Han passat un munt d’anys –molts segles– de quan es pensava i raonava que la terra era plana. Els filòsofs i científics van anar desmuntant aquelles creences. Recordem la teoria heliocèntrica de Copèrnic i de Galileu, creador de la teoria científica, condemnat per heretgia per demostrar que la terra i els planetes giraven al voltant del Sol. No oblidem, però, que encara resten terraplanistes recalcitrants pel món, especialment als EEUU. Traslladem-nos al segle XXI, avui mateix, hi ha negacionistes del COVID i dels vaccins. Alguns han sofert els efectes d’aquest virus, tot i així, encara es dediquen a negligir l’efecte preventiu evidentíssim dels vaccins. Tot és una conxorxa internacional per dominar el món, diuen. I ara em referiré als txapus, també negacionistes. Què volen aquesta gent que venen a “preservar” la llengua, el català franjolí? La defensen no parlant-la en públic? La defensen no escrivint-la? La defensen trencant la unitat lingüística? La defensen anomenant-la barroerament? Amb aquests “defensors” no en calen d’atacants. Si voleu analitzar perquè existeixen els txapus per les terres franjolines haureu de seguir un rumb similar al de Ulisses. No us espanteu, l’aventura serà només un simulacre. El viatge serà a peu per la Franja i no amb vaixell per l’estret de Messina. Això sí, trobareu els propis Escil·la i Caribdis. Escil·la té sis o més caps disposats a la lluita: un, els dels ignorants lingüístics de bona fe, i els altres caps, dels falsos ignorants, dels que diuen “txapurriat parlat, no escrit”, dels qui s’hi oposen a la ciència, dels polítics aprofitats, dels que afirmen que volen parlar mal i dels que falsegen la historia. Compte amb tots ells, perquè en alguna ocasió han boicotejat el dret d’informació i reunió a un grup de ciutadans i s’han querellat quan han considerat oportú. A l’altra banda de l’estret trobareu a Caribdis, un remolí gegant de mar que es forma un parell de vegades al dia i que en el nostre cas és la gran corrent de fòbia al català. Ulisses va perdre sis mariners a Escil·la i el remolí Caribdis s’engolí el vaixell, tot i que Ulisses es salvà. Tan de bo salvem el català de la Franja o d’on sigui. Defensar una llengua és parlar-la, escriure-la, ensenyar-la i anomenar-la pel seu nom.
Rañé impulsa una sèrie documental que segrega el parlar de 7 pobles del Baix Aragó del català i del de la resta de pobles de la Franja
La Franja de Ponent viu un moment lingüísticament molt sensible. S’estan multiplicant al territori els moviments i iniciatives que neguen l’existència del català allí. Intents acientífics de minoritzar-lo i rebatejar-lo atorgant-li el nom de ‘xapurriáu’ o aragonès oriental. Atacs que compten amb el suport de partits polítics com el PSOE, PP, Ciutadans, Vox i el PAR i els diners públics d’administracions locals, comarcals, diputacions i del mateix Govern d’Aragó.
El negacionisme, desgraciadament, ha comptat amb aliats inesperats des del Principat. Gent catalanoparlant, sorprenentment, del món de la cultura i que, almenys públicament, mai havien exhibit cap posicionament polític bel·ligerant amb el catalanisme ni amb la llengua catalana. L’escriptora i periodista cultural lleidatana Cristina Capdevila negava en una entrevista al ‘Diario de Teruel’ que el català i el què es parla a la Franja siguin el mateix idioma. Adoptava el terme segregacionista “xapurriáu”, i es referia a ell com “una llengua que no compta amb una gramàtica escrita i que només es transmet de forma oral”, esborrant d’un plomall la figura i trajectòria bibliogràfica d’autors com Jesús Moncada, Desideri Lombarte, Francesc Serés o Mercè Ibarz.
Un altre català, l’actor Ferran Rañé, amb arrels a La Torre de Vilella, està impulsant una producció audiovisual ‘Documentales de Torrevelilla. Lo Chapurriáu’, on es defensa que “la llengua pròpia” de La Torre de Vilella “i sis pobles de la comarca del Baix Aragó és el xapurriáu”. El projecte ha rebut finançament de l’Ajuntament, governat pel PSOE, de la comarca, també socialista, i sobretot, l’entusiasme de la consellera delegada comarcal de Patrimoni i Llengües, María José Gascón, del PAR, coneguda pel seu anticatalanisme. De l’existència d’aquesta sèrie documental negacionista ens en vam fer ressò el passat 28 d’abril a Racó Català, i ara dues setmanes després, en una entrevista al digital ‘Temps de Franja’, Rañé no només no aprofita l’ocasió per recular en els seus plantejaments acientífics sinó que aprofundeix en marcar distàncies entre el català i el xapurriáu. A més, ara s’atreveix a segregar-lo també del parlar de la resta de la Franja de Ponent i es refereix al valencià com si fos una llengua diferenciada.
L’actor ficat a productor exhibeix una ignorància superlativa en qüestions bàsiques com la diferència entre llengua i variant dialectal, l’origen del català, el fet de creure que les fronteres naturals entre comarques o territoris delimiten l’àrea d’influència d’un idioma o la seva reclamació d’una gramàtica pròpia per escriure el xapurriáu. A més, intenta defugir qualsevol polèmica, atribuint les seves poca-soltades al que diuen tercers o refusant aprofundir en el que se li pregunta. A les seves respostes hi predominen els “n’hi ha qui diu”, “si hi ha gent que diu que”, “hi ha gent que diu” i similars quan el periodista intenta, sense sortir-se’n, que vagi més enllà i s’atreveixi a explicar aquestes diferències inexistents entre català, el parlar del Baix Aragó i el de la resta de pobles de la Franja, que també considera que tenen un caràcter diferenciat.
Malgrat és finançat amb diners públics, comptar amb el beneplàcit d’una de les principals veus anticatalanes a la zona, María José Gascón, i donar validesa a l’agenda lingüicida del segregacionisme, Rañé, en un exercici de cinisme, li lleva qualsevol intencionalitat política a un projecte documental que trosseja el mapa dialectal català: “Al documental no entrem en cap valoració política, ni tan sols de política educativa. Es reflectirà com es parla i els temes que van sortint en la conversa. És un documental que se centra a donar testimoni del parlar. El xapurriáu és una llengua molt expressiva, que té recursos musicals i expressius altíssims. Si hi ha gent que diu que és català, valencià o occità, sobrepassa aquest projecte i no hi entrem”.
Quan se l’interroga sobre el fet que la totalitat dels estudis acadèmics consideren que la llengua del Mesquí és català, Rañé introdueix una resposta completament acientífica: “En això n’hi ha molts matisos. N’hi ha dos pols oposats. Hi ha gent que diu que abans que Catalunya fos un país, ja existia Aragó i que el que es parla a Barcelona és l’aragonès de Barcelona. I una altra postura diu que el que es parla aquí és català. No entrem en absolut en aquesta qüestió. Per a mi, sempre ha estat una llengua que s’ha autodefinit per la gent que la parla amb orgull i naturalitat dient: ‘parlem xapurriau’. No entrem en més consideracions”.
Rañé, embolica que fa fort, es despenja amb una nova segregació, la del català del valencià, quan delimita aquest xapurriáu a les set poblacions del Baix Aragó, i li qüestionen si el que parlen als 55 pobles restants de la Franja catalanoparlants és la mateixa llengua que ell defensa: “La interpretació que en fa cada lloc no és la mateixa. Per a mi, sempre ha estat clar que el xapurriáu és més proper al valencià. Però també n’hi ha qui diu que el valencià és català, i en això no entrem”.
Ferran Rañé, actor descendent de la Torre de Vilella
// Lluís Rajadell
L’actor català prepara una sèrie de documentals amb suport de l’Ajuntament, la Comarca del Baix Aragó i associacions locals per a mostrar la parla del poble, que no entra a valorar si és català.
L’actor català Ferran Rañé. / F. R.
Ferran Rañé encapçala un equip que, el proper mes de juny, gravarà a la Torre de Vilella una sèrie de documentals titulada Documentales de Torrevelilla. Lo chapurriau que, a partir d’una sèrie de converses entre persones del poble, vol deixar constància de la parla local, que Rañé considera «amenaçada». Hi col·laboren l’Ajuntament, el Museu Històric, el CB Torrevelilla i la Comarca del Baix Aragó.
Tan malament està la parla del Mesquí com per a gravar un documental per conservar-ne la memòria?
El meu avi era de Torrevelilla i la gent del cinema descendent de Torrevelilla, com jo, volem fer un documental amb la col·laboració de l’Ajuntament sobre el xapurriau, perquè està amenaçat. Volem donar el protagonisme i la veu a la gent que el parla habitualment. Cuidant molt la imatge i el so. Seran uns documentals sense presentadors. Hi haurà tres convidats al voltant d’una taula per parlar entre ells de manera amable, com si ho feren en un banc o jugant una partida de cartes. Hi haurà vuit temes proposats que ells aniran desenvolupant. D’una hora de gravació en quedaran 15 minuts per cada documental. Ho fem perquè el xapurriau és una llengua amenaçada.
Per què està amenaçada?
Per diverses causes. La primera, que el castellà passa a ser la llengua vehicular per tothom, en part perquè els matrimonis es fan amb persones d’altres poblacions castellanoparlants i cada vegada el parla menys gent.
Quina serà la mecànica de les vuit xarrades previstes?
Es tracta que l’espectador pugui sentir el millor possible la conversa, només amb la presència dels invitats. Serà una conversa espontània. També hi haurà un darrer capítol amb tres persones més joves que explicaran les dificultats per les que passa la llengua, si la parlen amb els fills o no, i explicaran els problemes. També hi haurà una taula amb tres adolescents que parlaran de les penyes, de la seua educació, etc. Prepararem un plató per a les xarrades, que es faran totes en un cap de setmana. Si els documentals surten bé, n’hi ha la possibilitat de fer-los de nord a sud, amb pobles que parlin les llengües d’Aragó. Però no hi ha res concretat al respecte.
La parla de la Torre de Vilella pot arribar a desaparèixer?
Si no es fan coses, sí. Al documental no entrem en cap valoració política, ni tan sols de política educativa. Es reflectirà com es parla i els temes que van sortint en la conversa. És un documental que es centra en donar testimoni del parlar. El xapurriau és una llengua molt expressiva, que té recursos musicals i expressius altíssims. És reflex de la personalitat de la gent, que s’expressa a través de la seva llengua materna, i ens preocupa que estigui amenaçada.
Quina solució hi ha per a conservar-la?
Això es un altre tema, que va més enllà dels documentals, que es centren en donar testimoni de la llengua de set poblacions del Baix Aragó històric —Aiguaviva, la Codonyera, la Ginebrosa, la Sorollera, Bellmunt de Mesquí, la Torre de Vilella i la Canyada de Beric—. També hi ha diferències mínimes entre els pobles del xapurriau que són enriquidores i que ajuden a que se sàpiga d’on és la gent per la forma de parlar. Un capítol dels documentals va d’això, al parlar de la vida social amb gent d’altres pobles com la Canyada, la Codonyera i la Ginebrosa. El problema és paregut a tots els municipis.
«Hi ha gent que diu que el que es parla a Barcelona és l’aragonès de Barcelona»
Per què parla al seu projecte de xapurriau si tots els estudis acadèmics sobre la llengua del Mesquí la consideren català?
En això n’hi ha molts matisos. N’hi han dos pols oposats. Hi ha gent que diu que abans que Catalunya fos un país, ja existia Aragó i que el que es parla a Barcelona és l’aragonès de Barcelona. I un altra postura diu que el que es parla aquí és català. No entrem en absolut en aquesta qüestió. Per a mi, sempre ha estat una llengua que s’ha autodefinit per la gent que la parla amb orgull i naturalitat dient: «parlem xapurriau». No entrem en més consideracions.
El documental inclourà una transcripció del xapurriau. Quina ortografia i quina gramàtica utilitzarà per aquesta transcripció?
És possible que no es faci la transcripció en xapurriau. El que és important és sentir-lo parlar. Posarem, segur, subtítols en castellà per a la gent que no l’entén. Aquests són imprescindibles, però no vull una saturació de subtítols.
Però si, finalment, manté la transcripció del xapurriau, quina ortografia utilitzarà?
La que utilitza el nostre especialista en xapurriau, Juan Segura, que és de Torrevelilla, per a les publicacions. Però no hi haurà transcripció, per evitar la saturació de lletra. El castellà fa falta, però l’única qüestió que pretenem és mostrar a qui parla el xapurriau i sentir perfectament les converses al voltant d’una forma de vida que està desapareixent pels avenços socials i per la substitució pel castellà. Crec que s’hauria de fer un treball a les escoles. Em preocupa que la gent senti parlar-lo. Quina ha d’esser la gramàtica per escriure’l és un tema que s’haurà de debatre.
Pot contribuir a conservar el xapurriau l’ensenyament del català que es fa a les escoles de molts pobles de la Franja?
No ho sé. Parlo de que, a l’escola, els nanos treballin amb la gent que parla el xapurriau, la llengua local. Que sentin parlar en la llengua local. És un treball paral·lel al que es pugui fer sobre gramàtica o sintaxi.
«Hi ha qui diu que el valencià és català»
La llengua dels set pobles del Mesquí als que es refereix és la mateixa que es parla les comarques veïnes dels Ports de Morella, Matarranya o Terra Alta?
Per diferents comarques n’hi ha diferents matisos i no entrem en aquest debat. Parlem del xapurriau, que es parla al Baix Aragó històric. Estem preocupats per un idioma que hem sentit parlar des de petits, que és preciós, té una força increïble i que està amenaçat. Quan es perd un idioma es perd un patrimoni immaterial, i això és gravíssim. No tinc cap problema en anomenar xapurriau la llengua del Mesquí, d’on soc descendent. El nostre objectiu és reunir a gent del cine de Torrevelilla per fer uns documentals perquè la gent es vegi molt bé, que no hi hagi un punt de vista superior d’un presentador i que còmodament parlin de coses socials, de vida particular i de tradicions en xapurriau. Si hi ha gent que diu que és català, valencià o occità, sobrepassa aquest projecte i no hi entrem.
Però no creu que el Mesquí, el Matarranya, els Ports de Morella o la Terra Alta parlen la mateixa llengua, independentment del nom?
Però la interpretació que en fa cada lloc no és la mateixa. Per a mi, sempre ha estat clar que el xapurriau és més proper al valencià. Però també n’hi ha qui diu que el valencià és català, i en això no entrem.
No l’incomoda que «xapurreat» textualment vulgui dir «idioma mal parlat»?
No, és l’autodefinició de la llengua per la pròpia gent que la parla. La gent, encara que xapurriau va poder començar amb un to despectiu des del punt de vista dels castellanoparlants, l’ha adoptat i des de ben petit he sentit que la gent del poble d’una manera natural i orgullosa diu «natros parlem xapurriau». Natres, com a gent de cinema, donem pas a la imatge de la gent que el parla habitualment i mostrem com sona una llengua amenaçada que és molt expressiva i forma part de la personalitat de la gent. Aquí acaba la nostra aportació. També és un documental de costums, que en molts casos són comuns a la denominada «España Vaciada».
No sic un metge dialectòleg, sinó un pacient de la Franja. Un d'eixos pacients repel·lents que se documenten un poc.
Amb este mapa de 3 isoglosses, 1 frontera entre llengües i 1 límit autonòmic vull explicar que el català d'Aragó no existeix. pic.twitter.com/2DBnlRKHnC
— Manel Riu Fillat ||*|| 🏴☠️ (@Mireiagalindo) April 27, 2021
3.9 L'inexistent català d'Aragó
Entre aragonès i català hi ha isoglosses que s'entrecreuen; la més rellevant: diftongació (viello) / no diftongació (vell). D'astí ix la línia lila nord.
Entre castellà i català no s'entrecreua res: el castellà importat se va menjar l'aragonès. pic.twitter.com/NxhDJ0s0hZ
— Manel Riu Fillat ||*|| 🏴☠️ (@Mireiagalindo) April 27, 2021
5.9 L'inexistent català d'Aragó
La línia roia és la isoglossa "pllat(o)" (dintro de la línia) / "plat(o)" (fora de la línia). Com se veu, "pllat(o)" no se dóna a tota la Franja, se dóna en català i en aragonès, se dóna a Aragó i a Catalunya. No és de cap "català d'Aragó". pic.twitter.com/9f6uug2fvu
— Manel Riu Fillat ||*|| 🏴☠️ (@Mireiagalindo) April 27, 2021
7.9 L'inexistent català d'Aragó
La línia açul és la isoglossa "cantés(e)-cantesa-cantase" (al nord) / "cantara" (al sud). "cantés(e)" no se dóna a tota la Franja, se dóna a Catalunya i País Valencià; "cantara" se dóna al País Valencià. No és de cap "català d'Aragó". pic.twitter.com/lE2F3B2IxH
— Manel Riu Fillat ||*|| 🏴☠️ (@Mireiagalindo) April 27, 2021
9.9 L'inexistent català d'Aragó
D'on vine, doncs, això de "català d'Aragó"? És de fa poc. La llei PP-PAR anomenava LAPAO el català (2013). La llei PSOE ho va canviar (2016), però… amb l'ull posat en l'immens blaverisme aragonès. "Sí, es catalán; pero catalán de Aragón, ¡ojo!" pic.twitter.com/SyNyKjlatZ
— Manel Riu Fillat ||*|| 🏴☠️ (@Mireiagalindo) April 27, 2021
Con motivo d’a zelebrazión d’o Día d’o Libro y d’o Día d’Aragón, o Departamento d’Educazión, Cultura y Esporte d’o Gubierno d’Aragón, a traviés d’a Direzión Cheneral de Politica Lingüistica y con a colaborazión d’a Direzión Cheneral de Cultura, incorpora en Aragón eBiblio (https://aragon.ebiblio.es/) y a Biblioteca Virtual d’Aragón (Biviar), os dos primers libros d’a “Colezión Isabel de Rodas”. Se trata d’una colezión que replegará testos clasicos en aragonés u traduzius a ista luenga. A colezión s’inizia con os titols: Ofizina d’Orizón y Esautamén tresbatiu, de Miguel Labordeta, autor d’o que iste año se zelebra o zentenario d’a suya naixenzia y Cuentos antigos d’Emilia Pardo Bazán, d’a cuala se remera o zentenario d’a suya muerte.
Isabel de Rodas y Araiz, de qui prene o nombre ista colezión estió una escritora d’o sieglo XVII que vivió en o Colechio d’as Virchens de Zaragoza, que no tenió caracter conventual y que puede relazionar-se con os clamaus «colechios de mesachas» d’a Edat Moderna. Ixo esplica que estase una d’as pocas mullers que, en o sieglo XVII, escribise en l’ambito ispanico y, dica an se conoixe, a unica, de conchunta con Ana Abarca de Bolea, que lo fazió en aragonés.
Ta ixo aproveitó un d’os espazios literarios que as mullers encomenzoron a compartir con os ombres en ixa zenturia, os zertamens poeticos barrocos. En concreto, partizipó en o que se zelebró en Uesca en 1650, con a fin zelebrar o matrimonio d’o rei Felipe IV y Mariana d’Austria, y cualas composizions se publicoron en a Palestra numerosa austriaca (Uesca, 1650). Lo fazió con un romanze grazioso de vintizinco coplas, «Mueso rei Felipe Quarto», con o cual felizitaba a los reis por a suya voda.
D’ista manera, Isabel de Rodas, de conchunta con a menzionada Ana Abarca De Bolea, ubrioron a la muller un espazio en a literatura en luenga aragonesa.
LiteARAtura, una nueva APP s’ubre a l’universo literario en luenga aragonesa
A Direzión Cheneral de Politica Lingüistica ha presentau tamién l’App LiteARAtura https://play.google.com/store/apps/details?id=com.religada.litara, desarrollada dentro d’o programa Agora x l’aragonés, con l’obchetivo d’ofrexer a la ziudadanía azeso a l’universo literario en luenga aragonesa.
LiteARAtura ye un proyeuto conchunto de Religada Soluzions Informaticas (www.religada.com) y a Direzión Cheneral de Politica Lingüistica d’o Gubierno d’Aragón. O suyo obchetivo ye fer plegar a tota a ziudadanía l’universo literario d’a luenga aragonesa, dende as primeras muestras en a Edat Meya, dica l’actualidat, con tota a suya estensión y diversidat.
Arredol de 300 autors y autoras s’amuestran, bien en os espazios cheograficos en que han naxiu y/u han desarrollau a suya obra, u a traviés de breus biografías que destacan as suyas obras en aragonés más importans. En os enlazes se puede trobar más informazión sobre cada autor y a suya obra.
Tamién i hai un espazio pa las editorials, reconoxendo-les asinas o suyo treballo y a suya vocazión por difundir a literatura en aragonés. A traviés d’os enrrastres se puede plegar a los suyos catalogos, por os cuals en as zitas d’as biografías nomás se fa constar autor, titol y calendata d’edizión.
Finalmén, esiste un trestallo pa desfrutar d’as obras. Totas as que son disponibles en linia tienen puesto en LiteARAtura, mesmo as que s’incorporan en a colezión Isabel de Rodas de libros electronicos.
A Direzión Cheneral de Politica Lingüistica ha elaborau un video que se puede visualizar en https://youtu.be/vesxa854foy, que amuestra o funzionamiento de l’aplicazión.
Sant Jordi 2021. “Mils d’amorets”, Desideri Lombarte i Rosalia Gil: Poesia i vida
III Jornada de literatura catalana d’Aragó: els clàssics
Amb la participació de Rosalia Gil, dona de Desideri Lombarte, i d’altres especialistes sobre l’escriptor.
Diumenge, 25 d’abril 2021 a les 19 h on line
Inscripcions i informació: cliqueu aquí.
Organitza: Associació Cultural del Matarranya i Clarió- Associació de famílies del Matarranya per la llengua.
La idea de la Jornada és parlar una mica a través de la Rosalia Gil de les arrels d’en Desideri (lo mas, la seua mare, la seua iaia…) i també de la relació amb la Rosalia, de com van arribar a ser conscients de la llengua i dels primers anys de reivindicació.
Una excusa per passar una bona estona els que ja som afins i els que encara no i celebrar Sant Jordi d’alguna manera.
a fa un temps que em va passar, que vaig rebre una trucada d’aquelles, diguem, inoportunes i, sobretot, desafortunades. La qüestió é que una veu harmoniosa i educada, però alhora alarmada i preocupada, em volia advertir de que al meu carrer, raderament, s’havien produït un seguit de robatoris.
Jo, en la meua inseguretat que em caracteritza, vaig apartar la cortina i mirar a través de la finestra per a comprovar que no ens havíem traslladat a una megalòpolis d’aquelles que expliquen estan tan plenes de perills com de misèria.
Sóc d’un poble de la Franja, nascuda a l’Aragó i parlo català. Bé, sóc moltes més coses, però últimament sembla que cal presentar-se amb aquesta rutina cada volta que alguna persona desconeguda em pregunta o he de parlar en públic. Això ja em passava de joveneta quan vaig començar a estudiar fora de les escoles del poble per qüestió d’edat. Aquí (a Aragó) i allà (a Catalunya), en escoltar la meua fonètica, la pregunta estava servida: D’on ets? Parles com els de Tortosa…
Ara que ve Sant Jordi és bon moment per a recordar un curiós llibre d’història local publicat l’any passat a la Llitera, que aporta dades i reflexions de molt interès per a la història de la comarca i sobre el funcionament d’aquell món rural del segle XIX. El llibre es titula “Manuel María Coll. Una vida de compromiso entre Binéfar y América”, escrit per Silvia Isábal Mallén i editat per l’Instituto de Estudios Altoaragoneses. L’autora de Binèfar ha publicat ja diversos treballs d’història local, estudis rigorosos i amb molt bona repercussió popular, i actualment és la responsable de publicacions del Centre d’Estudis Lliterans.
Recentment s’ha publicat un nou número de Littera, la revista editada pel Centre d’Estudis Lliterans (CELLIT). Es tracta del número 6 i aporta informació especialitzada i inèdita sobre la comarca, referent a art religiós, història, sociologia, personatges, sense faltar estudis en profunditat d’actualitat. El nou número conté temes i autors de molt interès, cadascun d’ells tractat amb una extensió adequada i amb tota mena de detalls.
Sabeu què és un “forat de l’altre món”? Es tracta d’una esquerda a la roca de la serra que envolta Albelda, i diuen que, si hi tires una moneda, no sents com arriba al fons. És, de fet, el lloc mitològic de les albeldeses: totes sabem que estos forats existeixen, molts no n’han vist mai cap, i només qui és més expert sap quants n’hi ha i on són.
Amb al títol “Joventut díscola a Albelda al segle XVIII”, els investigadors del Centre d’Estudis Lliterans Silvia Isábal Mallén i Victor Bayona Vila han publicat un escrit a la secció “Historia de nuestra historia” de la revista comarcal Somos Litera, basat en documentació d’aquell temps.
El Consejo de Gobierno ha aprobado la suscripción de un convenio de colaboración con la comarca de la Jacetania para la promoción de la lengua aragonesa y sus variedades dialectales.
NOTICIA
ACTUALIZADA 19/4/2021 A LAS 15:50
Efe. Zaragoza
Veladores y calles de Jaca. Marzo 2021.
Rafael Gobantes
El Consejo de Gobierno ha aprobado la suscripción de un convenio de colaboración con la comarca de la Jacetania para la promoción de la lengua aragonesa y sus variedades dialectales que recibirá una aportación económica de 5.000 euros destinada a proyectos que desarrollan en su seno.
Asimismo, se ha dado también el visto bueno al acuerdo para suscribir un convenio de colaboración con la comarca del Bajo Cinca destinada a la implementación de medidas a favor del catalán de Aragón y sus variedades dialectales.
El presupuesto que el Departamento de Educación, Cultura y Deporte –a través de la Dirección General de Política Lingüística– destina a esta iniciativa es de 5.000 euros.
En este sentido, la comarca del Bajo Cinca/Baix Cinca, al amparo de este acuerdo, impulsará el programa de animación lectora en catalán “Contes a la vora del riu” y un Concert de música folk en català.
Por lo que respecta a la comarca de la Jacetania, el acuerdo aprobado favorecerá la edición de un cuento en aragonés, el desarrollo de recursos museográficos en aragonés y una serie de trabajos de toponimia en la comarca.
El Departamento de Educación, Cultura y Deporte realizará estas aportaciones dentro de sus competencias en materia de política lingüística, cuya dirección general ayuda en el impulso a la enseñanza de las lenguas propias de Aragón en todos los niveles y etapas y promociona la investigación del patrimonio lingüístico aragonés.
También coordina y colabora con otras administraciones y entidades en la implementación de programas y planes específicos para el efectivo uso y normalización social de las lenguas propias de Aragón en las zonas de utilización predominante.
Javier Giralt Latorre, Profesor Titular de la Universidad de Zaragoza / Francho Chabier Nagore Laín, Profesor Titular de la Universidad de Zaragoza
Presencial
Horas lectivas totales:
25.00h.
Horas lectivas presenciales:
21.00h.
Horas no presenciales:
4.00h.
Tarifa general:
140 euros
Tarifa reducida:
120 euros
Objetivos:
El aragonés y el catalán carecen de un reconocimiento oficial en Aragón que ha impedido que se hayan podido acometer acciones de política y planificación lingüística. Ello tampoco ha favorecido una enseñanza de ambas lenguas en ninguno de los estadios de nuestro sistema educativo, ni siquiera en el universitario. Sin embargo, ese no ha sido impedimento para que numerosos escritores, motivados por su amor a estas lenguas minorizadas, hayan dado el paso de emplear el aragonés o el catalán en sus composiciones, desarrollándose en época contemporánea unas literaturas que, pese a su interés, son escasamente conocidas. Por otra parte, tanto el catalán como el aragonés fueron lenguas escritas en el Aragón de la Edad Media. Y luego, entre los siglos XVII y XIX existen algunos testimonios –poco a poco rescatados por los estudiosos– que reflejan una cierta continuidad en el uso literario de estas lenguas.
Los objetivos de este curso son: 1) ofrecer una aproximación a la historia de la literatura en Aragón escrita en aragonés y catalán; 2) presentar el panorama de la creación literaria en aragonés y en catalán en nuestra región en época contemporánea (ss. XX y XXI); 3) analizar la producción literaria en aragonés y en catalán en el ámbito de la poesía, la prosa y el teatro; y 4), dar voz a los propios escritores con el fin de que compartan su experiencia personal de escribir en aragonés y en catalán. En definitiva, la pretensión del curso es poner al alcance de quienes están interesados por las lenguas de Aragón (y por la literatura en general) una visión amplia de una realidad literaria poco conocida y poco atendida -que en raras ocasiones ha tenido cabida en el ámbito académico universitario-, con el fin de que pueda ser valorada en su justa medida.
Programa:
Miércoles, 14 de Julio
10:00 h. La literatura medieval y del siglo XVI en aragonés [2]
12:00 h. Textos literarios en aragonés de los siglos XVII, XVIII y XIX [12]
16:00 h. La poesía en aragonés (siglos XX-XXI) [9]
18:00 h. La prosa en aragonés (siglos XX-XXI) [7]
Jueves, 15 de Julio
10:00 h. El teatro en aragonés (siglos XX-XXI) [8]
12:00 h. La poesía en catalán en Aragón [5]
16:00 h. La prosa en catalán en Aragón [10]
18:00 h. En teatro en catalán en Aragón [6]
20:15 h. Presentación del libro: El “continuum románico”. La transición entre las lenguas románicas, la intercomprensión y las variedades lingüísticas de frontera [4] [6]
Viernes, 16 de Julio
10:00 h. Escribir en aragonés [1] [3]
12:00 h. Escribir en catalán [11] [5]
Ponentes:
1 Ana Giménez Betrán, Profesora en IES Pirámide (Huesca)
2 Antonio Pérez Lasheras, Profesor Titular de la Universidad de Zaragoza
3 Chusé Inazio Nabarro García, Profesor en IES Lucas Mallada (Huesca)
4 Francho Chabier Nagore Laín, Profesor Titular de la Universidad de Zaragoza
5 Héctor Moret Coso, Profesor en INS Miguel Tarradell (Barcelona)
6 Javier Giralt Latorre, Profesor Titular de la Universidad de Zaragoza
7 José Ángel Ibáñez Sánchez, Profesor de la Universidad de Zaragoza
8 Mª Pilar Benítez Marco, Profesora de la Universidad de Zaragoza
9 María Ángeles Ciprés Palacín, Profesora de la Universidad Complutense de Madrid
10 María Teresa Moret Oliver, Profesora Asociada de la Universidad de Zaragoza
11 Merche Llop Alfonso, Profesora jubilada
12 Óscar Latas Alegre, Técnico de Cultura – Comarca Alto Gállego
Alumnado:
· Profesores de los diferentes niveles educativos, especialmente los vinculados a las áreas de Lengua y Literatura, y a las lenguas de Aragón o interesados en ellas.
· Alumnado universitario del ámbito de la filología, educación, humanidades, sociología, antropología, etc.
· Profesionales interesados en ejercer como como investigadores en torno a las lenguas minoritarias de Aragón.
· Público general.
Formación exigible a los interesados en matricularse:
Tendrán preferencia los titulados universitarios, pudiendo inscribirse público en general.
Reconocimiento de créditos:
Solicitado el reconocimiento como créditos por las Actividades universitarias culturales por la Universidad de Zaragoza.
0,5 ECTS
1. Los asistentes pueden solicitar individualmente a los Servicios Provinciales de Educación el reconocimiento de la actividad como Formación Permanente de Profesorado presentando el certificado de haber realizado el curso.
Los estudiantes interesados en que su Universidad les reconozca como créditos ECTS por haber realizado un Curso de Verano de la Universidad de Zaragoza, deben consultar con la Secretaría de su Facultad o Escuela de origen tal posibilidad.
Procedimiento de evaluación:
· Los asistentes que quieran optar a convalidar el Curso por créditos ECTS deberán realizar una reseña por cada una de las sesiones.
· En la reseña deberán sintetizar los contenidos aprendidos en cada una de las sesiones y reflexionar sobre ellos, aportando una opinión personal.
· Dicha reseña tendrá en total una extensión aproximada de 3.000 a 6.000 palabras.
· Se valorará la capacidad de comprensión y análisis de las ideas principales expuestas en las diferentes sesiones.
· Los coordinadores del curso serán los encargados de evaluar las reseñas.
Lugar de celebración:
Aulas de la Residencia Universitaria de Jaca
C/Universidad, 3
22700 Jaca (Huesca)
Alojamiento:
Residencia Universitaria de Jaca, C/Universidad, 3 – 22700 Jaca (Huesca)
Les veus del deep state i també del govern no paren de repetir “Espanya és una democràcia plena”, però la dita diu “Mira de què es vanta i sabràs què li falta”. Si Espanya fos una democràcia com cal a què venen totes aquestes lloances? No discutiré la formalitat democràtica de l’Estat espanyol, tot i que en la pràctica cada vegada les escletxes se li evidencien més i més. És un fet que el poder judicial està usurpant funcions del legislatiu i comença a fer-ho també de l’executiu. Posarem exemples dels retalls a la llibertat de expressió: empresonament dels titellaires de Madrid, el raper Pablo Hasél en el mateix cas, Valtònyc exiliat i més gent condemnada per delits d’odi. Què em dieu de la sentència del Constitucional –minvat i caducat– quan va anul·lar els articles més importants de l’Estatut català, havent-hi estat aprovat en referèndum? És normal en una democràcia que la justícia pugui decidir d’allò que poden aprovar els Parlaments, inclús d’allò que poden parlar? Prestigiosos juristes i professors nacionals i internacionals han posat en evidència les irregularitats o tibament fins a trencar les costures en el procés català. Més que justícia hi ha venjança i repressió. Es pot repetir fins l’extenuació que a Espanya no hi ha presos polítics ni exiliats, però hi són. Què hi pensa la resta del món: una rebel·lió inventada, una sedició sense actes violents i uns activistes i la presidenta del Parlament i gairebé tot el govern a la presó o a l’exili. Cada vegada són més les veus que posen de manifest la deficiència democràtica espanyola: el 22/03/2021 el Consell d’Europa alerta Espanya per les condemnes a presó a artistes i la Comissió de Venècia critica Espanya per la llei mordassa i vol que la reformi. El 27/03/2021 toc d’atenció del Consell d’Europa a Espanya perquè Cuixart i els presos polítics pateixen “intimidació”. El 31/03/2021 el govern dels Estats Units ha alertat Espanya de les escletxes que hi ha a la democràcia espanyola i ha advertit de la vulneració d’alguns drets humans al país. Fa pocs dies una jutgessa obliga Marlaska a restituir Pérez de los Cobos, etc, etc. El Suprem censura la llibertat ideològica de la Universitat. Un tuf ultradretà es va escampant. Llegiu els informes d’Amnistia Internacional. Espanya és una democràcia plena, sí, però d’escletxes per on s’evapora la democràcia.
Com a acte d’enguany de l’activitat “Quedaran les paraules”, la Comarca del Matarranya (Departament de Cultura) ha organitzat una caminada literària per al dia 23 a Ràfels. Es faran lectures –capítols del meu llibre sobre lo Floro relacionats amb els indrets de Ràfels i el Matarranya– tal com s’indica en el cartell que adjunto.
De l’infern patit a Auschwitz Primo Levi va escriure un testimoni esfereïdor que, alhora, constituís una dolorida reflexió sobre la condició humana titulat Se questo è un uomo (1947)
De l’infern patit a Auschwitz Primo Levi va escriure un testimoni esfereïdor que, alhora, constituís una dolorida reflexió sobre la condició humana titulat Se questo è un uomo (1947). Quan los presoners queden reduïts a la supervivència animal, desapareixen los valors de la solidaritat i la empatia inherents a la humanitat, i l’home dixa de ser-ho també entre els altres condemnats a l’extermini: «Qualsevol que hagi esperat que el seu veí acabi de morir per emportar-se un quart de pa, també és, sense culpa seva, més lluny del model de l’home pensant que el pigmeu més cru i el sàdic més atroç», diu l’escriptor italià. Lo 20 de març mos va dixar un home bo, Josep Anton Carrégalo, fill de Mont-roig, de qui mos queda a la memòria la seua personalitat amable amb tots, lliure de prejudicis ideològics, i la seua excepcional tasca d’investigador, creador literari i activista cultural. Per amor al seu poble natal va impulsar l’associació Sucarrats i va estudiar el seu folklore amb treballs molt reconeguts pels especialistes. Temps de Franja, revista amb la qual va col·laborar, li va dedicar una sentida necrològica i s’hi ha reeditat l’entrevista que el 2009 li va fer Artur Quintana. Pocs dies desprès, lo blog pretesament cultural del «Chapurriau» va publicar una altra necrològica on s’alternaven la llista de mèrits del mont-rogí i expressions difamatòries amb voluntat de ferir: «Estire la garra lo folclorista Carrégalo», és l’eloqüent títol, sota el qual se fa etimologia de mal gust amb lo seu cognom i es menysprea a d’altres estudiosos, en la línia d’alguns articles del blog. Sortosament, les xarxes socials s’han convertit en tribunes personals que poden difondre qualsevol idea sense filtres, però també permeten que opinions malaltisses o comentaris vulgars, denigrants o d’odi que abans se quedaven a la barra del bar ara es llànçon desacomplexats a l’esfera pública. I poden arribar a casos d’abjecció tan deshumanitzada com este, que tracta d’emportar-se el bon nom del veí que acaba de morir.
Col·lectius Lo cresol i Viles i gents, Associació Cultural Sucarrats i Associació Cultural del Matarranya
