes àrees, com Fraga i voltants, la Llitera i la Ribagorça Oriental, el percentatge puja fins al 90-95 %. Llavors, què passa? D’acord amb l’investigador, això demostra la insuficiència d’una política lingüística que qualifica de “simbòlica i poc efectiva”, la qual no ha servit per dignificar el català ni per frenar un avanç castellanitzador que cada vegada sembla més inevitable.

Davant aquestes conclusions desesperançadores, l’estudi és una oportunitat per detectar les àrees més amenaçades pel procés de substitució lingüística, de manera que les comunitats afectades puguen treballar per revertir-lo abans que siga massa tard i evitar que la frontera política i administrativa, resultat de l’autonomització de l’estat, esdevinga també una frontera lingüística.

Temps de Franja

Revista aragonesa en català d’actualitat i reflexió

N. 94 • 6 d’abril de 2020

Esperem que hores d’ara hàgiu rebut la revista en paper Temps de Franja 145, amb el suplement Temps d’escola 8. Sabem que hi ha poblacions on el servei de correus està limitat.

En la mort d’en Germà Colon i Domènech

// Artur Quintana i Font

Obituari. El dia 22 de març del 2020 ha mort en Germà Colon i Domènech a Barcelona als 91 anys victima del corona virus. Era un dels grans estudiosos de les llengües romàniques. Nascut el 1928 a Castelló de la Plana estudià filologia romànica a la Universitat de Barcelona i ben aviat va passar a treballar a la de Lovaina, i el 1963 a la de Basilea on va treballar fins a la jubilació el 1997 com a catedràtic de Filologia Romànica.

Llegir-ne més.

El somni de la col·lectivització*

// Vicent Pallarés Pascual

Enguany es compleixen 25 anys de l’estrena de la pel·lícula Terra i llibertat de Ken Loach, un viatge al cor de les col·lectivitzacions que es van portar a terme abans i durant la Guerra Civil a molts indrets d’Aragó. Loach va mostrar en el seu treball de ficció aquella realitat per la què cada vegada s’interessen més historiadors. El film, com va explicar aleshores el cineasta anglès, narra «la història d’una gran esperança, la d’una societat on la terra fos un bé comú». El somni anarquista s’enfronta a la realitat social d’aquells temps: unes estructures de poder on grans terratinents i l’església tenen el control. Les noves idees revolucionàries que arribaren van ser un revulsiu que va intentar trencar amb tot el passat.

Llegir-ne més.

Amb Omella, sempre a l’alba*

// Ramón Mur

Juan José Omella ha viscut sempre a l’alba o al primeríssim començament d’una nova època. Va néixer a Queretes el 1946, en l’alba dolorosa de l’Espanya franquista, després de la Guerra Civil. Va conèixer al seminari la mort de Pius XII, substituït per Joan XXIII, “el papa bo”, que al començament de 1959 va sorprendre el món amb la convocatòria del Concili Vaticà II. L’alba d’una nova època per a l’Església. I Omella hi era.

L’acabat d’elegir president de la Conferència Episcopal Espanyola, no és un prelat progressista sinó més conservador del que pareix. Els bisbes han estat, són i seran conservadors perquè és molt tot el que l’Església ha de conservar i preservar. Omella pot ser tingut com a progressista per haver estat un capellà del Concili, dels quals molt pocs van aconseguir la dignitat episcopal perquè d’ells en van recelar sempre els papes Joan Pau II-Wojtyla i Benet XVI-Ratzinger, sobretot, i fins i tot el propi Pau VI-Montini, que va clausurar el 1965 el Concili inaugurat per Joan XXIII el 1962.

Llegir-ne més.

Indicacions del Govern d’Aragó per combatre el coronavirus

// Redacció

Us passem aqueixes normatives del nostre Govern per a fer front a la present crisi sanitària, i us preguem que en feu cabal. Com veieu estan escrites en les tres llengües del país, com és (o hauria de ser) normal.

Llegir-ne més.

Source: Les xiques que se rentaven les dents | Contalles de Fórnols

Les xiques que se rentaven les dents

[Versión en español al final del relato]

LA PILOTA DE FÚTBOL

Manolo és un cosí meu de Valljunquera que sempre ha segut bastant pito. Quan pujave a Fórnols, li agradave de portar alguna novedat per a impressionar-mos. Una volta, va pujar en una pilota de cuero; un balon de fútbol de reglament. Ere un d’aquells balons que portaven una regata lligada en tiretes de cuero, com una sabata, per a traure-li lo pitorro i poder-lo unflar.

Pilota de futbol

Pilota de fútbol

Jo, molt sorprès perquè no n’havia vist mai cap, li vaig preguntar que d’a on l’havie tret, perquè a les tendes de les viles no en venien. Me va contestar que l’havie aconseguit gràcies a les xiques del tió Eugenio Foz, que estudiaven a Saragossa i se rentaven les dents. Son pare ere l’home més ric de Valljunquera. Molt estranyat, li vaig preguntar:

—Que se renten les dents, dius? —Ell va fer una risseta.

—Quina gorrinada! —Vaig cridar esgarrifat. Vaig pensar que se posaven a la boca lo sabó que sempre havia vist al greler de casa.

LO GRELER

En aquella època, la higiene personal ere molt parda. Teníem una tenalla d’aigua a la vora del greler. Cada dia posàvem mitja jarra d’aigua a la grela i mos rentàvem la cara i el coll sense sabó, per a traure-mos les llaganyes. Dispués, en la mateixa aigua, mos rentàvem les mans aprofitant los restos de les pastilles de sabó que les dones havien fet servir per a rentar la roba i s’havien quedat massa menudes. Ere un sabó que faen a casa en sosa càustica, solades d’oli i restos de cansalada de gorrino.

Greler

Lo greler de casa

Los domenges, baixàvem la grela del greler i, sentats a una cadireta, mos rentàvem los peus i les garres, hasta damunt del ginoll. Una volta al mes, mos rentàvem lo cap en sabó d’olor i mos l’esclaríem en aigua i vinagre. I eixa ere, per a tota la gent de les viles, la llimpiesa que mos fàem. Los jóvens tos preguntareu si no mos dutxàvem mai. I la resposta és que no. Encara que costo de creure, durant molts milers d’anys, la gent no se remullave mai la tripa ni atres parts més brutes. La primera volta que me vaig dutxar va ser als dotze anys, quan vaig anar al seminari.

CÀNTERS I ARGADELLS

A Fórnols teníem motivos per a no rentar-mos per la falta d’aigua que teníem. Quan xorraven les fonts de les places, s’havie d’anar a buscar aigua a la font en un cànter (de 12,5 litros de capacitat). I quan les fonts no xorraven, en llargues temporades de sequia, havíem d’anar a la font de Llavarco o a la del Pou d’en Pi, a casi mitja hora de camí; una hora entre anar, carregar i tornar. Hi anàvem en una burra aparellada en los argadells per a portar quatre cànters d’aigua (50 litros en total).

Jo vaig anar moltes voltes a Llavarco a buscar aigua en la burra i quatre cànters. Los arrimava a la font a rastres i quan los omplia, com no tenia prou estatura ni força per a carregar-los a la burra, li demanava ajuda a alguna de les dones que estaven llavant la roba als llavadors. Sempre vaig tornar en los cànters plens, sense cap problema.

Burra en argadells

Burra en argadells

Per si algun “urbanita” m’està mirant compassivament per damunt del muscle, li diré que a Barcelona tenien aigua corrent a les cases, però tampoc se dutxaven. Quan vaig vindre a viure a Barcelona, pels anys 60, encara hi havie moltes cases sense bany. Hi havie dutxes públiques a un subterrani de la Plaça Urquinaona i molta gent anave allí los dissabtes per a poder-se dutxar. Als anys 80, vaig rehabilitar dos pisos modernistes de l’Eixample de Barcelona i dono fe de que només tenien una tassa de vàter a un quartet menut i un lavabo per a rentra-se les mans a la punta del pasillo. En eixes condicions, és normal que m’esgarrifara quan me vaig enterar de que les xiques del tió Foz de Valljunquera se rentaven les dents.

PROFIDÉN

Manolo me va explicar que venien un sabó especial per a les dents, encara que ell mai l’havie vist. Tamé me va dir que la gent que se rentave les dents se les resfregave en un cepillet menut, especial per a n’eixa faena i que a les caixetes del sabó hi havie un vale retallable. Les xiques del tió Foz li donaven los vales a Manolo i ell los enviave per correu a una casa que li dieven “Profidén”. Aquells cartonets eren números per a participar a la rifa d’un balon de fútbol de verdat i, una de les voltes, va tindre sort i li va tocar a’n ell. Així va ser com vaig descobrir dos coses: que hi havie gent extravagant que se rentave les dents; i com eren los balons de fútbol de verdat.

Propaganda de Profidén

I ara, al feu-tos esta contalla a vatros, tos haig descobert que se pot sobreviure sense dutxar-se. I quina es la raó de que la gent de la meua generació estiguem vacunats contra moltes dolentures i pràcticament no tinguem al·lèrgies.

Pedro J. Bel

Source: 25 anys de Viles i gents confinats (N. Sorolla) | Xarxes socials i llengües

Source: El xapurreau de Lledó | Viles i Gents

Source: Dones havíem de ser | Viles i Gents

Source: Escriure en la nostra llengua

Escriure en la nostra llengua

La COMARCA, periódico independiente del Bajo Aragón, nacido el 12 de noviembre de 1987, con una periodicidad semanal, se vio obligado a convertirse en quincenal solo unos meses después, el 14 de enero de 1988. Y cada 15 días salió a la calle hasta el 2 de junio de 1995 en que, con la aparición de su número 200, reformado en diseño y contenidos, sus suscriptores pudieron recibirlo todos los viernes y en los quioscos era, casi ocho años después, otra vez, el periódico semanal del Bajo Aragón. Ya nunca volvió a ser quincenal.

Aquel ‘doscientos’ llevaba en su página 23 una columna de opinión denominada ‘Viles i gents’ con un artículo de Tomàs Bosque titulado ‘Bellmuntans’. La aportación del cantautor y escritor de la Codonyera era la sexta entrega para la columna escrita en catalán, que había aparecido por primera vez dos meses antes, en las páginas del periódico todavía quincenal. Dos propósitos se perseguían con la introducción del catalán en La Comarca. En primer lugar, demostrar desde el periódico lo importante que es escribir en «la nostra llengua», la que se habla en 29 poblaciones de la comarca histórica del Bajo Aragón o Tierra Baja: 18 en el Matarranya, siete en las cuencas del Mezquín y Bergantes más otras cuatro en el entorno de Caspe.

Pero si era importante escribir en «la nostra llengua», más lo era hacerlo bien. Y este fue el segundo objetivo perseguido con la creación de ‘Viles i gents’. Existía en el periódico, desde hacía algún tiempo, un apartado escrito por Carmeta Pallarés Soro, de La Ginebrosa, aunque afincada en Barcelona. quel rincón del periódico era ‘Un foradet en chapurriau’, con versión siempre bilingüe. Carmeta escribía tal y como se pronuncian las palabras en el lenguaje coloquial de nuestros pueblos y con grafía castellana. Pero muchos no estábamos de acuerdo ni con este sistema, ajeno a cualquier normativa gramatical, ni con denominar ‘chapurriau’ al catalán que se habla en Aragón, de norte a sur.

El ‘foradet’ tenía muchos seguidores y defensores. Pero había otras personas que consideraban incorrecta su forma de escribir y que apoyaban una alternativa como la de ‘Viles i gents’. Recuerdo, por ejemplo, a Teresa Jassà y al entonces alcalde de Calaceite por el Partido Popular, Fernando Latorre, que en contra de los criterios de su partido había declarado en una entrevista de La Comarca que «lo que se habla en Calaceite es catalán». Ante tal situación se llegó al acuerdo de mantener el ‘foradet’ de Pallarés, que en adelante, no obstante, tendría que convivir en el periódico con los escritores de ‘viles’. El colectivo estuvo formado, durante aquel primer año, por Tomás Bosque, José Antonio Carrégalo, Lluís Rajadell, Carles Sancho Meix y Carles Terès. Posteriormente se incorporarían Miquel Blanc, Juli Micolau, Josep Puche (éstos tres temporalmente), Natxo Sorolla y recientemente Estela Rius.

El periodista Lluís Rajadell, al que le habían salido los dientes profesionales en La Comarca, escribió en el ‘Viles i gents’ del número 201, un filete titulado ‘Discrepàncies’, en el que mostraba sus desacuerdos con una supuesta normalización lingüística emprendida por la Diputación General de Aragón/DGA. «Dir que la llengua pròpia d’estes terres limítrofes amb Catalunya s’està castellanitzant és dir el mateix que està desapareixent per a convertir-se en una altra cosa, castellà, sencer i verdader», escribió el periodista de Valderrobres en junio de 1995. Por desgracia, sus observaciones de entonces sobre la situación de nuestra lengua catalana en Aragón tienen plena vigencia, pero corregidas y aumentadas.

Quienes impulsamos el nacimiento de ‘Viles i gents’ tuvimos sumo cuidado en que fuera un espacio escrito en catalán, pero en el catalán de nuestra Tierra Baja, con todas sus variaciones, aunque respetando una gramática universalmente aceptada según la cual no se puede escribir «carré», por ejemplo, aunque así se pronuncie, sino «carrer».

No es momento de entrar en debates polémicos sino de felicitarnos por la puesta en marcha de una iniciativa periodística en nuestra tierra que resultó perdurable. Para muchos, entre los que me encuentro, ‘Viles i gents’, es una auténtica válvula de oxígeno intelectual. Y supone mantener la defensa de una parte inmaterial de nuestro patrimonio histórico y cultural que ni se compra ni se vende pero se vive. Sólo me cabe añadir que quienes promovimos ‘Viles’ actuamos movidos por el amor a nuestra tierra y a la lengua de nuestros antepasados que, por desgracia y para nuestro profundo dolor, muchos de nuestros descendientes ya no hablan.
Hoy, a la vuelta de un cuarto de siglo, me he limitado a recordar y contar a quien esto lea cómo nació este altavoz escrito en catalán, insertado en un periódico en el que algunos hubiéramos deseado que ciertas informaciones, como las del Matarranya, por ejemplo, aparecieran en catalán. No hay que olvidar que sus 18 poblaciones son todas bilingües. Pero, al menos, la inclusión en el periódico de comentarios u opiniones en la lengua materna o vernácula de tantos pueblos aragoneses, en nuestra lengua, fue un paso nada despreciable y más si tenemos presente que ha durado 25 años. Y tiene suficiente impulso para continuar muchos más.

Ramón Mur – Tribuna dedicada a los 25 años de la columna de opinión ‘Viles i gents’
*Director de La COMARCA del 10/02/1995 al 17/08/1995

Source: Efecte boomerang » Temps de Franja

Source: Premi d’investigació “Jesús Moncada” 2020 » Temps de Franja

// Rosa Arqué

L’Ajuntament de Mequinensa acaba de convocar el III Premi d’investigació “Jesús Moncada”. Enguany la novetat la trobem en la temàtica dels treballs perquè a més d’estudis sobre l’obra de Moncada es podran presentar treballs sobre el seu univers: història, llengua, mineria, tradicions, navegació, etc.
El premi, de 3000€, pretén reforçar i difondre la cultura i la història com una via d’investigació, desenvolupament i innovació mitjançant un treball interdisciplinari.
Els treballs originals, en castellà o en català, s’han de presentar fins al 25 de setembre de 2020 i les bases del premi es poden consultar al BOPZ o al web de l’Ajuntament de Mequinesa.

 

Jesús Moncada. / Ajuntament de Mequinensa


Source: Columnas Manuel Siurana – Publicacions

LA SOLUCIÓN DEL COVID 19 ESTÁ EN BECEITE
El Covid19 nos acecha y la solución la encontramos en el año 1530 en Beceite. En el siglo XVI se sabía perfectamente que la peste bubónica era contagiosa, pero no existía un remedio contra ella, como hoy tampoco existe contra el Covid19. Eso sí, en la actualidad tenemos dos ventajas que debemos aprovechar. La primera es el desarrollo científico y médico, la segunda es el conocimiento de la historia. Los avances médicos permitirán que más pronto que tarde, los científicos encuentren uno o varios remedios que impidan la propagación de esta epidemia, que mitiguen su morbilidad y mortalidad, que nos inmunicen y que nos curen. Pero, mientras tanto, no estaría de más que nos fijáramos en un hecho histórico. El jueves, día 16 de junio de 1530, festividad del Corpus, en la pequeña localidad de Beceite murió una mujer a causa de la peste bubónica, el sábado, en el hostal falleció una segunda víctima, natural de Cretas, el domingo 19 ya se puedo constatar que la peste se había extendido por la localidad y el lunes 20 “es buidà lo poble de Beseit”. La gente se fue a vivir “fora del lloc, a lo terme” y allí pasaron el resto de junio, julio y agosto. Muchos murieron “al mas de peste” otros “a la coveta on estave”. Acabada la epidemia regresaron al pueblo y entre Antoni Mestre y Miguel Valle hicieron recuento de las 39 personas que fallecieron. El pueblo volvió a la normalidad.
La drástica medida tomada en Beceite evitó muchísimas más muertes, porque la propagación de la enfermedad quedaba reducida al núcleo familiar y los grupos no contagiados pudieron salvarse al completo. Hoy, un aislamiento total de tan solo dos o tres semanas acabaría con la epidemia, pero somos rehenes de nuestro progreso, de la mundialización, del transporte, del bienestar, de nuestro derecho al ocio, a la cultura, al deporte…, por lo que obviamente y sobre todo en un país democrático esta medida sería casi imposible de implementar. Con todo, no estaría de más que hiciéramos caso a los científicos, que aconsejan que practiquemos el confinamiento social. De ese modo, podremos ganar tiempo, a la espera de la llegada del calor y los avances terapéuticos. Los gobernantes, dueños del poder ejecutivo, bien harán en decretar todas las medidas necesarias para que así sea.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.