La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: Llengua
Després del procés de revisions i una mica d'espera, ja es pot consultar l'article sobre dialectologia diacrònica (Ribagorça/Matarranya)de @Giraltlatorre i una servidora,a la revista Zeitschrift für Katalanistik https://t.co/nkxmIFK2r3, per si l'estiu resulta avorrit:@psylex_lab
— Maite Moret (@MoretMaite) July 26, 2021
El Consejo de Gobierno ha aprobado hoy el nombramiento de los primeros quince miembros de la Academia Aragonesa de la Lengua que se articula en dos secciones, el Instituto de l’Aragonès y el Institut Aragonés del Català.
Este órgano fue creado por la Ley 3/2013, de 9 de mayo, de uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón como institución científica oficial en el ámbito de las lenguas y modalidades lingüísticas propias.
Sus competencias son: establecer las normas referidas al uso correcto de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón y asesorar a los poderes públicos e instituciones sobre temas relacionados con el uso correcto de las lenguas y modalidades lingüísticas propias y con su promoción social.
Según la Ley, los académicos deben ser personas de reconocido prestigio en el ámbito de la filología, literatura y lingüística, preferentemente doctores y nativos hablantes, que cuenten con una larga trayectoria en la práctica y el fomento de los valores lingüísticos y literarios propios de la comunidad aragonesa, y en la que estén representadas las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón.
El cargo de académico no conlleva retribución y la elección de los quince primeros “de número” corresponde, a partes iguales, a las Cortes de Aragón, el Gobierno de Aragón y la Universidad de Zaragoza. La Academia podrá completarse con otros 15 académicos de número y con los académicos correspondientes y de honor que se considere necesario.
Estos primeros miembros que han sido nombrados, de entre los cuales elegirán al presidente, son:
Carmen Alcover Pinós (Mazaleón, 1952). Doctora en Filología. Técnica de lenguas del Gobierno de Aragón (hasta 2017) y coordinadora del Seminario Permanente de lengua catalana. Fue miembro del Consejo Superior de las Lenguas de Aragón.
María Luisa Arnal Purroy (Albelda). Doctora en Filología. Profesora titular de Literatura Española de la Universidad de Zaragoza. Tesis sobre el habla de la Baja Ribagorza occidental.
José Bada Panillo (Fabara, 1929). Doctor en Teología. Primer consejero de Cultura del Gobierno de Aragón. Fue presidente del Consejo Superior de las Lenguas de Aragón. Premio Desideri Lombarte del Gobierno de Aragón en 2016.
María Pilar Benítez Marco (Zaragoza, 1964). Doctora en Filología. Tesis sobre el aragonés ansotano. Autora de un manual de enseñanza del aragonés, profesora asociada de Didáctica de las Lenguas y del Diploma de Especialización en Filología Aragonesa de la Universidad de Zaragoza. Premio Miguel Labordeta del Gobierno de Aragón, 2018.
Manuel Castán Espot (Gabás, 1955). Licenciado en Filología, ha sido profesor de Educación Secundaria Obligatoria. Fue miembro del Consejo Superior de las Lenguas de Aragón.
María Ángeles Ciprés Palacín (Huesca, 1957). Doctora en Filología Francesa. Catedrática de Filología francesa de la Universidad Complutense de Madrid. Directora del Collège des Hautes Études Européennes “Miguel Servet” de París.
Ánchel Conte Cazcarro (Alcolea de Cinca, 1942). Doctor en Historia y catedrático de instituto. Autor de numerosas novelas y libros de poesía en aragonés. Premio Ciudad de Barbastro, 1970 y de la Universidad de Zaragoza, 2001. Medalla al mérito cultural del Gobierno de Aragón, 2009.
Javier Giralt Latorre (Barcelona, 1967, originario de San Esteban de Litera). Doctor en Filología Hispánica. Tesis sobre Contribución al estudio de las hablas de La Litera. Profesor titular de Filología Catalana de la Universidad de Zaragoza. Fue miembro del Consejo Superior de las Lenguas de Aragón.
Mercedes Llop Alfonso (Nonaspe, 1957). Licenciada en Filosofía y Ciencias de la Educación y maestra. Escritora en catalán de Aragón, ha ganado en dos ocasiones (2010 y 2020) el Premio Guillem Nicolau del Gobierno de Aragón.
Juan Pablo Martínez Cortés (Zaragoza, 1976). Doctor ingeniero de telecomunicaciones, ha llevado a cabo trabajos de divulgación de la lengua aragonesa y desarrollado herramientas de lingüística computacional para esta lengua.
María Teresa Moret Oliver (Mequinenza, 1974). Doctora en Filología Hispánica. Tesis sobre Documentación histórica aragonesa del siglo XV. Profesora de catalán en la Escuela Oficial de Idiomas de Alcañiz y de la Universidad de Zaragoza.
Francho Nagore Laín (Zaragoza, 1951). Doctor en Filología Románica. Profesor en la Universidad de Zaragoza, ha sido director del Diploma de Especialización en Filología Aragonesa. Tesis doctoral sobre el aragonés de Panticosa. Autor de la primera gramática de la lengua aragonesa (1979). Director del Área de Lengua y Literatura del Instituto de Estudios Altoaragoneses.
Francho Rodés Orquín (Sariñena, 1960). Licenciado en Filología Hispánica, ha sido profesor de Educación Secundaria Obligatoria y autor de libros de poemas en aragonés y de diversos trabajos de investigación sobre esta lengua.
Ramón Sistac Vicén (Barcelona, 1958, originario de Camporrells). Doctor en Filología Catalana. Profesor de dialectología catalana de la Universidad de Lleida.
José Solana Dueso (Plan, 1946). Doctor en Filosofía. Catedrático emérito de la Universidad de Zaragoza. Escritor en aragonés chistabín. Premio Arnal Cavero del Gobierno de Aragón, 2017.
El Gobierno nombra a los primeros miembros de la Academia Aragonesa de la Lengua
Source: Un TFG sobre lèxic dialectal de Mont-roig defensat a la UNIZAR » Temps de Franja
// Maite Moret Oliver*
Divendres 9 de juliol es va defensar a les 12:30 del matí a l’aula 1 de la Facultat de Filosofía y Letras de la Universitat de Saragossa, el Treball de Final de Grau (TFG) titulat «Flora y etnobotánica en Monroyo/Mont-roig (Teruel): un estudio léxico dialectal», l’autora del qual és Kàtia Benaiges Saura, de Mont-roig de Tastavins, i el director en Dr. Javier Giralt Latorre, titular de Filologia Catalana d’aquesta Universitat.
Kàtia Benaiges va confegir un excel·lent treball de dialectologia en què se centrava ‒a partir de les enquestes realitzades a diverses persones de la seua vila entre 60 i els 94 anys‒ en la recopilació dels noms autòctons de les plantes que creixen al terme de Mont-roig, especialment les de tipus medicinal i llurs propietats. L’estudi de camp i l’anàlisi des d’una perspectiva diatòpica, ha estat la base de la seua investigació que ha obtingut una nota de 10 amb menció de Matricula d’Honor; de fet, el tribunal format per tres membres del Departament de Lingüística i literatures hispàniques, ha alabat el treball tant de l’autora com del director.
Esperem la publicació dels materials que ha trobat aquesta mont-rogina i desitgem que la seua dedicació a la filologia i el seu interès per la lingüística la retornin a l’estudi del català d’aquestes contrades un cop acabi el seu «Màster en Lingüística Teórica y Experimental» a Vitòria.
Kàtia Beanaiges Saura defensant el seu TFG davant del Tribunal. / Maite Moret
El Dr. Javier Giralt Latorre i Kàtia Benaiges Saur. / M. M.
*Professora Associada de la Universitat de Saragossa
No fa tant de temps, 7 anys, que els organismes internacionals i Europeus alertaven sobre la situació de desemparament en que es trobaven llengües com l’aragonès, en greu perill de desaparició i amb una inversió discriminatòria amb sol 2 cèntims per habitant en llengües pròpies de Aragó (aragonès i català), 24.700 € a l’any.
El canvi de govern el 2016 va propiciar la creació de la DGPL de la mà de Lambán (PSOE) i Susín (CHA). Apressat per la preocupant situació de l’aragonès i pressionat per Instàncies Europees i Institucions de defensa de parlants, van decidir pujar les partides d’Educació, la inversió en llengües pròpies i presentar un pla de emponderament per l’aragonès i català.
Després de 5 anys no podem dir que la inversió per al català, però sobretot per l’aragonès, es trobi en una situació òptima. Molt lluny de les seves llengües minoritzades veïnes, amb una inversió que rondarà els 685.000 € per 2021 (incloent sous) en comparació amb 1’5 M € que sol pressupostar el govern Asturià, els 7 Mill. de govern Galego, els 2 Mill. Navarros o 4,7 Mill. Valencians, que a més compten amb les ajudes dels 111 Mill. € d’Euskadi o 93,5 Mill. € de Catalunya.
Sembla que tots aquests reduïts pressupostos aragonesos, per a una llengua pròpia i exclusiva d’Aragó com l’aragonès (cap altre govern va a fer res per ella) és motiu suficient per un diari com ABC, i la seva delegació a Aragó (Roberto Pérez), per atacar i criticar aquesta inversió. Amb l’únic objectiu de criticar l’existència d’aquesta oficina i justificar la creació a Madrid de l’Oficina de l’Espanyol, on només Toni Cantó cobrarà 75.800 € a l’any.
Tot això no seria tan preocupant, si a les ja citades xifres no afegíssim ni més ni menys xifra de 174 milions d’euros amb que l’Institut Cervantes compte com a pressupost per a 2021, més el pressupost de la RAE (ampliat en els últims anys, i després de l’rescat de Govern Sánchez a 2019) i la subvenció d’Ajuntaments i Governs com l’aragonès a aquesta institució, amb al fet que Javier Lambán ens va enlluernar l’últim desembre (scenficación amb rei d’Espanya inclosa).
A l’octubre arribava la informació que l’Institut Cervantes augmentaria el seu pressupost en 40,3%, fins als 174 milions d’euros, gràcies al fet que els pressupostos generals de l’Estat s’incrementarien en 2021 la seva dotació en 50 milions d’euros nets. Tota aquesta inversió s’afegiria als comptes sanejats de la RAE, que el govern de Sánchez es va encarregar de fer visible després de la seva visita a l’abril de 2019 i la scenificación del “rescat” del seu Govern, amb 5 Mill. €.
Esfendemos as Luengas
Web: http://esfendemosasluengas.wordpress.com
Twitter: @esfende_las
Source: Lògiques turístiques | Viles i Gents
(Publicat a La comarca el 25 de juny del 2021)
Quan vaig tornar del meu primer viatge a l’estranger, mirant les fotos que havia fet, me vaig quedar pensant en la gran quantitat de persones desconegudes que hi apareixien. Moltes d’elles, fent fotos. Tot seguit me va assaltar lo pensament invers: a quantes fotos de gent desconeguda deuria d’estar jo?
Suposo que en aquell moment de fer la foto me va deure d’importar poc que la Fontana di Trevi estès a rebentar de turistes, que igual que jo, volien fer-se una foto davant del monument. L’objectiu no ere aconseguir una estampa idíl·lica i sense gent pel voltant com la d’Anita Ekberg i Marcello Mastroianni a La Dolce Vita. En absolut. L’única finalitat ere poder fer la foto i ensenyar-la a l’arribar a casa o ficar-la a Instagram… (però això ja és un altre tema).
Estant ficats de ple en lo paper de turistes, mos fem i fem (a seques) fotos davant de qualsevol cosa: paisatges, monuments, places… tot val. Disparam vint-i-cinc, cinquanta fotos en poc temps. Que més done, són gratis, i si alguna no la volem ja la «borrarem», no? És curiós que, a voltes, quan anem a fer turisme, perdem una mica lo control i el sentit sobre les coses. Per fer una foto, mos oblidam de mirar sense cap pantalla pel mig i de «disfrutar» lo que tenim davant nostre.
Però com dic, lo del turista no és més que un paper que assumim inconscientment en estes ocasions perquè, pensant-ho fredament, mos faríem, sense més ni més, una foto davant de la missa o de la plaça del nostre poble?
Lo turisme és una indústria de creació d’imatges que entén la fotografia com l’instrument perfecte per donar forma al discurs del desig, i per tant, lo destí turístic és una imatge construïda per generar la necessitat d’anar-hi. I anar-hi sense fotografiar-se a tot arreu no té gràcia… Mira, aquí hi ha poca gent! Mos fem una foto?
Estela Rius
Source: Per un passat millor | Viles i Gents
(Publicat a La Comarca l’11 de juny del 2021)
Fa molts anys, allà pel 1800, va tindre lloc lo que passarie a la història com a Revolució Industrial. Van aparèixer lo Big Ben, les gorres planes de pana, Oliver Twist i, sobretot, les fàbriques, a on treballarie la major part de la població urbana (que ere la major part de la població del país). Poc abans havie tingut lloc la Revolució Francesa, que va causar la implantació d’una educació pública i gratuïta, a la que tingueren accés los alumnes de tot lo món.
La conjunció de les dos revolucions van donar pas a un sistema educatiu públic basat en la utilitat i la producció industrial: s’educave als sagals intentant que foren útils treballant, i les assignatures que tenien més importància eren les científiques, ja que eren aquelles les que impulsaven la innovació tecnològica. Per lo tant, la literatura, la història, la música i les arts van quedar relegades a la inutilitat més absoluta.
Lo sistema funcionave de manera laboral, evaluant els alumnes en una sola prova igual per a tots. Qui estave capacitat, podie continuar, qui no «valie pa estudiar» ere «despedit» de l’escola. Si ho pensem bé, podie tindre sentit, per lo fet de que lo número de fàbriques ere limitat, i sols uns pocs aconseguirien faena com a tècnics i mecànics. Però van cometre un error: van avaluar igual les arts i les humanitats, sense tindre en compte que no hi havie un mercat laboral restringit per a poca gent: tot lo món podie escriure poemes i pintar paisatges, però los sagals van creure que no, i van ensenyar als seus fills que no, i los fills van ensenyar als seus fills que no.
Ho cregueu o no, aquell sistema educatiu segueix actiu avui en dia. Es com si s’haguere fossilitzat, i puguere seguir invariable als canvis que han tingut lloc al món (que no són pocs, des de 1800). A voltes pareix que estem educant als sagals per un passat millor.
Luismi Agud
Al febrer de 2020 comentàvem la proposta de «Capital Energy » per plantar una renglera de 84 aerogeneradors, entre Calaceit i Fórnols. Un projecte gran de parc eòlic que la gent del territori no ho veïa gens clar. I en va haver prou en les primeres mostres d’organitzar la lluita en contra, perquè el parc en qüestió quedés en suspens. Encara que dita empresa segueix intentant posar aerogeneradors als tossals que ja cauen al Guadalop. Mentrestant, Endesa-ENEL que van saber entendre la postura de la gent del Matarranya, han acabat fent una mica el que naltros escrivíem de recular els monstres del ventilador a una línia més propera al Guadalop. En tanta agilitat que, al dia d’avui ja tenen pràcticament tancat l’acord en los quatre pobles del Mesquí (Codonyera, Torrocella, Bellmunt i la Torre) per muntar un parc eòlic de 21 aerogeneradors de 110 m d’alçada. Totes les torres es posaran a tossal de propietat municipal. Tampoc estaran tan lluny de la carretera de Morella, i la gent d’estos pobles i els ajuntaments respectius, de moment contents com unes pasqües.
Continuar llegint… Lo monstre elèctric de la Calcinera | Viles i Gents
Jiménez Losantos esclata contra el català de la Franja i la unitat de la llengua – Racó Català
jul. 7Source: Jiménez Losantos esclata contra el català de la Franja i la unitat de la llengua – Racó Català
Ara 40 anys després, Losantos, torna a exhibir la seva malvolença cap al català. Natural de l’Aragó, concretament d’Orihuela de Tremendal, un petit poble amb tot just 450 habitants, a la zona de Terol i lluny de l’àrea principal d’influència del català i l’aragonès, el locutor d’extrema dreta dona la seva opinió acientífica, polititzada i esbiaixada.
En una de les seves habituals al·locucions, en les que comença a encadenar temes inconnexos i els farceix d’insults i desqualificacions, el suposat periodista afirma que “l’Aragó s’ha convertit en una colònia cultural de Barcelona (…). És una veritable vergonya que hagin imitat inclús l’aragonès com a idioma oficial, com a desferra. Un dialecte de dos valls pirenaics, això s’ensenyarà a l’escola? A l’Aragó? On ja no s’aprèn espanyol? I per descomptat, no s’aprèn ni anglès, ni francès, ni res”.
Losantos continua amb les seves desqualificacions titllant l’aragonès de “dialecte grotesc, una ‘fabla’ a la que anomenen aragonès, aragonès de què? L’idioma aragonès és l’espanyol”. Segons ell, aquesta reivindicació de l’idioma real i propi de la zona és obra de “sicaris del separatisme”. Respecte a la llengua catalana, nega la seva presència al territori, també la diferencia de la valenciana i aprofita per atacar el bisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, natural del Matarranya, a qui acusa de “traïdor” per manifestar que parla en català: “… ‘Els que parlem català’. No, tu parles xapurriáu, que és un dialecte vagament emparentat amb el valencià, ni tan sols amb el català. Traïdor, judes al teu costat era una persona de fiar”.
Malgrat que no fa ni vint dies, el govern d’Aragó ha hagut d’acatar les directrius de la Unió Europea en matèria lingüística, fet que l’ha obligat a admetre la validesa de l’acreditació de la competència lingüística tant de la llengua catalana com de l’aragonesa per optar a l’administració pública o a subvencions, l’ofensiva contra el català al territori és evident. Als habituals grupuscles espanyolistes que volen fer desaparèixer el català de la Franja o la bel·ligerància del PAR, PP i fins i tot PSOE vers tot el que sigui remotament català, s’hi ha unit ara tot un seguit d’accions i declaracions que van en el sentit d’escombrar-lo de la zona. Des del naixement d’una emissora de ràdio que presumeix de no emetre en català, a les declaracions de l’escriptora i periodista cultural lleidatana, Cristina Capdevila, que per promocionar un llibre allí, va començar a parlar d’un ‘xapurriáu’ que es parlaria en els pobles del Matarranya i del Baix Aragó i que no té res a veure amb el que es parla a la seva Lleida natal, passant per l’actor Ferran Rañé, reconvertit en productor audiovisual i lingüicida, a qui el PAR i el PSOE li han pagat una sèrie documental que ataca la unitat de la llengua i alimenta l’existència d’aquest ‘xapurriáu’ com a idioma autòcton i diferenciat.
Este galardón honorífico reconoce una labor continuada o de especial notoriedad que suponga un destacado beneficio para el catalán de Aragón.
Fotos:
