Skip to content

Archive

Category: Llengua

Article La Manyana

Source: Javier Giralt: “El president s’equivoca: a l’Aragó s’hi parla català”

  • Entrevista a Javier Giralt, president de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, ara que l’executiu format pel PP i Vox ataca el català a la Franja de Ponent
VilaWeb

El president de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, Javier Giralt, davant la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Saragossa.

Quan fa quaranta anys de la històrica Declaració de Mequinensa, el govern de l’Aragó, format per PP i Vox, ha tornat a obrir la capsa de Pandora lingüística. I ha atacat frontalment el català. El 31 de gener, el president autonòmic, Jorge Azcón, va anar a Brussel·les a negar que a l’Aragó s’hi parlés català. Va dir que a la Franja de Ponent s’hi parlaven “modalitats lingüístiques pròpies” i no una llengua que –a parer seu– s’hi vol imposar.

Setmanes abans, ja havia suprimit la Direcció General de Política Lingüística de l’executiu i havia eliminat el finançament de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, a petició de la ultradreta. Per a explicar la situació, el president de l’acadèmia i director de l’Institut Aragonès del Català, Javier Giralt, ens rep al despatx de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Saragossa. És filòleg i expert en dialectologia i història de la llengua. Com a bon professor universitari, s’explica amb claredat i no defuig cap pregunta.

Fa deu dies, el president Jorge Azcón va negar que a l’Aragó s’hi parlés català. Què en penseu com a director de l’institut que vetlla precisament pel català i com a president de l’acadèmia de la llengua?
—El president del govern de l’Aragó s’equivoca. Totes les recerques sobre la literatura i les varietats dialectals de la Franja del 99% dels filòlegs i lingüistes, tant de l’àmbit catalanoparlant com romanístic, coincideixen a dir que a l’Aragó s’hi parla català. Hi ha hagut una evolució del partit cap al no-reconeixement de la catalanitat lingüística de la llengua que es parla a la Franja. Això no és nou. El 2011, que és quan el PP va fer la llei de llengües actual, ja deien que a l’Aragó no s’hi parlava català. Anys abans, havien aprovat la llei de patrimoni cultural aragonès, que especifica que tant l’aragonès com el català són llengües pròpies. Davant d’aquestes afirmacions, que no tenen cap base científica, l’única cosa que es pot dir és que és un error i que els interessos per a dir-ho no són ni lingüístics ni filològics. M’agradaria saber quins són els assessors del president Azcón a l’hora de fer aquesta afirmació. Ell no és filòleg ni lingüista; per tant, algú el deu haver assessorat per dir-ho.

El govern de l’Aragó ha tancat la Direcció General de Política Lingüística. Temeu que també pugui tancar l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua?
—No ho tinc clar. Una Direcció General de Política Lingüística depèn de la voluntat política del govern de torn. En canvi, l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua existeix perquè ho diu la llei del 2013 que va aprovar el PP. Una altra cosa és l’estructura interna de l’acadèmia. Actualment té dos instituts: el de l’aragonès i el del català. Si decidim que a l’Aragó no s’hi parla català, no té sentit mantenir un institut i uns acadèmics adscrits al català. Aquest és el dubte que tenim. Per tant, no sabem quins canvis interns pot patir l’acadèmia i quin pot ser el futur de l’entitat.

Com ho heu entomat, que el govern us hagi deixat sense finançament?
—Inicialment, l’acadèmia tenia assignada una subvenció nominativa per part del govern de l’Aragó de 20.000 euros. Ara bé, per a cobrar-los, havíem de demanar un avançament de 10.000 euros i la resta demanar-la amb un crèdit. Això el primer any va funcionar. Vam poder-hi invertir 15.000 euros. El 2022, l’entitat bancària ja no ens va facilitar el préstec i vam haver de treballar amb 10.000 euros. El 2023, amb el nou govern, en un principi el pressupost incloïa una partida de 20.000 euros per a l’acadèmia, però una esmena de Vox la va fer retirar. Ara no tenim ni un duro assignat.

Com us afecta el funcionament?
—Podem continuar funcionant gràcies a la voluntat dels acadèmics de mantenir reunions de treball i de tirar endavant projectes que no suposen cap despesa de diners. És molt difícil, perquè hi ha iniciatives que han requerit diners per a posar-les en marxa i ara en necessitarien per a continuar. Com que tampoc no sabem en quin lloc quedarà l’acadèmia, som en una situació d’impàs.

Quines tasques fa l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua?
—Les tasques de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua són determinades per la llei de llengües del 2013, que actualment és vigent. Són vetllar per les dues llengües minoritàries que tenim a l’Aragó, l’aragonès i el català. Vetllar per l’ús en diversos àmbits de la societat, per la difusió en l’ensenyament i per normativitzar-les, és a dir, determinar quin és l’estàndard. En definitiva, el que fa qualsevol acadèmia, com la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans o la Real Academia de la Lengua.

Les últimes dades de l’enquesta d’usos lingüístics indiquen que el català es va perdent entre els joves de la Franja. Un 68% dels més grans de seixanta-cinc anys el tenen com a llengua inicial, mentre que entre el jovent (15-29 anys) només és un 34%. Per què passa això?
—La principal raó és l’arribada de gent no catalanoparlant a la Franja. És un fenomen que afecta tots els territoris de parla catalana. Els nouvinguts no parlen català, no l’aprenen i fan que la gent autòctona acabi parlant-hi en castellà. D’altra banda, es talla la transmissió intergeneracional de la llengua. És a dir, veiem pares catalanoparlants que ja no l’utilitzen amb els fills. Això afecta també l’ús habitual de la llengua per part dels joves. És comú que molts joves catalanoparlants no el facin servir per a comunicar-se amb els amics.

Malgrat això, la Franja continua essent el territori de parla catalana amb un percentatge més alt de parlants.
—No sé si actualment encara ho és. Diria que les coses han canviat. Cal tenir en compte que a la Franja el català s’ensenya com una assignatura optativa. En alguns llocs, fins i tot fora de l’horari lectiu. No tenim la situació de Catalunya, el País Valencià o les Illes, on hi ha un ensenyament com a llengua instrumental i en molts més àmbits. Aquí només tenim a Fraga un institut on es practica un ensenyament bilingüe. Això fa que a la resta de zones de parla catalana hi hagi un coneixement i una capacitat d’ús de la llengua més alts.

Creu que hi ha el perill que aquesta estructura d’ensenyament desaparegui aquests mesos vinents?
—L’experiència ens demostra que tant amb governs socialistes com populars l’ensenyament de la llengua catalana s’ha mantingut. Tinc la confiança que així serà, perquè la gent de la Franja té interès a aprendre-la. No tan sols perquè estan convençuts que és la llengua pròpia, sinó perquè és un instrument que els ajuda a trobar feina a Catalunya o al País Valencià.

Tant en els governs anteriors del PP com en l’actual, hi ha hagut un esforç manifest per esborrar la paraula “català” de la vida pública. Aleshores, es va fer emprant mots com “chapurreau” o el LAPAO, i ara es parla de fragatí o maellà. D’on creieu que sorgeix això?
—És evident que el terme “català” sempre ha fet nosa. És un nom que a l’Aragó no agrada, malgrat que en alguns moments semblava que aquest problema se superava. Persones pròximes al govern o al PP reconeixen que, si el nom fos un altre, no hi hauria cap problema amb la llengua. Si eliminem el concepte català, hem de denominar d’alguna manera aquestes llengües que es parlen. El que desprenen les paraules d’Azcón que mencionàveu abans és la idea que a l’Aragó tenim unes llengües i unes modalitats lingüístiques i que s’han de defensar. Quines llengües? No ho sabem. Si anem a les modalitats, citen el fragatí, el maellà i lliterà… Efectivament, això són modalitats. Però modalitats d’una llengua. I aquí no volen dir que és català, però no hi poden posar cap més nom. Hi ha molta gent que està convençuda que si parla fragatí també parla català. Aquest és el camí que hauria de seguir el govern. Volem defensar les modalitats? Sí. Però dins el marc d’una llengua reconeguda i històrica, que és el català. Com l’andalús ho és dins del castellà.

En declaracions a Heraldo de Aragón, l’executiu PP-Vox ha atacat l’institut assegurant que hi ha el risc que a l’Aragó s’hi acabi parlant el “català de Barcelona” en lloc de la varietat lingüística pròpia de la zona. És un altre parany?
—Podríem pensar que hi ha un gran desconeixement del govern, però al darrere d’aquestes declaracions hi ha una voluntat clara, que és evitar com sigui que s’identifiqui la llengua de la Franja amb el català i amb l’estàndard del català. Si una llengua s’ensenya a l’escola, se n’ha d’ensenyar la normativa, no les modalitats. La idea que tenen és que el català estàndard és el de Barcelona. L’Institut d’Estudis Catalans ha fet molta feina per crear un estàndard inclusiu i incloure-hi les varietats dialectals. En l’estàndard hi ha un munt d’elements fonètics, morfològics, sintàctics i lèxics que són propis del català occidental, que és on se situa el català de la Franja.

Creieu que el català és en una situació d’emergència lingüística a la Franja?
—Tenim uns polítics que volen esborrar-ne totalment la realitat lingüística. Ara hi ha un missatge negacionista i la gent se’l creu. Qui diu que parla català s’alia amb la política que es fa a Catalunya, és pancatalanista i defensa Puigdemont. S’embolica tot, perquè interessa embolicar-ho. Abans parlava del PP, però ara tenim Vox. Això sí que és una emergència, perquè insistiran constantment en el fet que cal eliminar tot el que faci olor de català. I el problema és que el PP necessita Vox i segurament li farà cas. Però no podran eliminar la llengua.

Anar contra el català dóna vots en determinades zones de l’Aragó?
—És claríssim. És un discurs molt interessat, però no tan sols del PP o Vox. El PSOE tampoc no s’ha caracteritzat per defensar obertament el català. L’ex-president Marcelino Iglesias, catalanoparlant de Bonansa (Ribagorça), va aprovar la llei de llengües d’aquella manera a final de legislatura, quan ja era clar que perdria les eleccions. Al president Javier Lambán no l’he sentit mai dir que a l’Aragó també tenim l’aragonès i el català. De fet, no es va dignar a rebre l’acadèmia en cap moment, malgrat que havia estat el seu govern que l’havia impulsada. Ningú no vol que l’identifiquin amb el que succeeix a l’altra banda de la frontera administrativa. Aquí a Saragossa és molt difícil d’entendre que a l’Aragó s’hi parla català.

Ara fa quaranta anys de la Declaració de Mequinensa. Creieu que pot ser el moment d’impulsar-ne una altra?
—Sé que han programat una reunió d’ajuntaments i associacions de defensa del català. És possible que hi hagi una tercera declaració, sobretot si el govern manté la idea d’eliminar el nom de “català”. Si s’impulsa, estarà molt bé, però ja sabem que servirà de ben poc, perquè la del 2013 tampoc no va servir de gran cosa. Malgrat això, és positiu que els ajuntaments, que són els implicats directament a la zona catalanoparlant, es manifestin i expliquin la realitat lingüística de la zona. Però si finalment l’Ajuntament de Mequinensa la promou, em fa la sensació que el suport serà ben mínim. Si mirem el color dels ajuntaments a la Franja, ara mateix, és ben blau. En alguns casos, fins i tot en col·laboració amb Vox.

I en l’àmbit de l’acadèmia, quines accions teniu previstes per a respondre els atacs del govern a la llengua?
—De moment, no n’hem pensat cap. Estem una mica a l’aguait de les decisions definitives que prengui el govern. Només sabem, per algunes converses, que volen mantenir una mena de relació d’assessorament. Però si la volen, l’han de respectar i assumir. Estem a l’expectativa.

Per a la resta de territoris que parlen català, la Franja de Ponent és una gran desconeguda. Això és un problema també?
—Crec que sí que hi ha consciència que a la Franja s’hi parla català. A Catalunya es coneix perfectament la Franja. Des del punt de vista del País Valencià, crec que el coneixement es limita més a la zona del Matarranya, per les relacions històriques que hi ha hagut. Això no vol dir que estiguem protegits, però sí que tenim aquest suport. El que no ens ajuda és que a Catalunya es digui com ha de ser la política lingüística a l’Aragó o es facin manifestacions sobre quina n’és la realitat lingüística. Això aquí no s’entén. Jo ho entenc, perquè si un territori catalanoparlant és atacat, qui l’ha de defensar? La resta de territoris on també es parla. També hi ha hagut polítics que han defensat que la Franja hauria de formar part de Catalunya per motius històrics. Això encara ajuda menys. Al contrari, desperta el discurs anticatalanista.

Malgrat el context, aquests últims anys han sortit iniciatives positives per a la llengua com A escampar la boira, primer programa en aragonès i català d’Aragón TV, la televisió pública. Com s’explica?
—Aquest programa es feia perquè hi ha hagut una voluntat política al darrere. És evident que hi havia sintonia entre la Direcció General de Política Lingüística i la televisió autonòmica. El presentador parlava aragonès i algun dels col·laboradors català. Així es posava de manifest la realitat lingüística existent. El programa funcionava sense cap problema i això era el més important: demostrar que no hi ha cap problema perquè cadascú parli la seva llengua i que hi ha una entesa perfecta.

Ara mateix, en quina situació es troba l’aragonès?
—Per desgràcia, la llengua aragonesa és en una situació molt complicada. No sabem quants parlants té, però sabem que van disminuint. La transmissió intergeneracional es va tallar fa molts anys. En aquest sentit, crec que és pràcticament irrecuperable.

S’han pres mesures per a revertir-ho?
—Els darrers anys, la Direcció General de Política Lingüística va fomentar una mica més l’ensenyament de l’aragonès. Per exemple, la Universitat de Saragossa va incorporar en el grau de magisteri una menció en aragonès, amb l’objectiu d’ampliar el nombre de mestres ben formats en la llengua. Això pot ajudar a fer que les classes d’aragonès continuïn i que els nens el puguin conèixer, entendre, llegir i parlar. Ara, recuperar-ne l’ús en tots els àmbits socials és molt difícil, per la impossibilitat de fer-lo servir fora de l’àmbit familiar o local. Això complica que pugui tenir una vida llarga. Tot i això, si s’ha mantingut des de l’edat mitjana, qui sap quants anys encara li poden quedar. Per una altra banda, el fet que no tingui un estàndard definit també en dificulta l’ensenyament.

 

Programa del MAGAZIN del dissabte 17 de febrer de 2024
LA VEU DEL BAIX MATARRANYA. 107.6 FM.FAVARA (Saragossa)
Pots escoltar-nos en directe per internet anant a (google/la veu del baix
matarranya). Tel. 976 635 263—616 094 447. El programa es repeteix el diumenge a les 9 hores. Els podcasts dels últims programes estan penjats a la nostra pàgina d’internet.
11- 11:45.- Santoral/ Aemet (agència estatal de meteorologia)/El cabals dels rius Matarranya i Algars/ Aigua als embassaments/ Efemèrides/ Frases interessants/ Notícies locals i nacionals.
11:45-11:55.- Dintre del programa escolar “Recreos Activos”, del CRA Fabara- Nonaspe, hi ha una activitat que és “Entrevistes radiofòniques”. Escolars de 4art i 5è de Favara, han entrevistat a Raquel, tutora de 1er i 2on.
11:55- 12:30.- Àgora. “La Publicitat”. Eduardo Satué, Arancha Bielsa, Joaquín Meseguer, Ramón Arbona , Luis Valén i Elías Satué
12:30-12:40.- Apuntes de salud. Eduardo Satué.
12:40-12:55.- Corresponsal a Nonasp. Josep Mª Ráfales, “Lo Gravat”
12:55- 13:05.- Esports. José Manuel Pelegrín i Ramón Oliver.
13:05-13:25.- El cine, “Los Goyas”. Lifo Ros
13:25-13:40.- Retalls d’història. Paco Doménech
13:40-14.- Entrevista a … Eduardo Satué de Velasco, presidente de la Sociedad Española de Salud Pública y Administración Sanitaria (Sespas)
Participants: Alumnes del CRA de Favara, Arancha Bielsa, Joaquín Meseguer, Eduardo Satué, Ramón Arbona, Luis Valén, Josep Mª Ráfales, José Manuel Pelegrín, Ramón Oliver, Lifo Ros, Paco Doménech, Marcos Calleja i Elías Satué

Com a coordinador de la columna en català de “Lo Cresol” afirmo amb tota rotunditat que mai, des del quatre de febrer del 2006, data de començament de la columna, cap dels dos directors –Juanjo Francisco i Chema Lopez Juderías– ens donaren cap indicació sobre el contingut de les columnes setmanals. Continuar llegint… Carta oberta dels treballadors del Diario de Teruel | Lo Finestró

Source: Cuatro asociaciones entregan al Justicia una queja sobre la situación de las lenguas propias

Esta acción se suma a la reunión mantenida con una delegación del Consejo de Europa sobre el cumplimiento de la Carta Europea de las lenguas que se celebró a mediados de enero en Madrid y la campaña de recogida de firmas a través de Change.org que ya ha superado las 4.000

Representantes de las cuatro asociaciones, entre ellas Associació Cultural del Matarranya, durante la presentación del informe./L.C.
Representantes de las cuatro asociaciones, entre ellas Associació Cultural del Matarranya, durante la presentación del informe./L.C.

Rolde de Estudios Aragoneses, Consello d’a Fabla Aragonesa, Institut d’Estudis del Baix Cinca y Associació Cultural del Matarranya, las cuatro asociaciones más veteranas en al ámbito de la promoción y defensa del aragonés y el catalán de Aragón- lenguas propias de la Comunidad según la legislación vigente con casi 50 años de historia-, han presentado al lugarteniente del Justicia de Aragón, Javier Hernández, sendos informes elaborados por expertos de la Universidad de Zaragoza sobre la adscripción de las distintas variedades dialectales al aragonés o al catalán de Aragón, así como las zonas en que se hablan.

Asimismo, han presentado una queja sobre la «desprotección legal» en que quedarán estas lenguas si se suprimen sus nombres de la Ley de Patrimonio Cultural. Consideran que en tal supuesto se infringe la normativa estatal e internacional, especialmente la Carta Europea de las lenguas que obliga a todas las administraciones públicas, siendo la cuarta competencia exclusiva de la Comunidad Autónoma según el Estatuto de Autonomía.

Por otro lado, subrayan en su queja «la omisión de las competencias concretas» en materia de lenguas en el decreto que regula las otorgadas a la de la Dirección General de Patrimonio, donde aparece como una «cuestión colateral».

Esta acción se suma a la reunión mantenida con una delegación del Consejo de Europa sobre el cumplimiento de la Carta Europea de las lenguas que se celebró a mediados de enero en Madrid y la campaña de recogida de firmas a través de Change.org que ya ha superado las 4.000.

En la reunión agradecieron al Lugarteniente la sensibilidad de la institución de El Justicia para con la pluralidad lingüística, desde el año 1993 en que el entonces Justicia, Emilio Gastón, elaboró un informe especial sobre la cuestión en el que sentaba sin ningún género de dudas la adscripción de nuestras «modalidades» lingüísticas al aragonés y al catalán, exigiendo su protección y una actuación decidida de la Administración aragonesa.

Programa del MAGAZIN del dissabte 10 de febrer de 2024
LA VEU DEL BAIX MATARRANYA. 107.6 FM.FAVARA (Saragossa)
Pots escoltar-nos en directe per internet anant a (google/la veu del baix
matarranya). Tel. 976 635 263—616 094 447. El programa es repeteix el diumenge a les 9 hores. Els podcasts dels últims programes estan penjats a la nostra pàgina d’internet.
11- 11:45.- Santoral/ Aemet (agència estatal de meteorologia)/El cabals dels rius Matarranya i Algars/ Aigua als embassaments/ Efemèrides/ Frases interessants/ Notícies locals i nacionals.
11:45-11:55.- Rubén Catalán, xef maellà a “La Torre del Visco”
11:55- 12:30.- Àgora. “La música a la nostra vida”. Arancha Bielsa, Raquel Llop, Joaquín Meseguer, Eduardo Satué i Elías Satué
12:30-12:40.- Raquel Llop Labaila a Tarragona Ràdio.
12:40-12:55.- Natxo Sorolla, sociòleg.
12:55- 13:10.- Esports. José Manuel Pelegrín i Ramón Oliver.
13:10-13:25.- II Certamen de Narracions Curtes de La Veu del Baix Matarranya. Daniel Baquer.
13:25-13:40.- Crononutrición. Laura Gandul, dietista-nutricionista.
13:40-14.- Entrevista a … “ARTISTAS DEL GREMIO”. Mucho, mucho más que una charanga de Ejea de los Caballeros…
Participants: Rubén Catalán, Arancha Bielsa, Raquel Llop, Joaquín Meseguer, Eduardo Satué, Natxo Sorolla, José Manuel Pelegrín, Ramón Oliver, Daniel Baquer, Laura Gandul, Componentes de “Artistas del Gremio”, Marcos Calleja i Elías Satué

 

Source: Profesorado de la Universidad de Zaragoza se rebela ante la afirmación de Azcón asegurando que “en Aragón no se habla catalán”

Como profesores, profesoras, e investigadores e investigadoras de la Universidad de Zaragoza “nos vemos obligados a posicionarnos ante la afirmación del presidente del Gobierno de Aragón, Jorge Azcón”, manifestando que en Aragón “no se habla catalán”. Según estas declaraciones “la gente que vive en Fraga habla fragatino”, ya que las “modalidades lingüísticas propias” van “desde el cheso hasta el fragatino”.

Profesorado de la Universidad de Zaragoza se rebela ante la afirmación de Azcón asegurando que “en Aragón no se habla catalán”
Foto: Unizar

Además, recuerdan que informaciones anteriores expresan la intención del Gobierno de Aragón “de intervenir en la independencia de la Academia Aragonesa de la Lengua, creada por la Ley 3/2013 como institución científica oficial en el ámbito de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón”, y en cuya conformación participaron el Gobierno de Aragón, las Cortes de Aragón y la Universidad de Zaragoza.

En un manifiesto, abierto a la firma de más docentes, señalan que el catalán en Aragón recibe reconocimiento e interés por parte de la romanística internacional desde hace muchas décadas. Es materia docente en la Universidad de Zaragoza, está presente en los grados en Filología Hispánica, Estudios Clásicos y Estudios Ingleses, y mantiene un área propia en el Departamento de Lingüística y Literaturas Hispánicas. Respecto a la lengua aragonesa, para los Grados de Magisterio en Educación Infantil y en Educación Primaria se oferta una mención en lengua aragonesa y esta Universidad pública ofrece el Diploma de Especialización en Filología Aragonesa y una asignatura de Iniciación a la lengua aragonesa.

Recalcan que “además, diferentes investigadores de la Universidad de Zaragoza participan en diversos proyectos financiados a nivel estatal, que tienen entre su objeto de estudio tanto el catalán como el aragonés en Aragón, ya sea desde su perspectiva lingüística, histórica como social, y los resultados son motivo de publicación de monografías y artículos académicos en revistas de alto impacto internacional”.

“El aragonés y el catalán son parte de la vida cotidiana de la Universidad de Zaragoza, como lenguas de la plataforma virtual de gestión de la docencia (Moodle), motivo de cursos de verano, publicaciones de la editorial Prensas de la Universidad de Zaragoza, etc”, detallan.

Por todo ello, y como docentes e investigadoras, consideran “que las afirmaciones de representantes públicos anteriormente mencionadas vulneran la Carta Europea de las Lenguas Regionales o Minoritarias, ratificada por el Estado español, ya que su Comité de Expertos ha explicitado en diferentes ocasiones, la última este mismo año, la necesidad de supervisar y velar por el cumplimiento de las obligaciones adquiridas por las autoridades españolas, mediante el reconocimiento y la protección del catalán y el aragonés en Aragón”.

Finalmente, exigen “el reconocimiento de la investigación desarrollada en Aragón sobre la diversidad lingüística propia, que se tenga en cuenta a la Universidad de Zaragoza en el desarrollo de políticas públicas que atañen a esta realidad, y a la Academia Aragonesa de la Lengua en el ámbito de su competencia, respetando su autonomía como institución y la independencia académica de sus miembros”.

Source: Associacions del Català i l’Aragonès denuncien davant el Justícia la negació d’aquestes llengües per part del govern d’Aragó » Temps de Franja

// Marià Àlvarez

Aquest matí ha tingut lloc al palau d’Armijo, seu del Justícia d’Aragó una entrevista entre sis representants de diferents associacions de l’aragonès i el català a l’Aragó i el lloctinent del Justícia d’Aragó, Javier Hernández.

Per part de les associacions culturals hi assistiren Víctor Juan Borroy, José Ignacio López Susín, Julia Ara Oliván, Chusé Inazio Nabarro, Màrio Sasot Escuer i Tomàs Bosque Peñarroya, els quals representaven a les entitats Rolde de Estudios Aragoneses, Consello d’a Fabla Aragonesa, Institut d’Estudis del Baix Cinca i Associació Cultural del Matarranya, respectivament.

Els esmentats representants van lliurar al delegat del Justícia un breu escrit on manifestaven «la seua profunda preocupació, davant les notícies aparegudes en diferents mitjans de comunicació i havent escoltat les declaracions del president del govern aragonès envers la desaparició de la protecció de l’Aragonès i el Català parlat a l’Aragó, llengües —continua l’escrit— avui minoritàries i parlades en el nostre territori des de la seua constitució com a regne independent».

Junt amb aquesta mena de sol·licitud d’empara, els membres assistents a la reunió van fer entrega al representant del Justícia d’un informe de la Universitat de Saragossa, coordinat pels professors titulars de Filologia Catalana i Filologia Espanyola respectivament, Javier Giralt Latorre i Francho Nagore Laín, on es delimita territorialment les zones d’aquesta comunitat on es parlen aquestes dues llengües.

La carta al Justícia conclou amb un paràgraf on es fa palès que «el Justícia d’ Aragó és la Institució que té com a missió, la protecció i la defensa dels drets i llibertats individuals i col·lectives reconegudes a l’Estatut, la tutela de l’ordenament jurídic aragonès, vetllant per la seua defensa y aplicació, y la defensa de l’Estatut».

Javier Hernández, al centre, amb els representants de les associacions. / El Justicia de Aragón

Les entitats signants, finalment, demanen que aquesta institució «sigui especialment vigilant amb les actuacions del Govern d’Aragó en aquesta matèria perquè no deixi sense efecte legal la protecció a la qual aquestes llengües tenen dret en el nostre ordenament jurídic actual, tal com disposa la Constitució Espanyola, la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, l’Estatut d’Autonomia d’Aragó i la Llei de Patrimoni Cultural Aragonès».

El Lloctinent Javier Hernández, rebé els representants saludant-los en català i mostrant-los la seua cordialitat i empatia. Hernández manifestà que tot i que el govern d’Aragó pot emprendre mesures administratives i polítiques de manera sobirana, els ciutadans i les entitats que els representen poden emprendre mesures legals per a salvaguardar els seus drets, en aquest cas els lingüístics, i assenyalà la conveniència que siguen els professionals de la matèria els que diguen quines llengües es parlen a l’Aragó i com es poden preservar, potenciar i protegir millor.

Finalment es va acordar que les mateixes associacions signants de l’escrit eleven una queixa formal pel fet que en el Departament de Presidència i Cultura, al qual pertany la Direcció General de Patrimoni, no apareix la competència en les Llengües Pròpies d’Aragó. Tan sol es fa una genèrica al·lusió a les llengües però no hi ha cap referència a les competències o tasques que ha de desenvolupar aquesta Direcció General en l’àmbit lingüístic.

Els membres de les associacions, durant la reunió. / Màrio Sasot

Source: Canción repetida

EL GOBIERNO de Aragón PP-VOX tiene intención, antes del verano, de eliminar el reconocimiento expreso del aragonés y el catalán recogido en la Ley de Patrimonio Cultural. Esta Ley, en su artículo 4 determina que el aragonés y el catalán de Aragón, en los que están incluidas sus variantes dialectales, son lenguas y modalidades lingüísticas propias. Como se recordará esta redacción fue introducida en 2016 mediante una enmienda de CHA a la Ley de acompañamiento a los presupuestos.

Canción repetida, siempre la misma canción. Ya cansa. Esto supondrá volver al modelo que impulsó el Gobierno PP-PAR en 2013. Fue la época en la que se popularizaron los acrónimos LAPAO Y LAPAPIP, para no reconocer el catalán y el aragonés. Insisto, ya cansa esta canción.

Fui el primer alcalde de lo que conocemos como La Franja en manifestarme en contra de esta aberración de LAPAO, asimismo la Corporación Municipal que presidía y la población de Alcampell, del cual he sido 20 años alcalde, aprobaron una resolución que declaraba la lengua catalana como propia de la localidad, y así sigue en la actualidad, en la que es empleada tanto a nivel oral como escrito: rotulación de calles, señalizaciones, voz pública, carteles de festejos y, por supuesto, la lengua habitual en los plenos municipales.

Cabe recordar también que hubo un tiempo en que los miembros del PAR literano apostaban por la cooficialidad del catalán en la Comarca de La Llitera, concretamente presentaron una moción en la extinta Mancomunidad de La Llitera en este sentido. Era primeros de abril de 1996, lo recuerdo bien. Esa moción salió adelante por 21 votos a favor de 25 miembros que éramos del pleno. O sea, que según esa moción que no ha sido derogada, hoy por hoy el catalán sigue siendo cooficial en la Comarca de La Litera-La Llitera.

No nos viene de nuevo este ataque a nuestra lengua, este menoscabo, este desprecio. Las derechas de Aragón nunca han destacado por su apoyo a la cultura en general y, en particular tienen una profunda aversión a la lengua catalana y por extensión a todo lo que lleve el calificativo de catalán. Es una inquina atávica que busca culpar de todos los males habidos y por haber a Catalunya y los catalanes. Solo faltaba ya, que en la conocida coma Franja, se hablara la lengua de tan pérfidos vecinos, eso nunca, antes preferirían denominarla “ostrogodo”.

Sé que no serviría de nada remitirles a que revisaran la historia, a que consultaran a los filólogos y lingüistas de probada solvencia, estas derechas decimonónicas se bastan y se sobran para determinar y sentenciar qué es lo que se habla en nuestras tierras. Pero les recuerdo que su lengua castellana también procede de otra tierra que no es Aragón y nadie cuestiona ni su validez, ni su nombre.

Les puedo asegurar que, aunque se inventen nombres para denominar nuestro catalán, aunque nos ignoren y desprecien, no nos callarán y seguiremos haciendo honor a nuestros ancestros que nos dejaron este legado tan preciado, lo transmitiremos a nuestros descendientes porque son nuestras raíces y nadie debe nunca renunciar a ellas.

Hace más de 900 años que nuestros repobladores nos trajeron su lengua, igual que a los aragoneses que hablan castellano les dejaron la suya los recién llegados de Castilla y nadie cuestiona ni su nombre, ni su legitimidad.

Tienen todavía la oportunidad de dejar las cosas como están, no les recomiendo el nuevo ridículo que protagonizarían si vuelven al LAPAO-LAPAPIP, que supuso una mofa nacional e internacional.

Por cierto, no necesitamos hablar como en Barcelona, con nuestra variante dialectal tenemos más que suficiente para comunicarnos con quienes compartimos una lengua común.

Josep Anton Chauvell es ex alcalde de Alcampell, expresidente de la Comarca de La LLitera y escritor en lengua catalana

Source: Ya ye en linia la primer publicación de l’Academia, la Ortografía de l’aragonés.

L’Academia inaugura la suya colección de publicacions con a edición d’a Ortografía de l’aragonés. Esta edición, que ha contau con a colaboración d’o Gubierno d’Aragón, replega lo texto d’a norma ortografica oficial pa la escritura de l’aragonés, aprebau lo pasau 3 d’abril per lo Pleno de l’AAL a propuesta de l’Instituto de l’Aragonés. La publicación dichital d’a Ortografía complementa la edición que l’Academia n’ha feito en paper, y que se meterá a disposición d’as institucions, bibliotecas y entidaz interesadas.

Lo volumen ye adedicau especialment a la memoria de l’historiador y escritor Ánchel Conte Cazcarro, primer director de l’Instituto de l’Aragonés y president d’a suya Comisión de Grafía. Ánchel pasó abant lo zaguer 22 de noviembre,  mientres se yera aprestando la edición d’esta obra, d’a cual tan argüelloso se’n sentiba.

Ortografía de l’aragonés (descargar)

Source: La Declaració de Mequinensa, 40 anys | Estela Rius | Opinió | El Punt Avui

Reconeixia que a Aragó es parlen llengües diferents i que el català que es parla a la Franja pertany al patrimoni cultural d’Aragó

Amb la posada en marxa dels ajuntaments democràtics el 1979, van ser moltes les reivindicacions socials que es van posar sobre la taula. A la Franja d’Aragó, una va ser la necessitat de reconeixement institucional del català que es parla als pobles d’aquest territori.

L’any 1983 es va obrir una finestra d’oportunitat a aquest reconeixement amb la victòria electoral del PSOE a les Corts d’Aragó. El govern autonòmic estava majoritàriament format per consellers vinguts del sector de l’antic Partit Socialista d’Aragó (PSA), amb una certa sensibilitat envers el tema de la llengua. No obstant això, va haver-hi una persona decisiva: el llavors conseller de Cultura del Govern d’Aragó, José Bada, veí de la localitat frangenca de Favara. Bada era una persona del territori que coneixia la situació, l’entenia i compartia la reivindicació que tenia bona part de la societat.

L’1 de febrer de 1984, es van reunir al castell de Mequinensa disset alcaldes progressistes de la zona catalanoparlant d’Aragó amb el conseller de Cultura per signar l’anomenada Declaració de Mequinensa. S’hi reconeixia que dintre d’Aragó es parlen diferents llengües i que la llengua catalana que es parla a la Franja Oriental pertany al patrimoni cultural d’Aragó, rebutjant, per tant, la denominació despectiva de chapurreao i d’altres paregudes que s’utilitzen per denominar la nostra llengua.

Es declarava urgent incloure en l’Estatut d’Autonomia d’Aragó la conservació i l’estudi de les modalitats lingüístiques de la comunitat. També desenvolupar accions per aconseguir la normalització plurilingüística d’Aragó i, en el cas de la llengua catalana, acceptar la norma de la gramàtica catalana, sense menyspreu de les particularitats lingüístiques de cada poble.

A més, es proposava accelerar les gestions davant del Ministeri d’Educació i Ciència perquè el català pogués ser ensenyat com a assignatura optativa a les escoles i centres d’ensenyament dels municipis de la Franja. També que la Universitat de Saragossa, dins dels seus plans d’estudis i d’investigació, es fes càrrec de les necessitats culturals i lingüístiques d’Aragó. Per part de les institucions que subscrivien la declaració, es va manifestar el compromís de fomentar l’ús públic del català als pobles de la Franja, mitjançant accions com fer la retolació dels carrers i places bilingüe, utilitzar-lo en els mitjans de comunicació, etcètera.

Els signants de la Declaració de Mequinensa sabien de bon grau que no seria fàcil. És per això que calia apel·lar a tota la societat, ja que la integració cultural i política d’Aragó no seria possible sense que tots els aragonesos reconeguessin com a pròpia la riquesa cultural i lingüística de la Franja. Ho hem aconseguit al llarg d’aquests 40 anys? Estem en el bon camí, però encara falta molt per recórrer.

// Carles Sancho Meix

A mitjan de gener, coincidint amb la festivitat de Sant Antoni Abad, al Matarranya tornen a aparèixer els diables a moltes viles de la comarca. Estos entranyables personatges són elements imprescindibles en la nostra cultura popular i que s’ha recuperat els últims quaranta anys per integrar-los a la festivitat d’hivern per exel·lència i que durant uns anys van estat a punt de desaparèixer d’algunes viles. La foguera ci els diables són dos elements que anaven lligats a l’antiga representació de la vida de Sant Antoni que han sobreviscut a la festa i han recobrat el seu protagonisme fora de la dramatització religiosa. Tenim testimonis a les nostres viles d’esta representació a Beseit des del segle XIV al 1884, segons el capellà Pedro Tejedor a Apuntes para la historia de Beceite, i a la Portellada, on l’última teatralització es va fer el 1993. D’esta vila Antonio Beltrán va escriure Las tentaciones de San Antonio Abad (1997) on recull el text de l’obra representada pels veïns de la població. I també fotografies de l’obra del 1984, 1953 i 1950 a La Portellada 1884-1984. Cien años de historia en retratos (2018). José Antonio Carrégalo, Pasqual Vidal, Jesús Borrull i Artur Quintana recullen testimonis de l’obra a Mont-roig, Massalió, Arnes i la Ginebrosa respectivament. Continuar llegint…Els diables de Sant Antoni al Matarranya » Temps de Franja

NdP ARAGON EXISTE rechaza eliminación aragones y catalan

Consideran la medida como un ataque contra la cultura aragonesa y denuncian la politización de la lengua

29 de enero de 2024.- Aragón Existe rechaza la intención del Gobierno de Aragón de eliminar el reconocimiento del aragonés y catalán de Aragón como lenguas propias. Consideran que el cambio de la actual norma pretende dividir tratando los diferentes dialectos como lenguas separadas “Considerar que el aragonés que se habla en Ansó y Hecho son dos lenguas diferentes pero lo que se habla en Santander, Sevilla o México es la misma lengua es una ridiculez que solo busca la división para debilitar el uso de la lengua materna,” indica Raquel Marco, Secretaria de Organización de Aragón Existe.

La formación recuerda que hay miles y miles de aragoneses que tienen como lengua materna el aragonés y el catalán de Aragón; y que estas personas usan, en su día a día, tanto el castellano como el catalán de Aragón o el aragonés, sin ningún tipo de problema o conflicto lingüístico. Y también que muchos aragoneses que solo hablan castellano tienen numerosos prestamos de estas lenguas en su vocabulario. “La decisión de crear los términos LAPAO y LAPAPYP para referirse a nuestras lenguas fue algo que avergonzó a muchos aragoneses, repetir esta situación de inventarse acrónimos para no llamar las cosas por su nombre supondría una nueva vergüenza”, indica Raquel Marco.

Aragón Existe considera que el actual Gobierno PP-VOX-PAR debe cumplir con la legalidad vigente en materia lingüística recogida en el artículo 3 de la Constitución Española, en el artículo 7 del Estatuto de Autonomía y en la Carta Europea de las lenguas. Que debe facilitar y no imposibilitar que todos aquellos alumnos aragoneses que lo elijan, puedan estudiar estas lenguas que usan en sus familias y localidades, en aquellos centros educativos de Aragón donde se viene desarrollando esta enseñanza. Por cierto una tendencia creciente en los últimos años que indica el interés del territorio en sus propias lenguas y en transmitir a las siguientes generaciones la cultura de Aragón.

Source: Quaranta anys de la Declaració de Mequinensa: avenços minsos del català i noves amenaces

  • La declaració va ser un revulsiu en el reconeixement de la llengua catalana a la Franja, però la falta de continuïtat i els atacs a la llengua l’han feta retrocedir
VilaWeb

El primer de febrer de 1984, ara fa quaranta anys, disset batlles de la Franja de Ponent es reuniren al castell de Mequinensa, sota presidència del conseller de Cultura aragonès, José Bada, amb la voluntat de normalitzar-hi el català. Una llengua parlada extensament, però exclosa de qualsevol mena de reconeixement.

Els batlles demanaven al conseller de Cultura mesures per a la normalització del català, el reconeixement d’aquesta realitat lingüística a l’estatut de l’Aragó i l’autorització per a ensenyar-lo a les escoles. En aquesta línia, declaraven que la llengua que es parlava a la Franja era el català, rebutjaven denominacions despectives com chapurreau i es comprometien a fomentar-ne l’ús públic, amb accions com ara retolacions bilingües al carrer i l’ús als mitjans de comunicació. Aquest text, ja històric, fou anomenat Declaració de Mequinensa.

En referència a això, Francesc Ricart, que fou coordinador del Casal Jaume I de Fraga, en destaca la importància, perquè era “la primera vegada que es posava sobre la taula la llengua”, en un territori amb realitats i fets històrics molt diferents. “La Franja no té cap nexe d’unió si no és la llengua. La llengua justament havia estat amagada i es provava de fer una empenta en aquest aspecte”, explica.

Després d’haver-se aprovat a l’Aragó un estatut l’any 1982, va aparèixer una oportunitat gràcies a la majoria absoluta del PSOE, que havia nomenat conseller de Cultura José Bada, de Favara de Matarranya. Era un polític que entenia la realitat lingüística i que va promoure llibres de text en català. Sobre això, José Ramón Noguero, un dels fundadors del Moviment Franjolí, recorda que la situació era molt diferent de la d’alguns altres territoris. N’és un indicador el fet que aquesta primera iniciativa no aparegué fins una dècada després de la mort de Franco: “Això et pot donar la perspectiva que no hi havia gens d’interès per la part institucional aragonesa. Passa que a la Franja, en aquells anys, la gent volia ensenyament de la seva llengua pròpia, que donava també més possibilitats d’anar a la banda catalana, perquè en segons quins llocs es demana un mínim de català.”

Una política lingüística minsa i insuficient

Una de les principals demanades dels batlles, l’any 1984, era que el català fos reconegut en l’àmbit educatiu i que es pogués ensenyar com a assignatura optativa dins el sistema educatiu. De fet, el curs 1985-1986, ja hi havia 2.500 alumnes que l’estudiaven.

Tanmateix, quaranta anys més tard, el català continua fortament desprotegit i depèn de la voluntat dels claustres i els consells escolars. En referència a aquesta qüestió, el sociòleg franjolí Natxo Sorolla explica que ni de bon tros s’ha normalitzat l’ensenyament del català avui dia. Per exemple, a Vall-de-roures, al Matarranya, el català se situa en la setena hora, és a dir, fora de l’horari lectiu, i això significa una càrrega extra per als alumnes i obliga les famílies a encarregar-se del transport. Sorolla considera que, malgrat que no era una declaració de màxims, no s’han aconseguit els objectius mínims: “Els objectius eren bastant limitats, és a dir, la declaració no demanava grans canvis ni demanava màxims, però tot i això no s’han aconseguit.”

Noguera diu que tampoc no s’ha complert en qüestions com ara la retolació dels carrers i places o les comunicacions de les administracions: “Va ser molt més ambiciosa que allò que es va fer al final. Semblava que seria el principi d’un reconeixement més ampli de la nostra llengua, però ja podem veure com ha acabat.” Tot i que reconeix que no s’han complert bona part dels punts de la declaració, Noguero sí que troba que en aquests anys s’ha anat endavant en l’àmbit social. “Fa quaranta anys la gent ni sabia què era allò que parlava, perquè no hi havia tanta interacció. Molts testimonis d’aquella època no sabien si allò que es parlava a la seva zona es parlava en altres llocs. Això passava a la Franja, i descobrien que a Barcelona parlaven el mateix; això avui dia ja no és un xoc, és una realitat.”

Un altre aspecte positiu és que, com més va, més població sap escriure català, principalment els que han pogut fer l’assignatura optativa. Però aquesta manca de normalització ha tingut, sens dubte, efectes negatius per a la llengua, que avui dia es troba en ple retrocés, sobretot entre els infants. Les dades revelen un trencament de la transmissió de pares i fills i una baixada dels parlants habituals. Un 68% dels més grans de seixanta-cinc anys tenen el català com a llengua inicial, mentre que entre el jovent (15-29 anys) només l’hi té un 34%. A més, entre 2004 i el 2014 els que sabien parlar el català van passar d’un 88% a un 80%.

Noguero reconeix que hi ha una qüestió de diglòssia: “Els nens petits perden la llengua. El problema és que s’acaba arraconant, arraconant, arraconant, i podrien arribar a la mateixa situació que a Catalunya del Nord o l’Alguer.” No obstant això, diu que una de les coses de què poden presumir és que la llengua catalana a la Franja és viva, és a dir, que encara es pot reaccionar i normalitzar-la.” Ricart recorda que fa uns quants anys la Franja era reconeguda com el territori dels Països Catalans amb un percentatge d’ús més alt, però ja no és així. “Per exemple, a la població més gran de la Franja, que és Fraga, si tu hi passeges pels carrers o pels espais públics ja no hi sents parlar gaire català. Tot i que l’ús hi és viu, d’alguna manera s’amaga.”

Un avenç lent i fortes reculades

D’ençà de la Declaració de Mequinensa, hi ha hagut avenços, sobretot en l’àmbit legislatiu, però també hi ha hagut reculades importants, especialment aquests darrers anys. En la reforma de l’estatut del 1996 s’establia que “les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó” tindrien protecció i se’n garantiria l’ensenyament. I, tot seguit, la llei del patrimoni cultural aragonès especificava que es tractava del català i l’aragonès.

La llei de llengües, ja l’any 2009, tot i que no les feia oficials, reconeixia que eren llengües pròpies de l’Aragó i atorgava als habitants de la Franja el dret de rebre educació i d’adreçar-se a les diverses administracions en qualsevol llengua pròpia de la seva zona.

No obstant això, la llei no es va poder desplegar totalment i amb l’arribada al govern del PP i el Partit Aragonès (PAR) es va impulsar una nova llei de llengües, aprovada el 2013, que feia canviar el nom del català de la Franja i de l’aragonès per LAPAO (llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental) i LAPAPIP (llengua aragonesa pròpia de les àrees pirinenca i pre-pirinenca). Aquest canvi, que negava la unitat de la llengua, era especialment negatiu en la formació posterior i en el món laboral, perquè es va fer perillar la validesa de les titulacions de català. A més, va debilitar-ne encara més la protecció, perquè les administracions van deixar de tenir cap obligació de respondre als ciutadans que s’hi adreçaven en català o aragonès.

Aquesta legislació va motivar mobilitzacions a la Franja i una nova declaració a Mequinensa de vint-i-vuit ajuntaments, la majoria socialistes, però també del PAR, Convergència Democràtica de la Franja (CDF) i fins i tot un el PP, a més de regidors de la Chunta Aragonesista, per mostrar l’oposició a la nova llei.

En tornar al poder els socialistes, l’any 2015, es recuperaren les denominacions “català” i “aragonès” i es va impulsar l’Institut Aragonès del Català, dins l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, per a la promoció i protecció de la llengua, que no s’arribà a constituir fins l’any 2022. Noguero lamenta que, mentre es va trigar dues legislatures a aconseguir aquestes fites, el nou govern de PP i Vox ha trigat menys de sis mesos “a liquidar-ho gairebé tot”.

L’actual govern de l’Aragó s’ha proposat d’invisibilitzar el català i l’aragonès. Vol modificar novament l’article que diu que “l’aragonès i el català de l’Aragó, en el qual hi ha incloses les seves varietats dialectals, són les llengües i modalitats lingüístiques pròpies”. Ahir mateix, el president aragonès, Jorge Azcón, va dir que a l’Aragó no s’hi parlava català i va defensar d’eliminar-ne el reconeixement. Va dir, per exemple, dient que “la gent que viu a Fraga parla fragatí”, que el català “és una llengua que es parla en una comunitat autònoma veïna” i que la volen imposar.

Azcón ja ha suprimit la política lingüística i ha deixat sense finançament l’Institut Aragonès del Català. En canvi, ha decidit d’activar el projecte “Aragón, Reino de la Luz” amb l’objectiu de reivindicar la història d’Aragó a partir de “la participació decisiva i central en la construcció d’Espanya”.

Un territori que no existeix institucionalment

A la Franja no hi ha partits polítics d’àmbit territorial, sinó que les iniciatives són de dirigents amb més sensibilitat de partits d’àmbit espanyol o autonòmic, com ara el socialista Josep Anton Chauvell, batlle del Campell, i María Ángeles Roca, batllessa d’Albelda, que s’ha presentat pel PAR. En l’anterior atac lingüístic, l’any 2013, el PP de la Llitera es va oposar a la llei de llengües impulsada pel seu partit i va donar suport a mocions en contra.

Una de les mancances evidents és que, més enllà de les iniciatives de caràcter municipal, no hi ha cap institució supramunicipal ni cap formació que reivindiqui explícitament un organisme a la Franja. Noguero troba que això és complicat: “A part de la llengua i la cultura catalanes, les relacions són horitzontals. Són cap a Lleida o cap a Tortosa, o cap als pobles del costat de Catalunya, o de València.”

En referència a la situació actual, Francesc Ricart diu: “Potser esperaria una actuació decidida a l’actuació del Principat i del País Valencià.” Però creu que a Catalunya sempre hi ha “temor de no fer-se notar perquè sempre hi ha un rebuig al concepte de catalanitat”. Sobre això, explica que l’any 2001, quan es va obrir el Casal Jaume I de Fraga –mitjançant Acció Cultural del País Valencià– “entre altres raons es va fer per evitar la presència del concepte ‘Catalunya’. És a dir, que sembla que el País Valencià tenia més possibilitats de no fer-se notar”, encara que el Principat sigui a deu quilòmetres de la localitat. Sobre això, diu: “Una de les coses que no ajuden a salvar la llengua és aquesta contradicció de dir que no se’ns noti gaire.”

I afegeix que és com si per promocionar el català calgués justificar-se contínuament: “La paraula ‘Aragó’ és absolutament necessària si vols fer qualsevol cosa”, diu. I recorda que quan, l’any 2000, es va impulsar Temps de Franja, l’única revista periòdica de la Franja escrita íntegrament en català, ràpidament es va afegir “el títol de revista de les comarques catalanoparlants d’Aragó”. I acaba amb aquesta reflexió: “És una capsa molt difícil d’obrir, que seria no la catalanitat de la llengua, sinó la catalanitat del territori. I ja s’encarreguen políticament des d’Aragó de no deixar obrir aquesta capsa de cap manera.” Ara, ell declara: “Jo sóc un ciutadà català de la Franja.”

I ara què?

Una de les grans qüestions és: si després de quaranta anys la situació no millora, sinó que hi ha un retrocés, què cal fer? Un primer fet inajornable és l’oposició a les polítiques lingüístiques del govern de PP i Vox. Sobre això, el batlle de Mequinensa, el socialista Antoni Sanjuan, va dir: “Si veiem que les modalitats lingüístiques de l’Aragó poden perillar, naturalment tornarem a fer una tercera declaració, perquè tenim clar que és un patrimoni i una llengua materna que hem après dels nostres pares i que no podem deixar que es perdi tal com passa, a poc a poc, per no protegir-la prou.”

Noguero troba que ara s’ha de fer, “si més no, el que van fer el 2013”, que institucions i escoles es neguin a aplicar els canvis que vol imposar PP i Vox, perquè la gent ja està acostumada que es facin classes de català, i ara el govern “vol liquidar la llei de llengües i que en cada poble hi hagi un llibre de text, és a dir, en cada poble s’ensenyarà la llengua del poble”. Això, com que és inviable, portaria a fer-ho tot en castellà a excepció de les llengües estrangeres. Per Noguero, cal “alguna mobilització i sobretot començar a fer campanya perquè això no es produeixi o que no tingui efecte”. Si cal, diu, que hi hagi una nova declaració de Mequinensa.

En aquesta línia, la Plataforma per la Llengua ha demanat que el govern aragonès canviï d’actitud, que aturi tots els canvis que ha impulsat, i que complexi la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, és a dir, que inclogui la denominació “català” a l’estatut. Una demanda que difícilment es complirà.

 

 

Natxo Sorolla diu: “Qüestions que són bàsiques d’aquella declaració que vam fer fa quaranta anys continuen en una situació bastant pareguda o fins i tot més conflictivitzades políticament.” Creu que el pes caurà sobretot en els parlants i el món associatiu. Considera que associacions, ajuntaments i personalitats haurien de fer, sobretot, una feina poc conflictiva, sense parlar, normalment, de la qüestió del nom de la llengua ni de la classe de reconeixement que ha de tenir. Fa referència a polítiques molt més de baix nivell, com ara promoure que l’assignatura de català es pugui ensenyar amb normalitat tota la població, o promoure l’assignatura portant personalitats reconegudes dins l’assignatura i que facilitin l’adquisició de la llengua: “És a dir, treballar molt més amb polítiques de baix perfil que tinguin efectivitat i continuïtat.” Així i tot, creu que els mesos vinents hi haurà més conflicte sobre les llengües, “per la qüestió de l’amnistia, del procés, etcètera. Els parlants tot això habitualment ho associen amb conflicte i ells volen és viure tranquils”.

Sobre l’associacionisme a la Franja, Francesc Ricart és força pessimista. “La presència pública de les associacions que treballen per la llengua és mínima –diu–. Hi són, però no es veuen gaire. I té molt mèrit que hi siguin. Però després d’un temps jo diria que la presència s’hauria de notar molt més.” I afegeix: “Canviar les actituds ja es veu que no és fàcil si després de tot aquest temps s’han fet pocs passos. Aparentment, no es veu gaire, no s’ha avançat gaire i les dificultats continuen essent grans. No hi ha presència ‘militant’, per exemple. N’hi ha molt poca.”

Sorolla diu que, si bé és cert que es troba “relativament envellit” i normalment associat a centres d’estudi, centres literaris, que han promogut sobretot la literatura, ara també hi ha una renovació. I posa d’exemple l’associació Clarió del Matarranya, formada per gent nova i que promou, sobretot, la defensa del català en l’àmbit educatiu. “Per tant, aquí tenim exemples de com evolucionen les coses i com podem, d’alguna forma, canviar cap a nous contextos.” L’objectiu, ara com fa quaranta anys, és salvar i normalitzar el català.

Source: El català de la Franja quaranta anys després de Mequinensa – El Temps

Aquest 1 de febrer es compleixen quaranta anys de la coneguda com a Declaració de Mequinensa. Es tracta del primer pas per a la normalització del català a la Franja de Ponent durant el període democràtic actual. Quatre dècades després, quin és l’estat de salut de la llengua en aquestes comarques? La despoblació, la manca d’ambició dels governs anteriors i l’actual executiu aragonès, integrat per PP i Vox, són obstacles a superar.

L’1 de febrer de 1984, els alcaldes de disset localitats de la Franja de Ponent es reunien al castell de Mequinensa (Baix Cinca) per a reivindicar la normalització del català en aquestes comarques inserides dins l’Administració autonòmica aragonesa. Han passat quaranta anys des d’aleshores i el català continua ben viu en aquestes localitats, tot i que també travessa dificultats. A banda dels obstacles demogràfics, com ara el de la despoblació, hi ha també la deixadesa de les administracions que hi ha hagut a l’Aragó durant el període autonòmic actual. Passivitat que ara es transforma en hostilitat amb el govern liderat per Jorge Azcón (PP) i que compta, també, amb la presència de Vox.

Malgrat aquesta situació política, i d’altres també ben adverses —sobretot la que es va viure durant la presidència de Luisa Fernanda Rudi, també del PP, que va governar amb el Partit Aragonès Regionalista (PAR) entre 2011 i 2015—, el català sobreviu i mostra vitalitat. Tanmateix, les dades indiquen retrocessos preocupants.

Entre altres coses perquè la Franja, que actualment supera els 50.000 habitants, en comptava amb 85.000 a inicis del segle XX. Aquest canvi té conseqüències evidents en l’ús de la llengua. Segons estudis publicats per la Universitat de Saragossa, l’any 2004 el 73,6% dels habitants d’aquests territoris tenien el català com a llengua habitual. Deu anys més tard, el 2014, el percentatge era del 50,1%. Pel que fa al castellà, l’evolució és inversa: si el 2004 el 22,4% dels habitants de la Franja utilitzaven habitualment el castellà, el 2014 la proporció superava el 40%.

Natxo Sorolla es dedica a la recerca sociolingüística a la Universitat de Saragossa. Tot i que confirma que a la Franja la major part dels seus habitants són catalanoparlants —independentment de la seua llengua d’ús preferencial—, admet les dificultats que travessa la llengua en aquest territori. Les vincula, sobretot, als moviments migratoris, en tant que molta població jove “marxa fora de la Franja i hi venen persones que no tenen cap competència en català”. Això fa que la transmissió del català a l’escola siga més necessària que mai. Més fins i tot que fa quaranta anys, en l’època de la Declaració de Mequinensa, quan, segons Sorolla, l’escola era “un complement a la transmissió familiar”. “Ara l’escola és encara més determinant”, diu.

El català a l’escola

Subscripció al butlletí

Rep les novetats d’El Temps al teu correu:

La Declaració de Mequinensa va servir per a implantar l’ensenyament del català a escoles i instituts de la Franja, tot i que de manera optativa per als alumnes. Aquesta voluntarietat no ha canviat en quaranta anys, però tampoc no ha impedit que la gran majoria de les famílies aposten perquè els seus fills l’aprenguen. Hèctor Moret, professor de filologia catalana a la Universitat de Barcelona i natural de Mequinensa, situa el percentatge d’alumnes que estudien el català en més del 90% a primària i una mica més baix —no massa— a secundària.

El percentatge d’alumnes que l’estudien i de centres educatius de la Franja que l’imparteixen s’ha anat incrementant amb el pas dels anys. “És una qüestió de perspectives”, indica Moret, que explica que l’ensenyament del català a l’Aragó està “molt lligat als estudis superiors o al futur laboral dels alumnes, atès que molts tenen la perspectiva de marxar a Lleida o a Barcelona”. Natxo Sorolla explica que el factor emocional també influeix en el moment que els pares i les mares vulguen que els seus fills aprenguen català. “És la nostra llengua i es normal aprendre-la”.

Aquestes xifres són encara més valuoses si es té en compte que aprendre català a les escoles no sempre és fàcil. D’una banda, els governs aragonesos sempre han subratllat intencionadament la voluntarietat de l’aprenentatge del català i mai no han tendit a promoure’n el coneixement. Alhora, Sorolla posa l’exemple singular de Vall-de-roures, capital del Matarranya, on l’ensenyament del català es fa fora de l’horari escolar i les famílies que volen que els seus fills l’aprenguen s’han d’organitzar per a recollir-los dels centres educatius, atès que els horaris dels autobusos no quadren amb els de les classes impartides fora de l’horari lectiu. Cal recordar, de fet, que bona part d’aquests centres són d’àmbit comarcal i acullen alumnes d’altres pobles, i que, per tant, el transport escolar els és fonamental.

Alhora, Moret també explica que la condició comarcal de molts d’aquests centres fa que alumnes de la Franja hagen d’anar a estudiar a localitats pròximes castellanoparlants que han demanat l’ensenyament del català a escoles i instituts. La petició ha sigut denegada per l’Administració autonòmica aragonesa.

Castell de Mequinensa

L’efecte PP-Vox

La importància de l’escola a l’hora de garantir l’ensenyament del català fa sospitar que el Govern actual de l’Aragó actuarà contra aquest àmbit en algun moment de la legislatura. L’esmentada Luisa Fernanda Rudi ja ho va fer contra la llengua, promovent la denominació anticientífica de LAPAO —llengua aragonesa pròpia de l’aragonès oriental— per a negar-ne la catalanitat, si bé l’ensenyament als centres educatius no es va veure afectat. Alhora, la reacció de la societat civil contra aquella decisió política va servir com a dic de contenció.

Però a ningú se li escapa que, a l’Aragó, l’anticatalanisme és un fenomen latent. Moret explica que a les àrees més poblades del territori, fonamentalment Saragossa, però també Osca, Terol o Calatayud, el castellà és la llengua consolidada i l’hostilitat es projecta, també, contra la llengua aragonesa. D’altra banda, les plataformes sorgides en contra de l’ensenyament del català o que fins i tot neguen l’existència d’aquesta llengua a l’Aragó han tingut influència mediàtica, però el seu missatge no ha funcionat a la Franja. I pel que fa al Govern autonòmic actual, aquest encara no ha actuat contra l’escola en català, però ja ha pres decisions contra les llengües no castellanes. En concret, l’executiu ha eliminat la Direcció General de Política Lingüística, i amb això ha desaparegut la partida adreçada a l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua o a la Càtedra Johan Fernández d’Heredia, adreçada a l’estudi de les llengües pròpies de l’Aragó.

Un cartell que reflecteix el topònim de la comarca de la Ribagorça és traduït al català.

De fet, en el context dels primers pressupostos aprovats per PP i Vox, en una esmena promoguda pel partit ultra —i acceptada pel PP— s’afirma que tant l’Acadèmia com la Càtedra citades “practican una tábula rasa en aras del adoctrinamiento identitario nacionalista aragonés”. I per això, indiquen, les quantitats adreçades aquests anys a sengles entitats acadèmiques aniran a parar al projecte “Aragón, Reino de la Luz”, que servirà “per a impulsar la restauració i la posada en valor de gran part del nombrós patrimoni artístic de la nostra comunitat autònoma (…) i consolidarà el coneixement històric de l’Aragó com a peça fonamental en el desenvolupament d’Espanya i d’Europa”.

Una descripció vaga d’un projecte indefinit que, tot fa pensar, serveix únicament com a excusa per a buidar de competències les entitats que treballen per la promoció del català i de l’aragonès. Entre altres coses perquè és més explícit el discurs anticatalà per part de PP i Vox a l’hora de justificar la retirada de partides pressupostàries a les entitats acadèmiques citades que a l’hora d’explicar el projecte “Aragón, Reino de la Luz””. De fet, a l’acord de govern entre ambdós partits es pot llegir que “vetllarem per la història i la cultura aragoneses, parts indissolubles de la història i de la cultura espanyola, davant les mentides i les manipulacions interessades del nacionalisme català excloent i expansionista”.

Malgrat aquesta hostilitat, Sorolla recorda que l’ensenyament de català a la Franja no es va veure afectat per les polítiques de Luisa Fernanda Rudi entre 2011 i 2015. Ara, en canvi, l’estabilitat del català a les aules és una incògnita. La setmana passada es va fer pública la intenció de PP i Vox d’eliminar el reconeixement del català i de l’aragonès com a llengües pròpies de l’Aragó per a reconèixer, a canvi, “les particularitats lingüístiques” d’aquest territori, entre les quals hi hauria el “fragatí”, un dels eufemismes emprats per a evitar dir “català” a la llengua catalana. Aquesta mesura ja la va prendre el govern de Rudi l’any 2013, amb la denominació esmentada de LAPAO, sense que l’escola quedara afectada. Ara, el desenllaç està per veure.

Abans, el vicepresident aragonès, Alejandro Nolasco, també conseller de Desenvolupament Territorial, Despoblament i Justícia i càrrec més destacat de Vox dins l’executiu, va negar que el català existira a l’Aragó. “Com a mínim ja no diuen que parlem LAPAO”, diu amb ironia José Ramón Noguero, coordinador del Moviment Franjolí.

Panoràmica de Fraga

Nous reptes

Francesc Ricart és una de les persones que van fundar el Casal Jaume I a Fraga, que va tancar el 2010. En canvi, segons comenta, els socis que en formaven part continuen estant organitzats. Aquest activista expressa que el problema del català a l’Aragó és que ,“tot i haver-se respectat la Declaració de Mequinensa, aquesta no ha anat gaire lluny i en quaranta anys no hi ha gaire més”. Ricart critica que el català no haja deixat de ser optatiu a la Franja i que depenga de la decisió del claustre. Un altre activista per la llengua, el psicòleg Quim Gibert, critica que en aquestes quatre dècades la tasca de l’Administració “ha estat testimonial”.

Segons denuncia, les entitats locals de municipis com el de Fraga —l’únic que supera els 10.000 habitants a la Franja— imposen el castellà a l’hora de fer tràmits, així com ocorre en les entitats comarcals com la del Baix Cinca, en les provincials d’Osca o en les d’àmbit autonòmic, “institucions a les quals ens hem d’adreçar els fragatins per fer gestions”. Aquesta dinàmica, explica Gibert, es repeteix en altres municipis i comarques, malgrat que la Constitució espanyola —puntualitza el psicòleg— deixa clar que “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. I malgrat que l’Estatut aragonès del 2007 s’expressa en termes similars i que el Butlletí Oficial de l’Aragó garanteix, al capítol I de la Llei 3/2013, “el dret dels parlants a l’ús” de les llengües de l’Aragó i “l’afavoriment de l’ús d’aquestes en les relacions amb les administracions públiques”. Gibert conclou que “en el decurs dels darrers lustres, és fàcilment verificable que es tracta de textos amb valor jurídic, però sense cap intenció d’aplicar-los”.

Hi coincideix, també, José Ramón Noguero, coordinador del Moviment Franjolí, que recorda que des de la Declaració de Mequinensa hi ha aspectes previstos en aquell document en els quals encara no s’ha avançat. Es refereix, per exemple, al de la retolació dels topònims en català o al del rebuig del terme despectiu chapurreau per a referir-se al català, que encara es continua utilitzant i que aquell 1984 ja es demanava excloure. Alhora, Noguero lamenta que el català encara no siga oficial a l’Aragó, tot i les successives reformes de l’Estatut.

Malgrat tot, aquest testimoni no és pessimista. “Durant la legislatura de Luisa Fernanda Rudi van intentar traure el català dels col·legis i dels instituts, però no se’n van sortir perquè les famílies no ho van permetre”, recorda. I apunta que si la tònica del Govern aragonès amb el català és d’hostilitat i de persecució, “ells aniran fent i nosaltres els respondrem en conseqüència. Ens tindran davant seu, com fins ara, i amb nosaltres enfront no han pogut fer el que volien”.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.