L’erm és un concepte estrany a la metròpoli, a la ciutat. Un erm és un camp que un dia estava treballat i, per la raó que siga, es va abandonar i encara continua igual. No cal dir, és de màxima actualitat, que els grans incendis, entre altres coses, provenen de l’abandonament de la terra. Del treball de la terra. Concepte rar a la percepció urbanita.

Acabo de llegir, no sense parèntesis de consideració, Escrits contra l’erm deFrancesc Ricart. El subtítol del llibre és ben eloqüent: Aspiracions des de la Franja. Així doncs, la lluita contra l’erm és ben bé l’aspiració de la Franja. Per la proximitat amb l’autor, gairebé diària, i per l’aproximació al pol cultural de la llibreria Serret de Vall-de-roures, la vitalitat cultural de la Franja, el concepte mateix de la Franja, ja fa temps que és entre mans.

En aquest sentit, el llibre aporta arguments per a la reflexió. Com diuen Los Draps, és terra de frontera, terra de pas; i com en tantes altres contrades de l’àrea lingüística, es tracta de terra catalana fora de les demarcacions administratives. Si és terra de frontera, terra de pas, cal entendre-la en aquest sentit. I res: les comarques de la Franja només s’entenen pel veïnatge  oriental amb altres comarques que sí que cauen dins de les demarcacions administratives. Si hi ha cap continuïtat territorial és aquesta, més que no pas entre elles.

I l’erm té dues causes: l’adscricpió administrativa aragonesa i les penúries d’una terra per sortir de la despoblació, la perifèria de la perifèria, la desmotivació nacional, amb empastifades com això del xapurriau, com la deserció de polítics de primera línia de posicionalment en un altre moment dignes i dignificadors.

El llibre, que és un recull d’articles publicats per l’autor entre els anys 80 i l’actualitat, dóna compte d’una actitud concreta en relació a la catalanitat de la Franja. Una actitud pacífica, constructiva, crítica, irrenunciable. I, doncs, que posa a cada article el dit a la nafra. Amb un llenguatge mesurat, moderat, no exempt dels millors recursos de l’idioma, elegant, però directe i del tot entendor. Sense concessions. Com n’és el posicionament ideològic: sense variació al llarg del temps. D’aquesta manera, podem assistir, llegint-lo, a l’exercici continuat d’un estil d’expressió de la lliure opinió d’una consisencia incontestable.

I s’entén. Aragó podria jugar la basa de la relació profitosa amb Catalunya, amb els Països Catalans, de la mateixa manera que la podria jugar el País Valencià. Hi tindria més coses a guanyar que no pas a perdre. Bona part dels fills seus que un dia van fer les maletes viuen avui als Països Catalans, però això no sembla interessar els dirigents aragonesos pel que fa a la seua relació amb els altres països amb els quals un dia va compartir estat. Perquè ben mirat potser Aragó ja no siga Aragó, sinó una regió fagocitada, digerida per Espanya. Lluny de normalitzar aquesta relació, l’Aragó actual, tan amatent al tòpic, s’ha encaparrat amb un contenciós artificial, de dubtós origen, que només posa en evidència una actitud hostil, agressiva. Mentre els deures de la Carta Europea de les Llengües Minoritàries continuen per fer, després d’anys de paraules que avui semblen demagògia.

Com no podia ser d’una altra manera tractant-se d’un recull d’articles d’opinió, Ricart en dedica uns quants a la figura de Jesús Moncada, tot fent-ne una valoració com a exponent de la cultura catalana en relació a la Franja. Jesús Moncada és, certament, el millor valor cultural de la Franja. Un autor d’una influència incontestable en el panorama de la literatura catalana del tombant del segle XX al XXI i un referent per a la cultura de la Franja i per a la literatura ebrenca.

Ell i l’autor tenen una cosa en comú, que jo mateix comparteixo: una vinculació personal amb un territori en què no es viu. Heus aquí una contradicció aparent que cal esclarir. Avui, quan les tecnologies de la informació i la comunicació han erosionat tant significativament el component de la ubiqüitat en relació a la pertinença i l’adscricpició, cultural, religiosa, nacional, dels individus, només la fragmentació política que pateixen els Països Catalans juga en contra d’aquestes vinculacions personals.

Afortunadament, això no obstant, el treball per la cultura i la llengua catalanes no entèn de fragmentacions imposades, sinó d’esforços, d’idees i sentiments compartits.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte dia 29)

“El dia 15 d’agost ens hi varem reunir a Bellmunt un grup nombrós de persones, la majoria de la pròpia vila, és clar, per llegir el llibre Si les pedres parlaren… d’en Jesús Pallarès i jo mateix. No faré una crònica de la jornada, entre altres raons, perquè ja va estar feta al seu moment, en alguns mitjans de comunicació i blocs personals diversos. El meu interès en escriure aquestes línies, en primer lloc, és el d’agrair en Ramon Mur la dedicació, l’entusiasme i el savoir faire en aquests tipus d’actes. L’any passat va marcar l’inici de les jornades de lectura amb el llibre El porvenir de mi pueblo de Juan Pío Membrado. Segons em va comentar ja té mig pensada la jornada de l’any vinent.

Em plau comentar també que vaig tenir un munt de sorpreses segons s’hi anaven llegint els poemes, tant en català com en castellà: alguns d’ells que en considerava magres de contingut i menys encara irònics o graciosos, rebien aplaudiments amb els rostres explícitament somrients. A la inversa, uns altres que havia escrit amb un volgut animus jocandi, passaven força desapercebuts. Alguns altres més, els quals sense arribar a la irreverència expressa, però fora d’allò que s’entén com reverible, produïen complaença entren les oients entrades en anys i de conviccions explícitament catòliques —havien arribat d’escoltar missa.

No voldria deixar-me al tinter l’esplèndida lectura que van fer en català dues o tres persones, habituals estiuejants de Bellmunt i nascudes a la vila, que mai s’havien destacat per la defensa de la unitat del català; més encara, semblaven tenir tendències clares envers el castellanisme. El primer sorprès va estar el mateix Ramón Mur. I jo més encara de la bona dicció en català d’en Ramón i del obert, fluid i estudiat català de la Codonyera de la Isa i del Germán, joves germans codonyerencs, amb la joia dels seus pares. Una petita confidència: no m’estranyaria gens ni mica que l’amic Ramon s’animés un dia d’aquets a sorprendre’ns amb algun petit escrit en català.

La lectora de més edat, ultrapassava els noranta anys i la més jove, potser no arribava al set. Moltes gràcies als bellmuntans, especialment als membres de l’associació cultural Amigos de Belmonte.

José Miguel Gràcia”