L’any només tenia, llavors, dues estacions, l’hivern i l’estiu. La primavera i la tardor no existien o, millor dit, existien, però ningú les tenia en compte. La gent llauradora tenia una solució eficaç per a situar temporalment els successos, les malalties, els grans esdeveniments familiars o les anomalies meteorològiques que podien condicionar la collita, com una pedregada, una sequera, una gelada o un temporal. La clau era vincular el fet que es volia ubicar a una collita determinada o a un treball de la terra. Continuar llegint… Les estacions

Ere finals de l’any 1983 i un grup de joves —encapçalats per Mario Rius—, en moltes cabòries i ganes de fer coses, se van reunir i van decidir fer una revista local per fomentar la cultura del poble. De nom li van ficar «Lo Portal», per ser este lo centre neuràlgic de Nonasp; un lloc de pas i de reunió. Continuar llegint… 40 anys de “Lo Portal”

Tot i que no hi vaig sovint, sempre em sorprenen les visites als cementiris. Uns indrets de repòs etern de les restes de les persones on es pretén guardar el record del seu pas per la vida. Amb l’avanç de les tecnologies, a les làpides dels nínxols, ja no sols apareixen el nom i les dates de naixement i defunció, sinó que cada vegada les persones volen deixar gravat per a la posteritat allò que van ser, els oficis que van realitzar o els llocs on van estar relacionats amb vida. Ara, fins i tot es poden gravar a la pedra fotografies com si fos una impressió, un fet que ha facilitat deixar imatges de gran realisme als nínxols.

Fa cinquanta anys que es va parar per sempre lo tren de Valdezafan o Tortosí, com també el coneixíem molta gent d’Alcanyís a Tortosa. I fem recordatori crític del final trencat d’aquelles sorolloses màquines de vapor que, des de finals del segle XIX i principis del XX, eren un símbol del progrés, travessant les terres d’olivar i vinyes del Baix Aragó i Matarranya, sempre tant allunyades del Terol institució provincial.

M’informa aquest matí un company peruà, que en el seu país hi ha un important brot de dengue des de l’any passat. Una malaltia infecciosa transmesa per un tipus de mosquits pròpia dels països que tenen selva o clima tropical. Malalties que a nosaltres ens semblen estranyes, pot ser perquè estan tan llunyanes. Tot i això, existeixen a moltes parts del món i la quantitat de gent que en mor és quantiosa. Sols en sentim parlar quan tenim una persona propera que està afectada. Si no, queden en una xifra anònima.

Feia pudor a aquella casa. I a moltes altres cases. A la majoria. A la planta baixa, al entrar del carrer, estava el corral del matxo i, més a dins, les solls dels gorrinos. Totes les que hi cabien. Un dels gorrinos s’engreixava per a matar a l’hivern i fer el mondongo. La resta eren per a vendre. Cada matí, el pare entrava a cada una de les solls i treia el pixum amb un carretó al femer que estava al costat de casa. De tant en tant, es treia també el fem del corral del matxo i dels corral dels conills així com la gallinassa de les gallines. Més pudor.

Després de les Guerres Napoleòniques, Espanya quedà més pobra que les rates; es va convertir en una terra arruïnada, que no tenia on caure morta. Els cabdills de Llatinoamèrica, que no tenien un pèl d’idiotes, sabien que aquesta era l’oportunitat perfecta per aconseguir allò que tant anhelaven: la llibertat. Així, entre 1810 i 1830, van esclatar revolucions per tot el continent, on les elits criolles van proclamar la independència.

Ens agrada tindre la casa neta i polida, però hi ha un aspecte que em costa de mantindre dins els estàndards de polidesa: los frares o aranyes de potes llargues (Pholcus phalangioides). A voltes, quan venen les filles ens ho fan notar: «Papa, que allà dalt hi ha teraganyes…!». I jo que ja ho sé, però vet aquí que veig, en eixes teraganyes, les restes dels petits insectes que ja no ens molestaran mai més. Los frares s’estan allà dalt als seus racons, tranquils, sense cap intenció d’interactuar amb nosaltres.

Continuar llegint… Aranyes